diumenge, de desembre 31, 2006

l'home dels nassos japonès


En realitat es diu Tengu, i no és l'home dels nassos ni apareix en 31 de desembre.
Tengu és un déu menor de la mitologia japonesa, un àngel guardià que ens defensa dels mals esperits.
El podem trobar representat de diferents maneres, però la més comú és la que us presento jo, bé, (aquesta és la meva interpretació). De vegades té bec com les aus, i el color de la pell pot ser d'un altre color.
Normalment es troba als temples en grans escultures de pedra, també és al mont Fuji, vigilant les portes del cel.
De vegades duu una espasa o un ventall màgic amb els que pot provocar vents molt forts que espanten als dimonis, i als humans, si recordeu Boles de Brac, el follet tortuga en tenia un.
És un guerrer i per tant expert en arts marcials. Per això algunes vegades apareix en algun manga o anime.
Aquesta representació en concret, la del nas llarg i la cara vermella, és una imatge que els japonesos associen als "Gaijin", els forasters. Us imagineu la primera vegada que un japonès veu un guiri cara vermell, pelut i amb el nas gran. Jo tenia un mestre de taller a la universitat anglesa, que passava els estius a Malgrat, i s'hi assemblava molt. Haig de reconèixer que els orientals, per norma general tenen el nas més petit que nosaltres, i que son força barbamecs.
A casa meva en tenim una màscara de fusta, molt antiga, decora l'habitació japonesa, una habitació de tatamis, tradicional que tenen moltes cases.
La màscara de Tengu ens protegeix dels dimonis, i es que us haig de dir que els japonesos són molt supersticiosos i conviuen diàriament amb el món sobrenatural.
I qui es pensi que els japonesos estan tronats, que es tregui la roba interior de color vermell i no mengi raïm aquesta nit.

Bon cap d'any!

divendres, de desembre 29, 2006

Cap d'any als peus del Fuji

Estimats companys i amics,
Des d'avui 29 de desembre fins al cap d'any no actualitzaré aquest diari. Me'n vaig a la muntanya a passar el cap d'any amb la família. Sense ordinador, però amb banys termals, sushi, i altres plaers. Espero que gaudiu tots d'una bona entrada d'any.
Us deixo amb algunes imatges de l'hotel on passarem el cap d'any.


La vistes des de la finestra de la cambra.




Passejant del llac amb l'hotel al fons.

dijous, de desembre 28, 2006

dimecres, de desembre 27, 2006

Nadal al Japó

Us tradueixo una notícia del diari on treballa el pare de l'Aya, com veieu el Nadal no és igual al Japó.

Mainichi Daily News, 25 de desembre de 2006

Japó penja quatre presoners en dia de Nadal.

Després de quinze mesos sense cap execució, la justícia japonesa ha penjat a quatre condemnats a mort.

El ministeri de justícia a informat de la quantitat però no de les identitats dels executats.

L'anterior ministre Seiken Sugiura va refusar signar les sentencies però el fa poc entrant nou ministre Jinen Nagase ha ordenat l'execució només tres mesos desprès que es fes càrrec del ministeri.

Els executats han estat Hiroaki hidaka 44 anys, antic taxista condemnat per homicidi i robatori; Yoshimitsu Akiyama 77 anys, també homicidi i robatori; Yoshio Fujinami 75 anys, amb els mateixos càrrecs que els dos anteriors, i Michio Fukuoka 64 anys, convicte d'homicidi.

Segons els observadors polítics, el fet que hagin estat executats dins aquest anys fa que siguin 14 els anys consecutius amb execucions de pena de mort, demostrant que el govern actual no té cap intenció de d'abolir la pena de mort del codi penal.

L'antecessor de Sugiura també va refusar signar condemnes a mort, des de l'any 1990 fins al 1991, en el seu cas, però, va al.legar motius de consciència religiosa, budista per ser exactes.

La pena de mort vigent al Japó no té, com en alguns estats americans, l'atenuant de l'edat, i condemna a mort a avis de 77 anys.
Com he comentat amb anterioritat, la política del nou primer ministre Shizo Abe, fa enyorar Koizumi, que no era sant de la meva devoció, però hem sortit del foc per caure a les brases.

dimarts, de desembre 26, 2006

El meu amic Quique

Tinc un amic que es diu Enric Mestre-Jaime, vam estudiar junts Belles Arts a Barcelona.
Fa poc he rebut notícia d'una exposició seva a Barcelona, a la Galeria ADN al carrer Enric Granados núm 49. Exposició que es titula Baobad i és el resultat del seu viatge per terres de Mauritània, Mali i Níger.
Sóc un entusiasta de l'obra d'en Quique, i de la seva persona, estic molt content que els meus amics de la facultat tinguin èxit en les seves carreres i en Quique n'ha tingut.
Us recomano una visita al seu web per poder conèixer millor els seus treballs i com no que aneu a la galeria per contemplar les peces originals.
Us deixo unes imatges per que us en feu una idea.



dilluns, de desembre 25, 2006

Saturnàlia

Quan hom viu submergit en una cultura diferent a la pròpia arriba un moment que observa les coses amb la distància necessària per l'objectivitat, no és aquest el meu cas, ja que sóc un detractor del cristianisme, no pels suposats missatges de Jesús de pau i amor, que els trobo lloables, però que ens troben en altres religions anteriors, però perquè trobo que el Cristianisme ha estat una religió paràsit del judaisme i de les creences dels pobles on s'anava estenent, ha manllevat tradicions que eren anteriors a ella.
Bé, no vull qüestionar el cristianisme directament ( crec que ja ho he fet ) però, hi ha masses indicis que la tradició cristiana es va anar creant apedaçant altres cultures.
Aquest és el cas de les Saturnàlies romanes.

