dijous, de febrer 02, 2017

Earth Plaza 3/3

Enceto la darrera entrada sobre l'Earth Plaza de Yokohama, centrant-me en edifici del 1998.
El primer que et ve al cap quan veus la seva arquitectura és que el van construir 10 anys tard, o que el projecte va trigar molt a ser executat després de la seva concepció. Ho dic pel disseny post-modern que ja ha quedat antiquat.

El segon que et ve al cap és, l'enorme "pilotasso" immobiliari que representa aquest edifici hiper-dimensionat pel que hi ha dins, que a més esta infrà-utilitzat.
Aleshores penso si el Florentino Perez del Japó, va quedar amb algú a la llotja del Yokohama Marinos per fer aquest edifici i omplir-lo de fum. Calia?
Per iŀlustrar-ho millor us poso unes imatges del lloc un diumenge al matí o al dematí com deia la meva iaia.

 La gran afluència de públic a la plaça...

 Elements arquitectònics costosos i superflus.

 Una senyora que espera l'AVE que la portarà a Burgos...

 Un edifici ple de vida...

 Una entrada espectacular!

 Una cúpula gegant!

 Cua per entrar al cinema, una peŀlícula de re-estrena.

 Uns ascensors "espacials"...

 Com el Palau de la Musica pero en lleig.

 Un pont que porta a l'altra banda de l'edifici on hi ha un ascensor i prou. 

Una "gran exposició" de dibuxos de nens del món representada per aquest espectacular mural de cartró, on hi ha els edificis més emblemàtics del nostre planeta, no hi veig la Puerta de Alcalá, "chupate esa, Ana Belén"!

Una sala amb miralls per gaudi dels més narcissistes.

dimarts, de gener 31, 2017

L'Illa de Jogashima

A la prefectura de Kanagawa hi ha la península de Miura, sí, sí Miura, però no té res a veure amb la família de ramaders espanyola, o potser sí.

Miura vol dir "Tres Riberes". Aquesta península es troba, per mar, a la badia de Sagami i es coneguda per ser una de les entrades al port de Yokohama i un lloc on els toquiotes hi tenen la torreta de la platja, com l'emperador mateix. 
A la punta més extrema de la península es troba la petita illa de Jogashima on us vull portar avui.

Jogashima només té 0.99km2 i una alçada de 30 metres sobre el nivell del mar, ja us podeu imaginar que quan hi ha alarma de tsunami tota la gent que hi viu, si hi viu gent ( 600 personses ), marxa a terra ferma, si se'n pot dir així de la península de Miura.

A l'illa s'hi arriba travessant el pont Ohashi de 575m construït l'any 1960, això vol dir que abans per arribar a l'illa s'havia de fer per Ferri. El pont té un peatge de ¥150 i només es paga un cop.
El què en va fer gràcia va ser que els japonesos deien; "anem a l'illa" com si ells no en visquessin en una, on es pensen que viuen?

Però el millor de l'illa no és el pont sinó el parc natural que és un refugi d'aus marines, des de gavines fins a Tombi ( àligues pescadores ), colònies senceres d'ocells viuen als penya segats i tenyeixen les parets de colors.

Una de les atraccions, si es pot dir així són les "Boques de cavall" Umadose Domon, unes formacions de roques creades per l'erosió del vent i l'aigua, que fan d'aquesta platja un lloc màgic. Potser sortit d'una peŀlícula de Peter Pan.

 El sol de ponent es pot veure des d'aquest costat de l'illa, un privilegi tenint en compte que Japó és el país del sol naixent. 
 I l'Aya m'explica coses sobre les roques.

En Miró passeja tranquil entre els esculls com amarat de la pau de l'indret ( després es va amarar d'aigua ja que es va ficar de peus al mar amb sabates i tot ).

 I la Shikibu busca petxines i "sea glass" trocets de vidre erosionats per la mar.

 La barba que tan poc agrada a l'Aya, no direu que no em dona un aire de Llop de Mar?

 La cova dels pirates.

 És un lloc fantàstic on el mar canvia de color de daurat a blau, segons la llum.

A uns 900 metres de la Boca del Cavall hi ha l'entrada al port natural on es troba el nucli de població a prop del far.

El far de Jogashima és dels 8 més antics del Japó, construït l'any 1870, de totxo, va ser molt malmès per gran terratrèmol de l'any 1924 i reconstruït l'any 1925 de ciment, i des d'aleshores encara funciona.

dilluns, de gener 30, 2017

Earth Plaza 2/3

Si a l'entrada anterior us ensenyava l'exposició sobre la Guerra del museu Earth Plaza de Yokohama, avui us presento l'altre exposició del Centre. Aquesta sobre les ètnies del món, la idea és conscienciar la canalla que hi ha molta gent que viu, viatja, menja i vesteix diferent del Japó.

Com acostuma a passar amb aquest tipus d'exposicions, està plena de tòpics sobre països, tanmateix és una primera aproximació per entendre la diversitat cultural d'un món cada cop més petit.

Hi ha maniquins vestits amb roba típica, com aquest del nord de Tailàndia.

I cases d'altres països, com aquesta casa tailandesa.

Amb balcó inclòs per festejar.

Tuk-tuks...

...només aptes per països on no hi fa fred.

Jocs de diferents països, que curiosament s'assemblem molt, com les bales o les baldufes. O en aquest cas les Kendama, un joc que consisteix en fer encaixar el forat d'una bola de fusta lligada a un cordill en un piuet o una copa amb mànec. 

El millor per entendre una cultura es posar-se a la pell de la gent, i que millor que vestir igual. A l'esquerra, un vestit coreà i a la dreta un d'austríac.

A l'esquerra una nena jordana i a la dreta una conductora de  Rickshaw.

És un bon començament per pagar-se la universitat.

Hi ha una casa mongol.

I una paradeta del Nepal.

També una casa nepalí que sembla de Santa Coloma de Gramamet.

I l'interior d'una tenda, també del Nepal.

Una imatge del mercat flotant de Bangkok.

I una botiga de queviures del Mato Gosso al Brasil.

De fet em recorda molt les botiguetes del càmping de Canet de Mar on estiuejava de petit.

A l'Aya li va agradar molt, de fet li agra molt Brasil, un dia hi haurem d'anar, quan ens toqui la lotto.

O que l'Aya es faci famosa tocant els timbals.

Un vestit brodat d'Hongria.

Un altre membre de l'orquestra.

A l'entrada de la casa tailandesa ens vam trobar amb una sorpresa, un llibre i un cartell que corrobora que a Catalunya també som una tribu exòtica que cal estudiar.

Entre mig de llibres que parlen d'ètnies asiàtiques, un llibre d'una ciutat perduda en la selva entre els rius Llobregat i Besos.

"Hola, soy Joan ( pronunciat amb "o" i no "u" malgrat ser una síŀlaba àtona ) y soy español" ( no per gaire més temps, amb una mica de sort ).
A la dreta, les dues primeres fotos ens mostren els companys d'escola d'en Joan, un nen espanyol, que viu a Barcelona i  va a una escola catòlica de llengua castellana amb només 3 hores de català a la setmana, i la següent foto de la família d'en Joan menjant una paella de marisc, al costat l'altres fotos de nens igual d'exòtics, el somni de qualsevol votant del PPSOEC's, que bonic i quina mandra.