dimecres, d’agost 26, 2009

Senpai-Kouhai

Senpai-Kouhai és la parella bàsica en el sistema social japonès, des dels mecànics o fusters passant pels policies, oficinistes, dissenyadors, perruquers, camàlics, executius, periodistes,etc. Poro nomes en el món laboral, també a l'escola, els amics o la parella.
El Senpai és el més gran, qui té més experiència o més anys.
El Kouhai és el jove, el nou, l'aprenent.
En el món laboral el Kouhai deu respecte al seu Senpai amb qui treballarà sempre. El Kouhai no opina si el Senpai no li demana, no treballen com un equip sinó com part de la cadena de comandament típica al Japó de dalt a baix. Si el Senpai s'equivoca la responsavilitat és de tots dos i el mateix passa i és el Kouhai qui comet l'error.
El cas d'èxit serà el Senpai qui rebi els honors.
Per cert en una munió de Salaryman es possible reconèixer els Senpai dels Kouhai pels vestits que duen, els Senpai de gris i els Kouhais de negre.

Aquesta setmana he vist directament la relació Senpai-Kouhai a casa meva.
Fa unes setmanes vam comprar una nevera nova a Yamada Denki ( vindria a ser com un Miró però en gran ), aquesta nevera, però ha estat de pega, primer la van instal·lar desnivellada i es veia inclinada com la Torre de Pisa, aleshores uns operaris de Yamada Denki la van posar dreta. El Sempai del grup ens va fer notar que les portes no s'obrien bé, i que hauríem de trucar a la botiga, al cap d'uns dies el descongelador va fallar i ens va fer malbé el menjar. Aleshores Yamada Denki va decidir canviar-nos la màquina per una de nova, en comptes de mirar de veure quin era el problema. Al Japó va així, si una cosa no va, fora i una altre de nova.
Ahir van venir a dur-nos la nevera nova dos operaris diferents de les dues primeres vegades, el Sempai un tipus fatxenda i set ciències va menysprear el treball dels seus predecessors que havien posat la nevera dreta i ens va fer entendre que aquest model de nevera sempre té problemes de portes i congeladors però són per culpa de l'us inadequat. Aleshores un cop instal·lada la nevera al seu lloc va despatxar al Kouhai al camió a envolicar la defectuosa i es va quedar sol mirant de posar la nevera dreta ( feina que havia requerit 3 operaris anteriorment ), al final o va aconseguir no sense moure l'aparell endavant i en darrere diverses vegades sense les estores folrades que els camàlics empren per protegir els terres de fusta. El resultat la nevera dreta i el parquet arruïnat.
El pobre Kouhai un tipus molt simpàtic al camió envolicant la nevera vella i esperant que el mil homes acabes la feina. El fet que no ens vam adonar del problema fins més tard quan la llum va canviar i van poder observar la destrossa al terra. Van trucar de seguida a Yamada Denki, a un pobre noi que ens deu tenir avorrits a nosaltres i a la ditxosa nevera.
Aquest matí han vingut amb un encarregat els dos operaris d'ahir, mentre l'encarregat es mirava els desperfectes i feia el seu informe, Senpai i Kouhai de genolls al terra demanant perdó, jo ho he trobar una mica exagerat però és la seva manera de fet. El pobre Kouhai que no va tenir res a veure amb l'error del seu company ha hagut de venir i demanar perdó també.
El tema tindrà solució, Yamada Denki es posarà en contacte amb l'empresa constructora de l'apartament i pagarà la reparació del terra. Excuses acceptades i experiència viscuda.

dilluns, d’agost 24, 2009

Activitats extra-escolars

La mainada catalana, a l'estiu va de colònies, visita el poble dels avis, o fa cursets de natació. Nosaltres, aquest estiu hem fet algunes activitats extra-escolars. Entre elles ballar amb yukata o carregar el templet de l'escola pels voltants del jardí del temple.
Fa un parell de setmanes es va celebrar l'Obon. Obon és l'època de l'any quan els esperits dels avantpassats visiten els vius. L'escola de la nostra filla forma part d'un temple ( pagoda ) xintoista, per aquest motiu celebren aquest tipus de rituals. El director de l'escola és el monjo major del temple, un avi dolcet que en la fotografia apareix sota els paraigües vermells.

