dimecres, de setembre 30, 2015

De vacances al país de les muntanyes 03

Tercera entrega del país de les muntanyes, aquest cop sobre el Mont Haguro, i a l'entrada anterior us vaig ensenyar imatges del Mont Gassan, aquest cop us voldria mostrar aquest que forma part de les tres muntanyes sagrades de Dewa, el nom que rebia antigament la prefectura de Yamazaki, les Dewa Sanzan són tres monts sagrats i punts de pelegrinació. De tots tres Gassan, Haguro i Yudono, aquest Haguro és que conté més gran valor artístic. Ja que la pujada fins al cim està farcida de santuaris i fins hi tot una preciosa pagoda o "Goju-to" de cinc pisos.

Amb aquesta imatge us podeu fer una idea de com va ser el camí, hi ha 2.466 esglaons de pedra fins al cim.

 Van pujant i baixant les valls que es van trobant.

 A Miró li agrada molt "tocar campanes" (^_^)

 El símbol de la "pau" japonès.

 Com que el parc és sagrat els arbres també. N'hi ha que tenen més de 600 anys!

 L'Aya em va fer aquesta foto, mentre jo feia aquesta...

 Aquesta pagoda és un tresor nacional, fa gaire bé 30 metres i data del segle XIV.

 I hi ha molta molsa!

 Escales que no acaben mai!

 Mama estem cansats!

 A aquestes alçades fins hi tot les pedres fan de bon seure. 

Aquesta imatge il·lustra com en són de grans aquests arbres, una espècie autòctona del Japó de la qual no he trobat traducció, en japonès es diuen "sugi".

 A mig camí una mica de kakigori, el sabor, aigua amb sucre i prou!

 Suficient per reposar i carregar energies. 

 Més arbres majestuosos i la meva família com a escala. 

 Desitjos escrits i amulets ( omamori ) a la finestra del santuari de Haniyamahime.

Hi ha molts esglaons amb dibuixets, aquest són d'una ampolla de sake i els ochoko, els gotets amb que es beu.

 Això és el Gosai-den-Haiden, el temple principal. 

I com sempre un lleó a la porta per espantar els dimonis, hi ha edificis amb lleons a la porta que sembla que facin tot el contrari (^_^)

 Fidels pregant.

 El Shoro és la campana budista. 

 Els arbres fan de sala hipòstila de les capelletes. 

Un pelegrí que anava fent camí...

diumenge, de setembre 27, 2015

Quan el vent bufa...


Vaig estar treballant durant les vacances de la Silver Week per poder fer festa els dies 23, 24 i 25.
I per què? Doncs perquè durant aquests dies s'hi va instal·lar l'urna a l'ambaixada espanyola per qui volgués votar presencialment i jo em vaig presentar voluntari a fer de representant de junts pel Sí. Gràcies a les bones arts de la persona encarregada del vot exterior de JxSí vaig aconseguir l'acreditació per poder observar el bon funcionament de les votacions.

M'hi he estat de 9h a 17:30h davant l'estorament dels funcionaris que se'n feien creus. Se'n feien creus a Tòquio, però també a Manila, Sydney Qatar, Mèxic DF, NYC, Viena Brussel·les, Andorra,  Chicago, Hamburg, Londres, Lió, Sao Paulo, al EAU, Washington DC, etc...
Se'n feien i se'n fan creus perquè, no se'ls va passar pel cap mai que hi hagués gent capaç de sacrificar el seu temps, les seves vacances, per assegurar-se que tots els vots dels catalans, del sentit que fossin arribessin correctament, no hi ha cap país capaç de mobilitzar la gent com ho hem fet nosaltres, i sempre amb un somriure, malgrat les adversitats.
Vaig poder parlar amistosament amb el guàrdia de seguretat, un senyor gran, japonès, la seva filla havia estat un any treballant i estudiant a Barcelona, em va preguntar qui m'havia enviat, quina era la meva feina, i jo li vaig dir que era voluntari, renoi, la seva reacció va ser increïble, em va mostrar el seu respecte com només ho saben fer al Japó, em va fer una reverència i em va felicitat i agraïr la feina amb gran cordialitat.

