dimecres, d’abril 12, 2017

Yellow Face / Whitewash

Els qui tenim una edat recordem quan Isabel Preysler es va casar amb Miguel Boyer, després d'estar casada amb Júlio Iglesias i Carlos Falcó, dos homes rics i famosos. Aleshores la gent del carrer parlava de la Preysler com la "China", la xinesa, encara que en realitat era nascuda a Manila, a les Filipines, que com sabreu, no són Xina, ni els filipins xinesos.
Aquest desconeixement dels països asiàtics és comú a occident, de fet, més enllà de la Índia tot és "Xina".
Tanmateix sabem que els asiàtics no són caucàsics ( blancs ), són de raça mongol, que són les poblacions originaries entre els monts Urals fins a les planures americanes. O sigui que tret dels caucàsics i els de raça negra, la resta del món són mongols.
Éssent doncs la raça mongol la més abundant del planeta, com és que sempre representem la humanitat com a blancs?
Aquest menyspreu per altres races que no siguin la blanca, té un exemple escandalós en el món del cinema, sobretot, del cinema americà. Recordeu els actors blancs pintats de negre? Doncs igual de ridícul són els actors blancs pintats de "xinesos".
Això és el què en anglès es coneix com a "Yellow Face", l'utilització d'actors blancs en papers d'asiàtic.
La història del cinema en va plena.

Un del casos més ridículs és el de la peŀlícula "The Conqueror ( 1956 )" basada en la vida del cabdill mongol Genghis Khan.

 Amb John Wayne i Susan Hayward com a Genghis Khan i Bontai.

 Susan Hayward en el paper de Bontai, la primera dona de Genghis Khan.

Un altre exemple de Yellow Face es torba a la comèdia "The Teahouse of the August Moon" ( 1956 ), on Marlon Brando fa el paper d'un habitant d'Okinawa, just després de la guerra i amb l'ocupació americana de les illes.

Marlon Brando en el paper de Sakini, un guia-intèrpret d'okinawa, no és japonès, encara que aquest error es fa sovint, com ell mateix explica en el pròleg de la pel·lícula, Okinawa ha tingut l'"honor" de ser conquerida per xinesos, japonesos i ara americans.

Un altre pel·lícula de post-guerra ambientada al Japó de l'ocupació és "Sayonara" ( 1957 ) també amb Marlon Brando, aquest cop de protagonista i amb un Ricaldo Montalban fent d'actor de kabuki, Mr. Nakamura.
La pel·lícula tracta del racisme de la post-guerra al Japó, on les autoritats americanes intentaven impedir les relacions amoroses entre els seus soldats i les noies locals. Brando fa el paper d'heroi de guerra famós que s'enamorara d'una actriu de Tarakatsuka desafiant les autoritats locals i americanes. És curiós que éssent la pel·lícula una crítica al racisme, no hi ha cap actor masculí japonès en papers secundaris o principals, només les actrius semblen poder sortir-ne airoses.

Una de les excuses és que no hi havia actors japonesos amb prou nivell de l'anglès per poder fer el paper, una excusa molt pobre, tenint en compte que tampoc calia que parlessin un anglès d'Oxford, ni tant sols de Harvard donat el cas.

Un any abans Yul Brynner va protagontizar "The King and I" ( 1956 ), basat el el musical que narra la història d'una institutriu criolla britànica a la cort del rei de Siam ( actual Tailàndia ).

Yul Brynner, és clar, fa de rei Mongkut de Siam.

A la famosa pel·lícula basada en la noveŀla de Truman Capote, "Breakfast at Tiffany's" ( 1961 ) s'introdueix Mickey Rooney com a Mr. Yunioshi.

El veí japonès de la Holly, Rooney caricaturitzat amb unes ulleres de cul de got i unes dents de conill extremadament grotesques.

Una les les estrelles de Holywood més boniques que hi ha hagut mai, per a mi, ha estat Shirley Maclaine, les seves faccions suaus han estat aprofitades moltes vegades per a representar papers orientals, com la Princesa Aouda a "Around the world in 80 days" ( 1956 ), on feia de princesa índia rescatada per Phileas Fogg.


Lucy Dell / Yoko Mori a "My Geisha" ( 1962 ) on una actriu americana es fa passar per una geisha per poder protagonitzar la pel·lícula del seu marit, director francès, sobre Madame Butterfly.

El 1966 co-protagonitazara "Gambit" amb Michael Cain, farà el paper de Nicole Chang una corista euroasiàtica a Hong Kong.