Sentir sonar les flautes de bambú i veure els participants vestits com fa mil anys et transporta al passat dins dels contes de Sei Shonagon o Shikibu.

Una imatge millor del sr. director. Espero que no usi el bastó que duu entre les mans per picar "culets".

Veïns i associats al temple. No puc deixar d'emocionar-me quan veig un japonès fent una reverència, he vist masses pelis?

La mainada aixecant el "Omikoshi", vestits amb els "hapi"blaus , on hi ha un kanji vermell que diu "matsuri" ( festival ).

Al davant la senyoreta marcant el ritme, Omikoshi dels nens no pesa, és clar, el dels grans és com un pas de Setmana Santa, de fet també i duen el Déu a "passejar".

dijous, d’agost 20, 2009

Units per sempre...

Prop de la meva ciutat hi ha un turó que s'anomena Shonan Daira, des d'allí es pot veure un magnífica panoràmica de la meva comarca, Shonan.
D'amunt del turó hi ha una antena de telecomunicacions que sembla una replica en petit de la Tokyo Tower. El curiós del cas és que les parelles hi lliguen candaus a l'estructura per desitjar que els seu amor no es trenqui i que estuguin sempre units. Què n'és de bonic l'amor.

Hiratsuka des del mirador que hi ha davant la torre.







dimecres, d’agost 19, 2009

La meva nova finestra

Llegia al blog d'un català que ha viscut al Japó i ara ha tornat a Catalunya, que del país només n'ha pogut gratar la superfície. Això és el que em passa a mi. Aquest agost ha fet 5 anys que fa que visc al Japó. Del país en conec ben poc, no hi he viatjar gaire, un parell de cops a Kyoto, però encara no he anat cap a l'estrem oest o al nord, a Hokkaido. Molts dels que visiten el país en dues setmanes viatgen a Hiroshima, Kagoshima, i Sapporo, els envejo, m'agradaria poder visitar el país, conèixer diferents tipus de japonesos, dels de Kanto, veure Ainus, i fer-los preguntes. Anar a Okinawa i veure les seves sorres blanques.
Des de que estic al Japó, he canviat de finestra algunes vegades. Ara treballo a casa, i em connecto amb els clients i amb el meu company gràcies a Internet. És la feina del futur, un ordinador i una connexió a la xarxa. Treballar a casa és còmode, no haig d'agafar trens ni matinar, i estic a temps de banyar-me amb la meva filla cada dia. Molts dissenyadors saben del que parlo, ja que som molt els que treballem a casa.
Treballar a casa, però té un gran desavantatge, i és la manca d'interacció amb altra gent. De fet només em comunico en anglès amb els nostres clients i amb els meus companys de feina.
Això ajuda poc a la meva integració al país. I em dol, em dol molt, el meu nivell de japonès no és que hauria de ser per una persona que fa cinc anys que és al país, tot que hi rebo elogis dels japonesos, per ells és un miracle que els gaijins poguem parlar japonès, es meravellen quan algú en diu quatre mots, de fet molts pensen que és impossible que un estranger el parli. I és que el japonès és difícil, molt difícil, a part dels kanji que fan la lectura complicada fins hi tot per ells, hi ha la pobresa fonètica que fa que hi hagi moltes paraules que sonen igual i només es diferencien pel kanji o el context, després hi ha la gramàtica molt diferent a la nostra, i els nivells de parla, formes verbals compostes que descobreixo noves cada dia i mots de dues síl·labes que són el malson per algú propens a la dislèxia com jo.
Bé, ara des de la meva finestra veig terrats japonesos, el jardí del temple i a la llunyania l'antena del Shonan Daira ( teleco ). Quan bufa el vent de llevant sento l'olor del mar com si estigués a la meva Badalona.
Des de l'estudi escolto la mena filla parlant japonès amb l'Aya i penso que aviat el parlarà millor que jo i que malgrat els meus esforços per que parli en català, tinc la batalla mig perduda. Català? Allò que parla el papa i aquells iaios que surten a la pantalla de l'ondinador un cop per setmana.



dimarts, d’agost 18, 2009

Les nenes maques del dematí...