Durants aquests dies, als consolats espanyols del món, hi ha hagut experiències de tots tipus, les he pogut anar sabent gràcies al Grup de Whatsapp dels reperentants de JxSí. No em puc queixar del tracte de l'ambaixada, van fer estrictament el que la llei els obligava, ni més ni menys, tot i que el funcionari encarregat de l'urna em va renonèixer en el darrer moment que després de passar 8h a l'ambaixada no m'havien ofert ni un cafè ( i jo prodria afegir, ni aigua, ni si necessitava anar al lavabo ). Només divendres aquest funcionari, correctíssim, es va interessar per si no anava a dinar. "Tu no te vas a comer?" Em va dir. El divendres vaig fer intensiva perquè es tancava a les 15h i no volia ausentar-se si venia algú aprofitant l'hora de dinar.

Recordo que durant el 9N l'oficina d'ACCIÓ de la Generalitat ens va habilitar una sala amb aigua, te i una cafetera, a més de pastes de te i caramels, però entenc que pels treballadors consulars ja els va ser prou difícil tenir-me allí i els ho agraeixo.

Es van apuntar quan sortia i quan entrava i ho van fer constar en acte, fins hi tot dijous que vaig fer dues hores de festa, quan vaig tornar em va dir: "has estado dos horas fuera, me voy a chivar". No entenen res, jo ho havia avisat per FB als Catalans de Tokyo. Ho va dir com si estigués cobrant per ser allí, i potser és el que es pensava, no entenen res.
Un senyor madrileny que venia a fer uns tràmits també m'ho va preguntar, em va dir: "a ti quién te paga el viaje y cuanto cobras por estar aquí?"
No senyor, ningú em paga, ans al contrari, m'he pagat els trens i les dietes jo.

Tanmateix, almenys jo vaig tenir un tracte correcte, alguns companys no van tenir tanta sort, a les Filipines per exemple, el nostre representant va haver d'estar-se 11h sense poder fes ús de cap aparell electrònic, per les estrictes mesures de seguretat.

A Brussel·les un representant va explicar que malgrat que tots els procediments per votar eren correctes, a la fi no ho va poder fer, i de seguida va sortir un moviment de gent que li va pagar el viatge per dur-lo a Catalunya per que pogués fer-ho.

A Viena, va ser esperpèntic, un funcionari va amenaçar a la nostra representant, una noia jove amb la guerra i els tancs aprofitant que estava sol amb ella, i aquesta va marxar plorant de l'ambaixada, incapaç d'escriure, pel culpa del xoc, ens va fer arribar un missatge de veu amb on entre plors i veu trencada ens explicava l'incident. Tanmateix l'endemà, quan es va refer, hi va tornar.

El divendres una mica abans de tancar l'urna em van preguntar: I si perdeu què? Ho deixareu córrer?
I jo els vaig contestar: És que els nostres avis van deixar de lluitar per la llibertat, malgrat la derrota, des de l'exili o durant la dictadura. Això no s'acaba, tard o d'hora guanyarem!

Es pensen que Mas ha organitzat ell sol aquest moviment, que rebem ordres i que són titelles de les classes polítiques, no han entès res.
Nosaltres som la força que mou aquest país, nosaltres som el vent que nou aquest vaixell.
NOSALTRES SOM EL VENT!

dimarts, de setembre 22, 2015

Sóc "aldeano"

Aldea
[s. XIV; de l'àr. al-ḍái'a 'camp, poblet'; de molt ús en l'edat mitjana en terres de l'Ebre i València, actualment sona més aviat com un castellanisme]

f ant Llogaret (aplicat generalment a llocs de moriscs o de fora de les terres de llengua catalana).

Jo no sóc d'una aldea, i què si ho fos?
Sóc de Badalona, la Baetulo romana que va aconseguir el grau de municipiun romà durant el segle I dC. Tanmateix, malgrat ser de Badalona vaig néixer a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, institució hereva de l'antic Hospital de la Santa Creu, fundat per la Generalintat de Catalunya l'any 1401 i que és un dels més antics en servei d'Europa. 
Com sabeu l'Hospital de Sant Pau és declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, i és un dels molts edificis d'estil Modernista, de la ciutat de Barcelona ( Colonia Julia Augusta Faventia Paterna Barcino ).
L'estil modernista que ara veiem com una cosa del passat, va ser l'avantguarda de l'art durant el final del segle XIX i principis del XX. L'Hospital de Sant Pau va ser dels més moderns d'Europa, i recentment ha estat notícia per una operació pionera de neurocirugia per curar l'esquizofrenia. 

