dilluns, de setembre 29, 2014

9N Estem convocats!

Finalment ha arribat el dia, jo fa setmanes que em vaig inscriure, portava tota la vida esperant veure això, i finalment ha arribat, ara ens queda ser mereixedors de l'oportunitat que se'n presenta, seran unes setmanes intenses, els catalans de la diàspora en serem els ambaixadors i no defallirem en explicar a qui calgui, on calgui que els fets extraordinaris que estan succeïnt al nostre petit país, petit en extensió, però gran en valors, i farem prevaldre aquests valors de democràcia, voluntat i llibertat i cap poble del món ens podrà donar lliçons, ans el contrari serem un exemple a seguir.

dimecres, de setembre 17, 2014

Tres-cents 18 de setembre

El 18 de setembre ha marcat la meva vida, literalment. Un 18 de setembre de fa "secrets anys" (^_^) va néixer la meva mare o sigui que si no hagués estat així, jo ni existiria. Anys després també un 18 de setembre, quan jo en tenia 5 ( i mig ), va néixer la meva germana, després d'aquell estiu a Cabrera de Mar on vaig aprendre a muntar a cavall, vaig tenir la meva primera bicicleta ( potser per fer-me passar la gelosia ) i vaig descobrir els còmics de l'Astèrix.

Abans de fer 20 anys i després d'unes vacances a Galícia amb els amics de la Universitat em van ingressar un 18 de setembre a la Clínica del Sagrat Cor de Barcelona, víctima d'una úlcera de Crohn, davant la incompetència dels metges d'aquell centre vaig ser traslladat un mes més tard a Sant Pau on vaig passar-hi dos mesos, una de les experiències més especials de la meva vida, els fans de Polseres Vermelles ho entendreu.

Continuant amb el relat de la meva vida, ja d'adult, casat i expatriat al Japó, la vida em va fer un regal un regal preciós en forma d'angelet, el 17 de setembre de fa nou anys va néixer la Shikibu, a 3/4 de 11 de la nit, va anar de ben poc que no neix el 18 de setembre, un petit problema d'arritmia cardíaca però, ens va mantenir allunyats del nostre tresor ben bé fins les 5 de la matinada del, és clar 18 de setembre, que va ser el primer cop que vaig poder abraçar la meva petita filleta.

Demà serà 18 de setembre, fins fa poc no vaig aprendre que el 18 de setembre era la data de la capitulació de Cardona i el fi de la Guerra de Successió al Principat. És curiós que aquest fet ens fos tan desconegut als catalans. ( Per cert, Franco va convertit el Castell de Cardona en un Parador Nacional ).

Molt lluny d'on sóc ara, potser no tan lluny de vosaltres, el 18 de setembre es convertirà en una data històrica per una nació d'Europa, Escòcia, demà votaran si volen ser independents del Regne Unit i recuperar la sobirania que fa més de 300 anys van cedir a Anglaterra.

El resultat del referèndum d'Escòcia estic segur que tindrà un gran impacte sobre la nostra nació i com a conseqüència, la manera en que enfrontarem els mesos següents abans de la nostra pròpia votació, és possible que aquest 18 de setembre ens afecti com a poble i és clar, a nivell individual, ja que estic convençut que una victòria del "YES" encoratjaria els nostres indecisos a pendre partit per la independència, sobretot en veure que l'endemà de les votacions escoceses ni el món s'ensorrarà ni cap plaga d'Egipte caurà sobre els caps dels habitants del nou estat.
Jo estic convençut que demà tornarà a ser un dia que canviarà la meva vida.

dijous, de setembre 11, 2014

El darrer Setembre sense llibertat!

Avui fa 300 anys que la ciutat de Barcelona, després de tretze mesos de setge, queia en mans de les tropes de la Doble Corona comandades pel Duc de Berwick. Aquell dia plovia, com plou avui a Tòquio. He hagut de deixar el Penó de Santa Eulàlia damunt del llit perquè no vull que es mulli. L'estelada, però, l'he penjat al balcó, és la seva feina, sortir cada any al balcó per recordar a tothom que en aquell pis hi diu un català, i per recordar-me a mi mateix qui sóc i quin vull que sigui el futur del meu país, Catalunya.
Els qui llegiu aquest blog sabreu que tinc un discurs divagant i que salto d'un trema a un altre amb facilitat, així que avui abusaré una mica del meu habitual calaix de sastre i de la vostra paciència, perdoneu.