Morning Musume, és el típic producte japonès de nenes maques que canten i ballen. Han de ser jovenetes per això cada dos anys les canvien, de fet ja van per la 8a generació. Deixen de ser Morning Musumes quan deixen de ser kawaii ( bufones ) per passar a ser kirei ( guapes).
A mi, com a bon gaijin que està apunt de fer els 40, m'agraden, què hi farem.


Reina Tanaka.

Ai Takahashi.

Qian Li ( xinesa ).

Risa Niigaki.

Aika Mitsui.

Sayumi Michishige.

Li Chun ( xinesa ).

kusumi_koharu.

Eri Kamei.

dilluns, d’agost 17, 2009

Memòria oblidada

Aquest dissabte passat van fer per la tele "Letters from Iwo Jima", una peŀlícula dirigida per Clint Eastwood, germana de "Flags of our Fathers".
Els dos films narren la batalla de Iwo Jima, durant la Segona Guerra Mundial. L'un des del punt de vista americà i l'altre del japonès.
Cartes des de Iwo Jima "Letters from Iwo Jima", ens explica la vida dels soldats japonesos que defensaven la illa. Les cartes que escriuen als seus familiars iŀlustren les seus pensaments i pors.
Ens miràvem la peŀlícula l'Aya, la seva germana ( que havia vingut a passar el cap de setmana ) i jo. Em va sorprendre el fet de cap de les dues no tenia ni idea de la batalla de Iwo Jima ni tant sols on era l'illa.
Hi ha un moment de la peŀlícula en que el General Kuribayashi, defensor de l'illa, arenga les tropes i els demana que sacrifiquin la vida per la pàtria. Més de 20.000 japonesos van morir en aquella batalla el general inclòs.
He llegit opinions que diuen que la forta resistència en la defensa de l'illa va fer entendre als americans que no podria haver una invasió del Japó. Com de fet no va haver. Potser el sacrifici de Kuribayashi i els seus homes no va ser en va, però el fet es que la generació que ronda els 30 anys actualment no té ni idea de qui va ser Kuribayashi ni on és la refomuda illa. I no parlem dels que venen darrere.
De fet la pel·lícula és americana, i crec que molt neutral, cosa que els honora, almenys al senyor Eastwood.

L'endemà vaig trobar l'Aya cercant històries a la xarxa sobre Iwo Jima, que en realitat es diu Iwo To ( illa Iwo ), un error dels americans fa fer que llegissin malament el kanji d'illa, com ho fan amb el Fuji San quan diuen Fuji Yama. Abans de la batalla hi havia població civil que va ser evacuada, i que no va tronar mai més, Iwo és una illa volcànica que fa pudor d'ous podrits, i on no hi creixen ni les males herbes, ara és una base de les forces d'autodefensa del Japó, i una gran tomba i memorial a l'estupidesa humana.

Per cert Iwo To és aquí.

dijous, d’agost 13, 2009

...i tres!

Aquest matí cap a les 8 un altre terratrèmol!
Una rèplica del de fa dos dies, més curt i de menys intensitat que els anteriors no ha deixat de sacsejar el nostre ànim.
El matí mateix de l'anterior terratrèmol feia de reporter aficionat i us explicava que no hi havia hagut ferits, això ho deia 3 hores després dels fets. Tanmateix el terratrèmol ha causat més de 1oo ferits i un mort, a part de danys materials i logístics, com ara esllavissaments de terres, esvorancs a carreteres i més de 4.ooo llars destruïdes.

