tobuushi

Henohenomoheji

2012-01-30T16:19:00.000+09:00

Anit la Shikibu va jugar a fer dibuixos amb el dit sobre el vidre entelat del bany, el millor del cas és que va usar lletres per fer els dibuixos, ja ha après a escriure Hiragana, Hiragana són uns caràcters siŀlàbics basats en Kanjis simplificats, aquests caràcters són els primers que s'aprenen a l'escola o quan es comença a estudiar japonès.
Dibuixar cares amb Hiragana és un joc molt popular en la cultura japonesa, i se'n diu "henohenomoheji" que són els caràcters més usats per fer el dibuix senzill d'una cara.
Aquesta cara tradicionalment es pintava als espantaocells, però ara també d'amunt d'una infinitat d'objectes. Com tots els jocs hi ha un munt de variacions. N'he trobat moltes de molt divertides.

Aquests són molt senzills com els exemples següents.

També n'hi ha de més elaborats amb un estil semblant al Manga.

A l'esquerra un gatet fet amb ほやみふじま ( hoyamifujima ) i a la dreta una noia feta amb よふやたまじしだ ( yofuyatamajishida ).

Un típic espantaocells pintat amb "henoneno" com el de la Vila del Pingüí del la sèrie Dr. Slump.

Aquests exemples són d'un estil més tradicionals. Un pregadéu.

Un paraigua.

Un conill.

Un elefant.

Com veieu als japonesos són molt de la broma i els agrada dibuixar cares a tot arreu.

25 anys sense Foix

2012-01-29T14:12:00.001+09:00

Avui fa 25 anys que ens va deixar un personatge iŀlustre de la nostra terra, un patriota com n'hi ha pocs, i un senyor de Sarrià "dels d'abans".
Josep Vicenç Foix i Mas, nascut a Sarrià ( avui un districte de Barcelona ) l'any 1893.

Gran defensor de la llengua esgrimia la frase: Salvem els mots! El recordo en una entrevista que li van fer al Palau de la Música Catalana en un acte d'homenatge a Salvador Espriu, en aquella entrevista el mestre es queixava de l'empobriment de la llengua posant com exemple el verb enfilar, dient que avui en dia la gent puja als arbres en comptes d'enfilar-s'hi. Des d'aquell dia no he pujat mai més a cap arbre ni cadira, sempre m'hi he enfilat.
J.V. Foix va escriure un dels meus poemes favorits, aquell que comença: "És quan plou de ballo sol..."

Aquest poema pertany al llibre On he deixat les claus… (1953). He llegit que va estar concebut a finals de la guerra civil, i sembla que el "monstre que no dic" es podria referir als qui van ocupat la terra, a les tropes franquistes, i "planto la meva bandera" és un signe polític, el somni d’una esperança de llibertat que no morirà, com quan diu "és quan dormo que hi veig clar", un anhel que iŀlustra el catalanisme de Foix.
S'ha dit en comentaris de text que és com un conjur de bruixes per assolir un desig amagat del jo poètic: matar el monstre amb una agulla de cosir sacs.
Us deixo amb el poema perquè en gaudiu.

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

Nicht Vergessen, no oblideu!

2012-01-27T12:12:00.000+09:00

"Nicht Vergessen" deien els Post-it enganxats per tot arreu a les parets de la cambra d'uns amics meus alemanys. En Tomas i l'Stefan eren companys de casa al campus de la Universitat de Central Lancashire. M'ho vaig passar molt bé amb ells, en Tomas era molt atractiu i tenia molt èxit amb les noies, molt, i l'Stefan era un troç de pa, simpàtic i eixerit, alt com un Sant Pau i molt carinyós.
"Nicht Vergessen"? Els vaig preguntar, que vol dir? - no oblidar- em van dir, hi apuntaven dades d'exàmens o treballs que havien de fer, per no oblidar-los.
No obidar, això mateix era el que passava dins d'aquella casa del campus, a més d'aquell parell de bavaresos simpàticament bandarres, també hi vivien una noia flamenca que compartia cambra amb una noia holandesa, sola en una cambra individual hi havia una noia mig francesa mig suïssa amant de la musica de Serge Gainsbourg amb una pare escultor que vivia a la Provença. La simpatia que jo tenia per aquell parell de ganapies no era compartida per cap d'elles, més aviat els tenien por. "Niet Vergeten" em deia la noia flamenca, els alemanys s'havien endut el seu avi a un camp de concentració durant l'ocupació. I la suïssa corria a tancar-se dins la seva cambra només veure'ls entrar per la porta.
Ni en Tomas ni l'Stefan tenien la culpa del que havien fet els seus avis, però vaig pensar que Europa encara no tenia les ferides tancades com ens havien fet creure.
Aquesta sermana Israel commemora el 70è aniversari de la Solució Final, Endlösung der Judenfrage, el problema jueu. Catalunya, veu com velles glòries de la dictadura que va coŀlavorar amb els Nazis moren amb honor i envoltades d'afalacs i elogis, i altres ( glòries ) que en teoria la van convatre parlen de "tornar a bombardejar" Barcelona.
Els jueus no han oblidat, potser perquè tenen Post-it a la paret on hi diu "Nicht Vergessen".

Us deixo amb la lletra de Ha-Tiqvà ( Esperança ) l'himne d'Israel, si pareu atenció veureu que només canviant poques paraules podria ser el nostre. Espero que tingueu un bon cap de setmana i un bon Sàbat.

Mentre dins el cor
Palpiti una ànima jueva
I cap a l'extrem del Llevant
L'ull vegi Sió
Encara no estarà perduda la nostra esperança
L'esperança bimil·lennària
De ser un Poble lliure al nostre País
El País de Sió i de Yeruixalàyim.

Coix i moix

2012-01-26T15:38:00.000+09:00

Anit m'enreia de la dona del meu company de feina que s'havia posat ulleres per primer cop, li vaig dir sorneguer: "Winter is coming" com el lema de la Casa dels Stark ( de la noveŀla Joc de Trons de George R.R. MARTIN ). L'hivern s'acosta i amb ell se'n va la joventut.

A nit somniava que patia un accident aeri on l'avió perdia una ala i el pilot va haver d'aterrar d'emergència damunt d'un poble rus anomenat Thikland, envoltat d'estepes poblades de mongols amb cara de dolents de les peŀlícules on el mongols són dolents, el comandant va aturar bruscament l'aparell just a bell mig de la població en una esplanada amb una catedral ortodoxa alta com l'Empire State de NYC feta de fusta grisa, la sotragada em va fer mal al genoll i em vaig despertar de dolor cap a les 2 de la matinada, i ja no vaig poder dormir més.
Avui he anat a l'hospital, un de gran on no havia anat mai, era més fàcil aconseguir una cadira de rodes que a la clínica on vaig normalment, una consulta encabida en una edifici estret sortit de Blade Runner farcit d'avis que es van a fer fregues. Aquest era un hospital de debò, concertat amb la Prefectura de Kanagawa ( la diputació, per entendre'ns ), com que era el primer cop que hi anava i no tenia presquipció del metge de capçalera he hagut de pagar 4.780円 ( 47€ ) per que em fessin una targeta sanitària nova per aquell centre, la visita del metge amb 3 radiografies i una anàlisi de sang m'ha costat 2.820円 ( 27.60 € ) i el lloguer de les crosses, 5.000円 ( 49€ ) de fiança més 30円 ( 0.29€ ) al dia en concepte de lloguer, els 5.000円 em seran retornats tan punt entregui les crosses. A part d'això m'ha receptat unes pastilles pel dolor i unes altres per protegir l'estómac de les pastilles del dolor ( friki eh? ), total 680円 ( 6.67€ ). Sovint sento parlar del co-pagament a Catalunya i de com la gent està en contra de pagar un euro per recepta, al Japó jo pago una assegurança municipal de salut que em costa 25.000円/mes ( 245€ ) i quan vaig al metge encara haig de pagar, però he anat avui al metge que he volgut, m'he esperat mitja hora, sense cita prèvia i el dilluns que ve ja puc anar a buscar els resultats de l'analítica. Els metges, com a tota arreu no et miren ni saben el què tens fins que no et fan un munt de proves, a sigui que en això no són diferents, el que sí que és diferent és que m'ha donat just les pastilles necessàries fins dilluns, ni una de més ni de menys i que no he hagut d'esperar hores i hores perquè el doctor em visités.
El més greu em sap és que no sé com podia acabar la història de l'avió estavellat en mig d'un pobre rus perdut al bell mig de l'estepa, malaït genoll!!!

Ui quin fred!

2012-01-24T16:23:00.003+09:00

Avui ens hem llevat amb neu, gràcies a un front fred del nord, regal dels nostres veïns siberians que s'han deixat la porta oberta.

Tornar a l'escola pot ser divertit

2012-01-23T11:52:00.001+09:00

El dissabte vam "tornar" a l'escola, pares i fills vam assistir a un dia de portes obertes a l'escola bressol, per compartir experiències i jugar plegats. D'aquesta jornada de portes obertes se'n diu "参観日" Sankanbi ( Anar a veure ), però jo en diria "San Tornem-hi". Malgrat l'oratge prou dolent, fred i pluja, vam començar per un partir de futbol, i tot i que la mainada va perdre 0 a 1 alguns apuntaven maneres per fer fitxats en un futur per "Nadeshiko Japan" o qui sap si pel Barça.

En Miró està més interessat en esports de motor, potser serà el proper Oriol Servià, de moment no parava quiet damunt del seu cotxe de "tsumiki" ( blocs de fusta ) que li vaig improvitzar mentre nosaltres en dedicàvem a fabricar un "tako" un estel nou.

La Shikibu i una amigueta de l'escola feien inventari dels estris necessaris per a la construcció de l'estel.

Primer calia retallar la cua...

... i seguir atentament les instruccions de la "sensei", la senyoreta. Us heu fixat en que la nevera per guardar les carmanyoles ( a la dreta de la pissarra ) té forma de robot? Només al Japó!

La "sensei" ens ajuda a entendre les instruccions, i és que fer un estel no és tan fàcil com sembla.

La Shikibu va voler decorar la cua amb els seus color favorits...

...Catalunya, Japó i el... Barça!

Tothom estava molt concentrat fent estels mentre jo anava fent fotos, sempre és una bona excusa per fer l'orni ( ^_^ ) i com que sóc "gainjin" m'ho deixen passar tot.

A més de les banderes la Shikibu va pintar un Sant Jordi i un Drac, ja que enguany és l'any del Drac segons els calendari Xinès que usem només per cerimònies religioses.

Alguns companys van passar a fer activitats més emocionants, com caminar damunt peces de "tsumiki" gegants. El petit que encapçala l'expedició és uns dels meus favorits amiguets de la Shikibu, llàstima que enguany ens deixarà per anar a viure a Anglaterra, els seu pare treballa a Nissan i l'han destinat allí dos anys. El trobarem a faltar :(

I finalment l'estel ja estava llest, una fada va ser el motiu que la Shikibu va triar per decorar el seu, ara caldrà esperar que faci bo per poder fer-lo enlairar.

Per acabar la senyoreta va preguntar si ens ho havien passat bé, qui s'ho hagi passat bé que alci el braç, sííí!!!

Desitjos

2012-01-18T14:27:00.002+09:00

Avui he llegit un article al Mainichi Shinbun on es parla dels supervivents del tsunami, a occident molta gent ja ha oblidat que ara fa gairebé un any 20.000 persones van perdre la vida, i molts milers encara intenten recuperar-se del desastre, la recuperació serà lenta i costosa i no pot caure en l'oblit d'aquells que vam tenir més sort.El Mainichi en el seu reportatge demana alguns dels supervivent que espresin un desig per l'any que comença, us n'he fet una selecció, si en voleu llegir més, podreu trobar l'article en anglès seguint aquest enllaç: Disaster survivors express their wishes for 2012.

"Gràcies pels lligams" Seiji Abe, 35 anys. Davant d'una pila de runa a Rikusentakata, a la prefectura de Iwate. Abe va perdre la seva mare i la seva filla petita durant el tsunami, determinat a seguir endavant vol donar les gràcies a la seva família, a tot el Japó i a la resta del món.

"Genki" és una paraula difícil de traduir, vol dir vitalitat, energia vital, els japonesos l'empren sempre quan pregunten: Com va? Com estàs? Diuen: Genki?
Aquest piscicultor de 56 anys de Yamada, a la prefectura de Iwate, va perdre la casa durant el tsunami, però la seva família va sobreviure. - Si estem sans i estalvis, potser tot anirà bé - diu.

"Vull fer somriure a molta gent" diu aquesta noia de 19 anys a Otaru, Hokkaido, va perdre la seva casa de Rikusentakata i es va refugiar amb uns parents a Hokkaido.
"Salut" aquesta mestre d'escola retirada de 82 anys posa davant el seu barracot provisional on viu amb el seu marit, de nit el malson viscut encara la desvetlla.

"Somriure" aquesta mare amb les dues filles viu refugiada a Nagoya on va fugit de Nihonmatsu, a Fukushima a causa de la radiació.
"Una casa nova" aquest noi de 11 anys posa damunt del que havia estat la seva cambra a Kesennuma, a la prefectura de Miyagi. - M'agradava veure el pare tornant de pescar des del segon pis - Diu.

"Una vida sana i llarga", aquesta dona de 81 anys viu amb la seva família al complex de barracots provisional de Natori a la prefectura de Miyagi, vol veure créixer els seus néts.
"Tornar a casa", aquest noi de 13 vol tornar a la casa, ara viu en un complex de barracots a Fukushima.

"Que les muntanyes i els camps i els arrossers tornin a ser com eren" Aquesta parella de pagesos vivia amb el seu fill i la seva jove amb els néts, però ara evacuats, viuen separats. - No tenim cap somni - Diuen.
"Volem tornar a casa", aquests nens viuen a Nagoya, evacuats des de Fukushima.

"Vida, renaixença, creació", aquest cal·lígraf de 68 viu refugiat a Kazo, a la prefectura de Saitama d'on va arribar de Futaba, a la prefectura de Fukushima.
"Vull tornar a Nahara tan aviat com sigui possible", aquesta dona de 81 anys viu refugiada a Kitakyushu molt lluny de la seva ciutat de la prefectura de Fukushima, es pregunta com deu estar el jardí que tant cuidava el seu marit.

La majoria volen tornar a casa, tornar al seu poble, tornar a la normalitat. Alguns ho tindran més fàcil tot i que hauran de reconstruir les cases, altres, els més propers a Fukushima, no se sap quan podran tornar.

Us presentem Manuel Fraga...

2012-01-17T08:00:00.000+09:00

Us presentem Manuel Fraga, per uns "Don Manuel", per a mi un fill de puta que anat al canyet.

López Tena diu que no sap si alegrar-se de la mort d'una persona, però jo me n'alegro de la seva mort, tot i que per a mi hagués estat diferent, entre els murs d'una presó, amb la clau de la cela llençada a Palomares, on a ell li agradava banyar-se.
Me n'alegro de la seva mort, però no dormiré millor, perquè no ha estat jutjat pels seus crims, i ha mort al llit com o fan la majoria d'assassins i criminals franquistes a l'estat espanyol.
Me n'alegro de la seva mort com hom es va alegrar de la mort de Franco, Hitler, Goebbels, Mussolini, i tota la resta de criminals com ell, potser no tant sagnant com els altres, perquè els temps eren diferents, però qui sap que hagués fet si hagués pogut. Era molt murri Fraga.
Men'alegro com les 400 persones que anit van omplir la font de Canaletes brindant per la mort de l'ex-ministre fraquista.

Manuel Fraga Iribarne va ser nomenat ministre d'Informació i Turisme del règim franquista l'any 1962, càrrec que va ocupar fins el 1969. Fraga va ser el portaveu del govern que va anunciar l'execució del dirigent del PCE Julian Grimau, al qual va qualificar de "ese caballerete". Franco va demanar als seus ministres que signessin personalment la condemna i dos s'hi van negar a fer-ho. Fraga la va signar.

En aquell càrrec, responsable també de la censura, Fraga es va fer famós per banyar-se a la platja de Palomares quan hi va caure una bomba atòmica americana, per a demostrar que no hi havia perill. Fraga va ser també l'inspirador de la campanya dels "25 años de paz".

El 1975 seria nomenat ministre d'interior del govern de Carlos Arias, tot just després de la mort de Franco. Durant el seu mandat van passar tot d'episodis greus, el pitjor dels quals l'assassinat a Vitòria de cinc manifestants l'any 1976 que va ser la raó del "Campanades a Mort" de Lluís Llach l'any següent. També van passar els fets de Montejurra i van aparèixer els escamots que atentaven a l'estat francès contra militants d'ETA.

El sr. Manuel Fraga Iribarne mai ha demanat excuses al poble català per les declaracions que va fer l'any 1968 essent ministre de Franco i en les quals va afirmar:

“¡Hay que decir español y no castellano! El español es la lengua de todos. Se ha transformado ya en la lengua de España (…) Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario; y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar”

Quan en diverses entrevistes se li va demanar si condemnaria o criticaria el franquisme sempre s'hi va negar. Per últim us insto a llegir l'article de David Fernàndez a Setmana Directa on és fa un resum detallat del currículum feixista d'aquest "admirable" senyor.

Don don yaki, el foc purificant

2012-01-16T10:15:00.000+09:00

La nit de divendres, l'Aya es va entretenir a fer boletes de farina dolça d'arròs, es diuen "Odango", l'endemà les torraríem a la foguera que es faria al santuari. La celebració s'anomena Dondonyaki, bé de fet Dondonyaki només és una part de la litúrgia xintoista.
Com cada començament d'any els santuaris xintoistes apleguen tota la decoració de cap d'any, en una pila que encendran per fer arribar un missatge als Déus. El foc al Japó, com a casa nostra és un missatger i un purificador. Així com nosaltres fem a les fogueres de Sant Joan, els japonesos fan a primers d'any.

Davant la pila es planta un altar amb ofrenes com fruita, verdura o sake. Davant d'aquest altar el sacerdot farà la cerimònia abans d'encendre el foc.

Els "Daruma" són aquests amulets rodons i vermells dels que ja us n'he parlat vegades, a començaments d'any se li pinta un ull i es demana un desig, si a la fi s'acompleix se li pinta l'altre. De Damura n'hi ha de moltes mides, de molt grans normalment d'alguna empresa i de petits, més domèstics, normalment es deixen a l'entrada dels edificis perquè portin bona sort.

Aquest "Manekineko" reposa d'amunt d'una pila de propaganda del santuari, enguany els sacerdots han passat a l'ofensiva publicitària i han enviat propaganda a totes les cases de la comunitat per recaptar fons. La capsa on és el gat és una guardiola típica d'almoines de les pagodes i temples.

Endo sensei, la "senyu Endo" avisa a la mainada que el papa de la Shikibu està fent una foto, però la visió de la pila de Daruma és més interessant que jo ^_^

Un treballador del santuari vestit amb una jaqueta de kimono amb el símbol de la pagoda, una cigonya "Tsuru" vigila la pila i ajuda a amuntegar les ofrenes.

En Miró s'ho mirava des de primera fila sota la manteta, feina un fred que pelava! Normalment hagués volgut sortir corrents a donar de menjar els conills o a fer la guiza als altres nens però és massa eixerit per saber quan és millor seure ben calentonet.

La Shikibu i les seves amiguetes aguantant la canya d'on pengen els "Odango" esperant per ser torrats.

El Damura de la Shikibu en mig dels altres que correran la mateixa sort, endevineu quin és el de la Shikibu?

La litúrgia comença, com veieu les noies també en formen part, normalment han estat homes qui han dirigit els santuaris, però cada cop hi ha més dones que també hi participen i no només com a venedores d'amulets. Un punt a favor del Xintoisme.

Per exemple tocant el timbal...

Desprès de les benedictions, el primer sacerdot ( provisional, el primer és un vellet que ara està malalt ) va encendre la pila...

...que va començar a espetegar vigorosament per les branques verdes de pi i les canyes de bambú. Els Damuna fets de paper saltaven pels aires quan el fum condensat els feia esclatar. Tot un espectacle.

Alguns, però volien escapar del foc...

Quan es va fer brasa va ser el moment de penjar els "Odango" per torrar-los al foc, la calor, però era insoportable, em sentia com el Manrico de Il Trovatore: "Di quella pira l'orrendo foco, Tutte le fibre m'arse avvampò!..."

Si no em creieu guaiteu les cares de calor de l'altra gent... i les galtes vermelles del nen de blau.

Mentre la "Norma" s'ho mirava de lluny. Òstres! M'ha sortit un post operístic avui. Potser és de mirar Òpera en Texans aquestes vacances, què bo!
Bé, per acabar la festa ens vam menjar els "Odango" torradets, amb salsa de soja endolcida amb sucre i melmelada de sèsam negre, encara em llepo els dits, i és que no hi ha res millor per cuinar que un foc fet dels desitjos i esperances prestades als Daruma.

Caram! Quines rebaixes!

2012-01-13T08:58:00.000+09:00

Un amic de passeig per Tòquio va trobar aquesta botiga on feien rebaixes i em va enviar la foto, curiosa tria de nom per una botiga de roba femenina, o no...