He esperat uns dies a pair la V de Tòquio, per les fotografies ja podeu veure com va anar. Vam ser poquets, menys que l'any passat, però hi havia molts factors en contra, sobretot el mal temps que va fer molta gent preferís quedar-se a casa. També us he comentat el tema de la por. Hi ha gent que treballa amb empreses relacionades amb l'ambaixada espanyola i no vol problemes. Però això ja us ho he explicat en l'entrada anterior a aquesta.

Us vull explicar els meus sentiment el dia de la V.
Em vaig llevar d'hora, ben d'hora si es pot dir que dormís, ja que estava molt neguitós per com sortiria la V, el temps era molt dolent i no va parar de ploure tota la nit, i a més feia vent, d'aquell que fa ploure de costat. Amb l'Aya i els nens vam fer quatre Teru-teru botsu, que són uns ninotets fets de paper o roba que es lliguen pel cap amb un cordill i es pengen de les finestres per demanar que l'endemà faci bon dia. Després d'esmorzar vam comprovar que els Teru-teru havien fet una mica de feina i que la pluja semblava minvar, i això ens va donar esperances.
Per primera vegada que recordi vam sortir de casa amb temps per poder agafar el tren que ens duria directament a Shibuya, haviem quedat una mica abans amb una companya del Casal per acabar de veure on posaríem la càmara i no podíem fer tard.
En sortir de casa, es va produir un fet excepcional que recordaré tota la vida, potser us semblarà una rucada, però són les petites coses les que et fan canviar els sentiments. Em vaig veure envoltat dels meus éssers estimats, l'Aya, la Shikibu i en Miró, tots tres riallers i animats, m'havia costat molt convèncer la Shikibu que havia de fer festa de Ballet per anar a una "cosa de Catalunya", i quan em va agafar la mà per fer el camí de l'estació em vaig sentir feliç, vaig sentir aquell caliu al cor que se sent tan poques vegades a la vida, i aleshores vaig deixar depreocupar-me, sabia que passés el que passés sortiria bé. Aquest sentiment, potser és el sentiment de molts catalans independentistes de fa molts anys, estar sols, ésser minoria, els frikis que anaven al Fossar de les Moreres, o penjaven l'única Senyera al balcó del barri ( encara sóc l'únic ). Però el diumenge a Tòquio vaig anar a una concentració per demanar les llibertats del meu poble i hi vaig anar amb la meva família, i em vaig trobar amb altres catalans que tenien el mateix anhel que jo. Vaig conèixer en Joan que "passava per allí" i que ens va fer les fotos de la V des d'un Starbucks, un noi que no coneixia de res i a qui vaig confiar la meva càmara de 600 euros.
Avui a Barcelona hi ha milions de catalans de totes les edats, races i condicions, i sortirà bé, i el món veurà quina mena de poble som.
Per cert, érem pocs però vam cridar prou l'atenció, la gent ens feia fotos i ens preguntaven, la policia ens va deixar fer ( això em treia el son sincerament ) i la nostra V a donat la volta al món gràcies a les xarxes socials, amb les de 3.200 likes al FB només a la pàgina de l'ANC, i 200 comparticions, centenars de repiulades al Twitter i més de 140 usuaris a la plana del Casal encetada just abans de la diada.
Ha estat una de les més valorades, per la dificultat que comporta "tallar" Shibuya's Crossing, un dels encreuaments més transitats dels món, en una ciutat de 30M d'habitants us ho podeu imaginar. I ho vam fer fins a quatre vegades! Si nosaltres amb una espardenya i una sabata ho vam fer possible, què no podem fer tots plegats si ens ho proposem?
Avui serà un dia que farà història, la manifestació pacifica d'un poble reclamant llibertat per decidir el seu futur. Avui després de 300 anys els catalans tornem a lluitar i aquest cop vencerem.

Visca Catalunya Lliure! I via fora!

dimarts, de setembre 09, 2014

D'Utrecht a Tòquio els "Mortadelos" espanyols no paren

Els darrers fets ocorreguts a l'Instituto Cervantes d'Utrech no ens són gens estranys, ja que el catalans de Tòquio els hem anat patint any rere any.
El que escriure a continuació és un text que fa un any vaig enviar a Víctor Alexandre per denunciar la censura que el Cervantes impartia sobre els actes culturals que tenien lloc a la seva delegació a Tòquio. En aquells moments vaig parlar de l'autocensura de la por.
L'autocensura practicada pels catalans que d'alguna manera es guanyen la vida al Cervantes i dels mateixos treballadors de l'Instituto que estan sempre sota la pressió dels de dalt, del cap de torn que alhora rep pressions del director que rep pressions de l'ambaixada. En aquells moments vaig demanar Víctor Alexandre que no fes públic el missatge, per no perjudicar ningú. Avui el joc ha canviat i ja no ens poden fer mal.