Les Saturnàlies eren les festes que celebraven el Solstici d'Hivern, de fet les festes públiques més importants a Roma.
Aquestes festivitats celebraven el triomf del Sol , Sol Invictus, i de Saturn.
Els Romans es vestien amb robes de colors brillants, celebraven banquets, perdonaven o alliberaven esclaus, es feien regals, encenien espelmes i tallaven branques d'arbres de fulla perenne que decoraven i amb elles guarnien les seves llars i lloaven Saturn i les bones collites.
El Tió, és un derivat d'aquestes festes, un arbre al que s'ofereixen ofrenes, i se li atribueix ànima o esperit, poc Cristià em sembla a mi.

Al segle IV els Cristians van començar a celebrar el naixement de Crist el 25 de desembre del calendari Julià, el dia del solstici d'hivern. Les festes romanes duraven una setmana, malgrat que August la intentar de només duressin tres dies ( feriae publicae ), festes que acabaven amb disbauxa, i bromes, us sona? Actualment tres dies després de Nadal, celebrem els Sant Innocents. Jo mai havia entès perquè es feia broma els dia que els cristians recordaven la matança de nadons per ordres del rei Herodes.

Bé, com no vull semblar tancat ni amargat ( perquè al Japó avui no és festa ), us desitjo a tots i totes unes bones Saturnàlies de Nadal.
Ah, i felicitats a l'Emprerador Hesei, que el dissabte va fer 73 anys, i sí, era festa nacional.

dissabte, de desembre 23, 2006

Japó i el Nadal

Sóc ateu practicant, per això visc aquestes dates d'una manera diferent, però no he estat ateu tota la vida i recordo els Nadals de petit amb nostàlgia. No tant pel significat religiós com per les festes, el menjar, la decoració (m'encanta el gust britànic) i els regals.
Ja us he comentat en més d'una ocasió que el Nadal japonès és una mica passat per aigua, al no existir una verdadera tradició. El nadal nippó és més una festa romàntica per sortir en parella i gaudir del luxe d'un restaurant europeu decorat per l'ocasió.
El cristianisme es va intentar introduir al país amb els jesuïtes de Francesc Xavier, dins la primera expedició portuguesa cap al segle XVI, alguns senyors feudals es van convertir, però amb l'arribada al poder de Tokugawa la repressió va ser brutal, i molts es van suïcidar, o exiliar a les Filipines, Macau, o alguna altre colònia espanyola o portuguesa.
Amb la restauració de Meiji al finals del segle XIX, i la fal.lera occidentalitzadora de l'Emperador, els cristians va tornar a treure el nas, tímidament. Però l'arribada de les tropes d'ocupació americanes desprès de la segona gran guerra, va propiciar una immersió a la cultura occidental, i de la ma de Coca-Cola i Kentuky Friend Chicken, va arribar el Nadal.

De fet, i aquí és on volia arribar, molt japonesos associen el sopar de Nadal, amb KFC, i per ells Santa és el Coronel Sanders, el creador del famós pollastre. Si visiteu el web de KFC especial de Nadal veureu de que us parlo. És tradició menjar el pollastre de Kentuky la nit de Nadal.

Tornant als meus Nadals, jo de petit celebrava el Tió, m'agrada el Tió, ja que és una imatge pre-cristiana de bella tradició druídica, em fa pensar en esperits del bosc, deus naturals, i la festa del solstici d'hivern, unes creences que lliguen molt bé amb la pròpia cultura japonesa.

Per altra banda no estic d'acord amb la valoració que fa l'amic Carquinyol al seu post d'ahir sobre els Tres Reis d'Orient.
I com si es tractés d'un meme en faré la meva pròpia valoració.

Els reis, no són catòlics, ni potser cristians, però l'Epifania del Senyor és la festa més important del Nadal de l'Esglèsia Ortodoxa.
Només són reis a la nostra tradició, ja que als països anglosaxons se'ls coneix com als "Three Wise Men" ( els tres homes savis ), per tant estudiosos i erudits. Segueixen els altres cosa que et fa pensar que eren astrònoms o astròlegs.
El "glamour" oriental et fa somniar el contres de les mil i una nits, palaus envoltats de jardins meravellosos, paradisos plens d'exotisme i espècies oloroses.
Defensen la diversitat cultural, hi ha un de blanc i de ros i un de negre.
Em cau molt bé el vell Baltasar de Ben-Hur.
Allarguen ela festa una mica més.