Ja hi tornem a ser...

2012-01-12T15:20:00.001+09:00

Després d'un petit període de vacances, merescudes, ja tornem a ser al peu del canó, la Shikibu ha tornat a l'escola, l'Aya a les seves reunions amb les altres mares, en Miró a les seves entremaliadures habituals i jo, com sempre, davant l'ordinador fent dibuixets, mirant de sobreviure un any més en aquest país tan estrany i alhora fascinant.
No sabem que ens depara en nou any, però per a nosaltres serà una altre aventura, esperem que la voldreu compartir amb nosaltres.

Feliç any nou! あけましておめでとう!

2012-01-01T08:00:00.000+09:00

Enguany la felicitació vol iŀlustrar el mestissatge cultural de la meva família, amb el 2012 comença un nou any, l'any Xinès del Drac, i qui millor per representar aquesta barreja cultural que el drac de Gaudí que vigila l'entrada del Park Güell. S'ha engreixat una mica de tant de menjar torrons i canelons, tot i que encara pot volar amb unes petites ales que li han sortit per art de màgia.
Us desitgem a tots un molt bon any!

Bones Festes!

2011-12-23T08:00:00.000+09:00

Aquesta serà la darrera entrada al blog de l'any, a menys que passi quelcom d'extraordinari com que el Parlament de Catalunya proclami unilateralment la independència, cosa que veig poc probable amb el "govern" que tenim, bé teniu. Tanmateix així com el nens escriuen la carta al Tió o als Reis d'Orient demanant el què els faria iŀlusió, jo, que he retrobat la meva infantesa, també tinc desitjos per l'any vinent.

Ha estat un any molt dolent socialment a nivell mundial, però a nivell personal, segur que hi hagut moltes alegries a cada casa. Enguany he conegut molta gent, gràcies aquest blog, he parlat amb antics companys, he retrobat amistats de la infantesa, i he fet, crec, noves amistats.
Estic frisós de començar un nou any, amb totes les aventures que ens esperen; el segon aniversari d'en Miró, la representació de final de curs de l'escola bressol a càrrec del pares on l'Aya farà de AKB48, el començament de curs escolar de la Shikibu, el nostre 10è aniversari amb l'Aya, la cerimònia de Shichigosan de la Shikibu, i moltes altres coses.
Cada matí els petits el lleven i van corrents ca al Tió per veure què els ha deixat durant la nit, jo espero el nou any amb la mateixa iŀlusió, de noment la Shikibu em va fer un regal, em va regalar un mot nou que es va inventar: "Pessigorelles", és bonic oi? Vol dir pessigolles a les orelles.
Així doncs volem felicitar-vos les festes i regalar-vos moltes "pessigorelles" i una abraçada molt forta.

Jean Reno, és Doraemon!

2011-12-20T08:00:00.000+09:00

Tots coneixeu Doraemon, el gat còsmic, i els seus personatges, en Nobita, la Shizuka-chan, en Gegant i en Tsuneo. Toyota està fent uns anuncis molt divertits amb actors reals imaginant com seria la vida dels personatges a l'edat de 3 anys.

El més divertit de tot és l'aparició de Jean Reno fent de Doraemon. Jena Reno és molt famós al Japó des de que va protagonitzar Leon, el professional amb Natalie Portman, però també per la peŀlícula d'espies Wasabi, rodada al Japó.

En aquest episodi en Nobita vol portar la Shizuka a fer una excursió, van en tren i se'ls fa molt pesat, i triguen molt, just quan Nobita a pogut muntar la barbacoa, la Shizuka li diu que ha de tornar que té classe de violí, aleshores apareix en Tsuneo i s'emporta la Shizuka. Un cop a casa en Nobita li demana a Doraemon un cotxe, però Doramon es nega perquè Nobita no té permís de conduir!

Aquest també és molt divertit, el Nobita veu com en Tsuneo torna a portar la Shizuka d'excursió amb cotxe, Doraemon li ofereix la "dokodemodoa" la porta màgica que es duu on vols, però acaben anar a la platja on hi ha en Gegant pescant. Frustat Doraemon li ofereix el "takekopta", n casquet volador, però Nobita vol viatjar per ell mateix i li denana que els porti amb la "dokodemodoa" a un Motor Show.

Japó és blaugrana!

2011-12-16T14:56:00.000+09:00

Aquest matí m'he llevat a una hora que en Pep desaprovaria, amb ressaca de la festa d'anit, quina nit!
He llegit les cròniques de la premsa catalana, amb la mala notícia de la lesió de David Villa, pobre xicot! Anit no semblava tan seriosa, flipo amb la reacció tan calmada que va tenir.
Les cròniques parlen de públic fred, de nit freda, de partit de tràmit, bla, bla, bla, de que si els japonesos no criden perquè els han educat així...
Volia explicar-vos la meva versió, els japonesos criden i molt, quan fan partits de Baseball o Futbol als estadis de Hiratuka que estan a un quilòmetre de casa se'ls sent cridar, picar de mans i xiular les trompetes mentre canten sense parar les cançons del club. Fan xivarri i molt.
Ara bé anit van anar a veure futbol, volien veure el Barça, el Messi, en Puyol, en Xavi ( que no va jugar ), l'Iniesta, que fa fer un partidàs.

La diferència entre un partit normal i anit és que no hi havia organitzat cap grup d'animació, i això és important, els japonesos necessiten un director d'orquesta un "regidor de la tele" que els engresqui. I això va fallar, no hi va haver música per la megafonia, ni els himnes dels equips, ni les mascotes saltant com ho fan en els seus partits de futbol. Jo no hi vaig notar gaire diferència dels partits que he anat a veure al Camp Nou, tret que a can Barça la gent parla molt i de vegades per deixar tothom de volta i mitja i no es fixen amb el què passa al terreny de joc.
Anit tothom estava molt concentrat, i xerraven poc, jo era l'unic estranger i l'únic que deixava anar algun renec de tan en tan, "Puyol on has deixat la Queca", "Keite!", "Villa, et vaig un plànol de la porteria?", "Encara teniu Jet-Lag?" "Valdès vols que et deixi la Play?". I coses per l'estil que provocavent el somriure dels nostres veïns, que es giraven a mirar-me divertits.

Vaig veure moltes famílies, moltes parelletes, noies soles, la del meu costar, per exemple, petits grups d'amics, tots molt divertits, tots força animats, malgrat el fred.

No sé com explicar-vos ho, és una mica com un concert de rock o una òpera, anit els japonesos que hi havia al meu voltant volien escoltar òpera. I van tenir ocasió de veure algunes virtuositats del Messi, o l'Iniesta, però tampoc es podia fer gaire gran cosa amb l'equip de tenien davant. Jo no hi entenc de futbol però aquests de Qatar van sortir a no perdre per molt, no a jugar.

Els japonesos se sabien tots els noms de tots els jugadors, els números de la samarreta, els gols que havien marcat, i els sentia rondinar sobre el fet que Pep no hagués tret Xavi.
Una petita reflexió, anit 67.000 japonesos, van anar al camp, un dia entre setmana, amb fred, pagant alguns 14.000¥ ( 138 € ) o més , aquest era el preu dels nostes seients de 2a classe, per veure un equip estranger bo, molt bo, jugar cotra uns aficionats, i el partit es feia en obert a la televisió. Amb això s'ha de tenir en compte que els esports rei del Japó són el Baseball i el Golf.
Tot això us volia dir, perquè la visió dels periodistes és la d'uns tipus que fa dos dies que ha arribat al Japó, s'està a l'hotel i va al camp sense tenir ni idea del que veu o diu, i com que ha d'omplir una crònica amb un determinat número de caràcters, i fica tots els tòpics suats sobre el país de desconei. Ei! I que no els culpo, no tothom ha de ser un expert en Japó.

La veritat és de l'ambient que es respirava era molt agradable, un partit de baix risc, tothom estava d'acord, estava d'acord, una bandera els agermanava. Hi ha dues estacions de tren que porten a l'estadi, hi havia molta gent, els espectadors, segons van dir, uns 67.000, totes les entrades venudes, la gernació anava cap a l'estadi comprant records, menjar, i begudes, però sense fer massa enrenou, això sí és l'educació japonesa. Estem tan acostumats a que hi hagi milers de persones arreu que no és cap problema ordenar 67.000 culés, perquè tothom era culé, amb el neu cunyat vam estar buscant algú que animés l'equip qatarià, però no vam trobar ningú. N'hi havia que diuen unes bufandes mitat del Barça mitat del Santos, volent dir que donaven per fet que la final seria entre aquest dos equips.

Aquestes són les portes d'accés, el control de seguretat, on una noia molt simpàtica ( i bufona ) et treia el tap de les ampolles de plàstic, i mirava tímidament dins les bosses, per mirar que no entréssim res d'iŀlegal, però que de fet no es va mirar res perquè a ningú li passaria pel cap entrar una llauna de cervesa, o algun altre objecte perillós. Jo faig fer l'ull viu i vaig "pispar" un parell taps de plàstic de damunt de la taula de seguretat, perquè em feia basarda haver d'anar amunt i avall amb l'ampolla destapada, o sento ho duc a la sang, tampoc tenia la intenció de fer res mal fet amb el tap.
Un cop dins em va passar una cosa curiosa, vaig trobar 2.000¥ al terra aprop d'una paradeta, jo que me'n vaig cap a la dependenta i li dono els diners, motivat per "l'esperit de l'Aya" i la noia astorada em diu que no són seus, i me'ls torna, aleshores vaig a un vigilant i li dic que m'he trobat uns diners, i l'home em diu que me'ls quedi, que ves a saber de qui són i on para l'amo, després de dos intents de tornar els diners el meu cunyat em diu que me'ls quedi, que no passa res, avui li he explicat a l'Aya i m'ha dit que en casos com aquests la policia ho deixa córrer.
Més tard, a la porta dels serveis, veig una moneda de 50¥, la gent hi passa per sobre i no l'agafa, potser creuen que vindrà algú a buscar-la, jo que me la miro i penso, això és en "Fumera" que vol saber si sóc bon minyó per dir-li ho al Tió, així que vaig com tothom i la deixo on era, ostres, però encara i penso.

A l'entrada hi havia aquest cartell tan divertit de confirma el "gran nivell" d'anglès del Japó. Si no us enganyo jo.

Llàstima que vaig ser un pèl lluny d'alguns catalans que van venir a veure el partit, es notava que eren turistes, de fet van animar prou bé durant el partit, sobretot em va agradar que tots duien Estelades, en vaig comptar tres almenys. Excusa que em va servir per explicar-li al meu cunyat l'origen i el significat de la bandera, i de pas als qui em volguessin escoltar.

Aquest era l'aspecte de les graderies, nosaltres érem a W26 des d'allí van veure tota la primera part lluny ja que els de l'Al-Sadd no s'acostaven a la porteria de Valdès ni per casualitat, hola que tal passava per aquí. A la segona part també semblava que el camp només tingués la mitat de l'amplada.

Quina patxoca que feien tots!

Pare i fill comprovant estadístiques, aquest parell sabien més del Barça que el mestre Puyal.

Si això és un públic fred, que vingui Pou i m'ho expliqui. Mireu quin culeret tan bufó!

El resultat ja el sabeu però fa bonic de recordar.

En acabat el partit, la foto de la victòria.

Mireu que ràpid es va buidar el camp. Per cert com que el Tió no porta barretina me la vaig posar jo.

Les paradetes venien coses curioses, com aquesta bandera del "Barserona FC".

De tornada cap a l'estació la policia organitzava la gentada dosificant els passatgers per no col·lapsar les instal·lacions.

A la fi vaig veure aquesta noia que duia una bufanda del Barça,vaig pensar que li agradaria a la Shikibu, no crec que sigui massa oficial però és molt bonica així rosa i amb un cor.
Quan vam arribar a casa l'Aya ens havia gravat el partit i el vam tornar a veure els tres mentre la canalla feina nones, i ens cruspiem unes postres de músic regades amb un blanc japonès molt bo.

Tot esperant el Tió

2011-12-15T02:00:00.000+09:00

L'any està a punt d'acabar, enguany ha estat un mal any pel món sencer, terratrèmols al Japó, Múrcia, Turquia, tsunamis, atemptats terroristes, guerres, la crisi, aquesta crisi de què tothom parla, i la gent que ho ha perdut tot, l'atur, el desesper que porta a la revolta.
L'any 2012 s'ha d'acabar el món, segons diuen, i sembla que ja hagi començat. Però hem de lluitar, hem de continuar construint un futur pels nostres fills, i per a nosaltres mateixos. Hem de recuperar l'esperança.

Recordo, de petit, la iŀlusió que em feia l'arribada del Nadal, anar a la fira de Santa Llúcia, per comprar una figureta nova del pessebre, l'olor de molsa i d'avets, el fred al nas i el caliu de les parades.
Recordo que les nits de Nadal eren les úniques en que dormia sense por, protegit per les llumetes de l'arbre del menjador. I com xalava de valent picant una capsa de cartró que feia les funcions de Tió.
Passat el Tió, cada matí corria al pessebre per veure i els reis m'havien deixat alguna llaminadura, monedes de xocolata, pedretes de sucre...
La Nit de Reis, a Badalona, després de la cavalcada, fèiem cagar a ses majestats, i recordo perfectament com veia ploure ametlles, avellanes, nous i caramels del sostre, mentre passejava el fanalet amunt i avall del passadís d'un pis petit cantant:
Els Reis venen, venen de la muntanya,
porten joguines per la canalla.
Els Reis venen, venen de l'orient,
no porten res pels nens dolents.

Molt abans que s'acabessin les festes, ja em deprimia i plorava a la llum de l'avet, nostàlgic de pensar, que el Nadal s'acabaria. Era l'època més feliç de la meva curta existència.
Però el temps va anar passant, i la iŀlusió es va anar perdent involuntàriament, un dia et desperten del somni i la màgia desapareix. Alló en que havia cregut tant de temps, allò que m'havia fet feliç, era fum.
Més endavant la vida em va portar per camins de solitud que durant anys vaig compartir amb la meva ombra, i quan arribava el Nadal, aquesta solitud es feia més forta i més dolorosa, vaig acabar odiant el Nadal, aquelles dates que tant havia estimat. La feina era l'única salvació possible, treballar per oblidar, treballar per no pensar.
Alguns amics, molt amics van intentar d'alguna manera ajudar-me, però no podien omplir el buit que tenia, tot i les bones intencions.

I així fins que va arribar una fada vinguda de terres llunyanes, de més enllà de l'orient dels Reis d'Orient.
Ella em va fer el millor regal que he pogut rebre, em va tornar el caliu que havia perdut. Amb el temps dues animetes més ens acompanyen en aquest nou viatge, i amb elles ha tornat la iŀlusió.
Veure les carones d'alegria i la brillantor en la mirada, quan en llevar-se corren cap al Tió per veure si ha deixat alguna llaminadura, i de nit, abans de dormir, l'amor en que li porten un got de llet i unes galetes o una peça de fruita. No té preu i no es pot comprar.
La màgia ha tornat i jo no estaré mai més sol per Nadal.
Com diu la cançó ( Captatio Benevolentiae ) dels Manel: "a vegades ens en sortim".

Cal llegir-li històries perquè el Tió no s'avorreixi...

Enguany el Tió no porta barretina com altres anys, la Shikibu ha decidit que el Tió és una nena i li ha posat un llacet. Per què no? El Tió pot ser una nena també...

Abans de fer "non-non" cal donar-li una mica de menjar, perquè es faci molt gros, la Shikibu ha pensat que li donarà un caqui, però abans cal decorar-lo perquè sigui força bonic. El caqui també és una nena.

El Barça al Japó

2011-12-13T08:00:00.000+09:00

Ja fa dies que dura l'exitació, el Barça vindra al Japó, Messi vindra al Japó, em fa gràcia veure que els Japonesos ja han triat un favorit, doncs els carrers de la capital van plens de cartells com aquest, per exemple aquesta noia que es diu Sato Arisa que malgrat que és fan de Neymar va amb el Barça.

250 persones, segons Sponichi, van rebre el Barça a Narita, déu n'hi do, perquè costa un "colló" arrivar-hi.

Els japonesos es posaven les samarretes del revés perquè es veiessin els noms. No ho havia vist fer mai.

És clar que la mirada de la premsa anava dirigida cap a Messi, Messi i el Barça, què bé que ens ho passarem!

Ja fa dies que la Nippon Television ens passa un anunci del Mundial, centrat en Messi, la bufanda que duu, és igual que la de Sato-chan, amb els colors del Mundial. Aquesta és una captura del micro web de la NTV.

Ja tinc les entrades de la Toyota Cup!!!

2011-12-12T11:41:00.001+09:00

El darrer regal d'aniversari de part del meu sogre, dues entrades per la semi del Barça!! Així que el dijous faré cap a Yokohama amb un bon parell d'entrepans de truita a la bossa per veure el millor equip del món!
Els partits de la semi i la final tindran lloc al Yokohama Internacional Stadium, que és propietat de NISSAN, no deixa de fer-ne gràcia que l'estadi de la Toyota Cup sigui de NISSAN.
L'estadi té una capacitat de 72.327 espectadors, i 10 box de premsa, que dijous seran plens a vessar de periodistes catalans suposo.
El 2006 vaig anar al partit de la semi que el Barça va guanyat 4 a 0 i que després va perdre a la final contra l'Internacional de Portoalegre. Alehores va en vai fer una crònica que vaig penjar en dues entrades.
Crònica d'una vetllada blaugrana.
Crònica d'una vetllada blaugrana 2.
Aquell any tot l'estadi era ple de banderes blaugrana, i samarretes del Barça, no hi havia dubte quin era el club favorit dels japonesos, "gallina de piel" con diu aquell. Enguany, quan el Barça ha demostrat ser el millor i ha guanyat des copes d'Europa més, la bogeria serà encara més gran, tothom vol veure Messi, Puyol, Xavi, Iniesta, en Pep. Serà genial!!!

Aquest és el lloc des d'on veuré el partit, sembla un bon lloc espero poder fer moltes fotos, si algú em vol locatizar, seré el de la senyera!
Oh le le, oh la la! Ser del Barça és, el millor que hi ha! ( Però de bàsquet, de la Penya, eh! Que sóc de Badalona, tot i que no estiguem passant per un bon moment ).

Puntual

2011-12-09T17:14:00.001+09:00

No, no us parlaré de la botiga de betes i fils del senyor Esteve, fa uns dies vaig encarregar un paquet, vaig demanar que arribés dijous entre les 12 i les 2 de la tarda. A les 11:52 el missatger de JP ( Japan Post ) trucava a la porta!
Al Japó tenim un servei de correus i missatgeria molt bo, la primera empresa del país és Japan Post, una empresa pública que es va privatitzar l'any 2007, malgrat la privatització l'empresa continua oferint el mateix servei de qualitat a la que els japonesos estan acostumats. Sobretot quan arriben aquestes dates, quan tothom s'envia felicitacions de cap d'any.
Una altra empresa molt popular és Kuroneko Yamato ( el Gat Negre Yamato ), coneguda pels seus cotxes verds amb el símbol d'una gata portant un gatet a la boca, la mateixa cura que té aquest animalet en portar els seus fills, té Kuroneko per portar els paquets. Kuroneko es pot contractar des de les botigues de 24h semblants a les botigues de les gasolineres que es diuen "conbini" ( Convenience Store ). Per ¥300 ( 3 € ) et porten d'un dia per l'altre una ampolla de cava de Hiratsuka a Tòquio.
Els conductors de Kuroneko han de ser molt educats, cedir el pas i mirar de no fer nosa, és molt important per la imatge de l'empresa, a més a més els vehicles han d'estar nets i polits, tasca que és la seva responsabilitat.
Potser la tercera empresa més popular és Sagawa Express, aquesta empresa es destaca per la seva política no contaminant, són famosos els seus missatgers en tricicle.

Una furnoneta de Kuroneko, les noves són igual però amb un motor Híbrid.

Suzuki fabrica una furgoneta molt petita ideal per JP i...

...Sawaga, que fan servir el mateix model.

El famós tricicle elèctric de Sawaga, amb un sostre per a la pluja.

Oiso, una visita cultural

2011-12-08T10:00:00.001+09:00

El dimarts us vaig explicar que havien sortit a passejar amb la bicicleta i que varem acabar descobrint un pastís molt semblant a la Crema Catalana. La passejada que varem fer va ser fins a Oiso, el poble del costat de Hiratsuka en direcció cap a l'oest, seguint la Tokaido, la Ruta 1 que mena fins a Kyoto. A Oiso hi ha un pujol des d'on es pot veure la badia de Kanagawa des de la península d'Izu a l'oest fins a la península de Miura ( sí Miura, com els braus ) a l'est. Des d'aquest cim, els dies clars es pot admirar el mont Fuji, actualment cobert per la neu. Japó és el país del Sol Ixent, però també es pot veure el Sol Ponent, com en aquesta imatge on la llum es reflexa daurada damunt l'oceà, just com els byōbu ( biombo ) japonesos.