Sóc d'una ciutat d'un país petit que va crear les Assemblees de Pau i Treba al segle XI, unes normes que limitaven els drets feudals i donaven llibertat als serfs alhora que asseguraven la pau al territori català. Aquestes assemblees són la llavor de les Corts Catalanes, una institució de va existir des del 1283 fins la derrota de Catalunya l'any 1714. 

Un país que té una llengua pròpia, tan antiga, com que en tenim indicis des del segle IX i tan moderna que va ser la segona llengua usada a la Viquipèdia després de l'anglès, i la primera en tenir un domini propi a Internet, el PuntCat (.cat )
Una llengua que entenen 11 milions de persones al món, oficial a quatre estats d'Europa ( Espanya, França, Andorra i Itàlia ).

Aquesta llengua, que va ser usada per Ramon Llull per escriure els primers tractats filosòfics en llengua vulgar ( no llatí o grec ) i per Joanot Martorell per escriure la primera noveŀla moderna d'Occident, també va ser la llengua d'ús del Consolat de Mar, una orgatització mercantil pionera a Europa predecessora de la Britànica East India Company i  que va redactar unes normes de comerç tan avançades que van estar en ús fins ben entrat el segle XIX. 

També les constitucions catalanes van ser redactades en català i la primera data del 1283, gens malament si tetim en compte que la famosa Magna Carta anglesa és del 1215 i que Espanya no va tenir la primera constitució fins 1812.
Jo diria que per tractar-se d'una llengua provinciana d'una regió perifèrica, no ho hem fet malament del tot.

Tanmateix jo, que segons Carolina Punset sóc un "aldeano" ( en un sentit pejoratiu que no sé trobar ), vinc d'un país que ha estat pioner a Europa, en Art, Filosofia, Ciència, Literatura, i Drets Civils.

I resulta que quan de petit voltava per Europa amb la família, i només parlava català, castellà i el francès d'EGB, trobava més fàcil comunicar-me en català, ja que té més semblança al francès, i perquè i que quedi clar, a Europa només es parla castellà a Espanya i Andorra. 

La fonètica catalana, més propera a altres llengües europees com l'occità, o el francès, m'ha ajudat també amb l'anglès i fins i tot amb el japonès, alhora de pronunciar correctament. 
És molt sovint que em trobo espanyols monolingües ( els espanyols són bàsicament monolingües ) que no poden pronunciar correctament Shinjuku que en català seria "Xinjucu", i els espanyols diuen "Sinyucu" i és clar el japonesos no els entenen. Però és clar si no saben dir Artur Mas com han de dir Shinjuku. Tanmateix ells són el cosmopolites el ciutadans del món, perquè parlen una llengua que és parlada per centenars de milions de persones, i els catalans no. 
I és que el castellà és una llengua molt interessant i que val la pena conèixer, heu provat de veure Torrente en japonès? O Mujeres al borde de un ataque de nervios en anglès? No funciona, ha de ser en castellà.
Ei! I qui diu això diu Machado, Lorca, García Márquez o Goytisolo, no fotem!
No vull deixar d'entendre el castellà ni perdre la seva riquesa ni oblidar la seva cultura tan rica, però el que hagués passat si hagués pogut triar el francès, seria menys cosmopolita? Estaria treballant al Japó? Tindria menys cultura? El castellà, el francès, l'anglès, l'italià i el japonès, són llengües que entenc i parlo amb més o menys fluïdesa, però només el català és la meva llengua i això no m'ha impedit fer res, ans al contrari.


dilluns, de setembre 21, 2015

De vacances al país de les muntanyes 02

Us vaig prometre que penjaria més imatges del país de les muntanyes Yamagata. Doncs aquí les teniu, són d'una excursió al cim del Gassan, la muntanya de la Lluna, de 1984m


Com anireu veient són paisatges que semblen sortits d'una peŀlícula de Ghibli, qui sap si s'hi va inspirar.










 "Cards verds piquen secs taquen!"

 Una glacera a l'agost, ni la Shikibu ni en Miró n'havien vist mai cap.





Al cim de la muntanya hi ha un santuari xinto amb un segret, el que hi ha dins no es pot fotografiar ni explicar.

dissabte, de setembre 12, 2015

Onze de setembre entre amics a Tòquio

 Anit mentre a Catalunya fèieu la Meridiana nosaltres fèiem unes cerveses i arreglàvem el món.