Per contra, Sant Nicolau, era un bisbe.
La imatge que en tenim és fruit d'un creatiu per una campanya de Cola-Cola, jo sempre penso que si hagués estat de Pepsi ara el vestit seria Blau i vermell.
Ve el dia del Tió, i per tant, rivalitza amb ell.
Té colesterol.
Es fa les joguines ell mateix, perjudicant la indústria valenciana del joguet.
Viu al Pol Nord en una casa d'Ikea, per l'amor de déu, ni punt de comparació amb un palau oriental.
Va en trineu tirat per rens, quin mal gust. Heu vist Lawrence of Arabia i Peter O'Toole, us l'imagineu sobre un ren, no oi?

Bé doncs, per aquests motius i d'altres que no venen al cas, dono la meva confiança al Tres Reis d'Orient.

divendres, de desembre 22, 2006

Mobile Ashtray Museum

En un entrada anterior us explicava l'error que hi havia en l'ús de l'anglès en aquest mot inventat. Avui us explicaré un fenomen, el cendrer de butxaca.

Mobile Astray Museum és una exposició de disseny de cendrers portàtils o de butxaca. El "ketai haizara" és un estri que permet conservar les burilles de cigarreta i la cendra fins trobar un cendrer on poder llençar-les, forma part d'una campanya promoguda per l'empresa nacional tabaquera JT (Japan Tobacco) per conscienciar als fumadors d'una certa cultura del civisme.
De fet hi ha moltes zones de Tòquio on no es permet fumar pel carrer, i on hi han punts especialment creats per poder fumar. Malgrat tot Japó és encara un país on no hi ha massa control, i molts bars o restaurants no tenen divisió d'espais.
Degut a la política de recollida selectiva de deixalles Japó és un país sense papereres públiques als carrers, a part de les que hi ha a les botigues de 24h. Tanmateix l'única bossa que ens hi podem trobar són burilles de cigarreta, d'aquí que les autoritats municipals i la societat civil en general hagin pressionat als fumadors per tal de corregir aquestes males pràctiques.

Alhora els cendrers de butxaca són una nova moda, un nou negoci, i alguns dissenyadors han posat fil a l'agulla per crear objectes realment bonics.








dijous, de desembre 21, 2006

Tinc les nenes malaltones_2

L'epidèmia es generalitza, i ha succeït quelcom que era inesperat, la Keiko-san, la mare de l'Aya, la iaia "xirucaire" indestructible a caigut malalta. Amics, això si que és alarmant, si una dona que als seus 60 anys puja muntanyes de 3.000 metres con qui va al comprar al mercat, cau malalta, vol dir que tothom està en perill. Jo, potser resistiré gràcies al Gaijin Power, o passarà com amb en Ferran Cortès i els Azteques.

Jo em pensava que la meva sogre era Ultraman, de fet, aquesta foto li vaig fer l'última vegada que vam anar junts al súper, es bregava amb una altra "super obaasan" (super iaia) per una oferta de taronges valencianes.

Ahir, el company Joan em preguntava si no hi havia vacunes contra aquest virus. M'he informat i no hi ha cap vacuna contra el norovirus. Una altra cosa és, que si n'hi hagués, potser els japonesos no es vacunarien pas. De fet no els agrada massa anar al metge.

Hi ha tres motius que donen suport al meu argument:
La medicina occidental xoca amb les seves cures alternatives, d'herbes i tisanes.

Anar al metge representa perdre temps de feina, i a més a més de perdre diners, ja que no et paguen el dia perdut, has de pagar el metge, perquè la medicina no és gratuïta, malgrat els descomptes que et fa l'assegurança.
Per altra banda, fer festa al treball no és gaire ben vist, he tingut un company que ha vingut a treballar cada dia amb una cama trencada.

Com que no es vol perdre temps per anar al metge, l'automedicació és una "institució pública", fins hi tot es recomana a la gent que s'auto-mediqui, increïble, però cert. Hi ha la Self Medication Taiso que s'anuncia per televisió.

Malgrat tot hi ha programes de televisió que intenten conscienciar la població que ha d'anar al metge, com el programa de Takeshi Kitano, Medical Horror Check Show "Last Warning".

Bé, de fet el que fa en Kitano és acollonir als convidats famosos, els fa passar un examen mèdic i els troba els punts febles. Després, amb una dramatització documental presenten un cas extrem que acaba amb la mort d'un pacient que no va al metge, analitzen la simptomatologia i els avisos que fa el cos. El cert és que fa força por, no és un programa per hipocondríacs.

Esperem que la passa de norovirus ens deixi aviat, per ara ja ha costat quatre víctimes mortals entre els avis.

Crònica d'una vetllada blaugrana_2

Entre l'epidèmia de Norovirus i la decepció del diumenge no havia arribat a publicar les imatges del partit del dijous.

Arribada a l'estadi NISSAN des de l'estació, sota els paraigües...

Des d'una de les passarel.les que menen a l'estadi, tothom es feia la foto aquí, per tant suposo que n'hi haurà milers com aquesta.

Abans de començar, cal menjar una mica, és curiosa la fal.lera que tenen els japonesos amb el menjar, com dormir ho poden fer a qualsevol hora i qualsevol lloc, però no els veureu massa grassos.

Kluivert? Aquest ja fa temps que és del Barça.

T'estimo Barça!