Christopher Lee, el gran actor britànic va fer de Fu Manchu, el malvat cap de la màfia xinesa a la pel·lícula "The Face of Fu Manchu" ( 1965 )

Esparadraps als ulls i maquillatge per un tub, sense tenir en compte que no hi ha cap asiàtic en aquest món amb una nàpia com la de "Saruman" (^_^).

Darrerament sembla que això del "Yellow Face" ha quedat en desús i Holywood no s'atreveix a tant, almenys pel que fa als papers asiàtics més orientals, encara que si que substitueix llatins per natius americans, o anglosaxons per egipcis o indis. Temps al temps.

Ara s'estila més el què es coneix com a "White washing" aquesta pràctica es redueix a substituir personatges creats per ser orientals per personatges occidentals. Per exemple les vesions americanes dels Power Ranger, és clar que la versió occidental ha d'incloure un membre de cada raça.

 Als EUA tenen un ranger de "cada color"

Al Japó els tenim de color de cabells diferents ( tenyits, és clar )...

L'altre dia vaig veure un altre White washing a la pelicula "Doctor Strange" ( 2016 ) amb una ridícula Tilda Swinton amb un barret de piscina de "color carn".

Seriosament, un mestre antic del Tibet és una noia anglosaxona amb una calva falsa per semblar-se a un monjo xaolí?.

Però el cas que ha estat mes escandalós últimament ha sigut el de la recent estrenada "Ghost in the Shell" ( 2017 ) basada en el còmic japonès de Masamune Shirou.

La protagonista, Major Mokoto Kusanagi és un "cyborg" amb cervell humà en un Tòquio futurístic, el paper de Kusanagi ha estat reservat a Scarlett Johansson igual que la resta de personatges principals, deixat únicament Takeshi Kitano com a actor japonès en una història on originàriament tots els personatges ho eren. 

Sincerament el paper hagués anat perfecte per a l'actriu del meu poble Kikuchi Rinko, que ha ha fet moltes pel·lícules americanes.
Vosaltres què en penseu?

dijous, de febrer 02, 2017

Earth Plaza 3/3

Enceto la darrera entrada sobre l'Earth Plaza de Yokohama, centrant-me en edifici del 1998.
El primer que et ve al cap quan veus la seva arquitectura és que el van construir 10 anys tard, o que el projecte va trigar molt a ser executat després de la seva concepció. Ho dic pel disseny post-modern que ja ha quedat antiquat.

El segon que et ve al cap és, l'enorme "pilotasso" immobiliari que representa aquest edifici hiper-dimensionat pel que hi ha dins, que a més esta infrà-utilitzat.
Aleshores penso si el Florentino Perez del Japó, va quedar amb algú a la llotja del Yokohama Marinos per fer aquest edifici i omplir-lo de fum. Calia?
Per iŀlustrar-ho millor us poso unes imatges del lloc un diumenge al matí o al dematí com deia la meva iaia.

 La gran afluència de públic a la plaça...

 Elements arquitectònics costosos i superflus.

 Una senyora que espera l'AVE que la portarà a Burgos...

 Un edifici ple de vida...

 Una entrada espectacular!

 Una cúpula gegant!

 Cua per entrar al cinema, una peŀlícula de re-estrena.

 Uns ascensors "espacials"...

 Com el Palau de la Musica pero en lleig.

 Un pont que porta a l'altra banda de l'edifici on hi ha un ascensor i prou. 

Una "gran exposició" de dibuxos de nens del món representada per aquest espectacular mural de cartró, on hi ha els edificis més emblemàtics del nostre planeta, no hi veig la Puerta de Alcalá, "chupate esa, Ana Belén"!

Una sala amb miralls per gaudi dels més narcissistes.

dimarts, de gener 31, 2017

L'Illa de Jogashima

A la prefectura de Kanagawa hi ha la península de Miura, sí, sí Miura, però no té res a veure amb la família de ramaders espanyola, o potser sí.

Miura vol dir "Tres Riberes". Aquesta península es troba, per mar, a la badia de Sagami i es coneguda per ser una de les entrades al port de Yokohama i un lloc on els toquiotes hi tenen la torreta de la platja, com l'emperador mateix. 
A la punta més extrema de la península es troba la petita illa de Jogashima on us vull portar avui.

Jogashima només té 0.99km2 i una alçada de 30 metres sobre el nivell del mar, ja us podeu imaginar que quan hi ha alarma de tsunami tota la gent que hi viu, si hi viu gent ( 600 personses ), marxa a terra ferma, si se'n pot dir així de la península de Miura.

A l'illa s'hi arriba travessant el pont Ohashi de 575m construït l'any 1960, això vol dir que abans per arribar a l'illa s'havia de fer per Ferri. El pont té un peatge de ¥150 i només es paga un cop.
El què en va fer gràcia va ser que els japonesos deien; "anem a l'illa" com si ells no en visquessin en una, on es pensen que viuen?