Comentava tot això a l'hora d'esmorzar amb l'Aya. Segons ella, per un terratrèmol d'aquesta intensitat el balanç no ha estat tan dolent. La nostra regió, Kanagawa, Tòquio, Shizuoka, és una zona molt ben preparada per afrontar terratrèmols.
L'àvia de l'Aya, la Tsugi san, va viure el Gran Terratrèmol de Kanto de l'any 1923 ( la nostra regió ), aquell terratrèmol va succeir el dia 1 de setembre, a l'hora de dinar. El pitjor de tot no va ser la magnitud del terratrèmol de 8.6 Richter, va ser que aquella hora ( explicava Tsugi san ) tothom tenia els foc encesos per fer el dinar, i els focs van convertir les ciutats, recordem que al Japó les cases eren i són de fusta, en un infern. Més de 500.000 persones van perdre la vida.
Els tifons d'estiu van propagar el foc que es va extendre per tota la regió, el terratrèmol va provocar un Tsunami que va arrassar amb la costa de Tokaido.
Sense comunicacions ni aigua ni llum, la població va entrar en panic, aviat van haver rumors de que Tòquio havia quedat arrasada, la península de Izu enfonsada al mar, que els volcans havien entrat en erupció i que un gran Tsunami s'acostava per empassar-se l'illa.
Poc després van arrivar rumors que els Coreans volien aprofitar la situació i envair el país, amb l'ajuda dels xinesos. El govern va haver d'instaurar la llei marcial però no va poder evitar el linxament de ciutadants extrangers, pillatges i malalties causades per la manca d'aigua i d'un mínim de condicions sanitàries.
Va ser un desastre que encara es recorda, i cada any el dia 1 de setembre les alarmes dels ajuntaments sonen en record i memòria dels que hi van deixar la vida. Per això Kanagawa és molt segura i estem ben preparats. Per que hem après del passat. No sé si l'Aya ho ha dit per tranquiŀlitzar-me, però m'agradat la seva seguretat.

Tòquio.

Yokohama.

L'estació de Manonuchi.

dimecres, d’agost 12, 2009

L'escola a l'estiu

Aquest és un mes de vacances a l'escola. Malgrat que el curs comença a l'abril, la nostra petita no hi anirà fins el setembre, ja que abans vivíem en un poble diferent. Canvi d'escola i nous amiguets, tots en tenim moltes ganes.
Anit es va celebrar una reunió a la nova escola, una festa de Yukata, la mainada anava vestida amb aquests tradicionals "kimono" d'estiu, "yukata" per les nenes i "jinbe" pels nens.

La senyoreta els explicava com s'havien de posar per grups, la nostra petita anirà a la classe de les Flors, "hanagumi".

Un jove professor vestit amb "jinbe" passa revista i mira que les cues estiguin ben organitzades abans de ballar.

Després tots a ballar, "bonodori" una dansa que connecta amb els avantpassats. Molt tradicional durant les festes d'estiu hi que es balla bàsicament durant aquesta setmana.

Després de ballar i d'uns petits foc d'artifici "hanabi", un petit viatge al passat, cinema a la fresca amb un projector de súper 8.


dimarts, d’agost 11, 2009

...i en van dos!

Ahir us parlava del terratrèmol. Doncs aquest matí cap a les 5 n'hi ha hagut un altre de més intensitat. Fins a 6.5 de l'escala japonesa, a la nostra ciutat ha estat només de 4 però vol dir un grau més que ahir.
Qui ha patit més ha estat la prefectura veïna de Shizuoka, on hi la península de Izu, el Mont Fuji i el famós circuit de curses.
Hi ha hagut esllevissades de terreny, esvorancs a carreteres i trencadissa de plats a les cases, a part d'això i alguns retards a la línia del Shinkansen que va a Kyoto, no hi ha hagut ferits, de moment. El meu cunyat hi és de vacances i ens ha assegurat que, a part de la por, tots estaven bé. També hem trucat a una amiga de l'Aya que ens ha dit que haurà de comprar plats nous, ja que se li han trencat en caure dels prestatges de la cuina.
A Shizuoka també hi hagut riuades i forts xàfecs causats per la cua del tifó que ens ha estat assentjant tot el cap de setmana.
El meus sogres que havien de marxar de viatge avui han preferit dormir en un hotel de l'aeroport per si la nostra prefectura, Kanagawa, quedava aïllada per aquest motiu. Tanmateix el tifó es dirigeix cap al Pacific i ens deixarà tranquils. No sense haver mort 13 persones, entre elles una nena de 4 i un nen de 7.