Mirant cap a l'est la llum era totalment diferent, com si es tractés d'un altre dia, un pany d'oceà blau es dibuixava darrera d'una porta oberta que ens convidava a passar, era l'entrada dels jardins del museu de la ciutat...

...on es podia veure una tomba prehistòrica japonesa dels període Jōmon que va des de 12.000 fins a 400 anys abans de Crist. Pel que es veu, en aquella època els habitants de les illes enterraven els morts, avui en dia els incineren.

També hi havia la reproducció d'una cabana dels mateix període, a Hiratsuka i Oiso, així com a tota la comarca de Shonan és molt freqüent trobar restes d'aquesta civilització, aquests habitants no tenen gaire a veure amb els japonesos actuals, que són fruit de les invasions coreanes, però no ho digueu a ningú.

Els museu està farcit de tota mena d'estris, Jōmon i Yayoi ( període històric següent al Jōmon tot i que van coexistir en determinades zones ).

Aquesta és la visió general de la sala, no es gaire gran però és molt divertit com en un mateix espai hi ha resumida la història d'un país.

La peça central es aquesta carrossa de processor en forma de barca, i és que la meva comarca té una llarga tradició marinera, on a cada poble hi ha un barri de pescadors.

Aquesta urna de palla és un capelleta portàtil que es posava a les barques per obtenir protecció divina, al fons un parell de déus de la fortuna, el de la dreta és Ebisu ( com la marca de cervesa ), porta una gran orada, que és un peix molt apreciat símbol de riquesa. En japonès felicitats es diu "omedetou", o "omedetai", l'orada en japonès es diu "tai", i aquest joc de mots ha fet que sigui símbol de festa.

Aquests models il·lustren com eren les barques pescadores, bàsicament no han canviat gaire, però ara duen motors dièsel.

Aquest es un "jinbe" un la jaqueta d'un kimono de celebració d'alguna festa de pescadors, com podeu veure gran part dels estris del museu estan dedicats a la mar.

La millor peça de la coŀlecció són aquest parell de trapelles tan bufons i aquesta noia tan guapa, per cert avui faig anys, 42! I el millor regal, apart d'uns mitjons de llana, és poder tenir aquesta família amb qui vaig el viatge de la meva vida.

Moshi, moshi, telèfon rosa!

2011-12-07T17:55:00.001+09:00

Moshi, moshi, és la manera estàndard de contestar el telèfon al Japó, seria com un "digui, digui". L'altre dia vaig veure aquest telèfon que semblava tret d'un episodi dels Thunderbirds, potser el telèfon del Lady Penelope.
Ai las! Japó no tot és high-tech, encara s'hi troben llocs on hi ha telèfons de roda, que van amb monedes de 10 iens.

Catalana, un pastís italià

2011-12-06T10:37:00.001+09:00

Ahir la Shikibu tenia festa de l'escola, i jo havia acabat un projecte, o sigui que vam decidir sortir a passejar aprofitant el bon dia, sortir en bicicleta quan fa fred fa mandra però si surt el sol ve de gust, sobretot si vas ben acompanyat. Després de fer camí ens va venir gana i ens vam aturar a dinar en un restaurant de cuina italiana, dels molts que hi ha arreu, als japonesos els agrada molt el menjar italià, tot i que el fan a la seva manera. A l'hora de les postres ens va cridar l'atenció un plat del menú: Catalana, no "crema catalana", només Catalana, li vaig preguntar a la mestressa quin tipus de dolç era, i em va dir que era un gelat de crema amb crema cremada al damunt, total, gelat de crema catalana, vaig pensar. Doncs no, era més aviat com un torró d'ou i crema crema cremada, amb gust de crema catalana, boníssim.
Li vaig preguntar d'on eren aquestes postres i em va dir que era un dolç, italià, jo li vaig dir que era català i no n'havia vist mai, i tampoc recordo haver vist cap menú amb "Catalana" les vegades que he anat a Itàlia, tot i que mai he baixat més avall de Roma.

Quan vaig arribar a casa vaig cercar per la xarxa alguna referència, però no n'he trobat cap en italià, els italians coneixen la crema catalana o de San Giuseppe, però no en fan cap variació.
En canvi si busques "カタラーナ" ( Katarana ) en japonès trobes un munt d'informació sobre aquest dolç "italià". Fins hi tot hi ha pastisseries que l'elaboren de diferents sabors, con a la foto anterior, on n'hi ha d'esquerra a dreta; xocolata blanca, te verd, sèsam negre, caramel i taronja. Ostres! Crema catalana de xocolata blanca! Només de pensar-hi ja em ve salivera!

Com en moltes altres coses, els japonesos han agafat quelcom que els ha agradat i l'ha adaptat al seu gust refinant-lo de tal manera que sembla una altra cosa, qui sap potser a Nàpols o a Sicília encara es fa crema catalana i algun pastisser japonès li va agradar i amb un cop de vareta màgica tenim aquestes postres noves. De fet he trobat un lloc on es deia que era una variació de la Crema Catalana.
Per cert, per menjar crema catalana de debò cal anar a un restaurant francès, allí però, en diuen Crème Brulée, perquè als francesos això de "català" també els fa aŀlèrgia. Ai las!

El nivell d'anglès al Japó

2011-12-05T13:06:00.000+09:00

Aquest vídeo és real com la vida mateixa, el fill del meu company de feina que és mig japonès mig americà parla anglès a nivell natiu, i fa veure que no en sap per no destacar massa, però en realitat parla millor que el seu mestre.
L'Aya té una amiga, que fa de mestre d'anglès a una escola de primària, però no el parla, el primer dia que la vaig conèixer me li vaig dirigir en aquesta llengua i es va quedar de pasta de moniato.
l'Actor Watanabe Ken, de "Last Samurai" amb Tom Cruise, no parlava anglès quan va fer la peŀlícula, i li van posar un professor perquè li fes classes particulars.
Jo me n'adono que cada cop el parlo pitjor, per culpa de la peculiar manera de parlar l'anglès dels japonesos.
Mireu-lo si parleu una mica d'anglès o japonès us fareu un fart de riure. L'actor que fa de profe és Ken Shimura un coŀlaborador habitual de Takeshi Kitano.

No diré més que...

2011-12-02T23:22:00.001+09:00

Castigat a copiar 100 vegades, "no diré més..."

La Bruixa Avorrida

2011-12-02T12:18:00.001+09:00

Avui us volia parlar del Japó, però els darrers esdeveniments al Principat m'han fet canviar d'opinió i he decidit que havia de dir alguna cosa sobre el què ha passat al Parlament de Fireta, perdó Catalunya.

La primera vegada que vaig sentir parlar Núria de Gispert vaig pensar que era de Lleida, per l'accent mancat de vocals neutres com les del Català Oriental. Però va resultar que és de Barcelona. Sense ànims d'ofendre a la gent de les comarques de ponent, és clar.
La molt honorable senyora, va desprestigiar el seu molt honorable nom, quan convençuda per un diari unionista es va disfressar de fada, una fada que per a mi tenia molta semblança a la Bruixa Avorrida de les Tres Bessones. Potser per això es dedica a fer la guitza als tres diputats independentistes de Solidaritat, que per ara són els únics que planten cara i parlen sense pèls a la llengua. I els castiga dins d'un conte de disbarats kafkians.
Doncs bé, sembla ser que al Parlament de Catalunya, si un diputat parla de robatori, que seria una manera més planera de dir espoli, és una manca de respecte al Parlament i al lladre i no s'ha de permetre. Això sí, s'ha de permetre que el lladre continuí posant la ma a la caixa, no fos cas que s'enfadi.
Per a la Presidenta, que un professor reputat, podent de la Constitució espanyola, digui que cal bombardejar Barcelona i faci mofa dels milers de morts en bombardejos anteriors, això no s'ha de reprovar, el Parlament no ha d'adoptar cap mesura, silenci.
Però el mateix Parlament, quan un diputat, queixant-se de la manca d'expressió d'aquest i l'abús del càrrec de la Presidenta del mateix, esmenta el ridícul d'aquesta Presidenta disfressant-se de "mamarratxa" que vol dir que la Presidenta fa fer una acció ridícula o informal, aleshores, el Parlament reprova aquest diputat.
Bé! Doncs jo estic amb el senyor López Tena, i des d'aquest blog li dono el meu suport.
I per acabar sent políticament incorrecte.
Peces Barba és un fill de puta.
Espanya roba a Catalunya.
El Parlament és de Fireta.
I la Presidenta del Parlament és la Bruixa Avorrida ( i que em perdoni la Roser Capdevila ).
És que se'ns pixen a la boca com diria Mohamet Jordi.

Una "mansion" no és una mansió

2011-11-30T14:37:00.001+09:00

Una de les coses que primer em van sorprendre del Japó, és l'ús que els japonesos fan de les llengües estrangeres, mots que manlleven a conveniència emprant-los malgrat que perdin el significat original, un d'aquests mots és "masion", el primer que em venia al cap era "mansió", però en realitat vol dir "pis", caram! Ja em semblava estrany que hi hagués tants japonesos vivint en mansions. Les "mansion" que ells pronuncien "manxon" són pisos entre els 60m2 i els 90m2, tot i que n'hi ha de més amples, però el normal és aquest. Per sota d'això són "apato", apartaments.
Fa una setmana vam anar a la inauguració d'un nou centre comercial, al poble del costat, Tsujido, i ens van donar propaganda d'uns pisos de nova planta que s'estan construint just al costat, la zona és molt bona, al costat del centre comercial i de l'estació, al Japó el valor dels pisos incrementa en relació a la distància que hi ha de l'estació de tren.

Aquest és l'aspecte que tindran després de la finalització de les obres, el complex es diu Eath Opera, i és de l'empresa Lions Mansion, aquesta immobiliària té pisos i apartaments per tota la nostra zona, i són fàcils d'identificar perquè hi posen un lleó a l'entrada que em recorda a les "Cortes" espanyoles. Fa gràcia el fet que hi posin nom, tots els blocs de pisos tenen un nom normalment en francès o anglès, Belle Maison, Green Hights, North Village, però també n'hi ha en català, Maricel ^_^.

A les imatges següents us he posat dos planells de dos pisos perquè us feu una idea de com som, vistos uns vistos tots, els japonesos són molt estàndards alhora de construir, tots els pisos tenen la mateixa distribució, vull dir tots, no només els d'un mateix bloc, a tots els pisos on he anat hi havia la mateixa distribució, amb unes petites variacions, però bàsicament la mateixa que la primera imatge a continuació.

És un pis de 75.10m2, 3LDK+DEN+WIC, vol dir 3 habitacions, sala d'estar-menjador, cuina, "walk in closet" armari a l'americana on s'hi pot entrar caminant, i DEN estudi. Fixeu-vos que el bany té una cambra especial per a la banyera, que resta separada ja que l'aigua va al terra, també veureu que el vàter està en una cambra separada, dins del bany s'hi coŀloca, normalment la rentadora.
Si us fixeu bé veureu que al costat de l'etiqueta, ex: キッチン hi ha un número, aquest representa l'area de l'estança amb "jō", "tatamis", un tatami fa 1.62m2 ( 90x180cm ), i és la regla usada al Japó per mesurar habitatges.

Aquest és una mica diferent, perquè és més gran, de 95.31m2, 4LDK, quatre habitacions, sala d'estar-menjador i cuina, normalment l'habitació #3 és de tatami, pels convidats, però el costum de posar tatami es va perdent, per culpa del manteniment. Algunes persones prefereixen prescindir d'aquesta cambra i fer un menjador més ampli.
Una cosa que sorprèn és que els japonesos dormen tots junts, pares i fills fins a l'adolescència, tot hi que n'hi ha que ho continuen fent. Sempre que ve algú nou a casa es sorprèn que la Shikibu tingui dormitori propi. Per tant les altres cambres s'usen normalment d'estudi o magatzem ( las japonesos els agrada acumular rampoines ).

A continuació us he posat un parell d'imatges que il·lustren el sistema anti-terratrèmols dels edificis emprats en la construcció d'aquests pisos.

Té un sistema de pivots que basculen perquè l'estructura no es mogui, a l'esquerra amb aquest sistema i a la dreta, sense, el nostre edifici es molt baixet, planta baixa i dos pisos, i no tenim aquest sistema, però per edificis molt alts s'ha de notar la diferència...

...com es veu a les il·lustracions, una mica dramàtiques. Hi ha altres sistemes de seguretat passiva, com els vidres armats, les parets de fusta, i la manera en general en que està construït l'edifici, per això podem resistir terratrèmols de M9 com el del març passat.
Espero que us hagi agradat tafanejar per un pis japonès, si en voleu comprar un crec que aquests van a partir dels 40 milions de iens ( uns 385.000€ ).

La confiança del pagès

2011-11-29T13:46:00.000+09:00

El diumenge, com vaig explicar-vos, vam anar a la muntanya, el camí que mena al cim on hi ha el santuari és ple de petites botigues de records on es venen regals i dolços que tota mena, però també hi ha cases de pagès amb un petit hort de muntanya, els pagesos baixen la collita als mercats de la ciutat o al magatzem de la cooperativa, normalment del JA ( Japan Agriculture ), però es queden una petita part per vendre als excursionistes, ho fan d'una manera que nomès crec que pot ser possible a països com el Japó o potser Suïssa.
Com podeu veure a les imatges, deixen unes capses plenes de fruita i verdures amb un cartellet amb el preu, i una petita guardiola per posar-hi els diners ( a la primera foto té forma de caseta ), no hi ha ningú que vigili ni que controli. Qui vulgui pot agafar una bossa i omplir-la del que vulgui i pagar l'import que es demana. Això requereix una gran dosi de confiança.
Els preus són raonables, molt més barats que al mercat, ja que és una venda directe, a la primera foto s'hi venien moniatos a ¥200 ( 1.92 € ).

En aquesta imatge s'ofereixen mandarines a ¥200, satoimo a ¥200, i yuzu a ¥100 ( €0.96 cents ). Els japonesos dels tubercles en diuen "imo", "jagaimo" ( patata ), "satsumaimo" ( moniato ) i després hi ha el "satoimo" que és com una barreja de nap i patata, i altres "imo" com "yamaimo" que sembla regalèssia. El "yuzu" és com una mandarina borda molt aromàtica que servei per cuinar, fer tisanes o perfumar dolços.

També hi vaig veure "kaki" ( caquis ), que són més durs que els nostres i no tant vermells, als japonesos els agraden molt i són molt típics de la tardor.

Aquí podeu veure la guardioleta per posar-hi els diners, com veieu molt sofisticada, només aixecant la caixa de fruita pots agafar els diners. El cartellet hi diu 金入れ "kaneire" ( fiqueu-hi els diners ).
No crec que ningú marxi sense pagar, el preu és barat i saps que són bons perquè els ha acabat de collir el pagès, i no han passat per càmeres de refrigerat o camions que els han dut de ves a saber on. No val la pena quedar malament per 300 iens. De totes maneres no deixa de sorprendre'm aquesta confiança.

D'excursió a Oyama

2011-11-28T12:33:00.001+09:00

Ahir, diumenge, després d'una setmana de molta feina que em va tenir apartat del blog, ens vam llevar molt d'hora, molt d'hora, tant que en Pep Guardiola encara era al primer son. Feina molt bon dia i el Fuji-san es veia aixé de bé.

Havien quedat amb els amiguets d'escola de la Shikibu per pujar la muntanya d'Oyama, que en japonès vol dir "muntanya gran". És un munt que hi ha entre les ciutats de Hadano i Isehara, i que es pot veure des de Hiratsuka.

Tots teníem una mica de son, sobretot els més petits que van aprofitar una mica l'estona que vam passar esperant l'autobús, per anar a Oyama des de Hiratsuka, no es triga gaire, però s'ha d'agafar dos autobusos de línia que afortunadament estan pensats per als excursionistes i et deixen just al peu de la muntanya.

En Miró va fer parar l'autobús més d'una vegada, prement el botó quan no tocava, ai las! Vam haver de demanar moltes vegades perdó al conductor, sort que els altres passatgers no es van enfadar, el molt murri sap com fer-se perdonar.

Un cop al lloc, amunt que va pujada, ens esperava una bona estona de caminant entre mig d'arbres pintats de vermell, i molsa de tots els colors de verd.

La Shikibu sempre va trobar algú amb qui fer el camí més dolç.

Riu, Aya, riu que tot just comencem a enfilar el camí...

Les escales de "Cirith Ungol" ( nota friki pels qui els agradi els Senyor dels Anells )

Però això no és Mordor, que és més bonic, heu vist quina espessura?

Oi que sí, petit Hobbit?

A mesura que anàvem pujant ens trobàvem amb el què havien vingut a veure, els Momiji, aquestes fulles vermelles, que són el símbol de la tardor japonesa, enguany, però els fred arriba tard i també els seus colors.

Tanmateix és tot un espectacle de la natura... les fulles,

... els colors de l'escorça dels arbres,

... i els "pixapins"

Sort que els déus ens vigilen perquè no ens descontrolem gaire, al cim de la muntanya hi ha un santuari xintoista i tot els camí de pujada està guarnit d'estàtues de divinitats de diferents nivells.

Aquest era el darrer tram, al cim es pot veure la "Mon" la porta d'entrada al santuari.

Allí se'ns va fer l'hora de dinar, amb molta gana després d'un camí tant difícil, però divertit.

Vam dinar al costat d'aquesta representació en bronze de les galledes i els tancs on, antigament, es desava l'aigua en cas d'incendi. Abans totes les ciutats tenien un lloc amb aquests dipòsits d'aigua i les galledes a punt.

Com sempre a la porta de les pagodes xintoistes hi ha una font per poder fer-hi les ablucions.

Això són "Ema" ex-vots que es pengen del temple per donar gràcies o demanar quelcom. No les havia vist mai amb aquesta forma. Ni l'Aya tampoc.

Per sort la pagoda era oberta, ja que s'hi estava celebrant una boda.

Molts badocs s'hi van atansar per fer-se fotos amb la parella de nuvis.

Aquest és un monument als "nens de la guerra", assenyalant l'horitzó d'un futur en pau.

El cap d'un pal d'on penjava una senyera de la pagoda estava coronat per dos dracs, em va fer gràcia perquè l'any vinent és l'any xinès del drac, els dracs a l'orient són bons, són divinitats, no com a Europa.

Els jardins del santuari són boscos plens de llum i de colors... ( ja, m'ha quedat com la cançó de la Marisol, és que d'on no n'hi ha no en raja, perdoneu ).

...guarnits de monuments de tot tipus.

... i de racons secrets, dins d'aquest nínxol s'hi pot sentir la remor del mar, com va comprovar la Shikibu.

Molsa i figuretes, però no és un pessebre.

De baixada vam agafar el funicular, n'hi ha de dos colors, el vermell i el verd, a nosaltres ens va tocar el segon.

Amb seients de primera fila pels "VIPs" de la casa...

...tot i que alguns "VIP" feia estona que eren en un altre lloc...

Fer fi na foto dels "herois" del dia, moltes gràcies a tots per una jornada tan agradable!

Per cert, haureu notat que algunes fotos són de més qualitat que altres, les bones són del company del meu costat, que té una càmera com déu mana, jo em vaig equivocar de programació i vaig tirar totes les fotos a 800, com he dit abans, d'on no n'hi ha no en raja.

Lo Rector de Vallcollona

2011-11-18T12:19:00.000+09:00

L'altre dia vaig llegir al Vilaweb aquest poema atribuït a Celdoni Fonoll, no té pèrdua!

El Cristianisme al Japó

2011-11-14T16:05:00.006+09:00

L'altre dia la companya Assumpta em va dir que si venia al Japó, voldria poder anar a missa els diumenges. Cap problema, a prop de casa hi ha una església catòlica maquíssina, al carrer, per ami, més bonic de la ciutat.

Això, però, m'ha fet pensar que mai he parlat del Cristianisme al Japó. Potser perquè vaig néixer catòlic però amb el temps m'he "anat esborrant" com aquell que diu, de totes maneres sempre m'ha fet gràcia visitar esglésies catòliques a països on no és tradicional veure'n, així que he oït missa a Anglaterra, o he vist una missa copte al Caire, en aquelles ocasions he notat que la missa era molt especial, perquè en països com aquests els cristians ho són de debò, no perquè hagin nascut o hagin estat batejats només per tradició, ells ho són per Fe. Avui en dia al Japó els catòlics, i els cristians en general, poden practicar les seves creences en tota llibertat, però no sempre ha estat així. Aquesta entrada va dedicada a l'Assumpta que m'hi ha fet pensar.

esq-dret: Francesc Xavier, Luís Fróis, Alessandro Valignano.

Francesc Xavier, el famós missioner de la Companyia de Jesús era a l'Índia i Malacca treballant quan l'any 1547 va conèixer un fugitiu japonès anomenat Anjirō. Encrestat per la descripció del Japó que va fer Anjirō, Francesc Xavier va decidir evangelitzar el país. L'any 1549 desembarcava a Kagoshima on es parla de que va aconseguir convertir un centenar de locals. Però el més important va ser que Xavier va obrir la porta al Cristianisme al país del Sol Naixent.
Cap al 1563 un altre jesuïta, Luís Fróis, va arribar més preparat, acompanyat d'altres missionaris, Fróis va aconseguir reunir-se amb les figures més importants i influents de l'època i gràcies a ell es conserva documentació sobre les missions al Japó i una descripció detallada de la vida japonesa d'aquest període.
Seguint els jesuïtes, altres ordres religioses com els franciscans es van acostar al Japó per continuar l'obra missionera, però van topar amb l'oposició la Companyia que volia monopolitzar l'obra imposant el seu propi model de Cristianisme.