Més que un club "kurabu ijou no sonzai", la nostra senyera i els colors del FCB omplen l'estadi.

Ens em mullat, passat fred, però ha estat divertit.

El resultat és evident...

En Koichiro, el meu germà gran, fent país, en un restaurant coreà. Vestia orgullós la samarreta de la nostra selecció.

dimecres, de desembre 20, 2006

Tinc les "nenes" malaltones

Tinc les "nenes" malaltes des d'ahir, tot el país està en alerta sanitària, estem patint una passa de Norovirus, aquest és un virus que s'escampa fàcilment. El dilluns el ministeri de sanitat donava les dades d'afectats, 65.638, a 3.000 hospitals en 45 prefectures.
No hi ha vacuna ni antídot, només es pot medicar com si fos una gastritis, esperar els resultats i descansar.
La simptomatologia s'assembla a la d'una grip gàstrica, diarrea, vòmits, febre, cansament, etc.
La prevenció recomanada és la de higiene, com sempre, cal rentar els sanitaris amb lleixiu i cuinar els aliments, això no és fàcil en el país del Sushi. Sembla que les ostres són molt perilloses, i s'han de cuinar a més de 85 graus, sacrilegi!
Crec que l'Aya i la Shikibu van encomanar-se al restaurant xinès on vam anar a dinar el diumenge, era una reunió de "mames" que es troben al parc per jugar amb la mainada.
Jo, amb les meves auto imposades restriccions gastronòmiques, vaig menjar poc, però elles es van afartar de les menges xineses.
Hem parlat amb altres mares i estan en la mateixa situació, malgrat el risc de contagi, jo encara no he caigut malalt, diuen que tot depèn de la fortalesa física, i és clar, tinc el meu "Gaijin Power", però després de dues nits sense dormir prenent cura de la petita no sé fins quant podré resistir, crec que, en la meva paranoia veig els microbis picant la porta del meu organisme com els orcs a Moria, "tambors a la fosca, tambors a les profunditats, ja venen, no podem aguantar més, ja venen..."

La paranoia s'ha escampat entre els meus conciutadans, no els costa gaire, la gent ha tornat sortir al carrer amb les habituals màscares sanitàries, tot un poema.

dimarts, de desembre 19, 2006

Machigai! (o com els japonesos parlen anglès)

El primer mite que s'esfuma quan viatges per primera vegada al Japó, és que tots els japonesos parlen anglès.
Veient que la seva societat actual està, en teoria tant americanitzada, podríem pensar que l'anglès és la seva segona llengua. Doncs no.
Per posar-vos un exemple, fa dos anys que treballo a Myprint, una empresa amb 300 empleats, en aquest dos anys he trobat 3 persones que parlaven anglès, una que parlava espanyol ( era una Nissei, descendent de japonesos nascuda a l'Equador) i una que parlava un mica d'italià, bé, aquell italià que parla Toni Soler amb el Papa Benet de Polònia.
Un podeu pensar que això és normal, un nivell com el de Barcelona, no! I ara, a Catalunya tothom entén dues llengües com a mínim, i almenys, entre els meus amics, qui més qui menys parla una tercera llengua. Al Japó, gairebé no trobes ningú que sigui bilingüe ni en alts càrrecs de companyies.
Però el cas de l'anglès fa riure, ja que, segons ells, és molt fashion i cool, i queda be posar-lo malgrat que no entenguin el significat, i és clar els errors són "garrafals".
I ha un web, Engrish que analitza els errors d'anglès als països orientals, i el campió mundial és Japó, òbviament.

Un exemple gràfic el podeu trobar en aquesta imatge produïda per JT (Japan Tobacco), l'error consisteix en traduir "ketai haizara" (cendrer portàtil o de butxaca) per mobile ashtray, heu de tenir en compte que en japonès telèfon mòbil es diu ketai denwa, per tant, ketai és mòbil. He preguntat a un amic meu novaiorquès que li semblava, per ell "mobile" és quelcom gran que es mou. Us imagineu un cendrer mòbil gegant passejat-se per Tòquio com si fos el Castell de Howl.

Pel meu amic, anglòfon natiu, la correcte expressió hauria de ser "poket ashtray" o "portable ashtray".

dilluns, de desembre 18, 2006

Més que un club


Ahir no va poder ser, vam jugar millor, amb més oportunitats de gol, més bonic, però l'Internacional ens tenia la mesura presa. Una llàstima.
Tanmateix no tot es va perdre, les senyeres catalanes onejaven al Japó i els periodistes de la televisió ens van explicar la llegenda de Guifré el Pilós.

El Barça és més que un club "kurabu ijou no sonzai", van explicar. Al camp del Barça només es parla català, durant la dictadura de Franco, els catalans només podrien expressar la seva identitat en els partits del Barça. I la senyera del Barça va substituir la senyera catalana, que estava prohibida.
El FC Barcelona representa llibertat d'expessió, i la voluntat nacional de Catalunya. El Barça representa també solidaritat, com es mostra a la seva samarreta, ja que es l'únic club del món que paga per dur-hi publicitat ( i en aquells moments ens van passat l'anunci de l'UNICEF). Per això, deia el presentador de la Nihon TV, és tan important pels catalans que el Barça guanyi, a més a més seria un bon regal de Nadal.