"Hi ha països europeus els ciutadans dels quals tenen por de perdre la feina per llegir un poema, no fos cas que l'amo s'ofengui. Aquests ciutadans no ho són d'ex-dictadures soviètiques ni són empleats d'empreses unltraconservadores amb amos explotadors. Aquestes coses passen a centres de cultura de països en teoria democràtics en ple segle XXI on els organitzadors d'esdeveniments culturals s'autocensuren per por.
Això és el què va passar a l'Instituto Cervantes de Tòquio en els moments preparatoris de l'organització de la Festa de Sant Jordi, en homenatge a Espriu i el centenari del seu naixement. Quina mena de país és on els seus ciutadans poden perdre la feina per llegir un poema? Aquesta és la imatge que es vol donar al món de tolerància?

Per què s'han d'enfadar, per llegir Espriu el dia del seu homenatge? Un homenatge, d'altra banda humil, organitzat per voluntaris, ja que el centre de cultura que en teoria ens representa a tots no té previst fer cap esdeveniment oficial per homenatjar uns dels poetes més grans de la nostra història, i tot perquè escrivia en una llengua incomoda, que subsisteix malgrat els segles de genocidi cultural. Per cert, festa presentada com a "Dia del Libro".
L'autocensura ha estat implacable amb els poemes de la Pell de Brau, llibre del que es va llegir no pas els poemes més significatius sinó els que menys podien ofendre, perquè hi ha països on demanar diàleg ofèn, on reclamar llibertat es consideren amenaces més perilloses que un fusell.
Durant la festa es va oferir un concert de dolçaina que va estar "escursat" després que s'interpretrés el Cant dels Maulets i que sabés que la peça final seria la Muxaranga. Això sí es va excusar la manca de temps ( sin que se note el cuidado ).

La paraula contra el mur, el mur de la por, l'auto-odi, l'autocensura, por de perdre la feina, por d'ofendre. Fins quan aguantaren aquesta situació?
Per cert l'esdeveniment va estar subvencionat per la Generalitat, ja que el Ministerio espanyol no aporta res, com és costum quan es tracta de promocionar la cultura d'un país que paga el 20% del pressupost del flamant Instituto Cervantes de Tòquio. Cornuts i pagar el beure!

Un dels co-organitzadors de lla Festa de Sant Jordi és l'Associació Japonesa d'Amistat amb Catalunya, una organització lucrativa, creada a l'època Pujol, quan es van encetar els vincles econòmics amb el Japó, és una associació altament espanyolista, que s'incomoda molt amb el procés sobiranista, tot hi que ha organitzat xerrades per explicar la situació del nostre país, no vol perdre la bona relació que té amb l'ambaixada espanyola i talla d'arrel qualsevol expressió que es pugui considerar ofensiva per part dels representans del Reino d'Espanya.

Fins hi tot l'any passat vaig haver d'amenaçar en retirar els meus cartells, que decoraven la sala, si no treien una bandera espanyola que volien posar al taulell recepció. I com que no es va poder fer l'acte en català es va optar per fer-lo en japonès."


Fins qui la carta que vaig enviar a Víctor Alexandre, enguany però, els fets van ser més greus ja que la Festa de Sant Jordi va ser censurada del tot. Després de presentar el projecte basat en la Celebració del Centenari, i d'haver estat aprovada, dues setmanes abans de la Diada ens van fer arribar un correu on se'n deia que el director no considerava oportú que es tractés un tema bèŀlic en una jornada festiva. L'excusa, sempre molt diplomàtica, era que hi hauria canalla i no volien ferir sensibilitiats, per això se'ns va demanar fer una cosa típica, com ballar sardanes i fer castells ( com si tots el catalans del món sabéssim fer castells o ballar sardanes ), és clar i tots el espanyols saben tocar la guitarra i ballar sevillanes!