Amb els frares missioners catòlics van arribar els comerciants castellans, i d'altres renges de la monarquia hispànica, com portuguesos o napolitans i holandesos. Els primers en arribar ho van fer a l'illa de Tanegashima, al sud de Kyushu l'any 1543. Aquest comerciants coneguts com Namban ( Bàrbars del sur ) van aportar gran quantitat de noves tecnologies i comerç establint-se a l'illa artificial de Dejima a Nagasaki ( on els holandesos hi van establir una colònia comercial més endavant, després de la marxa dels portuguesos l'any 1640, us sona la data? ). Però el comerç que va tenir més èxit va ser l'armamentístic, el tràfic dels arcabussos hispànics va crear una nova ruta comercial anomenada "la ruta del ferro de Tanegashima". Amb l'ajuda dels missioners, els comerciants es van poder introduir a les corts de senyors feudals de gran importància com Oda Nobunaga.

esq-dret: Oda Nobunaga, Toyotomi Hideyoshi, Tokugawa Ieyasu.

Oda Nobunaga no es va convertir mai però va acceptar assessors jesuïtes que li explicaven les noves tecnologies occidentals. Entre els famosos assessors d'Oda es compta el jesuïta napolità Alessandro Valignano i el seu assistent, un llibert anomenat Yasuke, un negre, que de seguida va cridar l'atenció deNobunaga, Yasuke va esvenir samurai a la cort del poderós senyor.

Oda Nobunaga, gràcies als seus contactes occidentals va formar un exèrcit armat amb arcabussos i va sotmetre als seus rivals amb tècniques de combat modernes apreses dels "Namban".
A la mort d'Oda un altre senyor es va convertir en el governant més poderós de les illes, Toyotomi Hideyoshi, aquest però, desconfiava del poder dels jesuïtes i la influència política que podien exercir en els senyors feudals que s'havien convertit al Cristianisme, aleshores va començar a decretar edictes anticristians, l'any 1587 va expulsar tots els missioners estrangers del Japó. Cap el 1597 es va obsessionar amb els comuns i amb els nobles i va posar en qüestió la seva lleialtat ( val a dir que Toyotomi al final dels seus dies va patir d'una paranoia obsessiva que va anar degenerant fins al punt que va ordenar executar al seu millor amic ). El mateix any 1597 a la ciutat de Nagasaki es van executar a la creu 26 frares franciscans i jesuïtes amb creients, deixant els cossos a la creu fins que es podrissin. Toyotomi Hideyoshi va declarar doncs que Japó era la "Terra dels Déus" i que els missioners cristians no hi serien benvinguts, aquest va ser el primer cop contra el Cristianisme. Tanmateix es va permetre el trànsit de mercaderies i el comerç amb els "Mamban".

L'any 1600 després de la Batalla de Sekigahara, Tokugawa Ieyasu va esdevenir "Shogun" del Japó, general en cap de tots els exèrcits i dictador de tots els senyors feudals, relegant l'emperador a un rol espiritual, amb Ieyasu començaria el període anomenat Edo, que duraria 200 anys durant els quals el país seria governat amb mà de ferro per la família Tokugawa. L'èxit de Ieyasu va ser eliminar tota possibilitat de revolta, anihilant els caps militars que se li poguessin enfrontar i creant un sistema de govern amonenat Bakufu amb governadors leials per controlar la noblesa.
Entre aquests líders opositors hi havia Date Masamune, de Sendai, aquest poderós senyor va donar suport al cristians. Alessandro Valignano antic assessor d'Oda Nobunaga va enviar una missió de samurais a Roma l'any 1582 on van ser rebuts en audiència pel Papa Gregori XIII i després pel monarca hispànic Felip II de Castella ( I d'Aragó ), per establir ponts de relació entre la cristiandat i encoratjar les missions, però quan van retornar al Japó van trobar que el règim havia canviat, Oda era mort i Toyotomi havia expulsat els missioners.

esq-dret: Date Masamune, Luís Sotelo parlant amb Hasekura Tsunenaga ambaixador de Date a Roma.

Date Masamune va creure que el monarca hispànic podria ajudar contra Tokugawa en defensa del cristians, així l'any 1613 va enviar una segona missió encapçalada pel franciscà Luís Sotelo amb el propòsit d'entrevistar-se amb el Papa Pau V i amb el rei castellà, però com va passar amb la primera missió, quan aquesta segona va retornar l'any 1620, el Bakufu ja havia tancat les portes al Cristianisme i Sotelo fou matiritzat i cremat viu amb altres missioners l'any 1622.
Malgrat que Ieyasu havia volgut establir contactes comercials amb Mèxic a través de l'antic governador de les Filipines Rodrigo de Vivero i havia contractat els serveis de dos estrangers William Adams ( anglès, origen del personatge Anjinsan de la noveŀla Shogun de James Clavell ) i Jan Joosten ( holandès ), el seu successor Iemitsu ( 1623 ) era tot el contrari.

esq-dret: Amakusa Shiro, Tokugawa Iemitsu.

Va ser aleshores que va començar el malson pels cristians, i l'incident que es coneix per la Rebeŀlió de Shimabara ( 1637 ).
Tot va començar amb unes males collites que van causar una terrible fam, la crisi es va agreujar per la càrrega d'impostos del nou govern, el Bakufu. Alguns senyors es van revoltar, entre ells un noiet jove, Amakusa Shiro i alguns "Ronin" ( samurais sense senyor ), Shiro i alguns d'ells eren cristians. El govern va entendre que era una revolta incitada des dels nuclis cristians i va començar a perseguir i executar cristians, nobles i comuns. La revolta va acabar amb el setge del castell de Hara a la península de Shimabara. Després de la mort d'Amakusa i de la mort de 35.000 rebels va començar la depuració de tots els cristians.
Es va crear un cens religiós ( el Shumon Aratame ) una certificació del temple ( Terauke ) i es va forçar als conversos a renegar de la Fe o ésser executats, a la ciutat de Nagasaki es va posar en pràctica el "Efumi" que consistia a trepitjar una icona cristiana per demostrar que no s'era cristià. A part d'això a les viles es va implantar un sistema de vigilància i delació anomenada "Goningumi" ( les cinc famílies ) , aquestes estaven obligades a delatar qualsevol conspiració en contra del govern o pràctiques religioses cristianes d'amagat, les "Kakure", la pressió exercida sobre aquest grup era enorme fins al punt que si es descobria un cristià entre elles no només el cristià seria penat però també les famílies veïnes que havien negligit en la vigilància.
Els càstics pels qui mantenien la fe cristiana anaven des de la crucifixió, tortures amb aigua ( d'ofegament ), mutilacions, cremats a l'estaca o penjar de cap per avall d'amunt d'una pila d'excrements. No cal dir que aquestes "depuracions" van ajudar al nou govern a esborrar cap tipus d'oposició, alhora que es confiscaven bens i terres als nobles cristians. Molts nobles cristians van fugir per trobar refugi a colònies hispàniques com Macau o les Filipines, d'altres va ser martiritzats i convertits en sants i beats per l'Església Romana.

Enclavament holandès a l'illa de Dejima, Nagasaki.

L'any 1640 un vaixell portuguès va arribar al Japó, el nou Shogun, Tokugawa Iemitsu va enviar el seu inspector general, Kagatsume Tadazumi, a interceptar el vaixell, Kagatsume va executar 71 del 74 tripulants essent aquesta la primera acció del tancament definitiu de les fronteres. Sota pena de mort cap japonès podria abandonar el país o tornar, deixant només el petit reducte de l'illa de Dejima als comerciants holandesos que no eren vistos com a políticament perillosos sinó només com a comerciants inofensius, aquests holandesos van ser l'únic contacte del Japó amb l'exterior per 200 anys.

El comodor Matthew Perry, vist pels japonesos i l'original.

L'any 1853 el comodor Matthew Perry, comissionat pel president dels EEUU Millard Fillmore, va arribar al Japó amb vaixells de vapor, els famosos "Kurofune" ( vaixells negres ), de la marina exigint que el país obrís els ports i les aigües als vaixells baleners occidentals. Al Japó es considera aquest punt la guspira que encendria la caiguda del Bakufu que portaria a la Restauració de Meiji ( el retorn dels poders polítics a l'emperador ) i l'obertura del país. Amb Meiji el país es va modernitzar a una velocitat de vertigen, amb la revolució industrial es van obrir ports creant noves ciutats comercials més properes a Edo ( ara Tòquio ) com ara Yokohama, es van fundar colònies de comerciants estrangers, principalment, americans i britànics, però també francesos, russos i prussians, amb ells va tornar el Cristianisme amb noves missions, però ja no només de la mà de l'Església Catòlica de Roma, però també de protestants, metodistes, ortodoxes russos, etc.
El Cristianisme però encara hauria de passar per moments foscos, quan la dictadura militar es va fer càrrec del govern del país durant els anys 30 del segle XX, aleshores es va declarar el Xintoisme religió de l'Estat, aquesta repressió s'agreujaria durant la guerra contra els Aliats.
Amb la pau i l'ocupació militar americana del Japó, les missions cristianes es van recuperar, però sobretot dedicades als estrangers residents al Japó, l'ocupació militar va durar fins 1952. Peró l'eclusió del Cristinamisne arribarà més tard, sobretot als '80 del segle passat, amb la immigració, sobretot de països com Filipines, Perú i Brasil, només de brasilers hi ha censats 400.000 residents. No és d'estranyar que actualment les esglésies catòliques siguin també llocs de trobada d'aquests col·lectius o centres d'acollida on es fan classes de japonès pels nou vinguts.

A Hiratsuka tenim de tot; Presbiterians,

Baptistes,

Metodistes de la United Church of Christ in Japan,

I l'església Catòlica de Sant Patrici,

...amb la seva botigueta de records. Ep! Que hi venen Pessebres eh!

Els japonesos actuals són molt tolerants amb les religions, hi ha mesquites turques construïdes aprop de Shinjuku, i esglésies cristianes de totes les confessions, i celebren Halloween, Christmas i Saint Valentine sense cap problema. Peró el Cristianisme al Japó ha passat per moments molt difícils, en part perquè els seus ambaixadors, sobretot els jesuïtes van voler quelcom més que evangelitzar el país, van voler controlar la seva política. I els Japonesos van tenir por de convertir-se en un altre colònia.

Nota bibliogràfica:
La majoria d'informació d'aquesta entrada està treta dels llibres:
Talking about Japanese History escrit per James M. Vardaman i Takahashi Toyoko. Ed. Japan Book Inc. 2008
Japanese Historical Figures escrit per Morimura Munefuyu i Kirsten Mc Ivor. Ed. Kodansha. 2007
Shogun: A novel of Japan escrit per James Clavell. Ed Atheneum. 1975
Gai-jin escrit per James Clavell. Ed. Dell Publishing. 1993

Sato, la iaia "mangui"

2011-11-12T00:14:00.002+09:00

Aquesta setmana hem parlat molt de la societat japonesa, el seu respecte per les normes i el compliment de la llei. De totes maneres Japó és un país molt gran on hi ha de tot, lladres de calcetes, pervertits sexuals, trinxeraires de tota mena, pinxos, i la famosa màfia japonesa, la Yakuza. No fa gaire van trobar a la meva ciutat un home escapçat, gràcies a déu la policia ja ha trobat el presumpte assassí, però durant un parell de setmanes estàvem una mica espantats, tot plegat havia estat un afer entre bandes de la Yakuza, igual que a les peŀlícules de Kitano.

Hi ha un fenòmen però, més colpidor que tot això. Molt sovint surten a les notícies avis que han intentat robar en un súper, normalment són persones que viuen soles i que no arriben amb la pensió del govern, roben menjar o vestits, sobretot per fer-ne ús. Als súpers japonesos sembla que no hi ha vigilància, però n'hi ha molta, sobretot amagada, guàrdies de seguretat disfressats de mestresses recorren els passadissos a la recerca del "mà llarga", i només els detenen si surten del recinte. Aquesta és una part molt trista la nostra societat.
Els avis que roben normalment ho fan per necessitat, però de vegades ho fan per vici, al Japó hi molt de vici de joc, Pachinko ( escura butxaques ), Keiba ( curses de cavalls ), Keikin ( curses de bicicletes ), Kyotei ( curses de llanxes ràpides ). Aquest és el cas d'una notícia que vaig llegir ahir al diari.

A la ciutat de Tòquio una dona d'edat avançada coneguda com una carterista habitual ha estat detinguda per 23a vegada per intentar robar diners, la dona va declarar a la policia que necessitava els diners per fer apostes a les curses de llanxes.
Sato Kamiyama, de 79 anys - coneguda entre la policia amb el pseudònim de "Depachika Sato Baa" ( la iaia Sato de les botigues del soterrani dels grans magatzems ) - va ser detinguda a la secció d'aliments d'una botiga de Musashino, a Tòquio, per intentar robar els diners de la bossa d'un client. Es tracta de la detenció 23, va dir la policia, i es va produir tot just mesos després de la seva sortida de presó al juliol.
Kamiyama va dir a la policia que volia els diners per "divertir-se en les regates".

Com podeu veure la societat japonesa tampoc és perfecte, cosa que fa més extraordinaris els casos que us he comentat al llarg d'aquesta setmana. Per cert, avui he sentit a RAC1 que una empresa estrangera havia fet un estudi d'honestedat als ciutadans de Catalunya deixant abandonades 100 carteres, per veure qui les tornava, els 80% ho ha fet, no està gens malament, potser els catalans tornem les carteres per sabem com n'és de dur passar per la burocràcia d'haver de renovar tota la documentació de nou, i és que malgrat el què diuen de nostaltres o el què nosaltres mateixos en pensem, també som bona gent.

Qui és el senyor dels bitllets de 1.000 iens?

2011-11-09T10:56:00.001+09:00

Hem encetat la setmana parlant del costum japonès de tornar el diners trobats. Avui quan he engegat el dia he trobat un nou Doddle Google que feia referència a un personatge que surt als bitllets de 1.000 iens. Quan a Europa, els estats de la zona Euro tenien moneda pròpia, sovint teníem a les mans bitllets amb retrats de personatges dels qui no havíem sentit a parlar mai, és curiosa la tria que es fa dels personatges que aniran il·lustrats al paper moneda d'un país.
Al Japó no hi surt l'emperador, actualment tenim 3 bitllets, de 1.000, 5.000 i 10.000. Tots han estat inteŀlectuals de referència al país, entre ells una dona, l'escriptora Ichiyo Higuchi ( ¥5.000 ), un pedagog, Fukuzawa Yukichi ( ¥10.000 ), i un doctor en medicina del qui us volia parlar avui.

Avui és l'aniversari del naixement del senyor del bitllet de 1.000 iens, el doctor Hideyo Noguchi que va ser qui va descobrir el bacteri de la Sífilis l'any 1911, ja us podeu imaginar la quantitat de vides que va salvar.

Quan era molt petit es va cremar i va patir lesions molt importants a la mà, braç i cama esquerres, quan tenia 6 anys gràcies a l'ajuda del seu professor de primària va poder operar-se i recuperar part de mobilitat de la mà, aleshores va decidir que es feria metge per ajudar a la gent, quan va ser prou gran va entrar com ajudant del metge que li havia operat la mà. Tanmateix la seva discapacitat física li va impedir trobar feina com a metge així que va decidir marxar al EEUU a treballar com assistent de laboratori.
El doctor Noguchi va complir la seva promesa i va salvar moltes vides, sobretot a l'Equador, on va ajudar contra la febre groga a la ciutat de Guayaquil, va ser quan el govern el va nomenar Coronel.
En vida va rebre molts honors, fins hi tot l'Ordre d'Isabel la Catòlica l'any 1913.

Reproducció de la casa on va néixer a Inawashiro, Fukushima.

Un robot explica la vida del doctor als visitants del museu, fixeu-vos que encara duu la mà embolicada.

El doctor Noguchi va estar nominat al Premi Nobel de Medicina 6 vegades, però incompresiblement no els va guanyar mai.
El doctor Noguchi va caure malalt a Ghana, a l'edat de 51, estudiant la febre groga, malaltia de la que va morir. A país africà, però hi ha un institut bactereològic que porta el seu nom.
L'any 2004 el govern japonès va decidir imprimir els bitllets de 1.000 amb el reu retrat, ara em miraré aquest bitllets d'una altra manera.

5 milions perduts, un ciutadà guanyat...

2011-11-08T15:54:00.000+09:00

Aquest és Bobby Ologun, nigerià-japonès, un personatge molt mediàtic al Japó, en principi és lluitador professional de Lluita Lliure, però és més famós per sortir per la tele fent rucades, jo crec que parla malament japonès expressament, i això li ha donat molt èxit, als japonesos els fa gràcia que confongui els termes ( confon "tensai", geni per "hentai", pervertit ) o els tractaments a les persones ( es dirigeix com "omae", un tutejar molt vulgar a persones de rang superior ). Una mica com el Shi-chan quan diu adéu quan vol dir déu-vos-guard.
Bobby és un personatge molt estimat, perquè es fa el beneit i és molt simpàtic, es va casar amb una japonesa i té tres fills, des del 2007 és ciutadà japonès, cosa que vol dir que el japonès el sap parlar.

Us volia parlar de Bobby perquè veig que us va agradar l'entrada d'ahir on explicava que l'Aya s'havia trobat diners i els havia tornat. Avui li explicava, a l'Aya, que molts de vosaltres l'havíeu felicitada, i ella m'ha explicat que al Japó és normal, que no va fer d'exepcional. Aleshores m'ha explicat la història de Bobby.
Sembla ser que quan Bobby va venir al Japó, treballant per l'empresa del seu pare ( d'exprotacions ) un dia duia 5 milions de iens ( uns 47.000€ ) en una bossa i se la va deixar oblidada al Metro, als poc dies algú la va retornar a la policia, un ciutadà anònim que no va voler recompensa. Això fa afectar Bobby de tal manera que va decidir quedar-se a viure en un país de gent tan honesta. I Japó se l'ha estimat a canvi.

50 iens són 50 iens!

2011-11-07T18:02:00.001+09:00

Fa unes setmanes l'Aya va trobar una moneda de ¥50 ( uns 0.46€ ) al súper d'aprop de casa, com que és una noia japonesa educada, va portar la moneda al taulell d'atenció al client. Allí li van prendre les dades.
A partir d'aquell moment la rígida burocràcia japonesa va entrar en funcionament...

Fa poc ens ha arribat una carta de la direcció del supermercat agraït-li l'acte cívic, i informant-la que havien tramès la moneda de ¥50 a la policia, si en un període de 6 mesos ningú reclama aquesta moneda, la policia es posarà en contacte amb nosaltres per donar-nos la. Tot plegat jo ho trobo una exageració, la carta del supermercat duia un segell de ¥80, afegint el cost del sobre, el paper de carta i la feina de l'empleat, ho veig una pèrdua de temps i diners. No tinc ni idea dels tràmits que l'empresa ha fet amb la comissaria de policia, pero imagino trucades i desplaçaments dels agents a recollir la "monedeta", tot per 0.46 cèntims d'euro! I és que 50 iens, són 50 iens.

El filantrop enmascarat!

2011-11-04T10:23:00.000+09:00

Ahir us deia que Japó no para de sorprendre'm, avui he llegit una noticia de les que t'escalfen el cor i fan que encaris el dia de bon humor, volia compartir-la amb vosaltres. Sovint pensem que la societat està despersonaltizada, que tothom va a la seva i després passen coses com la tragèdia de la nena xinesa atropellada, que va morir sense que cap de les persones que li va passar pel costar li prestes auxili. Aquestes noticies fan molt de mal i et deixen amb un sentiment negatiu a l'ànima. Els qui tenim fills petits no ens podem imaginar com poden passar coses semblants, per això notícies com les que us vull explicar avui serveixen de medicina, com un bon te després de la feina.

El passat 2 de novembre un donant anònim amb el pseudònim de "Tiger Mask" va donar dues "Randosel" ( motxilles ) noves i dos lots de papereria a la ciutat de Annaka de la prefectura de Gunma. Aquest és sens dubte un vol regal, ja que aquestes motxilles són molt cares, les més barates valen uns 300€.

L'ajuntament d'Annaka està considerant la possibilitat donar les motxilles escolars als nens orfes en accidents de trànsit que es convertiran en alumnes de primària la pròxima primavera.

Tiger Mask és el nom d'una sèrie de Manga basada en Pro Wrestling. El desembre de l'any passat dues Randosel van ser enviades a un centre de consulta infantil a Maebashi, tambe a la prefectura de Gunma, sota el nom del personatge principal del Manga, Naoto Date. Aquest incident va ser seguit per molts actes similars de bona voluntat per tot el país, segurament no es trctava de la mateixa persona, només d'altres donants anòmins que van seguir l'exemple, enguany ha estat un any marcat del la tragèdia del terratrèmol-tsunami del març, espero que hi hagi moltes accions com aquesta.