No m'ho invento, és així com ho van explicar, és així con ho vaig viure, ahir Catalunya es va fer sentir al Japó, com mai s'havia fet sentir. Estic trist però alhora satisfet, i l'any que bé tornarem a jugar la Copa i Catalunya tornarà a venir al Japó de la ma del Barça.

divendres, de desembre 15, 2006

Crònica d'una vetllada blaugrana.

Yokohama (que no Tòquio) 14 de decembre de 2006. Pels voltants de l'Estadi Internacional Nissan-Yokohama. Pluja xip-xip però que toca la pera.

Abans del partit.

Malgrat la pluja, a mesura ens aproximàvem a l'estadi, les estacions de tren s'omplien més i més, fins anar de gom a gom. L'estació de tren del Yokohama Nissan Stadium és nova, com l'estadi, el més gran del Japó i la seu del Yokohama Marinos, sí, aquell Club que va entrenar en Charlie Reixac. (sí, es diu Nissan, però al tractar-se de la Toyota Cup, òbviament, utilitzen l'altre nom).
Els qui heu anat al Camp Nou un dia de partit ja sabreu de que us parlo. La diferència , però, rau en l'organització.
Tot estava controlat per evitar aldarulls, però no hi havia policia, els empleats de JR (Japan Rail), ens anaven guiant, alguns ajustaven les tarifes manualment, altres t'ajudaven a localitzar les màquines per comprar el bitllet de tornada. Bona idea per evitar aglomeracions car l'entrada és escalonada, però la sortida, massiva.
El millor i el més xocant era veure una gernació de japonesos amb banderes blaugrana, samarretes, gorres i tot els que us pugueu imaginar. No vaig trobar cap català, però tothom ho semblava. Bon rotllo i ganes de passar una bona estona.
Arribar a l'estadi Nissan no és arribar al Camp Nou, no hi cap barri de Yokohama que tingui la majestuositat de l'entrada de la Diagonal. A la sortida de l'estació uns carrerets estrets envoltats de camps de cols menen a les rampes, ponts i passarel.les de l'entrada.
Allí ens esperaven els controls de seguretat i d'entrades. Que us haig de dir? L'escorcoll, es duu a terme per empleats de seguretat de l'estadi que entre "si us plaus" i "perdons", tímidament et "magregen" la bossa sense gosar a ficar la ma dins. I aleshores et pregunten si dus quelcom de perillós.

"En aquests moments el terrorista l'Alcaeda que fa cua al meu costat, carregat d'Àcid bòric i cartutxos de dinamita lligats al pit decideix confessar i entregar la mercaderia. "
Un cop dins tot és blaugrana, les botigues de merchandising han ignorat completament el rival del Barça. A part d'alguns seguidors mexicans i algun nissei despistat, la resta fa pinya.
L'estadi es va omplint de mica en mica, en Koichiro diu que i caben 90.000 espectadors, a mi no m'ho sembla, després del kick-off la pantalla anuncia que hi ha 63.000 espectadors, però el camp és ple, estic al corner de la dreta del porter mexicà, i veig la claca catalana darrera de Valdès fent barrila, m'agradaria ajuntar-m'hi. Davant nostre, al corner oposat un grupet de mexicans amb banderes grogues canten i ballen i no pararan durant tot el partit.

El partit. Samba!

Finalment surten els jugadors, ovació pel Barça, els més aplaudits, Deco, Puyol, Rijkaard i és clar Ronaldinho, surt el Gauxu i el camp s'enfonsa. Oleguer no va jugar però el vaig aplaudir tant que els japonesos del darrere em van demanar si era amic meu.
El joc, no ens sé gaire de futbol, però renoi, he xalat com una criatura, filigrana rera filigrana, un espectacle, el primer gol ha estat maquíssim.
Ronaldinho, era la primera vegada que el veia en persona, jugant, és un geni, fa unes coses amb la pilota que ni els del Cirque du Soleil. "Tot el camp era un clam" i tots érem blaugranes. Els mexicans, ja es va veure que no estaven a l'alçada, però van voler jugar a futbol, no es van tancar i van continuar atacant, fent alguns contra atacs que ens van fer aixecar de la cadira entre "Ais i Uis".
El partit d'ahir és dels que fa afició. Companys, si Francesc Xavier, amb comptes dels jesuïtes hagués vingut amb el Barça, avui en dia la Moreneta seria la patrona del Japó, i l'onze de setembre diada nacional. Ja sé que barrejo naps i cols, però això és el Barça. Més que un club.

Els símbols.

Fent recompte de les banderes, vaig poder veure 3 de mexicanes, moltes per la quantitat de mexicans que hi havia. Una estanquera que havia penjat l'organització, en un indret molt, molt lluny, molt amunt i molt fosc. Unes moltes senyeres tradicionals, com la meva, una estelada i una estelada roja, molt gran, de la mida de les flassades més grans de l'IKEA d'Estocolm.
La "culerada" va desplegar una pancarta blava amb l'escut del Barça on es podia llegir, "més que un club", en català i anglès. I unes grans banderes amb les lletres de la paraula BARÇA, una per cada lletra.
També hi vaig veure pancartes on hi deia "Japó és Blaugrana", Barça t'estimo", "Visca Barça", totes en català i japonès. Sembla que finalment han entès que el català és la llengua del Barça.