Però el millor de l'illa no és el pont sinó el parc natural que és un refugi d'aus marines, des de gavines fins a Tombi ( àligues pescadores ), colònies senceres d'ocells viuen als penya segats i tenyeixen les parets de colors.

Una de les atraccions, si es pot dir així són les "Boques de cavall" Umadose Domon, unes formacions de roques creades per l'erosió del vent i l'aigua, que fan d'aquesta platja un lloc màgic. Potser sortit d'una peŀlícula de Peter Pan.

 El sol de ponent es pot veure des d'aquest costat de l'illa, un privilegi tenint en compte que Japó és el país del sol naixent. 
 I l'Aya m'explica coses sobre les roques.

En Miró passeja tranquil entre els esculls com amarat de la pau de l'indret ( després es va amarar d'aigua ja que es va ficar de peus al mar amb sabates i tot ).

 I la Shikibu busca petxines i "sea glass" trocets de vidre erosionats per la mar.

 La barba que tan poc agrada a l'Aya, no direu que no em dona un aire de Llop de Mar?

 La cova dels pirates.

 És un lloc fantàstic on el mar canvia de color de daurat a blau, segons la llum.

A uns 900 metres de la Boca del Cavall hi ha l'entrada al port natural on es troba el nucli de població a prop del far.

El far de Jogashima és dels 8 més antics del Japó, construït l'any 1870, de totxo, va ser molt malmès per gran terratrèmol de l'any 1924 i reconstruït l'any 1925 de ciment, i des d'aleshores encara funciona.

dilluns, de gener 30, 2017

Earth Plaza 2/3

Si a l'entrada anterior us ensenyava l'exposició sobre la Guerra del museu Earth Plaza de Yokohama, avui us presento l'altre exposició del Centre. Aquesta sobre les ètnies del món, la idea és conscienciar la canalla que hi ha molta gent que viu, viatja, menja i vesteix diferent del Japó.

Com acostuma a passar amb aquest tipus d'exposicions, està plena de tòpics sobre països, tanmateix és una primera aproximació per entendre la diversitat cultural d'un món cada cop més petit.

Hi ha maniquins vestits amb roba típica, com aquest del nord de Tailàndia.

I cases d'altres països, com aquesta casa tailandesa.

Amb balcó inclòs per festejar.

Tuk-tuks...

...només aptes per països on no hi fa fred.

Jocs de diferents països, que curiosament s'assemblem molt, com les bales o les baldufes. O en aquest cas les Kendama, un joc que consisteix en fer encaixar el forat d'una bola de fusta lligada a un cordill en un piuet o una copa amb mànec. 

El millor per entendre una cultura es posar-se a la pell de la gent, i que millor que vestir igual. A l'esquerra, un vestit coreà i a la dreta un d'austríac.

A l'esquerra una nena jordana i a la dreta una conductora de  Rickshaw.

És un bon començament per pagar-se la universitat.

Hi ha una casa mongol.

I una paradeta del Nepal.

També una casa nepalí que sembla de Santa Coloma de Gramamet.

I l'interior d'una tenda, també del Nepal.

Una imatge del mercat flotant de Bangkok.

I una botiga de queviures del Mato Gosso al Brasil.

De fet em recorda molt les botiguetes del càmping de Canet de Mar on estiuejava de petit.

A l'Aya li va agradar molt, de fet li agra molt Brasil, un dia hi haurem d'anar, quan ens toqui la lotto.

O que l'Aya es faci famosa tocant els timbals.

Un vestit brodat d'Hongria.

Un altre membre de l'orquestra.

A l'entrada de la casa tailandesa ens vam trobar amb una sorpresa, un llibre i un cartell que corrobora que a Catalunya també som una tribu exòtica que cal estudiar.

Entre mig de llibres que parlen d'ètnies asiàtiques, un llibre d'una ciutat perduda en la selva entre els rius Llobregat i Besos.

"Hola, soy Joan ( pronunciat amb "o" i no "u" malgrat ser una síŀlaba àtona ) y soy español" ( no per gaire més temps, amb una mica de sort ).
A la dreta, les dues primeres fotos ens mostren els companys d'escola d'en Joan, un nen espanyol, que viu a Barcelona i  va a una escola catòlica de llengua castellana amb només 3 hores de català a la setmana, i la següent foto de la família d'en Joan menjant una paella de marisc, al costat l'altres fotos de nens igual d'exòtics, el somni de qualsevol votant del PPSOEC's, que bonic i quina mandra.