Si mireu al cel i una llum inesperada uns encega, i de sobte tot el que hi ha al vostre voltant fins hi tot vosaltres desapareixeu, sense deixar rastre, només en la memòria dels qui us han estimat, dels qui us estimaran en un futur, sense haver-us conegut. Si mireu al cel i veieu el vostre darrer sospir, la vostra vida passada i la que podia haver estat. Si mireu al cel i només i veieu mort i destrucció, menyspreu per la vida. Si mireu al cel un 6 d'agost de 1945, haureu vist fins on pot arribar l'estupidesa humana.
Fa 66 anys i no oblidem, tenim memòria, no per despit o venjança, sense rancúnia, recordem perquè mai torni a passar. De la mort van renéixer la vida i l'esperança, Hiroshima i Nagasaki són avui en dia dues ciutats plenes de vida, de somnis, de desenganys amorosos, i d'infants que ploren a mitja nit. Recordeu això quan us parlin de Fukishima, o de Txernòvil, recordeu això quan us parlin de Pau amb fusells a la ma.
3 comentaris:
M'uneixo a les teves paraules, Isaac, en homenatge a les víctimes i perquè mai més torni a passar.
ÉS una vergonya fins on pot arribar la dolenteria humana.
Que boniques les teves paraules, encara que parlin de fets tant durs.
Txell
Publica un comentari a l'entrada