L'estadi.

L'estadi és molt ample, d'aquells on si pot fet atletisme, força nou, molt net i molt polit, fins hi tot els lavabos. No sé com està el tema de la venda d'alcohol als estadis europeus, però al Japó es ven cervesa a tot hora, unes noies, molt maques, van passant amb una bota carregada a les espatlles i et van omplint el got de plàstic per 300 iens (2 euros), 450 si és que llauna.
Si tenim en compte que una llauna val uns 150 iens al súper no és tan car.

La sortida.

Malgrat la gentada i les obvies aglomeracions la sortida es va fer de manera ordenada, vam anar recollint la nostra brossa per dipositar-la en els seus contenidors de reciclatge, situats a les sortides, treballadors de JR i del Nissan Stadium ens anaven indicant l'itinerari cap a l'estació, un cop allí, ara sí, un policia, un de sol, dirigia el trànsit de persones i ens anava deixant entrar a mesura que els trens s'anaven omplint.
En veu altra anava dient "esperin-se un moment si us plau, ja poden passar", a les escales de l'estació un empleat de JR aguantava un cartell que deia "vagin a poc a cop, si us plau". Res, que en menys de vint minuts ja pujàvem al tren, ple, però si fa o no fa com cada dia a hora punta, ara que, això sí, amb cares molt diferents, tothom de bon rotllo, somrient divertits i parlant del partit. Trens carregats de japonesos tot vestits del Barça, us ho podeu imaginar? Per acabar-ho d'adobar imagineu-vos un madrileny al mig, sou feliços? Jo sí. Mira que ens costa poc.

Més tard vam anar amb el Koichiro, el germà de l'Aya, a sopar a un restaurant coreà, per celebrar la victòria, els amos havien vist el partit per la televisió, i vam estar comentant les jugades,als coreans els agrada molt el futbol. Jo, ja us he dit, no hi entenc gents, però allò d'ahir va ser una obra d'art.

dijous, de desembre 14, 2006

Naranjas de la china te voy a regalar...

Hola, per segon cop avui.
Aquest post va dedicat als amics Carquinyol i Alalluna.


Una taronja 89 nou IENS, amb impostos 93 (0,65 cent). I no són, ni de bon tros tan bones com les valencianes. Japó és massa humit i no són prou dolces. Aquestes són d'una varietat que es diu "Melic".

La penosa ignorància de TV3


És patètic que la televisió pública catalana doni malament les notícies, és una prova evident que ja no és la televisió que volia esdevenir la BBC de la mediterrània.
Avui he llegit la notícia del Barça al Japó, segons informa TV3 el Barça jugarà dijous a l'Estadi Yokohama, Tòquio.
A veure senyors de TV3, des de quan Yokohama és Tòquio, perquè no en tenia ni idea, ara, resulta que hauré de canviar l'adreça de la meva "alien card" ( la meva targeta d'estranger ) i hauré d'anar a renovar el visat a Tòquio i no a Kawasaki com ho estat fent fins ara.
Senyors de TV3, si us plau documentin-se! Yokohama és la capital de la Prefectura (Provincia) de Kanagawa, una prefectura independent de Tòquio, amb un governador propi, policia, diputats i normatives diferents a les de la capital del país.
No és la primera vegada que el mitjans públics catalans donen notícies sobre el Japó sense contrastar fonts i menys preuant la geografia del país. Durant el meu primer any al Japó i va haver un gran terratrèmol a la Prefectura de Nigata, al costat del Mar del Japó, al centre de l'illa gran (Honshū), on van morir unes 200 persones. TV3 es va limitar a dir que el terratrèmol havia afectat l'est del Japó, on visc jo (Higashi Nihon), provocant alarma entre la meva família.
Poc després, TV3 donava la notícia de la inauguració d'una exposició d'Antoni Tàpies on deia que assistiria una princesa de la que es van inventar el nom. La meva família japonesa "flipava".
Per cert, han avisat de la fantàstica acollida d'una exposició sobre Dalí, cues tots els dies, hores d'espera, programes especials de televisió, "Dalimania", genial, com diria ell!

Aquesta és la senyera de Kanagawa

I aquesta la de Tòquio

AH, una cosa més, el nom de l'estadi és International Stadium Yokohama.

Jo hi aniré avui. Però d'això ja us en parlaré demà...

dimecres, de desembre 13, 2006

Japó i els símbols nacionals_2

Ahir us parlava de la batalla d'Iwo Jima i de com Clint Easwood doava als japonesos una lliçó de patriotisme, patriotisme japonès.
I es que les coses estan canviant, sobre tot des de l'arribada del nou primer ministre Shinzo Abe.
Abe, del mateix partit que Koizumi (LDP, Liberal Democratic Party), és molt més nacionalista, de fet, és nacionalista. El seu ministre d'educació, Bunmei Ibuki vol canviar la llei d'educació de 1947 i ensenyar a les noves generacions d'estudiants japonesos, patriotisme.