Funcionaris de la ciutat va dir que un va arribar en una caixa i embolicat el matí del 02 de novembre, adreçada a la "Secció de Benestar de l'ajuntament d'Annaka ". Quan el van obrir s'hi van trobar una bossa de color rosa i negre, i dos lots de papereria.

A la part del remitent hi deia: "Màscara de Tigre. Un regal de felicitat", no hi havia cap més missatge dins.

Aquestes són les Randosel que van regalar l'any passat.

Aquest és Tiger Mask del Manga-Anime.

Japó em sorprèn cada dia

2011-11-03T17:00:00.001+09:00

De vegades tinc la impressió que m'he ficat a viure en un país que em supera, cada dia trobo coses més estranyes que em fan parar boig, aquest és el cas del nou servei de Internet de AKB 48. AKB 48 és un grup de música composat per 48 noies repartides en tres grups A, K, B, són molt famoses, basen el seu èxit amb la seva relació amb els fans, si ets membre del club de fans pots parlar amb elles, votar la més popular, rebre notícies i vídeos exclusius, etc.
Ara han creat un servei d'Internet si et dones d'alta podràs, entre altres coses normals d'un club de fans, tenir un fill virtual amb la teva cantant favorita! Increïble però cert.

El servei és de NTT ( Flets ) de cable òptic depenent del contracte val ¥1480. Quan més temps portis al servei més fills podràs tenir amb les noies d'AKB. Tot plegat molt surrealista.

Halloween al Japó

2011-11-02T11:13:00.001+09:00

Ja us he explicat com vaig celebrar la Castanyada, però també treballo amb una empresa americana Stellar Debris que són els qui alhora em representen als clients dels EEUU. Aquests del dibuix som jo mateix a l'esquerra, la Yuko, la productora i en Chris, a qui li diem "Kuri-chan" ( perquè Chris es pronuncia "kuri" en japonès, igual que castanya ), bé en "Castanyeta" és el meu cap i per cert avui és el seu aniversari, el dimoniet que penja del cell és en Capuccino, la mascota de l'estudi que jo mateix vaig dissenyar. L'escena representa Hell Girl, un personatge de Manga tipus Dexter que mata als dolents i se'ls emporta a l'Infern.

Al Japó tenim molta tradició de monstres i dimonis, i també hi ha Cel i Infern ( Tengoku i Jigoku ). Els japonesos són també els reis del Cosplay, els agrada molt disfressar-se, per això el Halloween sedueix tant.

El Chris em va explicar que dissabte al vespre va rebre unes 60 visites de "Trick or Treat" de nens del seu barri que s'havien organitzat en grups amb l'associació de veïns per visitar tres cases de la zona, al Chris sempre li toca perquè té tota la casa decorada per Halloween amb coses que es va portar d'Amèrica, de fet és l'únic "guiri" de la zona.

També des de fa 15 anys a la ciutat de Kawasaki es celebra una desfilada de Halloween, encara no hi anat mai, potser quan en Miró sigui més gran. No he vist com són les desfilades dels EEUU però dubto que siguin millors que aquesta, per les fotos que he vist al blog de Danny Choo, ha de ser una passada!

Burocràcia, immigració i nena maca

2011-11-01T19:17:00.001+09:00

Avui he perdut el dia anant amunt i avall, primer Tòquio a recollir els passaports a la "embajada" del país veí, quin remei! I després a Yokohama a l'oficina de immigració que han construït nova on Jesús va perdre l'espardenya. Primer has d'anar fins l'estació de JR de Shintsugita i després esperar un Shuttle Bus de només passa cada mitja hora fins les oficines, i no us penseu que és gratis, eh! Que val ¥210 per cap.

Per sort no hi havia gaire gent, tenint en compte les dimensions de l'edifici, crec que s'han passat un pèl, curiosament s'assembla al dibuix que vaig veure del projecte per un museu del Manga, ves que no hagin aprofitat els plànols.

Està prou ben organitzat, hi ha traductors en les llengües més freqüents, anglès, xinès ( mandarí ), corerà, tagalog, portuguès i espanyol. Tenen una sala de jocs per la maidana i una cambra on poder donar el pit. També he trobat que els funcionaris eren més simpàtics que els de l'oficina on anava abans.

És molt gran, potser esperen una arribada massiva de immigrants, però com no facilitin les coses no sé pas, jo mateix que tinc residència permanent hauré de tornar l'any vinent a renovar el permís de re-entrada al país que em caduca el juny i que per cert val ¥8.000 ( 75€ )!

La Shikibu tenia festa de l'escola perquè es feien les entrevistes als pares dels nens que entraran el curs vinent, i m'ha acompanyat, pel camí s'ha entretingut amb la PSP que vaig comprar quan treballava a Tòquio i que criava pols en un calaix, mentre els seus companys de seient feien una becaina. Què dur que és ser japonès!

Castanyada a Hiratsuka

2011-10-31T11:45:00.001+09:00

Enguany és el 3er que celebrem la Castanyada a la nostra nova casa, a la ciutat de Hiratsuka, aquest cop havia de ser especial, després de dos anys de proves amb bons resultats, mal m'està dir-ho, els panellets estaven llestos per veure la "llum pública" així que vam decidir convidar uns amiguets de l'escola de la Shikibu perquè veiessin que hi havia alguna cosa més al món que ditxós Halloween. La Castanyada és difícil d'explicar per a qualsevol, però al Japó és molt fàcil ja que tenen festivals d'aquest tipus, en record dels difunts, però alhora festius, sense entrar en la grolleria macabra dels anglo-saxons. Al Japó hi ha el festival de l'"Obon" del què ja us en vaig parlar fa un temps. Per això quan em preguntaven què era la Castanyada només els havia de dir que era com un Obon. Al Japó també els agrada molt menjar productes de la tardor com caquis, moniatos o castanyes, també els agrada molt menjar pastissets de la mida dels panellets, però ells els fan amb massa d'arròs. Tot plegat molt proper a la seva cultura, malgrat la distància. És curiós com les coses es poden arribar a semblar tant.

El problema de fer panellets és el temps que es triga, almenys dos dies, primer per preparar la massa i després en elaborar-los, he descobert una botiga on tenen tots els productes que necessito, ametlla en pols i sucre llustrat, fins hi tot pinyons, els pinyons al Japó tots són de la Xina, són més rodons que els nostres i no tan bonics, però també són bons.
Cada cop tinc més ajudants, és important perquè seran ells el qui hauran de fer panellets pels seus fills quan arribi el moment. Fer panellets és divertit perquè és com jugar a per figuretes de plastilina, almenys això em va dir la Shikibu.

La patufeta em va ajudar amb els de xocolata, que és com encarregar a un ratolí que et vigili el formatge, i en Miró separava els pinyons bonics dels trencats, de fet es menjava els trencats, i algun de bonic també (^_^)

És molt important seguir les instruccions del "mestre pastisser", tant la gran com el petit van prestar molta atenció a com s'havien de modelar, jo no sé vosaltres, però a Badalona, que jo recordi, els panellets tenen sempre la mateixa forma, si són de coco, cònics, de pinyons, rodons i els d'ametlla semblen panets.

L'endemà vaig parar taula, els convidats vindrien cap a les dues, al Japó es dina d'hora, entre les onze i les dotze, hi a partir de les dues es berena. Finalment vam fer 1.5 quilo de panellets, que "regaríem" amb un amb vi dolç i un bon cava.

Encara tenia una ampolla de vi dolç d'Alella, ostres era tant bo! Dolç però amb un puntet àcid que no el feia empaŀlagós com el Moscatell, va tenir molt èxit tot i que els japonesos no s'estimen gaire les begudes dolces. Però és clar panellets i vi dolç és com tastar un troç de Catalunya, i la nostra terra té molt bon gust.

Vaig trobar fa temps aquest cava en una botiga del poble del costat, Pere Ventura és boníssim, sempre que puc en compro un parell d'ampolles, per cert, un dels convidats ens va portar una ampolla de cava, també molt bo, Proyecto cu4tro es diu, amb una ampolla molt maca platejada, van triar-la per que sempre que puc els explico que a Catalunya fem cava que és com un xampany, sembla que la meva promoció a la fi té resultats, senyors del Consell Regulador del Cava, ja us passaré la factura.

Vam menjar panellets de pinyons,

de coco,

vaig voler fer una prova amb "kinako", una farina de soja dolça, van quedar molt bons,

d'ametlles,

i de xocolata, que tenen forma de cor perquè ho vol la princesa Shikibu,

Vam comprar castanyes torrades a l'estil xinès, no sé com les fan però són molt bones, queden fosques per dins i la pell està vernissada amb una mena d'oli que fa olor com de regalèssia, però e sabor de castanya no és tant diferent de les nostres.

El primer convidat va arribar d'hora i disfressat del Detectiu Conan, la Shikibu en té un Manga així que es van posar a llegir a la seva habitació, m'escanta aquesta foto, per això us la volia ensenyar.

Els panellets i les castanyes potser són massa pesats per la canalla petita, però les llaminadures i la xocolata triomfen arreu, un convidat va portar pastissos de Disneyland en forma de caps de Mickey i jo vaig trobat mongetes de "tots els sabors" com les de Harry Potter.

Disfresses i molt de sucre! La millor combinació perquè la mainada xali d'allò més, el pares també s'ho van passar bé gaudint del cava fresquet i els panellets, els japonesos són molt oberts en qüestió de menjar ho volen tastar tot i són molt agraïts i quan van una mica gats són molt divertits.
En fi espero haver fet una mica de pedagogia pràctica sobre les nostres tradicions, almenys un petit grup de japonesos ja sap què és la Castanyada.
Per cert un petit detall anecdòtic, la castanya en japonès es diu "kuri" jo vaig aprendre aquest nom recordant Madame Curie, ^_^

L'autonomia que ens cal és la de Portugal

2011-10-28T11:53:00.000+09:00

Al Japó es parla dels portuguesos que van arribar al país durant el segle XVI, entre algunes coses que van deixar van ser el cristianisme, el tabac, les gambes fregides, la paraula "obrigado" que derivà en "arigato" ( gràcies ) i la castella ( un pa de pessic ). El què molt japonesos no saben és que aquella època Portugal actuava en nom del monarca espanyol, Felip I ( II de Castella ). Si Portugal no hagués assolit la seva independècia, potser els japonesos parlarien avui dels espanyols en comptes dels portuguesos. De fet aleshores se'n deia els Nanban Boeki ( el comerç amb les bàrbars del sud ).

No repapieja el professor Gregorio Peces-Barba quan diu que a Espanya li hagués anat millor amb Portugal que amb Catalunya, qui al segle XVII no hagués preferit controlar l'imperi colonial portuguès en comptes d'una franja mediterrània en decadència. Però el fet que el Conte-Duque d'Olivares volgués atacar Catalunya abans que Portugal és genètic, forma part de l'ADN espanyol, esclafar Catalunya. El Conde-Duque es pensava que la "qüestió catalana" la tindria resolta en un tres i no res, i després es podria centrar en Portugal un cop pacificada la frontera amb el Regne de França, però, ai las! Conde-Duque no comptaves amb la derrota de la Batalla de Montjuïc. Ep! Professor Peces-Barba els Segadors no va ser una derrota ( al menys en un principi ).

Sense aquest odi genètic contra Catalunya tampoc s'entén el setge de Barcelona de 1713 i la repressió posterior.
Els castellans, essència de l'espanyolisme exclusiu, han bombardejat Barcelona moltes vegades, per esclafar un moviment separatista algunes, d'altres perquè Barcelona defensava ideals contradictoris amb el sentiment espanyol, fedelalisme, llibertat, democràcia... Recordi això professor Perces-Barba, vostè que és un demòcrata, quan fa "broma" sobre els bombardejos de Barcelona. El darrer cop que la nostra ciutat va estar bombardejada va ser per defensar la república espanyola la seva doctor, aquella que vostè ja vol oblidar.
Molts diaris parlen de l'anècdota sobre les preferències d'aquest "Pare de la Constitució" de Portugal sobre Catalunya, però el més important, i que Oriol Junqueras ha recordat, és què ha parlat de bombardejar Barcelona si algun dia els seus ciutadans elegeixen democràticament separar-se de l'estat espanyol. Com és que aquest home no ha estat reprovat pel Congrés espanyol, o pel Parlament, i portat a declarar davant el tribunal constitucional, perquè expliqui per què amenaça amb guerra la lliure elecció d'un poble.
"Pare de la Constitució", jo li retiraria la pàtria potestat!
Un altre detall que no cal passar per alt, si heu vist el vídeo de la conferència, notareu que hi ha una mica de xivarri quan suposadament els advocats catalans abandonen la sala, després la resta esclata en aplaudiments, i més aplaudiments quan parla dels bombardejos a Barcelona. Ostres 21% que votaries "NO" en un referèndum per la independència, què coi penses?
Per cert professor , el Barça i el Madrid es podrien enfrontar igualment, a la Champions! A no! Que el Madrid no existiria, perquè el van fundar catalans!

L'escola, l'escola

2011-10-27T16:47:00.002+09:00

Avui era jornada de portes obertes a la que serà, segurament l'escola primària de la Shikibu. És un complex escolar amb molts edificis, l'escola són un parell de construccions de 3 plantes ( planta baixa i 2 pisos ) similars, en paral·lel connectades per passareles, són molt lletjos i típics de les construccions d'aquest tipus.
Dins de les escoles, com dins de les cases, també cal treure's les sabates de carrer, fora unes línies grogues indiquen la zona per on no es pot trepitjar.

A partir d'aquest senyal cal descalçar-se i posar-se les espardenyes per l'interior anomenades "wabaki".

Els qui sou lectors de Manga o aficionats a l'Amine reconeixereu aquestes taquilles on deixar les sabates. Els números indiquen la classe. El prestatge de dalt és per les wabaki i el de sota per les sabates de carrer.

Com que era hora de classe els passadissos eren buits.

Així com la sala de professors, molt típica oi? Sembla que hagi de sortir algun personatge de Manga d'un moment a l'altre.

Els professors tenen una entrada diferent amb unes taquilles especials per les sabates. N'hi ha un munt!

Una classe de primer, és fàcil de saber perquè els Randosel, les motxilles que es veuen al fons de l'aula van cobertes per un plàstic reflectant de color verd fluorescent, per seguretat vial. Només la canalla més petita ha de dur aquest senyal de precaució.

He vist molt dibuixos interessants, el nivell és molt bo, potser per això hi ha tants dibuixants al Japó.

Sembla una classe dels '60 oi? Tot plegat una mica atrotinat, aquests pupitres han tingut millors moments.

Més dibuixos sobre llegendes japoneses, princeses i dimonis...

...sobretot dimonis...

xulos, eh?

Aquesta classe de primer té un professor a qui li agraden les plantes, fa una mica més de goig que la primera.

M'he fet un fart de fer fotos dels dibuixos de la mainada. Ep! Que només tenen 6 o 7 anys aquests.

Aquestes bosses serveixen per desar-hi la tovallola i els coberts o el raspall de dents, entre altres coses que es puguin menester.

Les Randosel ( les motxilles ) són una part molt important de la iconografia dels estudiants de primària, la Shikibu ja té la seva, un dia us en parlaré, és tot un món.

I com no, visca el Barça! Aquest nano a xalat d'alló més fent aquest collage, amb la bandera argentina, per Messi, suposo i una senyera de Sant Jordi ( aquesta no sé perquè, no crec que conegui la nostra història ), m'hagués agradat preguntar-li. Fa il·lusió oi?

Exercicis de Kanji dels alumnes de 3er, és el signe per "oki" ( gran ), les lletres en carabassa són del profe que els ha corregit, si hi tenen un cercle vol dir que són correctes.

Pràctica de música.

Abans d'entrar a l'aula cal rentar-se les dents i glopejar. Fer "buku buku pe"! Com diu el cartell.

Aquest són dibuixos dels de 5è, que ja tenen 11 anys.

Aquest Kanji són també dels de 5è, "Yama" " Michi", camí de muntanya.

Treballs de socials penjats de la paret, fora la classe, així tothom els pot veure.

Una nena filipina, orgullosa del seu origen, no sabia que dels filipins se'n deia "Pinoy"

Aquest s'ha fet una mica d'embolic, segons diu és un dibuix sobre esports, Japó i Paris? Però hi surt la bandera italiana, la pizza i els espaguetis, i hi ha dos Jedi fent Kendo al terrat d'un edifici. Et felicito fill!

El laboratori.

Després de veure l'escola em va semblar molt vella, tronada i bruta, recordo el meu institut a Badalona, projectat pel mateix estudi d'arquitectura que va treballar amb Lluís Peña Ganchegui per construir el Parc de l'Espanya industrial a Sants, i que va guanyar un premi FAD i se'm cau l'àmina als peus de pensar que la meva filla haurà d'estudiar dins aquest cau durant sis anys, però en sortir del laboratori he vist una cosa que m'ha cridat l'atenció, hi havia un cartell dels premis Nobel de Ciència japonesos, 15, 15! Al Japó potser no tenen escoles de disseny, però en surten premis Nobel, Japó 15 Catalunya 0. Aquest pensament m'ha animat una mica. Això i els dibuixos tan bonics de la canalla.

Quin any vas néixer?

2011-10-26T16:55:00.000+09:00

Recordo que us he parlat alguna vegada que al Japó, si bé tenim el mateix calendari que a occident, els anys, oficialment es compten diferent. Per exemple ara som a l'any 23 de Heisei. Això és important perquè tota la documentació oficial consta amb aquesta data.
Els anys japonesos es compten doncs, d'una manera molt peculiar, l'entronització de l'emperador. No us penseu que són massa monàrquics, és només una tradició, hi ha molts que no saben ni com es diu l'emperador de nom, tothom l'anomena pel nom que rep quan puja al tro, en aquest cas l'emperador Akihito es coneix com a Heisei, aquests períodes de temps també serveixen per separar les èpoques històriques del país, però d'això un en vull parlar en una entrada més detalladament.
Heisei va començar l'any 1989 quan va morir l'emperador Hirohito, més conegut per emperador Showa. En morir l'emperador el període Showa ( 1926 - 1989 ) va desapareixer amb ell. Sovint els japonesos es refereixen a Showa com el període de la post-guerra fins als '70 i '80, però es remunta més enllà. Ara tot el que és Showa està de moda, com passa a occident amb els '60 o '70.
Jo vaig néixer a Showa, l'any 44, i els meus avis van néixer durant el període Meiji ( 1868 - 1912 ), sona estrany quan ho escric, em fa sentir més vell. Ara es parla de la generació Heisei, els que comencen a treballar i a agafar responsavilitats, els Showa aviat els haurem de deixar pas. La Shikibu va néixer a Heisei 18 i en Miró a Heisei 22, feu comptes.
I vosaltres a quin any vau néixer, Showa, Heisei, potser Taishou?

L'angelet de les dents

2011-10-24T11:22:00.000+09:00

Ahir la Shikibu va perdre la seva primera de llet. Com mana la tradició va posar la dent dins d'un sobre sota el coixí aquest matí s'ha llevat plena d'exitació al comprovar que la dent havia desaparegut i al seu lloc l'Angelet de les dents li havia deixat una nina vestida de princesa.
Recordo la meva primera dent, l'Angelet em va dur el cavall articulat d'en "Geyperman" amb el que vaig viure millers d'aventures del "Oeste". Com vaig xalar amb aquell cavall!

Els nens catalans tenen molta sort, ja que tenen l'Angelet de les dents, el Tió, els Reis, i un bon grapat de tradicions tan boniques, tan nostrades i plenes de màgia.
Els espanyols i els francesos no tenen Angelet però tenen un ratolí que s'endú les dents a canvi d'algun petit regal. He trobat que els bascs tenen la "Maritxu teilatukoa", la Maria de la teulada, no sé si com és aquesta llegenda però és cuirós que al País Basc tinguin una tradició molt semblant a la que tenim al Japó.

Al Japó els nens llencen les dents de dalt de la boca d'amunt la teulada i les dents de baix sota la casa, ( abans les cases japoneses es sostenien d'amunt d'uns pilars que les deixaven sospeses a un parell de pams del terra per evitar la humitat, és el lloc on la Mei de Totoro cerca el petit "kototoro", pels qui hagin vist la peŀlícula de Miyazaki ).
El fet de llençar les dents és per bescanviar-les per les dents d'un ratolí, que no perden mai les dents. Una mica com el ratolí dels espanyols i francesos.
Però la Shikibu no és ni espanyola ni francesa, i el seu pare s'estima més que sigui l'Angelet, qui la vingui a visitar, potser no tindrà les dents fortes com les d'un ratolí ni tindrem el teulat de la casa ple de dents, però petita tindrà la iŀlusió de cada nit somniant amb la dent sota el coixí que torni a venir l'Angelet de les dents.