Personalment, no veig que parlar d'uns fets històrics puguin ofendre o espantar a la canalla, a menys que el director del Cervantes tingués clarissim que els de Berwick es van passar tres pobles. De fet volíem parlar de la construcció de la Nova Europa i explicar per què lluitaven els catalans del 1700.
La festa es va fer, però sota el control de l'Instituto i de l'Associacio d'Amistat amb Catalunya, que ja us he explicat del pal que va. De fet, estem sols el seu rival, el director d'Acció va del mateix pal ( Marcas Renombradas Españolas, ja m'enteneu ). Per cert en una ocasió Freixenet ens va negar el suport perquè, textualment: "nosaltres no som una marca catalana, som una marca internacional"

En fi, jo vaig acabar barallat amb la mitat de catalans i vaig retirar el meu suport a una festa que portava ajudant a organitzar des de feia quatre anys. Em vaig empassar els meus dibuixets de Miquelets "kawaii", les "pegatinas i catalogos" que havia dissenyat i el Penó de Santa Eulàlia que havia fet imprimir per l'ocasió.

Fa uns mesos el fundadors del futur casal Català ens vam trobar amb un professor universitari que, després d'acabar uns estudis en una universitat japonesa, va accedir a col·laborar amb el Diplocat perquè ja no podia perdre la beca d'estudis, la seva tasta amb el Diplocat va ser fer un parell de conferències d'àmbit acadèmic per explicar el procés polític que està vivint el nostre país, les dues universitats van rebre pressions de l'ambaixada espanyola perquè no es fessin, i a la darrera van aconseguir retallar el torn de preguntes perquè ningú que estigués interessat pogués preguntar. Naturalment si preguntes per què, et diran que és per manca de temps.

El diumenge passat vam fer la V, potser algú por dir que hi havia poca gent, és veritat tenint en compte que hi ha hagut un increment de catalans al Japó, tot sabem perquè. Us puc dir que molts no van voler venir tot i que simpatitzen amb la causa sobiranista, no van venir per por. Per por de sortir en una foto que els pogués comprometre.

Estic segur que les coses aniran a pitjor, nosaltres no som Albert Sànchez-Piñol, però el seu cas ens ha ajudat a fer visibles les males pràctiques del cos diplomàtic espanyol.

Per cert, quan sento Joan López-Alegre dient que els Cervantes fan cursos de Català, em pixo. Els cursos de Català del Cervantes els fan l'Institut Llull que paga al Cervantes pel lloguer del local, els professors són pagats pel Llull, i el Cervantes els obliga a tenir un mínim d'alumnes ( que paguen directament al Cervantes no al Llull ) si no hi ha prou alumnes es suspèn el curs o el Llull ha de pagar les matrícules dels alumnes que falten per cobrir el cup. No sé si això és el tracte que té el Llull amb altres Cervantes, però a Tòquio és així.
La Festa del Sant Jordi l'organitzen catalans voluntaris i associacions japoneses interessades que busquen suport entre empreses catalanes com Codorniu o Desigual, el Cervantes només posa el local, però ho aprofita per fer promoció, ja que la Festa de Sant Jordi és de llarg la que més gent aporta. A més ho venen com una festa espanyola o sigui que negoci rodó.

Apa, ara ja sabeu el pa que si dona.

NOTA
Un amic m'ha fet unes petites correccions sobre el funcionament del Cervantes pel que fa a les classes de Català i la promoció de la nostra cultura.
En un principi hi havia un acord del Llull amb el Cervantes, per fer classes de Català de 8 a 6 persones, el Llull es comprometia a pagar les places que faltessin.
Però amb la crisi va ser difícil d'acomplir i l'acord es va trencar, aleshores el Cervantes va proposar fer mini-grups de 4, que pel que sembla costen d'omplir fins hi tot pel Castellà. Quan més petits són els grups més diners costen tot i que els professor cobren igual per una classe en Català que en Castellà. Us podeu imaginar que molta gent que vol estudiar Català es fa enrere ja que costa més que estudiar Anglès, i és clar és una llengua molt especialitzada per ser tan minoritària.
Hi ha dos tipus de professors, els funcionaris i els coŀlaboradors, actualment no hi ha cap funcionari de Català i la coordinació dels cursos es fa per voluntariat dels coŀlaboradors.
Les classes de Cultura Catalana les imparteix un membre dels Casal Català a petició de l'Associació Japonesa d'Amistat amb Catalunya, també de forma voluntària. El Cervantes aprofita aquestes classes per promocionar el "xiringuito" gratis. 

diumenge, de setembre 07, 2014

La V a Tòquio

Un any més, un repte assolit, enguany fer la V amb els catalans a Tòquio, on? Al Shibuya's Crossing, potser l'encreuament més transitat del món. 
Haig de confessar que no les tenia totes. Ja ho podrem fer? No hi haurà massa gent? La policia no ens cridarà l'atenció? Ens confondrem amb la gentada?
Anit poc que vaig dormir gaire amb totes aquestes cabòries al cap, per acabar-ho d'adobar, Sant Pere semblava del PPSOE i ens va enviar una tempesta de llamps i trons que ens ha fet la guitza tota la nit.

