Una reivindicació assolida

Seguint les darreres tendències, que altres països han adoptat, el recent elegit govern Socialdemòcrata japonès liderat pel nostre primer ministre, Yukio Hatoyama, ha decidit canviar el nom de la capital del país, Tòquio i tornar a l'antic nom, Edo, abans que els americans imposessin el canvi. Ciutats com Pequin ara coneguda per Beijing o Bombai anomenada ara Mumbai, són els exemples que han inspirat el nou govern al canvi. Moltes eren les veus que feia temps que ho demanaven, però la conjuntura política no havia estat mai propicia, primer perquè els diferents governs conservadors no volien aquest canvi i perquè no trobaven cap president Nord-americà que estigués obert al diàleg. Els darrers canvis en la política mundial, primer amb l'elecció de Barack Obama i desprès amb l'arribada al poder, per primer cop al Japó, del partit progressista DPJ ( Democratic Party of Japan ) han ajudat a aquesta entesa. Així doncs a partir del primer de gener de 2010 Tòquio tornarà a anomenar-se Edo. El canvi va ser degut a la caiguda del Shogunat ( el govern del General ) i amb la Restauració de Meiji el 1866. Amb el retorn als poders polítics a l'emperador i el trasllat de la cort de Kyoto a Edo, es posava fi a més de 200 anys d'aïllament del país. El nou emperador seduït per la idea de modernitzar el país va permetre l'entrada d'estrangers, hi va ajudar a crear un estat a la imatge dels estats occidentals. El detonant d'aquest canvi polític tan radical va ser l'arribada del comodor Nord-americà Matthew C. Perry l'any 1852 i els seus vaixells de vapor coneguts al Japó com els "Vaixells Negres". Amb l'arribada dels americans, els japonesos van témer que patirien la mateixa sort que els seus veïns, i serien també colonitzats. Els estats occidentals disposaven d'una tecnologia militar fins ara mai vista al País del Sol Naixent i hagués estat fàcil envair el país com ho havien fet a la Xina o l'Índia. L'emperador, doncs, els va obrir les portes en comptes d'enfrontar-se a una maquinària de guerra que no podia vèncer, i així va permetre el comerç a l'interior del país. Els primers occidentals van instal·lar-se a Yokohama a prop d'Edo, en un principi els estava prohibida l'entrada a la ciutat que els locals anomenaven Tòquio ( capital de l'est ) per diferenciar-la de Kyoto ( la gran capital i cort de l'emperador fins aleshores ). Així van començar les confusions, en part per la poca traça dels americans a pronunciar el nom de la ciutat d'Edo, ho feien erròniament i pronunciaven "Yedo", o "Ido", de fet encara pronunciem malament "En", la moneda perquè diem "Yen". "Yedo" en japonès vol dir "femer", i és clar, cada cop que els americans es referien a la capital algun local es sentia ofès i començaven les batusses, cansats d'aquesta situació i com a exemple de la poca sensibilitat que els occidentals tenim envers altres cultures, van batejar la ciutat com a Tòquio, que els era més fàcil de pronunciar. La influència americana va ser tan forta que el Japó modern va adoptar el nom amb una increïble facilitat, sobretot desprès que els americans ajudessin al Japó econòmicament a vèncer a Rússia en el primer gran enfrontament entre l'Imperi i un estat occidental. Durant la Segona Guerra mundial es va tornar a canviar el nom a Edo tot i que els occidentals van continuar anomenant-la Tòquio. Amb l'arribada de l'exèrcit d'ocupació del General McArthur, es va tornar a imposar el nom occidental i fins hi tot es van intentar prohibir els Kanji igual que havien fer els francesos al Vietnam. El problema va ser l'idioma japonès, molt pobre en fonemes, el textos en japonès escrits en alfabet només causaven confusió i desordre en un país enfonsat i caòtic. McArthur va renunciar a imposar l'alfabet però va instal·lar bases militars per tot el país i la obligació de retolar també en anglès tots els senyals de tràfic ( per que els tancs no es perdessin cercant una adreça ). La relació Japó-America ha estat molt forta, i ambdós estats han liderat l'economia mundial des d'aleshores. Tanmateix els temps han canviat i ara torna a ser el moment perquè Japó recuperi la seva dignitat perduda, no trigaran gaire els americans a abandonar les bases militars, començant per Okinawa, i amb el canvi de nom de la capital, s'assoleix una reivindicació nacional molt antiga. El president del govern Metropolità, Shintaro Ishihara, ja ha expressat la seva satisfacció i ha declarat que el primer que farà serà presentar una nova candidatura olímpica sota el nom de EDO 2020.

A la primera imatge es veia Shintaro Ishihara, President del Govern Metropolità, proclamant el canvi de nom en una roda de premsa especial.

Al damunt podem veure el nou rètol de l'antiga línia de metro, Tokyo Line, ara canviat pel de Gran Edo, o "Oedo" en japonès.

Fanàtics celebrant el canvi de nom tots lluent el color de la nova bandera de la ciutat, el lila.

I com no, la nova mascota de la ciutat al mirador que hi ha situat al les torres de l'edifici del Govern Metropolità, la mascota es dirà Edokun, m'han dit que és una "e".

Molt bons!

Mal m'està dir-ho, però...

Eren boníssims!