World Solar Challenge

2011-10-21T09:10:00.002+09:00

Avui m'he llevat amb una bona notícia, no la mort de Gadafi, no la considero una bona notícia, crec que l'home, per molt dolent que fos no mereixia morir de la manera en que ha estat brutalment assassinat.

La bona notícia és que la Universitat de Tokai, que està a la meva ciutat, Hiratsuka, ha guanyat la World Solar Challenge, una cursa de cotxes impulsats per energia solar que es celebra anualment a Austràlia, enguany els participants havien de recórrer 3.000Km, els que separen les ciutats de Darwin fins Adelaide.
37 vehicles representant universitats d'arreu del món, bé Catalunya no n'ha presentat cap, potser que ens ho fem mirar, eh! UPC.

Pit Stop

L'equip de la Tokai de blau, i els de la Nuon de carabassa, us imagineu de quin país són?

Els vehicles solars anaven acompanyats per un seguici de tècnics i enginyers alerta en tot moment...

Felicitats Tokai, felicitats a la meva ciutat!

Els deu primers classificats han quedat així:

1 Tokai University ( Japó )
2 Nuon Solar Car Team ( Països Baixos )
3 University of Michigan ( EEUU )
4 Ashiya University ( Japó )
5 Solar Team Twente ( Països Baixos )
6 Aurora ( Australia )
7 Umicore Solar Team ( Bèlgica )
8 UNSW Solar Team ( Austràlia )
9 Istanbul University ( Turquia )
10 Stanford Solarcar Project ( EEUU )

Sóc un talibà!

2011-10-20T11:19:00.006+09:00

"La meva llengua és el català, però no sóc un talibà i no penso imposar-la a la gent que m'estimo", va dir Gerard Quintana arrel de les crítiques rebudes després de l'emissió el capítol del programa de TV3, "El convidat".

Jo potser sóc un talibà, segons els estàndards del senyor Quintana, però m'estimo els meus fills i és per això que els ensenyo la meva llengua, perquè vull que estiguin oberts al món, coneguin que el japonès no és l'única llengua, vull que coneguin la meva cultura, que descobreixin els seus orígens, tenen tot un món per descobrir, i una família que viu lluny, allí on el sol es pon.

Mantenir la flama de la catalanitat al Japó és molt difícil, i a més en una ciutat petita on quedem allunyats d'altres catalans amb nens, perquè els nostres hi puguin jugar i comprovar que hi altres persones, a part del papa o els personatges que surten a la pantalla de l'ordinador que parlen català. L'altre dia comptaven el llibres que l'Aya, obsessionada perquè la canalla en tingui molts, havia comprat per la petita biblioteca de la Shikibu, la nena té 6 anys i més de 670 llibres, sense comptar revistes o jocs de lletres, dels quals només 100 són en llengües estrangeres, en té uns 50 en català, alguns en anglès, i fins hi tot en té en francès, italià i coreà, i sí, en castellà.
La televisió, el cinema, l'escola i el nostre entorn d'amics i de família és japonès, per això haig de seduir als petitons al català, amb jocs, titelles i altres històries.
M'estimo el meu país, la seva cultura i vull que continui viva, rica, i si jo no la transmeto als meus fills, qui ho farà. Recordo el dia que la meva mare em va asseure a la seva falda i em va explicar què era Catalunya, el dictador encara era viu però es regirava al llit de mort, fa molt anys però recordo aquell dia com si fos ara. Sempre he pensat que un dia arribaria el meu torn d'explicar als meus fills la història de la nació del seu pare, que serà la seva si també ho volen.
Jo no sóc un líder d'opinió ni un cantant famós que proclama la seva adhesió al moviment sobiranista quan la meva carrera musical s'ha exhaurit, no he escrit cançons que són història d'una generació, sóc un ciutadà d'una nació en perill d'extinció, com els elefants africans i com ells tinc memòria, i tinc un deure, el deure d'ensenyar als meus fill on és el nostre cementiri.
Em va decebre fortament que els fills d'un personatge tan rellevant per la cultura popular del meu país no coneguessin la llengua del seu pare, i que no poguessin respondre al presentador en català. Però en van decebre més encara les excuses de mal pagador del personatge en qüestió, que si bé es lliure de fer el que li roti a casa seva no pot justificar-se de cap manera, excuses de fals home de món, d'humanista cosmopolita 15M: " a casa meva hi ve gent que parla de tot, anglès, francès, italià...només jo parlo català ( mentida, que parles castellà )".
I el Twitter bullia. Què s'esperava? Que la gent no reaccionés? Pobret Gerard li han fet un linxament, "La jauría humana" deia ell fent referència a la peŀlícula d'Arthur Penn. També cita Elias Canetti, precisament, Canetti parla de la massa popular i la seva necessitat de lideratge, del desig de tenir una direcció a seguir, el poble necessita referents. Com era allò de la dona del Cèsar....Tot i no estar d'acord en que s'insulti a la gent, la manca de coherència ofèn tant com els insults.

I a Hiratsuka? Tinc amics japonesos, americans, francesos, també s'hi parla de tot, però quan m'adreço als meus fill ho faig amb la meva llengua, tret que els vulgui fer por de veritat, aleshores faig un "mcagundeu" en japonès, llengua de l'autoritat ( l'Aya i la mestra ), i els poso ferms.
Potser sí que sóc un talibà, però algú ha de ser-ho, almenys fins que la nostra nació sigui lliure, i els talibans siguin uns altres.

Per cert, un company va encetar un projecte al Twitter, CatalaSempre per encotatjar l'ús del català. Projecte pel que vaig tenir el plaer de dissenyar la imatge gràfica.

Resposta a una qüestió interessant

2011-10-19T13:14:00.000+09:00

Avui he rebut in missatge que m'ha fet pensar que potser hauria de parlar una mica de la immigració i el tracte que rep al Japó.

Des del març que segueixo el teu blog i el trobo molt interessant. Sempre he tingut curiositat pel món nipó i gràcies al teu blog n’he après moltes coses. Personalment, trobo que és un model de societat a seguir. Tot i això, m’agradaria preguntar-te unes coses. Com és ser immigrant al Japó? Com els acull, en general, la població japonesa? Són oberts amb als estrangers? Quin tracte hi ha per part de l’administració pública? Hi ha moviments tant repulsius com PxC?

Gràcies i perdona les molèsties,
Jordi Martínez Soler

Jordi.

Gràcies pel teu comentari, no és cap molèstia contestar els dubtes que tingueu sobre el Japó, en part és per això que escric aquest blog, per donar a conèixer una mica més aquest país que m'ha acollit.

El que em preguntes no és fàcil d'explicar, però mica en mica ho he anat intentant explicant les meves experiències durant aquests anys de blog. Japó és un país molt gran amb més de 125 milions d'habitans. El tracte envers la immigració és diferent segons els cassos. L'únic constant és l'oficial, el de l'administració pública, però tot hi així dependrà molt de l'humor del funcionari de torn aquell dia, si fa o no fa com a tot arreu.
El Japó no ha tingut allaus massius d'immigració com Catalunya, la que ha vingut ha estat mot controlada i escalonada. Darrerament, però, potser s'ha incrementat més, en part, per la fallida de molts països sud-americans que tenien població japonesa, com Brasil o Perú, o la obertura de països de l'est després de la caiguda de la Unió Soviètica.
Els néts d'aquells emigrants que van voler fer "les Americas" han tornat gràcies als vincles culturals i familiars amb el Japó.
Com passa a tot el món hi ha dos tipus d'immigrants, els rics i els pobres. Els professionals qualificats i la mà d'obra barata. Per poder obtenir el permís de residència has de tenir o bé diners, o bé una feina, o en el cas que t'he explicat abans, tenir família que t'avali.
Recordo com si fos ahir quan el cònsol japonès a Barcelona em va estar tafanejant la llibreta de la Caixa Catalunya abans de signar el vist i plau pel meu primer visat.
Algunes empreses com Nissan contracten treballadors qualificats estrangers, per formar-los per les seves fàbriques a l'exterior, i alguns es queden a viure al Japó després de casar-se amb un nacional.
Normalment els professionals qualificats venen de països europeus, Estats Units o Austràlia, darrerament també de la Índia, Corea o infermeres filipines. Alguns són estudiants universitaris d'altres treballadors contractats per empreses o bé estrangeres o bé nacionals amb vincles a l'exterior.
La mà d'obra no qualificada normalment bé gràcies a la "reunió familiar" però és difícil i si no troben feina, poden perdre el visat i ser deportats. Aquests són normalment procedents de sud-Amèrica, les Filipines, la Xina, o altres països assiàtics com Tailàndia.
Ajuntaments i edificis dedicats a la immigració ofereixen serveis d'atenció en llengües forasteres, com el Portuguès, el Xinès, el Tagalog, l'Anglès el Coreà i l'Espanyol.
La durada de permisos de treball o residència dependrà del país d'origen de l'immigrant, en el meu cas, tot i ser pare d'una nacional i estar casat amb una japonesa només tenia 3 anys de visa que vaig haver de renovar dues vegades fins aconseguir la residència permanent de la que gaudeixo ara.
Els tràmits per la meva residència permanent van durar un any, període en el qual el govern japonès va investigar la meva família a Catalunya a través del consolat i és clar el meus comptes bancaris, i tots els meus afers.
Una cosa important que has de saber és que pel sol fet de néixer al Japó no ets japonès com passa en altres països, per poder ser japonès cal que un dels progenitors biològics sigui nacional.
Per sortir del país cal que demanis un permís de re-entrada, si vols tornar, aquest permís és necessari malgrat tinguis residència permanent, sense aquest permís no puc ni sortir del país i si ho faig, perdria la residència.
Sense residència no pots treballar, ni tenir assegurança mèdica, ni empadronar-te. No pots aconseguir la llicencia de conducció ni llogar llibres a la biblioteca, ni és clar, anar a escola.
Sense permís de residència permanent no pots començar un negoci ni comprar una casa, i és molt difícil que et lloguin un pis.
Jo estic totalment regularitzat, tinc residència permanent, llicencia de conducció, assegurança mèdica, carnet de la piscina, pago els meus impostos i rebo les ajudes econòmiques per la canalla com els altres pares de l'escola, sóc un ciutadà més ( això sí, sense dret a vot ).
El darrer primer ministre Naoto Kan volia canviar algunes lleis i possivilitat que els estrangers poguessin votar a les eleccions municipals, però de moment la iniciativa no ha tirat endavant i després de tot el que ha passat el país te altres cabòries a les que fer front.

Tot això és el que et podria dir a grans trets sobre la política oficial del govern envers la immigració.

Pel que fa a la població civil, és molt difícil generalitzar, només puc parlar per expeciència pròpia. No he tingut cap problema important tret de tres o quatre anècdotes, com quan la policia em va retenir perquè no els quadraven els papers de la bicicleta, estic segur que no haurien estat tan meticulosos si hagués estat japonès. El pitjor que m'ha passat és que no m'entenguin quan parlo, encara que ho faci en Japonès, perquè es pensen que els parlaré en anglès i ja no paren l'orella, si vaig amb l'Aya, encara que sóc jo qui pregunta, li contesten a ella.
En el tracte social he notat que es poden apropar més, o que em dispensen un tracte més "informal" del que de donarien a un japonès, com el fet de "tutejar" a l'empresa on treballava tothom s'adreçava pel cogmon afegint el "-san", com Kobayashi-san, per exemple, però a mi que em deien pel nom i sense el "-san", fins hi tot subordinats meus, això seria intolerable entre ells.
En general, el tracte que he rebut ha estat cordial, i amable, els japonesos no són dels qui enceten converses però un cop hi parles els agrada escoltar, i fer preguntes. Els meus fills tenen un èxit brutal i quan vaig pel carrer passejant amb ells rebo felicitacions perquè tinc uns fills molt "kawaii", bonics.
Sé que altres estrangers no han tingut la mateixa sort, tinc una amiga japonesa a Catalunya que es va casar amb un noi de Barcelona i la seva família la va repudiar.
Conec històries de locals on no han deixat entrar estrangers, o he llegit que molts propietaris no volen llogar habitatges als no japonesos. Haig de dir que en teoria està prohibit fer discriminació ètnica, però al cap hi a la fi hi ha reservat el dret d'ammisió i cadascú és lliure de llogar casa seva a qui vulgui.
A la sortida de l'estació es reparteixen propagandes de "snak-bars" o "clubs" i a mi no me'n donen mai, sincerament si aquesta és la discriminació, no m'importa gens, no se m'hi ha perdut res en una "barra americana".

Al Japó hi ha partits xenòfobs com PxC, fins hi tot polítics que no en pertanyen, que de vegades fan declaracions molt controvertides, com el primer ministre Abe, que va negar la magnitud del genocidi a la Xina o va visitar la tomba dels criminals de guerra. O l'alcalde de Tòquio que va dir que en francès no es podia estudiar matemàtiques.
Els partits d'extrema dreta ultra-nationalistes, es passegen per les ciutats en camions de color negre onejant banderes i pancartes amb consignes com: "Japó pels japonesos" o "volem que ens tornin les Illes Kurils", però són molt minoritaris i no se'n coneixen masses cassos d'agresions o vandalisme. Xerren i prou.
De totes maneres alguns coreans d'origen o de segona o tercera generació intenten ocultar-ho, es canvien el nom, i es fan passar per japonesos. Al Japó encara té prejudicis envers els coreans, i els xinesos, els primers per culpa dels segrestos dels anys 70 quan els nord-coreans raptaven japonesos per aprendre'n els costums i la llengua per formar espies, el segons, per culpa de les màfies.
Potser algún avi tingui ressentiment contra els americans, però és molt residual, i potser que als poblets els faci por veure estrangers, però no més que la por de deuria tenir la masovera d'un poblet català quan va veure el primer negre.
La principal barrera que es troba un foraster al Japó el la llengua, hi ha molt pocs japonesos que parlin altres llengües, un cop et pots comunicar és un altre món.
Crec que malgrat la fama, els japonesos no són ni més ni menys racistes que nosaltres, el que sí són és més estrictes pel que fa a la immigració, però crec que és una bona cosa, si no pot passar el mateix que a Catalunya que no ha pogut absorbir la immigració descontrolada i ha sobresaturat els recursos i les serveis.
Un cop més gràcies Jordi per fer-m'hi pensar, espero haver-te aclarit alguns dubtes.

El mirall de l'Scarlett

2011-10-18T10:37:00.003+09:00

Fa unes setmanes un "hacker" va publicar les fotos privades que Scarlett Johansson s'havia fet "nueta" amb el mòbil, bé, s'ha de ser una mica ximple per fer-he fotos compromeses amb un mòbil que es pot piratejar. Després de que les imatges haguessin estat penjades a la xarxa hi ha hagut un munt de parodies sobre el tema es diuen #ScarlettJohanssoning, jo no me n'he pogut estar. Per cert llàstima que la qualitat de les imatges sigui tan dolenta, és que ningú ha pensat a regalar-li un iPhone a la nena?

Undokai 2011

2011-10-17T21:40:00.000+09:00

El dissabte plovia molt o sigui que es va haver d'ajornar l'"Unkokai" fins diumenge, Undokai és una trobada esportiva que s'acostuma a celebrar per aquestes dates a les escoles i instituts del Japó.
Per poder trobar un bon lloc els papes fan cua des de les 6 del matí, i després de plantar la "paradeta" a les 8 esperen que arribi la canalla amb les mares i els avis, quina son!

L'escenari està decorat amb dibuixos de la mainada de les estrelles participants, ja us podeu imaginar quin dibuix representa a la Shikibu...

El patufet encara no participa a la trobada, però repassa el programa per veure què hi haurà d'interessant...

L'equip vermell llest per sortir a desfilar, enguany serà el darrer cop que la Shikibu sortirà per aquesta porta, l'any vinent anirà a l'escola primària i segur que tot serà molt diferent.

Tots els participants, petits i grans, de l'equip vermell o blanc, escolten ferms el "Kimigayo", l'himne nacional mentre s'hissa la bandera. Confesso que és un moment molt emocionant, el Kimigayo té una melodia molt especial, molt diferent a altres himnes nacionals, la lletra és molt antiga, de fa mil anys.

I després arriba l'hora de fer el "jurament olímpic"...

...i fer tombarelles...

encistellar pilotetes...

jugar a estirar el pal...

...o ballar disfressats de Songoku, el de veritat, no el de Boles de Drac.

La tribuna de premsa...al cartell i diu "lloc per les càmeres".

La tribuna de premsa jubilada...

"Shiki-Bolt", la nena més ràpida de l'escola! Mireu quin estil!!!

Una mena de "trenca-l'olla"...

...farcida de serpentines i paperets...

I arriba l'hora de dinar, treiem l'Obento, quina gana!

La Shikibu potser farà la primera colla castellera del Japó...

Les mares també van participar...

I els pares, fent de tatano...

I tibant de la corda...avui "tot" em fa mal!

Visca les campiones! L'equip vermell va guanyar per 3er any consecutiu.

És l'hora del discurs del director, alguns ja no s'aguanten drets.

I de la "presidenta" de les mares amb el seu uniforme rosa ( sé de bona tinta que es va comprar les "bambes" perquè fessin joc amb la samarreta ).

Felicitats a tothom! Otsukaresama Deshita!

I en van 71...

2011-10-15T19:17:00.000+09:00

71 anys d'un assassinat polític, el de l'únic president elegit democràticament mort durant la Segona Guerra Mundial, després de tants anys aquest crim continua sense resposta a l'estat espanyol, quan altres estats, com l'alemany ja fa temps que van demanar perdó i fins i tot indemnitzar la seva vídua.
Però res no podem esperar d'un país on cantants d'extrema esquerra són detinguts i qüestionats davant la fiscalia de Madrid i altres, feixistes poden actuar impunement a la capital del Principat. Els uns, els hereus dels assassins prohibeixen botifarrades populars en contra de genocidis, i ens volen donar lliçons de democràcia, quan són ells els qui ens la van negar durant tants anys. Poden lluir sense vergonya símbols nazis, i fer apologia de l'odi, negant les víctimes de les seves atrocitats.
71 anys més tard hem de sentir vergonya pel poc que hem avançat en el camí per la dignitat perduda. Tant de bo un dia aixequem el cap i comencem a caminar lliures i sobirans, aquell dia haurem fet el millor homenatge als nostres màrtirs.

Que duen les noies japoneses a la bossa?

2011-10-14T13:07:00.002+09:00

Nois, avui farem el tafaner, hi és que a quin noi no li ha picat mai la curiositat de saber què duen les noies a la bossa. De vegades semblen motxilles de tan grans i tan carregades com les porten, al Japó les noies van enganxades a una bossa, de manera que sembla talment com si formés part d'elles, un apèndix afegit que confirmaria la teoria de Darwing que les especies evolucionen segons el seu habitat.
La companyia de telefonia mòbil Docomo fa temps va engegar una campanya que es diu "walk with you" per promocionar l'ús dels telèfons de darrera generació, els "smart phones". És clar que Docomo no té l'iPhone i això vol dir que s'ho ha de treballar més, penseu que el dia que van anunciar la sortida del darrer giny d'Apple, Softbank, companyia encarregada del servei va rebre 1 milió de reserves!
Bé, tornant a Docomo, l'última novetat de la campanya ha estat amb la coŀlaboració de la revista de tendències Tokyo Graffiti i es tracte d'agafar un grup de noies a l'"atzar" i entrevistar-les per veure què hi duien a la bossa. Ves per on, una excusa com una altre per tafanejar, però trobo que han fet un treball molt divertit.
Pots anar al web "BAG INTERVIEW" i triar la bossa que més t'agrada, puntuar-la i compartir comentaris a través de xarxes socials com Twitter o Facebook.

Pots veure les noies...

triar una bossa...

obrir la bossa...

explorar el què hi ha dins...

...o veure l'entrevista.

També pots puntuar-la al quadrat de sota a la dreta.

Espero que us hagi agradat remenar per les bosses de les noies.

Demà celebrem una festa esportiva a l'escola de la Shikibu, serà el seu darrer any a l'escola bressol, i sembla que ens tenen preparades algunes sorpreses, tinc moltes ganes ve veure-les. Ja us en faré cinc cèntims el dilluns! Si no plou...

Les peres japoneses

2011-10-13T11:16:00.000+09:00

Ho sento pels qui us pensàveu que avui parlaria dels pits de les meves conciutadanes...us volia parlar de les "Nashi", les peres japoneses. Al Japó tenim el costum de regalar fruita la fruita és molt cara i regalar fruita de temporada es considera un bon regal. Ahir ens va visitar la meva sogre, li havien regalat unes peres gegants, i ens en va donar un parell, la veritat és que cada una era gairebé tan gran com el cap d'en Miró, ben bé com quatre peres llimoneres de les nostres, això també és un "vici" dels japonesos els agraden les fruites gegants, maduixots, raïms, préssecs, com més grans millor.
I són bones? Bé la terra del Japó és molt dolça, però també plou molt, jo la trobo un pel insípida. Ara sí molt espectacular. Crec que cada peça valia uns 8 €, no sé si els pagesos japonesos tenen PER, el que sí tenen és un govern que els protegeix fixant preus molt alts i molta propaganda en contra la fruita estrangera.
L'amic Luke em va haver d'ajudar a tallar la fruita amb la seva espasa làser, i haig de dir que era molt bona.