Per sort els teru-teru botsu que vaig penjar ahir han funcionat i a l'hora programada han caigut només quatre gotes. 
O sigui que ni la pluja ni el vent, ni els lamps ni els trons, ni l'agent del CNI enviat per l'ambaixada espanyola han aconsseguit aturar-nos. 
Moltes gràcies a tots els qui heu vingut!








divendres, de setembre 05, 2014

Enllestint la V




Hola a tothom, ja estem enllestint el preparatius per diumenge. Aquestes són les darreres instuccions.

1. Trobada 11:30 al Mohai, si us plau sigueu puntuals si voleu sortir a la foto (^_^)
2. Porteu samarreta groga o vermella ( per cert, al UNIQLO no n´hi ha )

3. Us donarem un número per fer a la fila, hi haurà dos colors per a les dues branques de la V. Si us plau, trobeu la gent del vostre color i localitzeu els números anterior i posterior, no hi ha criteris per a distribuïr el números, first come, first serve.

4. Després del mohai anirem al shibuya crossing, dividits en dos grups. cada grup té un leader, si us plau, seguiu-lo i feu-l'hi cas.

5. Per fer la foto no tenim gaire temps, el semàfor està obert només 38 segons, sense comptar el verd intermitent, reservat per posar-se a resguard del tràfic, serà divertit, corre cuita!

6. Hem fet unes cartulines grogues i vermelles, en el moment de fer la foto les aixecarem per fer-nos mes visibles. Ls cartulines tenen una explicació en japonés, català i anglès i es poden repartir després a qui ens pregunti.

7. Quan es faci el senyal, els dos grups caminaran desde els extrems de la V fins al vértix. seguint la numeració que us haurem donat, aneu sortint un darrera l'altre, encara no sabem quants serem, així que us direm la distància que heu de mantenir amb el votant del davant quan estiguem al mohai i ens haguem comptat.

8. Parelles i pares/mares amb criatures poden anar junts, no cal que vagin un rera l'altre. però eviteu fer grupets.
Gent amb nens, si els porteu a coll, s'els veurà millor a la foto.

9. Quan el primer de la fila s'aturi, la resta també us haureu de parar, mantenint la distància, i aixecar les cartulines. Les mantindrem aixecades fins que comenci el senyal verd intermitent.

10. El verd intermitent és el senyal per possar-se en lloc segur, seguiu al cap de la fila, no volem arriscar la seguretat de ningú, com tampoc volem que ens cridin l'atenció.

11. Intentarem fer una segona, i potser una tercera, foto. Així que si us plau torneu a la sortida de la vostra fila. El cap de colla us dirà el que.

Seny i Rauxa! No oblidem que és una trobada festiva! Si tenim aquestes regles per la foto és perquè no és senzill que 40 o 50 o 60 (o més) persones formin una V clarament visible en els 38 segons que el semàfor és obert.

Fem-ho, i després a celebrar!

dilluns, de setembre 01, 2014

Ara és l'hora, Tòquio també tindrà la seva V

Benvolguts compatriotes, el Casal Català de Tòquio, us convida a fer la V per demostrar al món que els catalans estem decidits a exercir els nostres drets i decidir el nostre futur d'una manera democràtica i pacífica.
Des d'aquí fem una crida a afegir-vos a la trobada que tindrà lloc el proper diumenge 7 de setembre a les 11:30am a Shibuya, al Moai que hi ha a l'estació de la JR.
Veniu acompanyats de família i amics, i fem una celebració amable i divertida per explicar qui som i que volem.

La idea és quedar al Moai de darrere l'estació per, un cop coordinats, adreçar-nos a Shibuya's Crossing i  fer la via en un lloc per on diàriament passen milers de persones. 
Us preguem puntualitat per poder realitzar aquesta aventura.