Aquestes paraules sonen un pel malament, sobretot venint d'un partit de dretes molt tolerant amb les manifestacions de l'extrema dreta xenòfoga. Però al Japó hi ha una clara deixadesa de l'ensenyament de la cultura i la història del país. Si fa o no fa el mateix que a Catalunya. I és que els països ocupats ja ho tenen això.
No cal ensenyar que el Japó es la "pera" i que els dames països són tronats, però potser una mica d'història no aniria malament.
Des d'occident hem cregut que el colonialisme invasor del Japó al començament del segle XX no tenien cap justificació moral, però si fa o no fa, tenia la mateixa justificació que els colonialismes Francès o Britànic, o potser més, si tenim en compte que els japonesos són, segons sembla, descendents d'una tribu coreana, i Àsia és la seva zona d'influència i natural d'expansió.
Molts japonesos no saben que els autèntics habitants del seu estimat arxipèlag eren els Ainú, una nació de la qual només queden uns quants nuclis a Hokkaido. No saben això ni que els ho expliqui Hayao Miyazaki a la "Princesa Mononoke".
El cas d'Iwo Jima és molt clar, més de 20.000 soldats morts per defensar el país, ostres, hi hauria d'haver un dia de festa nacional de retre homenatge a aquests herois.
Doncs, no, els fa vergonya, perquè els han dit que ells eren els dolents i esta bé que perdessin, que es mereixien el castig de Hiroshima i Nagasaki, i que si els americans no arriben a llençar les bombes haurien mort més persones.
Però saben el japonesos de els americans van bombardejar mes Tòquio que els alemanys Londres? O que en un dia van matar més de 100.000 persones amb bombes convencionals, en un raid aeri a la capital? El que es va fer amb el Japó no té nom. I en Mc Arthur, tant estimat pel meu sogre, era un "cabró de cuidado". Sabeu que va intentar prohibir els "kanji" com van fer els francesos al Vietnam, però que no va ser possible perquè els japonès sense "kaji" no s'entén? El resultat és la llista Jouyou Kanji que te 1.620 caràcters autoritzats.

Van ser els japonesos pitjor que els nazis o els stalinistes? No ho crec, el japonesos van salvar la vida de milers de jueus, per exemple.
És cert que a Manxúria van fer molt de mal, genocidi, però m'agradaria saber que en pensen els manxús de l'actual dictadura comunista de la Xina, o les repressions soviètiques de la post- guerra.
Perquè, doncs, el tracte és tan diferent amb Alemanya que amb Japó.


Per una altra banda les lleis sobre el respecte al símbols es van endurint, és una política pròpia d'un partit com el P.P. El govern Metropolità de Tòquio i el seu governador Yokichi Yokoyama, han demandat 160 professors per no "honorar" correctament els símbols nacionals.
L'any 2004 un total de 243 persones dins l'àmbit de l'ensenyament van ser sancionades per la mateixa falta. Tanmateix un comitè constitucional a desestimat les demandes del govern toquiota ja que són, actualment, anticonstitucionals, obligar a cantar el "Kimigayo" i alçar la "Hinomaru" és un delicte contra la llibertat individual. Aquest és un afer que ja vaig tractar amb anterioritat al post Japó i els símbos nacionals
Per això Abe i el seu equip de govern volen canviar la constitució, per derogar l'article 9 que fa referència a les forces armades, i canviar la llei de l'educació. Espero que, si més no, ara que el Japó gaudeix d'una experiència democràtica de 60 anys, en la reforma de la Constitució es vegin reflectits els canvis que òbviament ha experimentat la societat japonesa.

Incloent-hi a mi, és clar.

dimarts, de desembre 12, 2006

Iwo Jima 1945

No sé si ja heu estrenat la darrera pel.lícula de Clint Eastwood i Steven Spielberg Flags of Our Fathers a Catalunya.
És una pel.lícula basada en la novel.la homònima de James Bradley i Rom Powers, que tracta de la Batalla de Iwo Jima i la famosa fotografia dels "Marines" americans alçant la bandera sobre territori japonès.
El cert és que aquesta pel.lícula té una germana bessona, o complementària, com vulgueu, que es titula Letters from Iwo Jima, aquesta es basa en la novel.la de Gen Tadamichi, "Picture Letters from Commander in Chief". Aquesta altra cinta s'estrenà el passat dissabte 9 de desembre. I és la mateixa batalla des del punt de vista japonès.
Com ja us vaig explicar en un post anterior la guerra té moltes cares, i que la història l'escriuen els vencedors és sabut de tothom (o que ens ho diguin a nosaltres), per això és interessant veure com un americà té la sensibilitat suficient com per explicar la guerra des del punt de vista de l'enemic.

No cal dir que "kurinto isto uddo" (Clint Eastwood) al Japó, ara, és un heroi nacional, ja que ha tingut el coratge de mostrar el que el govern japonès ha ocultat durant anys, i ha ensenyat al japonesos que han d'estar orgullosos dels homes i les dones que van lluitar pel seu país, han de recordar els sacrificis i tragèdies que es van viure. Que mirin al passat i el recordin. Iwo Jima no era un territori ocupat pels japonesos, és una illa que pertany a la Prefectura de Tòquio, així doncs no eren uns soldats defensant un territori colonial sinó japonesos defensant la seva pròpia terra.