Welcome to the Future

2011-10-12T12:48:00.000+09:00

Aquesta setmana Nissan presentava a al fira CEATEC, la casa NSH-2012 un habitatge del futur, intel·ligent i suministat per energies ecològiques, com l'energia solar. Aquest mòdul habitatge està integrat a una xarxa elèctrica, que comparteix l'energia, és mòbil i resistent a tsunamis i terratrèmols. En cas de falla de poder elèctric es pot comptat amb les bateries del cotxe que aportarien unes dues hores més d'energia a l'habitacle. Tot plegat molt integrat, ja que recicla l'energia sobrant del Nissan Leaf alhora que li suministra energia.
És clar que Nissan fabrica cotxes, per això preveu un futur on encara en farem ús, la veritat, però és que al Japó cada cop hi ha més gent que prescindeix de tenir vehicle privat, la nostra xarxa de transport públic és molt bona, i la gent, com nosaltres, que vivim al centre de les ciutats usem el cotxe en comptades ocasions. Tenint en compte les despeses que representa tenir un vehicle propi, d'assegurances, impostos i reparacions, és millor llogar-ne un quan se n'hagi de fer ús. Aquesta opció és més versàtil, ja que pots gaudir del vehicle necessari per cada ocasió.

Tanmateix és bo pensar que empreses com Nissan i Mitsubishi, aposten pels vehicles elèctrics, menys contaminants, nets i silenciosos, potser serà difícil implementar l'ús d'aquest vehicles al públic general, però seria bo que les empreses públiques apostessin per aquesta opció.

Enguany els qui vivim al Japó ens hem adonat com són de fràgils els nostres recursos energètics i com hem de mirar d'estalviar i optimitzar al màxim el consum que en fem. Aquest habitatge intel·ligent ho fa tot sol, redistribuieix l'emergia allí on cal i gràcies al seu disseny en fa un ús més racional.

Sincerament no veig zones residencials construïdes amb edificis d'aquest tipus, però crec que a partir d'aquests prototips es poden millorar molt les cases actuals. I qui sap, en cas de desastre les zones afectades podrien gaudir d'habitatges temporals d'aquesta mena. La realitat al Japó sovint va més enllà del què veiem als Manga.

Murasaki Shikibu i el príncep Genji

2011-10-11T11:13:00.001+09:00

Ahir la Shikibu i en Miro ens van fer viatjar mil any enrere en el temps, convertint-se en dos prínceps de l'època Heian ( 794 - 1185 ). Aquesta època de la història del Japó va ser un període de pau quan la cultura japonesa va esdevenir molt refinada i elegant, a la cort de Heian-Kyo ( Kyoto ), l'aristocràcia ociosa va crear una cultura protocolaria, farcida de rituals i plena de detalls on les cerimònies centraven la seva activitat, prínceps i princeses rivalitzaven en elegància i competien en concursos de ball, cant i poesia, i es van crear els alfabets fonètics Katakana i Hiragana ( reservat a les dones ). D'aquella època era Murasaki Shikibu, la dama de companya d'una princesa de la cort, Murasaki Shikibu va escriure la primera noveŀla del món, la història del príncep Genji ( 1008 ). Shikibu va ser una dona que va destacar al seu temps amb la seva obra en una època en quan les dones eren poc més que un objecte de decoració.
Quan l'Aya i jo vam triar el nom de la nostra filla vam voler que tingués un nom original ( Shikibu és un ofici, vol dir "mestre de cerimònies" ) en homenatge a una dona tan important per la història de la humanitat.
Ahir una botiga de joguines de Hiratsuka va oferir fer un retrat a la mainada de 2 a 7 anys vestits de prínceps de Heian. I és clar no ens vam poder resistir...

En Miró també volia disfressar-se de príncep, i tot i que encara no té dos anys, els amos de la botiga van ser tan amables de deixar-nos vestir-lo també, així tindríem el "set" complert, la Shikibu i el príncep Genji. Alhora de la veritat, "Genji" va tenir una mica de por.

Perdoneu, me'n vaig a buscar el pitet...

10 d'octubre, el dia en que Japó va sorprendre al món...

2011-10-10T12:56:00.000+09:00

Avui és Taiiku no Hi ( el dia dels esports ) és festa nacional, celebrem la inauguració dels Jocs Olímpics de Tòquio l'any 1964, després de gaire be vint anys de la guerra el Japó es mostrava al món com el que seria vints anys desprès dels jocs, una potència mundial moderna, Tòquio'64 i la fira mundial Osaka'70 revelarien el miracle econòmic del Japó. Avui en dia el país està sotmès a una crisi que fa vint anys que arrossega, però se segueix apeŀlant a l'esperit de lluita i sacrifici que va portar aquest país a ser el líder mundial que va arribar a ser i que va eclusionar durant els jocs olímpics.

L'any 1964 Japó va millorar les seves infraestructures, va construir nous aeroports i va fer el primer Shinkansen ( el tren bala ) que uniria les dues grans ciutats del país, Tòquio i Osaka.

L'estadi olímpic el dia de la inauguració.

El gimnàs Taiikukan de Shibuya.

El famós Budokan.

Japó va aprofitar els jocs per fer-se propaganda, per deixar clar al món que era un gegant ambiciós i va fer oblidar que només dotze anys abans encara era un país ocupat militarment per l'exèrcit dels Estats Units.

El Taiiku no Hi es celebra el segon dilluns d'octubre i enguany ha coincidit persisament amb la inauguració dels jocs. Aquesta època de l'any escoles i instituts organitzen els undokai, els mítings atlètics, on els alumnes competeixen amb la participació dels pares i els avis en qualitat de premsa gràfica, o perquè un penseu que es va inventar el vídeo domèstic?
El cap de setmana serà l'undokai de l'escola de la Shikibu, ja us n'he parlat moltes vegades la setmana que bé també un en faré cinc cèntims.

Prohibit prohibir...

2011-10-07T16:03:00.000+09:00

Avui passejant per la platja del poble he vist aquest senyal, m'ha semblat entre divertit i "gore"(la vinyeta dels vidres trencants és una mica forta ), no cal traducció, oi?
Per cert veieu les deixalles del darrer tifó? Canyes, troncs i fustes escombrades per la marea d'amunt la sorra negre de la platja.
Bon cap de setmana!

Steve Jobs

2011-10-06T10:43:00.000+09:00

Aquest matí el meu Mac m'ha donat una mala notícia, el seu pare és mort, em sap molt de greu la pèrdua d'Steve Jobs, gràcies a ell la meva vida és més fàcil, i la meva creativitat no té límits, sóc usuari de Mac des del 1989, quan a Belles Arts teníem una sala, l'única de tota la facultat amb aire condicionat, amb uns quants Classics, i un SE, petits i compactes de pantalla en blanc i negre. Aleshores vaig veure la llum, en comptes de passar-me hores i hores amb els gouache triant colors i tirant línies amb Rotring, podia fer tot allò amb un cop de clic.
Gràcies Steve Jobs pel què ens has ofert, sento que ens perdrem moltes coses que encara tenies per oferir, si en 57 anys has creat tot un món nou, què no haguessis pogut crear en un futur.

Mitsubishi i, el cotxe elèctric

2011-10-05T20:57:00.001+09:00

L'ajuntament de Hadano ha començat a canviar els seus cotxes públics per cotxes elèctrics, aquest és el primer cotxe elèctric fabricat al Japó basat en el petit Mitsubishi i MIEV.

Passejant entre...dinosaures!

2011-10-04T11:21:00.000+09:00

Mentre Sarah Palin i alguns estats republicans dels EEUU s'entossudeixen a dir que la terra té només 6.000 anys i que l'home va ser creat per un déu omnipotent com per art d'encanteri, nosaltres vam aprendre el diumenge que hi havia humans al Japó 50.000 anys abans de Crist. I molt abans dinosaures, i abans, plantes que ara són roques. I que la península d'Izu era una illa que venia d'on són ara les Filipines.
Tot això i més coses vam aprendre el diumenge al Museu d'Història Natural de la Prefectura de Kanagawa.

De petit em fascinaven els museus com aquest i de gran ho continuen fent, Miró i Shikibu van reaccionar de maneres diferents, el petit amb els ull oberts com taronges no ha visitat encara cap zoo, i la gran entre espantada i encuriosida s'amagava darrere meu davant les reproduccions d'ossos i lleons.

La veritat és que jo, després de veure la peŀlícula, Night at the Museum no les tenia totes amb aquest T-Rex.

Quan vam arribar a les mones, la Shikibu feia estona que s'havia amagat a la "butxaca dels meus pantalons", i només treia el nas per tafanejar, por sí, però curiositat també.

Miró estudiava una reproducció d'una cadena genètica, perquè després diguin que la ciència és avorrida..

Al tercer pis hi ha una exposició d'exemplars trobats a la prefectura de Kanagawa, mamuts i cérvols gegants, entre altres troballes, sobretot petxines al bell mig de les muntanyes.

Per acabar una reproducció d'un os japonès, al a fotografia no es veu bé, però té una taca al pit que sembla una lluna àrab horitzontal de color blanc, és una mica petit per ser un os ( més o menys de la mida d'un xai ) i encara n'hi ha molts per les muntanyes d'aquesta zona. La Shikibu, malgrat la por inicial, s'ho va passar d'alló més bé i va aprendre un munt de coses noves.

Kamaboko

2011-10-03T15:14:00.001+09:00

El dissabte vam visitar el Museu Suzuhiro de Kamaboko, als afores de la ciutat d'Odawara, a la prefectura de Kanagawa.
Kamaboko és una especialitat de la cuina japonesa, un pastís fet de farina de peix convertit en una obra d'art "Zen".
El kamaboko té una textura una més elàstica i consistent que la clara d'un ou dur o la gelatina del pernil dolç i un sabor neutre, lleugerament perfumat de peix, però que té infinites variacions depenent del peix o els ingredients afegits, que poder ser des de te, fins a verdures de tot tipus o fins i tot castanya.

El museu té moltes entrades, però la que més m'agrada és la que mena a la botiga de la secció de luxe, on es serveix el producte de més qualitat, un edifici molt elegant a l'estil tradicional japonès.

Els magatzems també gaudeixen d'una arquitectura de muntanya difícil de veure, per desgràcia.

Dins del museu es poden veure la secció de l'obrador on es talla la massa...

La part de l'obrador on es barreja la massa, el terra era tan net que si podria menjar...

El kamaboko té el origens al segle XIV possiblement bassat en les boles de peix Yu Yuan xineses, la massa emprada per fer kamaboko es diu Surimi ( la fofo ) i es procesa d'una manera semblant a les baretes de cranc.

Exemple de kamaboko amb unes iŀlustracions explicant el procés tradicional de producció...

Tradiccionament s'utilitzaven motlles de fusta de formes diverses, sobretot, tortugues, orades...

...o flors com les camèlies, el cirerer o el "momiji"...

Antigament només la gent molt rica podia gaudir d'aquest àpat...

El primer kamaboko tenia aquest aspecte...

El museu ofereix la possiblilitat de fer el "tastet" en un menjador tan bonic...

Tot seguit una mostra de la gran varietat de kamaboko...

de cinc sabors...

de castanya...

aplicacions a la cuina...

de verdures...

arrebossat...

a l'estil "Bulli"...

a l'estil, "can Riera" ;)

Els nens també tenen la seva versió, amb la coŀlavoració de Tomyca...

...o Lica-chan, tot sigui perquè es mengin l'"obento"...

Lawson Girl

2011-09-30T21:58:00.000+09:00

Aquest és un vídeo musical per promocionar la cadena de "convenience store" Lawson.

Bon cap de setmana!

Kuropan

2011-09-30T11:42:00.004+09:00

El canal de televisió espanyol Antena 3 es preguntava si una peŀlícula en català ha de representar Espanya als Òscar. Jo em pregunto el mateix, ho ha de fer?

Era Antoni Gaudí un genial arquitecte espanyol? Es va espanyolitzar Barcelona durant els jocs olímpics, A la ville de Barcelona, Espanya! ( deia Samaranch ).
Joel Joan va probar d'enviar peŀlícules als Òscar, i l'acadèmia americana li va respondre que això ho havia de fer Madrid, sempre passant per Madrid, amb el permís de la "Villa y Corte".
Pa negre és tan bona que no han pogut fer la vista grossa, cal aprofitat el geni català, com han anat fent des de Josep de Ribera, passant per Gaudí, Miró, Dalí, Tàpies, Josep Carreras, Monterrat Caballé, Puyol, Xavi i Piqué, algunes vegades amb la coŀlaboració del portagonista, d'altres malgrat tot.
Tan si Pa negre guanya com si no, serà presentada al món com una peŀlícula espanyola, i la gent desconeixerà que ha estat un èxit malgrat tot, malgrat la precarietat de la indústria cinematogràfica catalana que veu marxar el seus talents per falta de produccions, ajuts, ingresos o suport en general. Un miracle, una flor al bell mig de l'hivern que empresona el nostre país fa gairebé 300 anys.
Pa negre és una peŀlícula catalana, en català, l'art potser és universal però no la gent que el fa, ens ho va recordar va 40 anys un català que fou indiscutiblement universal, Pau Casals, en rebre la distinció més important de la seva carrera, es va presentar al món com el que era; I am a Catalan!
Estic cansat, des del Japó, de veure com la nostra nació és tan desconeguda i sempre es confon amb l'espanyola, dissolta en un tupí d'homogeneitat. Fins hi tot als concerts dels Obrint Pas que són presentats com un grup de música radical espanyola. O veig onejar la "rojigualda" quan a la tele parlen del Barça i ens passen els gols de Messi a ritme de flamenc ( un tango li faria més justícia ).
Si guanya Pa negre, sortirà el presentador amb montera, com van fer el Beatles a la Monumental?

Fa un parell de setmanes es va presentar la peŀlícula al Japó, dins del Latin Beat Film Festival, juntament amb cintes procedents d'altres països que havien estat colònies espanyoles, Argentina, Xile, i també amb el darrer treball d'Almodóvar.
He llegit alguns dels comentaris dels espectadors, alguns molt sorpresos perquè la peŀlícula no era en espanyol. Perquè no era en espanyol? Es preguntava una noia que estudia aquesta llengua - no vaig entendre res- deia. Sort dels subtítols, pobreta.

La peŀlícula es presenta con a Black Bread, el títol en anglès, pel que sembla "Pa negre" és massa difícil perquè les petites ments assiàtiques en puguin entendre el significat.
Japó és un país molt centralitat, molt homogenitzat, on es concep el món pels estereotips que ens creen a partir de la percepció de tenen d'una cultura, un estat. I si a l'estat no li interessa presentar diversitat cultural de les nacions que controla, doncs no hi ha res a fer.
Espanya, no ens enganyem, no és una nació plural ni té diversitat cultural, perquè Catalunya no és Espanya i tampoc ho és Euskadi. No crec en una Espanya plural ni federal, no hi crec i ja està. I em sap greu que Pa negre vagi als Òscar representant Espanya.

L'any 1993 jo vivia a Londres, alehores va ser quan la peŀlícula Belle Époque de Fernando Trueba va guanyar l'Òscar, el mateix any es presentaven la peŀlícula Farewell my Concubine, i Hedd Wyn una cinta en gal·lès.
Hedd Wyn vol dir "Pau beneïda" en gal·lès, era el nom del poeta Hedd Wyn conegut en anglès com a Ellis Humphrey Evans, la peŀlícula explica la vida d'aquest poeta que va morir lluitant al font francès durant la Primera Gran Guerra, una jove promesa de la literatura gaŀlesa que havia guanyat els jocs florals i era considerat un heroi pel seu poble. Durant aquells anys la dominació anglesa sobre Gaŀles era brutal, com demostra el fet que Wyn hagués de tenir dos noms, el gaŀlès i l'oficial en anglès.
Durant la guerra els soldats gaŀlesos van ser usats com a carn de canó, sota les ordres d'uns oficials anglesos que els insultaven o els disparaven quan parlaven la seva llengua, ja que els confonien per alemanys.
L'any 1993 el Regne Unit va presentar als Òscar una cinta on no quedava gaire bé, un homenatge al poeta mort, una apologia a la nació gaŀlesa i una denúncia del genocidi que havia patit aquest poble. No recordo ningú preguntant si Hedd Wyn havia o no havia de representar el Regne Unit als Òscar o no, recordo però que la favorita era Farewell my Concubine, finalment va guanyar Belle Époque, l'espanyola.
Per cert, Kuropan vol dir, Pa negre.

Nota llatino-americana:

El passat cap de setmana vaig anar a Kamakura, a una gelateria mentre gaudiem d'uns gelats boníssims de "matcha" ( te ) i vainilla li vaig preguntar a la Shikibu si era bo, aleshores el gelater ens van preguntar d'on érem, jo sempre contesto que de Hiratsuka, però en realitat ell volia saber d'on era jo que parlava amb aquella llengua tan extranya. Catalunya!

L'Aya va puntualitzar Barcelona. Ah! Barcelona, Spain!

No, Spain no, Catalunya, el proper país de Europa, i el què parlem és català, vaig matitzar jo, aleshores l'home com si hagués sentit ploure em va dir que ell no haiva anat mai a Espanya, però que era molt bon amic dels amos del restaurant mexicà del costat de la seva botiga.

Que cansat estic...

"Blind", és més cec qui no hi vol veure...

2011-09-28T12:03:00.014+09:00

"Blind" que vol dir cec en anglès, és el títol d'un curt-metratge de 5 minuts sobre el què podria esdevenir el futur del nostre país, Japó.
És la història d'un jove salaryman a punt de ser pare en un suposat Tòquio post-nuclear, un dia agafa el tren per anar a la feina i es veu submergit dins d'una història surrealista en la que participa un gran mural del famós artista plàstic Okamoto Taro.
Hi ha poca gent pel carrer i molt distant, tothom portant màscares protectores contra la radiació, i ocells mutants amb més ulls del normal.
Pel camí refusa signar una petició popular que vol demanar al Parlament que investigui les reponsavilitats de l'accident nuclear, "obre els ulls citadà, no deixem que els polítics facin el què volen", diu el cartell de duu la noia.
En el se veu viatge oníric el protagonista es troba amb una nena que li resulta familiar, també duu màscara, en treure-se la descobreix una gran cicatriu al coll, potser la sequela d'una intervenció quirúrgica, provocada per algun tipus de càncer. La nena saluda a l'home i li diu "papa", aleshores aquest té un flash-back d'un passat que no ha arribat encara, però que podria ser.
A la fi l'home es treu la màscara per veure-hi millor i es troba al l'estació de Shibuya davant el mural d'Okamoto Taro, en un Tòquio normal.
La moral, no girar l'esquena als problemes d'avui ingonant-los, o ens en penedirem de les conseqüències en un futur.
Japó és un país que s'ha de replantejar moltes coses, una d'elles és el tipus d'energia de la que volem dependre d'ara en endavant.

Fotogrames de la peŀlícula: una mestressa sortint amb el seu fill cap a l'escola primària...

Dues estudiants de secundària amb màscares personalitzades com només les adolecents

japoneses saben fer...

La nena misteriosa al tren...

"papa"

Fa un parell de dies vaig sentir a RAC1 que el pilot manresà Toni Elies vindria al Japó obligat per contracte, però que si pogués triar no vindria per por a la radiació. El circuit de Motegi està a 150km de la Central de Fukushima, molt lluny de la zona de risc que té un radi de 30km al voltant de la central. Com bé apuntava el company @BadiuMicacos en una piolada, de què té por un paio que arrisca la pell dia a dia a més de 200km/h? Toni Elias és un d'aquells personatges de la màscara.

Un museu amagat...

2011-09-27T12:47:00.001+09:00

El diumenge passat vam visitar el Museu de la Literatura de Kanagawa, hi feien una exposició sobre Kako Satoshi, un escriptor de llibres infantils, molt conegut per ser el pare de Damuna-chan, un personatge molt popular de la iconografia de la mainada japonesa. L'atracció principal de l'exposició era una lectura de contes, Shiro l'elefant blanc, i L'escola de lladres. Dues històries diferents, la primera sobre l'acceptació de la diversitat ètnica, i la segona molt divertida sobre una escola de lladres no gaire eixerits, representada teatralment per moltes escoles japoneses, tot un clàssic que desconeixia, però que l'Aya llegia de petita.

Al museu s'hi arriba creuant un túnel de pedra que mena al jardí de la casa pairal, una entrada misteriosa que evoca misteri.

L'edifici del museu havia estat la casa del marquès de Maeda, un noble molt influent durant la restauració de Meiji ( 1868-1912 ), descendent del senyor feudal de Kanagawa. El 1936 el marquès va fer construir aquesta casa d'estil occidental on hi havia la l'antiga casa pairal de la família, d'estil japonès.
I en va ser la seva residència fins al 1975 aleshores va passar a ser la residència d'estiu de molts primers ministres del Japó.