Aprenent de cuinera

Per fi m'he decidit a fer canelons, i quin millor dia que Sant Esteve, i poder comptar amb una ajudanta tan eixida. Per cert com que no vaig trobar pasta de canelons i la que vaig veure de lasanya no em va fer el pes ho he provat amb massa de "harumaki" ( rotlles de primavera ) a veure com surten.

Un Tió diürn...

Viure tan lluny de Catalunya i al Japó fa que, de vegades es facin coses tan estranyes com fer cagar el Tió de dia. Sort que és màgic i pot anar d'un costat a l'altre del món on la mainada l'espera amb la mateixa iŀlusió, i tant hi fa si és de dia com de nit.

Als avis japonesos, com cada any des d'en fa quatre, els haig de tornar ha explicar tota la història. Sembla ser que no ho acaben d'entendre mai, i és que mira que n'arribem a ser de "rarets" els catalans...

Tot esperant el Tió...

Un cop més, i com cada any, ha arribat el dia de fer cagar el Tió, enguany però l'hem hagut d'avisar que haviem canviat d'adreça tot i que segur que en Fumera ja li ho havia fet saber, no se li escapa res al Fumera.

La Shikibu-chan a sigut molt bona minyona ha ser companyia al Tió, li ha donat galetes i lleteta abans de dormir, i sempre ha tingut cura d'ell tapant-lo amb la manta per que no tingués fred.

De tan en tan un petó abans de fer nonon...Estem segurs que després de totes les atencions que ha rebut, el Tió cagarà moltes llaminadures i alguna altre sorpresa la nit de Nadal.

Esperem que el Tió sigui molt generós per a tots vosaltres també. Bones Festes!

Bounenkai

Bounenkai ( 忘年会 ) són les festes que grups d'amics, empreses, escoles, i grups socials en general organitzen abans del cap d'any.

Al contrari del que passa a Catalunya on Nadal es celebra en família i el Cap d'Any amb els amics, al Japó, el Nadal és un dia per anar a sopar amb la parella, fer alguna cosa romàntica o anar a Disneyland. I el Cap d'Any és el dia per visitar els pares i dinar en família.

Per això, i abans dels dies de festa del Cap d'Any, els amics i companys es reuneixen per sopar junts i, per una vegada a l'any, trencar el protocol i fer broma al cap de l'empresa o al professor sorrut.

Al Japó, l'alcohol és el catalitzador social per exeŀlència, no és estrany, doncs, que durant aquests dies hi hagi molts més ciutadans alcoholitzats dormint en estacions de tren i metro la majoria que han perdut el "tren escombra" el darrer de la nit.

Campions!

Fora les forces d'ocupació!

Desprès de la desfeta japonesa a la Segona Guerra mundial, els EEUU van ocupar el país establint bases militars que els servirien de plataforma per dominar el Pacific, i estar aprop d'Àsia. Ben aprop de la zona on visc tenim una base, de tan en tan es veuen passar helicòpters i avions militars. Japó va renunciar a tenir exèrcit, renúncia que està descrita en la seva Constitució. Amb el pas del anys exèrcit americà, ja no és d'ocupació i ha estat, d'alguna manera, un "protector" del Japó envers enemics naturals com Corea del Nord o la Xina. Tanmateix aquestes bases militars provoquen sovint conflictes amb la població autòctona. Els soldats americans, que viuen, i treballen a les bases, són protagonistes d'incidents que molesten als veïns. El pitjor cas ens el trobem a les illes d'Okinawa, un arxipèlag japonès allunyat de la metròpoli. Allí les bases americanes són com ciutats fins hi tot mes grans que els petits pobles de pescadors. Molt sovint la conducta dels soldats americans ha provocat aldarulls, baralles, casos d'escàndol públic, embriaguesa... tot el que es pot esperar dels soldats, molts d'ells de nivell cultural molt baix i que no havien sortit mai dels petits poblets de "l'Amèrica profunda". Les lleis de l'exèrcit americà impedeixen que cap soldat seu sigui jutjat per cap tribunal estranger. Aquest tema ha provocat sovint les queixes del Tribunal de l'Haia. Així doncs tots els delictes i faltes comeses per militars americans són jutjades per un tribunal militar de dins la base. Algunes d'aquestes faltes però, queden perdudes entre la burocràcia militar o s'arregles amb canvis de destí de l'inculpat. Els ciutadans d'Okinawa fa molt temps que n'estan tips, i es queixen de la impunitat d'alguns delictes, i del mal estar i els inconvenient de provoquen les bases. Fa poc un incident ha fet esclatar la població de la petita població de Yomitan. Un militar americà va atropellar un home de 66 anys i es va donar a la fuga, refugiant-se a la base, que legalment és territori nord americà. L'home va morir a conseqüència de les ferides. És un cas greu d'homicidi i negació d'assistència. Les autoritats locals han demanat que aquest militar sigui entregat a la justícia japonesa, per ser jutjat. La negativa de la base ha provocat la reacció popular, un 1.500 ciutadans s'han manifestat a les portes de les instal·lacions per demanar el lliurament del fugitiu a la justícia. Les lleis japoneses són molt severes per aquest tipus de delictes, cosa que fa pensar que les autoritats americanes intenten protegir al seu ciutadà. Això és una greu ofensa que demostra menyspreu a les lleis del Japó i la justícia d'aquest país.