Avui he llegit un article al Mainichi Shinbun on es parla dels supervivents del tsunami, a occident molta gent ja ha oblidat que ara fa gairebé un any 20.000 persones van perdre la vida, i molts milers encara intenten recuperar-se del desastre, la recuperació serà lenta i costosa i no pot caure en l'oblit d'aquells que vam tenir més sort.
El Mainichi en el seu reportatge demana alguns dels supervivent que espresin un desig per l'any que comença, us n'he fet una selecció, si en voleu llegir més, podreu trobar l'article en anglès seguint aquest enllaç:
Disaster survivors express their wishes for 2012.
"Gràcies pels lligams" Seiji Abe, 35 anys. Davant d'una pila de runa a Rikusentakata, a la prefectura de Iwate. Abe va perdre la seva mare i la seva filla petita durant el tsunami, determinat a seguir endavant vol donar les gràcies a la seva família, a tot el Japó i a la resta del món.
"Genki" és una paraula difícil de traduir, vol dir vitalitat, energia vital, els japonesos l'empren sempre quan pregunten:
Com va? Com estàs? Diuen:
Genki?
Aquest piscicultor de 56 anys de Yamada, a la prefectura de Iwate, va perdre la casa durant el tsunami, però la seva família va sobreviure. -
Si estem sans i estalvis, potser tot anirà bé - diu.
"Vull fer somriure a molta gent" diu aquesta noia de 19 anys a Otaru, Hokkaido, va perdre la seva casa de Rikusentakata i es va refugiar amb uns parents a Hokkaido.
"Salut" aquesta mestre d'escola retirada de 82 anys posa davant el seu barracot provisional on viu amb el seu marit, de nit el malson viscut encara la desvetlla.
"Somriure" aquesta mare amb les dues filles viu refugiada a Nagoya on va fugit de Nihonmatsu, a Fukushima a causa de la radiació.
"Una casa nova" aquest noi de 11 anys posa damunt del que havia estat la seva cambra a Kesennuma, a la prefectura de Miyagi. -
M'agradava veure el pare tornant de pescar des del segon pis - Diu.
"Una vida sana i llarga", aquesta dona de 81 anys viu amb la seva família al complex de barracots provisional de Natori a la prefectura de Miyagi, vol veure créixer els seus néts.
"Tornar a casa", aquest noi de 13 vol tornar a la casa, ara viu en un complex de barracots a Fukushima.
"Que les muntanyes i els camps i els arrossers tornin a ser com eren" Aquesta parella de pagesos vivia amb el seu fill i la seva jove amb els néts, però ara evacuats, viuen separats. -
No tenim cap somni - Diuen.
"Volem tornar a casa", aquests nens viuen a Nagoya, evacuats des de Fukushima.
"Vida, renaixença, creació", aquest cal·lígraf de 68 viu refugiat a Kazo, a la prefectura de Saitama d'on va arribar de Futaba, a la prefectura de Fukushima.
"Vull tornar a Nahara tan aviat com sigui possible", aquesta dona de 81 anys viu refugiada a Kitakyushu molt lluny de la seva ciutat de la prefectura de Fukushima, es pregunta com deu estar el jardí que tant cuidava el seu marit.
La majoria volen tornar a casa, tornar al seu poble, tornar a la normalitat. Alguns ho tindran més fàcil tot i que hauran de reconstruir les cases, altres, els més propers a Fukushima, no se sap quan podran tornar.
10 comentaris:
Quan les coses no ens afecten d'aprop les oblidem fàcilment....
Sovint el factor "sort" veiem com guia les nostres vides.
Els meus millors desitjos per tota la gent que encara s'està refent!
Salut i força.
Moltes gràcies per traduir els missatges i ensenyar-nos algunes fotos.
Doncs no sé perquè però jo tinc la sensació de que ha passat poc temps des del tsunami i realment ja fa gairebé un any... Deu n'hi do!
Els nens de Nagoya m'han tocat el cor, sobretot el primer de tots que saluda amb la maneta a la càmera, el seu gest i la seva mirada m'han recordat a en Micaquet i m'han arribat a l'ànima. Hem de fer un món millor per ells.
A mi m'ha passat com a la CLAIRE, tenia la sensació que feia menys...
Tant de bo els ànims i la força es poguessin fer arribar escrivint-ho aquí! Els ho desitjo de tot cor!!
Que emotiu. Ara pensava en aquesta parella de pagesos que diuen que no tenen cap somni. D'entrada m'ha fet com a ràbia aquesta actitud de desesperança, però després he pensat que tota persona té dret a sentir-se pessimista, i el que és més important, expressar-ho. Sovint, de cara a la galeria o de cara als mitjans de comunicació, la gent se sent obligada a mostrar-se optimista i contenta, tot i no sentir-se així. En cas contrari, aquell que se sincera és desqualificat o rebutjat d'alguna manera. No sé si m'explico...
Per cert, els retrats del reportatge són preciosos.... !
Clara.
Alba i Claire.
D'aqui poc fara un any, i els mitjans de comunicació ja comencen a fer memòria, a veure quin esdeveniment tenen pensat per commemorar l'aniversari. El més important és tornar a la normalitat.
Carquinyol.
La canalla sent molt els canvis però també és la més forta per acceptar-los.
El futur dels nostres fill és a les nostres mans, en el cas del nostre país, Catalunya, les decicions que prenguem seràn de vital importància. Al Japó és diferent, és el peatge de viure al país, la resignació es porta dins l'ADN de cada ciutadà. Karma en diuen. Tornaran a venir més Tsunamis, i més Terratrèmols, només ens queda assimilar la pèrdua.
Assumpta.
Els supervivents saben que el món ha plorat amb ells i n'estan agraïts com el primer testimoni de l'article. Japó ha rebut moltes mostres de solidaritat d'arreu.
Clara.
Com he explicat en resposta al company Carquinyol, el Japó és diferent en moltes coses, respecte a nosaltres, la manera d'afrontar la mort, per exemple, o la resignació, potser aquesta parella diu que no té cap somni perquè esta resignada al seu esdevenidor, però estic segur que desitgen tornar a viure amb el seu fill i néts, tot i que ara pensin que serà difícil.
Curiós això que expliques de la "resignació" o d'aquest sentiment que defineixes com a tal... Curiós, com tantes altres coses que vaig coneixent del país d'adopció...
Clara
He trobat això, no sé si ho havies vist.
http://vimeo.com/33991882
Joel.
Moltes gràcies per compartir aquest vídeo, no el coneixia.
De fet els cirerers florits són potser els arblres més estimats dels Japó, després de l'hivern les flors reneixen fins hi tit abans que les fulles pintant de blanc rosat les vernedes del país, com ja he explicat moltes vegades és un espectacle que val la pena viure.
Després del terratrèmol el grup de J-POP, AKB 48 va treure una canço titulada "Sakuranoki ni naro" ( esdevindrem un cirerer ) de la que en vaig parlar en el seu moment, he trobar la versió sencera de vídeo ( fins que algú l'esborri ) segur que a la teva xicota li agradarà, prepara els klinex ;)
http://tobuushi.blogspot.com/2011/04/esdevindrem-un-cirererakb48.html
Segur que li agrada xD, crec que està nomenada als Oscars aquest any, esperem que hagi sort hi guanyi.
Quan acabi els exàmens me'l miraré sencer.
Publica un comentari a l'entrada