Actualment és el Museu de la Literatura de Kanagawa, amb sales d'exposicions dedicades als autors de la zona o els que venien a passar l'estiu a la vila de Kamakura.
Kamakura, ja us n'he parlat moltes vegades, havia estat la capital del Shogunat del Clan Minamoto ( 1185-1333 ), actualment és una zona molt turística de vacances molt propera a Tòquio que entre els anys 10, 20 i 30 del segle XX havia tingut una activitat cultural molt rica, com el nostre Sitges a l'època dels modernistes del Cau Ferrat. D'aquella època queden algunes cases pairals a l'estil occidental que havien acollit els actors, pintors, escriptors i la crema inteŀlectual d'un Japó efervescent.

Degut a la política del museu no vaig poder fer fotos de l'interior, el cartell de l'esquerra forma part d'un joc per la canalla, en que havies de trobar les lletres d'un missatge secret per part de Daruma-chan. En aquest cas era "す" ( su ) de "suika" ( síndria ).

Des de la balconada de la casa es pot gaudir d'una vista excepcional del mar de Shonan.

I als arbres, amagats, els personatges de les històries de Kako Satoshi.

A la Shikibu li agraden molt els llibres de Kako Satoshi, i en té un munt, "Dorobou Gakkou" ( L'escola de lladres ), "Darumachan to Tenguchan" ( Daruma-chan i Tengu-chan )...

"Karasu panyasan" ( El corb flequer )...

"Karasu panyasan" ( El corb flequer ), "Yuki no Hi" ( Un dia de neu ), "Darumachan to Yamamechan" ( Daruma-chan i la nena de la muntanya )...

"Yuki no Hi" ( Un dia de neu )...

"Darumachan to Yamamechan" ( Daruma-chan i la nena de la muntanya )

Si teniu l'opurtunitat de poder llegir literatura infantil japonesa la trobareu molt divertida i interessant, molt diferent al que estem acostumats, a part d'això el Japó té una producció enorme de llibres infantils i d'autors de tota mena, realment un potencia mundial editorial, curiosament poc coneguda a l'exterior.

Tabako Matsuri #64

2011-09-26T23:17:00.000+09:00

Aquest cap de setmana s'ha celebrat a Hadano el 64è Festival del Tabac, el Tabako Matsuri. Aquesta és una festa que es va començar a celebrar l'any 1948, en motiu del 25è any del conreu d'aquesta planta a la vila, l'esperit de la festa era celebrar d'alguna manera el final de la guerra i engrescar al poble en la recuperació econòmica i social. En aquells anys la producció de tabac havia disminuït molt a causa de la guerra i el futur de la vila era incert.
Hadano va continuar produint tabac fins el 1984 quan els camps van ser requalificats i els conreus van passar del tabac als cacauets. El lloc on hi havia el magatzem de tabac i la seu del gremi és avui un centre comercial. I del tabac només en queda el record i el nom del festival. En podríem dir, el Festival de la Recuperació.

A la dreta l'ajuntament de Hadano, poble on he viscut 5 anys, a l'esquerra les piles de fusta que seran tremades el darrer dia del festival, a la nit del foc.

El foc que encendrà les piles de fusta es farà a partit d'aquest giny, dos grups tibaran de la corda fent girar el tronc que acaba en punta damunt d'una peça de fusta, aquesta fricció encendrà la fusta i el foc en mantindrà viu fins el darrer dia.

A la desfilada hi ha representats molts gremis de treballadors i artesans, com els fusters, o els paletes...

Tots duen el seus estendards de l'època d'Edo i els seus "happi" ( kimono ) distintius. Els qui van de vermell són funcionaris de l'ajuntament que ajuden a la desfilada.

Aquests anaven molt divertits amb un gran "Daruma" que encapçalava la comitiva.

Una de les comparses que més m'agraden són la de les pageses en vestit de festa, mentre desfilen ballen el "ball de les bombolles" Awaodori.

Enguany, però hi havia la banda de la policia de la prefectura de Kanagawa.

Amb les seves agents molt boniques vestides de soldadets de plom, us les imagineu posant multes vestides amb aquestes faldilletes...

Aquestes noies ja me les imagino més, van muntades sobre les "shirobai" les motos blanques dels agents de trànsit, unes motos de la marca Honda de 1.300cc. Els nens xalaven d'allò més en veure-les passar, però jo encara pensava amb les seves "companyes musicals"...

Les escoles i els instituts de la ciutat també participen de la festa, aquesta és l'escola secundaria de Honchou on hauria anat la Shikibu si ens haguéssim quedat a viure a Hadano.

I l'orquestra de noies trompeta de Hadano que semblaven sortides d'un anunci de Coca-Cola dels '50.

I és clar, després de les trompetes n'hi ha que toquen el "flabiol"...

A molts "matsuri" ( festivals ) s'hi poden trobar els ensinistradors de micos, els macacos japonesos són molt intel·ligents, i també tenen molta mala llet. Crec que la tradició d'aquests ensinistradors es remunta a la cort imperial hi ha molt dibuixos antic on es veuen carrers de Kyoto o Edo amb espectacles d'aquesta mena. De vegades penso que jo m'hi podria dedicar amb en Miró, de vegades sembla un mico...

La Shikibu i el seu amic Ken gaudint d'un parell de núvols de sucre o per cer més precisos un parell de "wata ame", va ser la darrera oportunitat per la patufeta de posar-se el "yukata", aviat farà fred.

L'"omikoshi" no pot faltar a cap festival, el que més m'agrada són"happi" de diferents colors ( els kimonos dels portadors ).

"washoi", "washoi", "washoi", van cridant!

Aquest calb de primera fila no soc jo, malgrat el que alguns penseu...

Un cop més el ball de les bombolles, de nit és més bonic, les noies del vespre van més guarnides que les dones del matí.

Les carroces de paper són molt espectaculars...

Abans hi havien espelmes dins, ara bombetes, imagineu com n'éren de perilloses pasant entre les cases de fusta...

A la fi s'encenen els focs...

I per acabar la festa, Hanabi ( jocs artificials ).

Kamon ( emblemes familiars )

2011-09-23T01:21:00.001+09:00

L'altre dia us parlava del cognoms japonesos i el seu significat. Avui us parlaré d'un altre element identitari de les famílies japoneses, el Kamon, que vol dir "mon" ( emblema ) i "ka" ( familiar ). Els mon es poden considerar com a símbols heràldics i en l'antiguitat tenien la funció d'identificat la noblesa, en cas de combat o per identificar-ne les propietats.

Goshichinokiri, l'emblema del Primer Ministe.

La restauració de Meiji va abolir la noblesa i la casta dels samurai, convertint la societat japonesa en una societat lliure de classes socials de sang, però no de butxaca.
De totes maneres quan els japonesos van haver de triar un cognom també van triar un Mon que identificaria la seva família.

El crisantem imperial s'usa a la coverta dels passaports japonesos.

Es va donar llibertat alhora de triar els Kamon però es va restringir l'ús d'alguns elements com els crisantems que són exclusius de la Família Imperial, o la paulownia de tres fulles que és l'emblema del Primer Ministre. La majoria de Mon no són "parlants" i tenen poc a veure amb el nom que representen tret de comptades excepcions com el famós logo de Mitsubishi.

El logo de mitsubishi representa "mitsu" ( tres ) " bishi" ( fulles de castanyer d'aigua ).

Els Mon normalment s'usen brodats al pit dels kimonos formals, o en els acabat de les teules de les cases. Però on se'n fa més ús es a les tombes familiars.
Hi ha sis categories de Mon; animals, natura, plantes, estris, sanefes geomètriques, objectes i elements varis.
Formalment són molt senzill i geomèrics, alguns van emmarcats dins d'un cercle o d'un "Igeta" ( pou d'aigua ).
Les imatges a continuació són alguns dels Kamon que vaig veure a Hadano, els noms dels elements no es corresponen al nom del les famílies.

Ume, la flor de la prunera.

Myouga, gingebre.

Taka, una ploma d'au.

Aquest combina un element arquitectonic ( el rombe ) amb una flor.

Una Sasa ( un tipus de bambú ) dins d'un Igeta ( un pou ).

Hikiryou de dues franges.

Matsu, un pi.

Katabami, un trèvol.

Kasiwa, un tipus de roure japonès.

Katabami, una altre representacio d'un trèvol.

Fuji, una anglesina la meva família també els fa servir, però de cap per avall.

Un Hikiryou de tres franges.

Tifó número 15

2011-09-22T00:10:00.000+09:00

Ahir vam patir un tifó dels forts, sobre la nostra ciutat, l'estructura de la casa es sacsejava com si fos un terratrèmol. Sort que l'escola ens va fer evacuar els nens al migdia. Després de dinar em estat tancats a casa guaitant per la finestra veient com els la pluja ens queia al damunt com el cel d'Astèrix.

Un arbre caigut d'amunt d'un taxi a Shibuya ( Tòquio )

Un petit ensurt!

2011-09-21T10:35:00.000+09:00

Aquest matí quan he sortit a treure la brossa de plàstic he vist com sortia fum de l'extractor de la cuina del veí de davant de casa, els he sentit cridar de sorpresa i tot el carrer feia olor menjar socarrimat i baquelita. Al girar la cantonada he vist com sortia el veí de darrere de la casa afectada en pijama i sabatilles corrent amb l'extintor a la mà, mentre la dona cridava quelcom sobre els futons. Tot seguit han començat a sortir veïns alertats per l'olor de fum, que malgrat la pluja, era prou forta ( estem en alerta del tifó número 15 ).

A passat poca estona abans no han arribat els bombers, amb tres cotxes i un de Tepco ( la companyia elèctrica ).

Els bombers encara ronden per aquí mirant de veure que es el que ha passat, potser ha estat un curtcircuit, la veïna de la casa accidentada ha anat passant casa per casa demanant perdó tota plorosa, m'ha sabut molt de greu, però només ha estat un petit ensurt, això sí la casa li farà pudor a fum una bona temporada.

NOTA SOBRE EL TIFÓ
El tifó núm. 15 s'acosta, a Hadano, el meu antic poble, que queda una mica més a l'oest han sospès les classes a les escoles, a l'escola de la Shikibu ens han dit que hem d'anar a buscar els nens a 2/4 de 12.

Una visita al cementiri que no fa por

2011-09-20T15:42:00.001+09:00

El diumenge vam anar al temple on hi ha la tomba de la nostra família, s'acosta Aki no Ohigan, el solstici de tardor. Durant aquesta època els esperits dels avant-passats ens visiten, és costum, doncs, fer una visita a les tombes familiars per oferir encens, flors, i fer una mica de neteja. D'aquestes visites en diem Ojakamairi.
Els Otera ( temples ) que allotgen les Haka, les tombes, són temples budistes, els japonesos són budistes i xintoistes indistintament, però el budisme és la religió dels funerals, mentre que el xintoisme és dels batejos i bodes.

El temple ha estat restaurat aquest any, la fusta encara és de color mel, amb el temps agafarà el color gris tradicional.

Un cop dins el recinte, un camí mena a l'edifici principal.

Alguns temples tenen estàtues molt divertides d'Obosan ( monjos ), alguns pregant d'altres escombrant.

Aquesta és la vista d'un cementiri japonès, els japonesos incineren el cossos, i a les tombes s'hi desen les cendres.

Als temples japonesos, xinto o budistes no s'hi entra almenys que s'hi faci una cerimònia especial, les pregaries es fan, normalment a l'entrada porxada on hi ha una caixa d'ofrenes, una urna amb encens i una campana per avisar als déus.

Aquesta fotografia mostra al primer pla les Tōba, unes tauletes de fusta on s'han escrit pregaries pel difunt.

En Miró fa anar molt bé el Teoke to Hishaku, la galleda i la cullera que serviran per regar les flors o netejar i purificar la tomba. Veieu la llosa que hi ha sota els peus de la Shikibu? Dons a sota s'hi posen les urnes amb les cendres. Al nítxol de sobre s'hi posa el Senko ( l'encens ).

A la Shikibu li agrada molt posar aigua a la làpida on hi ha els noms dels membres de la família que hi reposen.

Patim, patam patum, "patoufetto" tōru yo!

2011-09-19T17:40:00.001+09:00

El dissabte va ser l'aniversari de la Shikibu, durant la festa vam jugar a moltes coses, a pluja de globus, a "Obakegokko" ( corre-cuita ), a penjar la cua del bou...

Però també vam fer un "geki", una representació teatral, aquest com de titelles, com ja ho havien fer l'any passat amb la Llegenda de Sant Jordi.

Enguany l'Aya i jo vam decidir fer en Patufet, una història de "pet i fulla" que segur que agradaria als nens japonesos, en aquest aspecte el Japó i Catalunya ens assemblem molt.

El més difícil va ser traduir la cantarella d'en Patufet: patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, no trepitgeu en Patufet.

A la fi ho vam fer fàcil:

Patim, patam, patum, ninna san kyosukero,

( Patim, patam, patum, que tothom estigui alerta )

Patim, patam, patum, Patoufetto ga tōru yo.

( Patim, patam, patum, que passa en Patufet )

En Patufet, aquest cop, en comptes d'anar a comprar safrà per l'arròs, va comprar arròs, molt més fàcil d'entendre pels nens japonesos, i de pas demostra que en Patufet encara que era petit era molt forçut.

Em vaig posar la barretina per fer anar els ninots i la canalla va començar a cridar-me "Santa", "Santa", de Santa Claus. Així vaig poder explicar que no era en "Santa" sinó una barretina catalana, el barret típic del meu país, Catalunya.

El senyor de la botiga de queviures i una mestressa que gairebé trepitja en Patufet...

La pluja que queia al camp de cols...

La mare i el pare d'en Patufet, el pare potser una mica massa mudat per treballar al troç...

però Hollywood és fantasia ;)

El Patufet i el Bou.

Us hagués agradat sentir la mainada cridant: "Patoufetto, doko ni iruno?" ( Patufet on ets? ). Un cop més un tastet de la nostra cultura al Japó.

Aniversari feliç! I ja en van sis!

2011-09-18T08:00:00.003+09:00

El dissabte la Shikibu va fer sis anys!!! Déu meu com passa el temps! Per celebrar el seu aniversari vam convidar alguns amiguets de l'escola bressol. Vam jugar, menjar pastissos, i vam fer una mica de teatre, molt de sucre i corredisses per la casa en un dia genial!

L'Aya i en Miró preparen la decoració. No és per res però la samarreta de l'Aya és disseny meu, m'agrada molt com li queda :)

En Miró comprova que els globus "funcionin" correctament...

En Harry Potter va ser un dels convidats...

La Shikibu també volia comprovar la qualitat dels globus...

Aquesta nena de nom molt dolç sembla petita però és molt forta...

Estudiant física...

...i lletres...

És l'hora del pastís!!!

I dels regals!!!

Al Japó ens treiem les sabates quan entrem a casa, i a les festes passen coses així...

Creus que plourà?

Ens ho vam passar d'allò més bé enganxant la cua del bou, i en acabat tot van rebre un regal ben dolç. L'any vinent molts dels nens que van venir el dissabte aniran a escoles diferents de la de la Shikibu, potser es trobaran per jugar, però segur que tots tindran amics nous amb qui jugar. Fa una mica de llàstima, però també iŀlusió veure qui coneixerem més endavant.

Com es diuen els japonesos?

2011-09-15T15:03:00.000+09:00

Quan pensem amb noms japonesos els primers que ens venen al cap són els noms de les empreses d'automoció més famoses, Honda, Toyota, Yamaha, o Kawasaki. El cert és que la majoria d'aquestes marques duen els cognoms dels seus fundadors, així com la Ford porta el cognom del seu fundador, Henry Ford.
Heu de saber que els japonesos, normalment, es criden pel cognom, fins hi tot entre amics, recordeu en Kazama del Shi-chan? Els noms propis es deixen, sovint per les noies joves, solteres o per la canalla de parvulari, acompanyats del sufix "-chan", o "-kun" ( aquest normalment adreçat als varons ).
Una altra cosa important és que els japonesos diuen primer el cognom i després el nom, així doncs quan es parla de l'aquitecte del Palau Sant Jordi, Arata Isozaki, els japoneos el criden Isozaki Arata. No és una beneiteria, moltes vegades no saben de qui parles si no ho dius així.

Cognom en japonés és diu "myouji" ( nom+lletra ). Abans de la reatauració de Meiji ( 1868-1912 ) els únics que tenien cognom eren els Samurai, algun comerciant o els professionals lliberals, com ara escriptors, pintors, poetes, o metges, etc... El comú del poble eren en "Taro" i la "Keiko". Els fills s'anomeraven el primer era el un, els segon el dos, i així anant fent. L'avi de l'Aya es deia Hachiro, que vindria a ser Octavi ( el vuité ). El jugador dels Seattle Marines de baseball es diu Ichiro ( el primer ) i el fill de Hayao Miyazaki es diu Goro ( Quint ).
Per mirar de posar una mica d'ordre al cens, l'emperador va signar un decret pel què s'obligava a la població a triar un cognom, això sí, dins d'una llista de kanji autoritzats.

Entre el kanji que es van triar hi ha del tipus nom i les tipus adjectiu. La cultura japonesa té els seus origens en l'agricultura, els seus noms són bàsicament momenclatura rural, d'accidents geografics, i noms de plantes o flors. Alguns tenen noms que indiquen la seva posició geografica respecte al castell del senyor, com és el cas del famós director de cinema Takeshi Kitano, "kitano" vol dir "kita" ( nord ) i "no" ( camp ), camp del nord. Antigament també hi havia noms que es referien a la posició que s'ocupava a la cort de l'emprerador o el senyor feudal, com per exemple el nom de la famosa escriptora Murasaki Shikibu, "shikibu", vol dir mestre de cerimònies, que era el càrrec del pare de l'ecriptora.
No tenen, com nosaltres noms d'origents diferents, amb origens etimologics procedents d'altres cultures. Almenys fins ara. I com que tots els cognoms s'escriuen en kanji és fàcil saber el seu significat.
Catalunya com Japó ha estat una societat d'origen agrari, per això tenim tants cognoms de pagès o geogràfics, com Valls, Pujol, Rius, Pou, Costa, Llac. Al Japó passa el mateix, però a diferència nostre, no hi ha noms d'oficis, com Ferrer, Pagès o Fuster o són molt rars.
Amen a veure que volen dir molts dels cogmons japonesos. Com us he dit hi noms i adjectius, per exemple "hashi" ( pont ) o "taka" ( alt ) ens donen Takahashi, pont alt. O jugant amb el mot pont tenim que "ishi" ( pedra ) i "bashi" ( pont ) en dona Ishibashi, el nom del fundador de l'empresa de pneumàtics Bridgestone, pont de pedra.
Altres cognoms famosos són:
Toyota, és un derivat del nom del seu fundador Toyoda, "toyo" ( ric ), "ta" ( camp ), camp ric.
Honda també vol dir camp, però en aquest cas seria "el camp" ja que "hon" seria "l'original", potser hi havia una familia que es deia "hon", i una part va anar a viure al camp, els Hon-da, el Hon del camp.
Yamaha, "yama" ( muntanya ), "ha" ( fulles ), les fulles de la muntanya.
Kawasaki, ve de "kawa" ( riu ) i "saki" ( cap, geogràfic ), riu cap.

Altres cognoms famosos poden ser el de Hayao Miyazaki, "miya" vol dir palau o temple i "saki" és un cap, per exemple palau del cap.
Hi ha molt altres noms molt usats, com Ishikawa, "ishi" ( pedra ), "kawa" ( riu ), riu de pedres. Ishida, camps de pedres. Kugogi, "kuro" ( negre ), "gi" ( arbre ), arbre negre. Ogawa, "o" ( petit ), "gawa" ( riu ), riu petit...
L'altre dia us explicava que el nom oficial de Panasonic és Matushita Denki, "matsu" ( pi ), "shita" ( sota ), sota el pi. Parlant de pins, la marca Mazda és un derivat de Matsuda, "matsu" ( pi ), "da" ( camp ), camp de pins, o sigui, pineda, com sonaria dir: Ei! Que tinc un Pineda 4X4 vermell.

Potser alguns cognoms japonesos ens poden fer gràcia, pero al cap i la la fi no són tant diferents dels nostres.
Per cert l'Aya abans de casar-se amb mi es deia Aya Kitamura, "aya" vol dir educada, i "kitamura" ve de "kita" ( nord ) i "mura" ( poble ), poble del nord. Com he dit abans això no vol dir que sigui del nord del Japó sinó que estava al nord del palau o els castell del baró, per això hi molts Kitamura arreu del país.
Per cert els tiets de l'Aya tenen un edifici d'apartaments que van batejar amb el nom de "North Village" Kitamura en anglès.

Alguns noms japonesos fan referència a la situació respecte el castell del Daimyo ( el senyor feudal ).

vermell: Kita ( nord ), ex: Kitano ( camp del nord )

verd ampolla: Nishi ( oest ), ex: Nishida ( camp de l'oest )

blau cel: Higashi ( est ), ex: Higashiyama ( muntanya de l'est )

groc: Minami ( sud ), normalment s'usa sol, Minami ( sud )

Si us interessa aquí teniu una lista de la majoria de noms japonesos: Japanese Surnames.