Letters from Iwo Jima, són un seguit de cartes escrites pels sodats que estaven defensant l'illa contra els americans, en elles si veu la por, però també, els seus somnis i les seves esperances.
A la batalla de Iwo Jima que va anar des del 19 de febrer fins al 26 de marc de 1945, van morir 20.917 soldats japonesos i 6.821 d'americans, el que ens mostra la gran diferència tàctica d'una banda i l'atra, no sóc un expert militar però la diferència és abismal.
De la batalla ens queda la imatge de Joe Rosenthal que ha donat la volta al món i ja és una icona mundial.
Actualment Iwo Jima es una base americana, de les moltes que hi han al territori japonès, algunes a pro de casa, com Ebina.
El seu espai aeri és inviolable per tant obliga al avions japonesos de surten de l'aeroport de Haneda ( Tòquio ) a fer volta per impedir la violació d'aquest espai. Us imagineu quina humiliació? Encara avui en dia els japonesos no són amos del seu espai aeri, bé, els catalans ens en fem una idea si més no...

Ara Clint Eastwood, i un altre jueu com Rosenthal, Spielberg han capgirat la imatge i ens han ensenyat l'altra banda de la trinxera.

dilluns, de desembre 11, 2006

Mene de llibres

Avui dilluns rebo un "meme" de l'amic i company Carquinyol. Segons explica en el seu blog, és un "meme" molt senzill. Es tracta d'agafar el llibre que tinguem més aprop en el moment de rebre el "meme", agafar la pàgina 123 i copiar la cinquena frase d'aquesta pàgina.
Ara bé, si reps el "meme" a les 9 del matí en una oficina de disseny a Tòquio, potser, la cosa es complica, intentant ser fidel al "meme" ( vull dir, no fent trampa ), miro al voltant i hi veig, carpetes d'informes, revistes, i, al fons la prestageria amb els únics libres de l'entudi, com que estic treballant en el disseny d'un P.O.P ( Point of Purcahse, punt de venda ), és clar, la vista se me'n va cap aquest llibre.

És un llibre vell, del 1996, de l'editorial AG Publishers, en el seu moment, en plena Bombolla econòmica al país, el preu del llibre era de 16.000 iens (106 euros), una barbaritat tractant-se d'un llibre de 216 pàgines, no especialment bonic, quan l'empresa el va comprar, en va pagar 6.000 iens, potser de segona ma en una llibreria de vell. El que us pot fer una idea del preu dels llibres de disseny al Japó. Ai las! com enyoro la FNAC i el Happy Books.

Bé, anant al tema, la pagina 123 resulta ser un P.O.P del McDonals, per presentar el "happy set", a les lletres en forma d'arc a banda i banda del logo si pot llegir, d'esquerra a dreta "makudonarudo, happiisetto" en aquest cas la joguina és el Sonic the Hedgehog de Sega, un personatge que ha conegut moment més feliços.
Fixeu-vos amb l'expressió del Ronald McDonal, al Japó Rolando-san, és japonès.
L'agència va ser DENTSU, una agència publicitària que pràcticament monopolitza el mercat al país i de la qual no en tinc gaire bon record.
Sento que aquest "meme" hagi estat un pel atípic, però es el que he trobat més a ma, si l'hagués rebut una setmana abans un hagués pogut parlar d'un llibre fabulós de Lluís Maria Xirinachs "ammistia 1977, Franco a mort?"
Ara si hi ha cap alpinista samurai que vulgui recollir el "meme", doncs...

divendres, de desembre 08, 2006

Il.luminant les festes


Suposo que vosaltres, els que viviu en països cristians, ja "gaudireu" dels llums de Nadal.
Aquest dimecres a Omotesando, una part del barri on jo treballo, Shibuya, una Tayu, el rang més elevat de les cortesanes de l'emprerador, acompanyada de dues joves Kamuro (aprenentes al servei de la cortesana), va inaugurar l'Akarium, la il.luminació de 60 llums de gairebé dos metres d'alçada al llarg de l'avinguda d'Omotesando. Aquesta bonica il.luminació ens acompanyarà fins el 8 de gener de l'any vinent. Això sí, sense fer malbé els oms, tant estimats del carrer.

Per si no ha quedat clar, aquesta Tayu és una actriu, actualment l'emperador no disposa de cortesanes, almenys que se sàpiga.

Un caganer a la japonesa

Per petició popular dels Alpinistes Samurai


dijous, de desembre 07, 2006

Un pessebre a la japonesa...

M'he adonat que, sense voler, havia ajuntat un pessebre amb les meves figuretes, així que l'he acabat de muntar.
Tinc Maria, amb la "m" escrita a la túnica, Josep, el bou (vaca) i la mula, els tres reis d'orient, el roig, el blanc i el negre, i és clar un Manelet de "Marshmallow".

Com ja us he explicat, al Japó no es celebra el Nadal, almenys tradicionalment.

Espero que els que visqueu a Catalunya gaudiu del pont, per els altres, jo inclòs, ganbatte! (ànims).