dilluns, d’agost 10, 2009

Un terratrèmol de magnitud 6.9 sacseja Tòquio i les ciutats veïnes

Anit cap a les vuit del vespre vam començar a sentir els tremolors del terratrèmol, era el primer cop que succeïa al nostre apartament. Aquest cop va ser el més llarg i intens dels que he sentit des que vaig arribar a aquest país ara fa cinc anys. L'Aya es va espantar tant que es va refugiar sota la taula amb la nostra filla, mentre jo anava a assegurar-me que el Mac no se'm caigués de la taula de l'estudi. Va ser el primer cop que sentia un terratrèmol des de un tercer pis, el fet és que l'edifici es "gronxava" força, no són sacsejades fortes com els tremolors d'un motor dièsel antic o quan fan obres i obren un forat a la vorera, és més flexible, nom si la casa es gronxés seguint el ritme de la terra.
L'epicentre del terratrèmol es va localitzar a 340Km al fons del mar de Tokaido, el nostre, malgrat tot no es va produir cap Tsunami.
Tots els canals de televisió van informar del moviment sísmic amb els típics missatges de text sobreimpressionats a la pantalla. Quantificant el terratrèmol en 3 i 4 graus de magnitud, de l'escala japonesa que en té 7 ( això no ho sabia, i fa més por, ja que la majoria de terratrèmols que he sentit són de 3 ).
Avui, a casa amb les finestres tancades, sota una forta pluja, esperem el tifó que s'acosta pel Sub-Oest, potser es desfarà abans d'arribar a Kanto ( la nostra regió ) si no només ens faltarà la "plaga de llagostes" per fet el complert.

dijous, d’agost 06, 2009

I ja fa 64 anys...

Avui fa 64 anys que la ciutat de Hiroshima era atacada per una bomba nuclear. Un experiment científic projectat per científics nazis reciclats, amb el proposi d'espantar als Soviètics i mostrar qui manaria al món a partir d'aleshores. De Hiroshima se n'han dit moltes coses. Els japonesos ho recorden cada any. I Nagasaki, també Nagasaki. El port obert al món, ciutat franca on els holandesos i anaren a comerciar.
Jo hi tinc família a Hiroshima, la família de la meva sogre és d'allí, malgrat que després de la guerra, el seu pare, anés a viure a Nagoya, més a l'est i més al nord.
Del que tenien a Hiroshima ho van perdre tot, les terres van quedar ermes, l'esperança s'havia de cercar lluny d'allí, com van fer molts. Alguns, però s'hi van quedar, com els tiets de Hiroshima.
Encara no hi he anat a Hiroshima, el passat cap de setmana va fer cinc anys que visc al Japó, i encara no hi he anat, és lluny i en fa por d'anar-hi, no per por a la radiació, tinc por que em faci pena pensar-hi. Com es deu dormir en una ciutat on en un dia van morir mes de cent mil persones? I quan em trobi amb el tiets, que els preguntaré. En vull saber coses, que van sentir, com van sobreviure, quina va ser la seva experiència, però és bo fer-los recordar el dolor. Només un gaijin curiós poden pensar.
He cercat imatges que havia vist en el passat, quan, de petit, ens va ensenyar un documental sobre la guerra a l'escola. Recordo que aquell dia vaig pensar que com era que hi havia gent que encara visqués al Japó, i que jo no hi aniria mai.