divendres, de desembre 28, 2007

La gran caca daurada...

Aquests edificis projectats per Philippe Starck cap a l'any 1989 són les oficines centrals de la companyia cervesera Asahi. Malgrat voler semblar una torxa el més baix i un got de cervesa amb l'escuma i tot, aquí al Japó tothom el coneix per "la gran caca daurada", a mi m'agrada molt però ja se sap el que la saviesa popular...A Gaudí li va passar el mateix amb "la Pedrera", i a Jean Nouvel amb la Torre Agbar.
Quines coses senyor Philippe, bé tothom té relliscades de tan en tan.

Potser Starck no coneixia Unchi kun, un dels personatges més divertits de la famosa sèrie d'animació Dr. Slump.

dimecres, de desembre 26, 2007

Tió, caga...okashi?

Bones festes a tothom, malgrat que al Japó ens haurem d'esperar una mica més, al cap d'any, per fer festa, oshogatsu.

Com us podeu imaginar ni neules i torrons, el Tió japonès caga, senbei ( galetes d'arròs), arale ( també galetes d'arròs, però més petites que els senbei), i altres "okashi" ( llaminadures en japonès ).

l'arribada del Tió, per primera vegada...

...fent la bona minyona...

...galetes i lleteta abans d'anar a dornir...

...Tió, caga torró, i si no cagues un cop de bastó!...

...cal millorar la tècnica, aquesta és massa rotllo "katana samurai"...

Després d'això, sayonara Tió, mata rainen, fins l'any vinent, Tió...

dijous, de desembre 20, 2007

L'any dels enganys

El passat 12 de desembre, com cada d'any, el monjo en cap del temple Kiyomizu de Kyoto escriu un Kanji per representar el que ha estat l'any que ens deixa, en aquest cas Heisei 19 ha estat l'any de les mentides, mentides polítiques que han obligat a dimitir al mateix primer ministre Shizo Abe, mentides empresarials, escàndols sanitaris que han afectat moltíssimes empreses relacionades amb els aliments, el darrer cas Mc Donals que falsejava la caducitat de les seves amanides.
És per això que la Japan Kanji Testing Foundation, que es fa càrrec de les enquestes per triar el nou kanji ha rebut 2.444 vots per "shoku" ( menjar ) i 1.921 vots per "uso" ( mentida ).
així doncs el Kanji triat pels monjos ha estat "gi, itsuwaru, nise" ( engany ) amb 16.550 vots.
Visitant aquest enllaç podreu veure els Kanjis dels anys precedents des de 1995.

divendres, de desembre 07, 2007

Passejant per les Espanyes_3

Passejada gastronòmica per les Espanyes.

Xurros amb xocolata a Madrid...

"Churrasco" a Casa Lúcio, a la Cava Baja de Madrid...

A Segòvia, jo, Magret d'ànec...

I com no, "cochinillo asado" a Can Cándido de Segòvia, on per cert, el fill del famós restaurador ens va ensenyar la signatura de l'emperador del Japó quan va visitar la ciutat...

Rabo de Toro a Còrdova, on les "raciones" són plats sencers, el cambrer, que era clavat a Dominique Pinon, ens va avisar que demanàvem massa...

El primer i l'últim Pacharan...a aquest bar de Granada si demanes unes olives et posen croquetes, "empanadilles", patates "chips" i pernil, però jo només volia unes olives, es veu que, a Espanya si els demanes unes olives es pensen que els estàs demanant la "tapa", que a més a més acostuma a ser de franc, nosaltres volíem olives i les volíem pagar però no hi va haver manera...

Granada des de l'Alhambra, i l'ombra de la turista americana que ens va fer la foto. No en tinc més fotos de les nostres "restauracions", però vam menjar orada al forn, espatlla de xai amb patates, "costillitas de cordero lechal", una pizza boníssima de carn de vedella a Granada, "pinientos del piquillo", amanida d'espàrrecs, albergínies confitades, paté d'ànec, paella, entrecot de bou, entrepans de formatge i xoriço ibèric (sense tomàquet), bikinis ( que se'n diuen "mixto"), i vam beure, Ribera del Duero, Rioja, Castilla la Mancha, i Fino al "tablao flamenco".
Però el millor de tot la truita que ens va fer el meu pare el matí que marxàvem a l'aeroport.

dijous, de desembre 06, 2007

Passejant per les Espanyes_2

Malgrat els maldecaps que ens provoca la convivència forçada amb els nostres veïns hispànics, cal reconèixer que tenen un país ple de meravelles dignes de ser visitades.
En arribar a Madrid, vam visitar el nou Museu del Prado, que de fet no es nota massa que l'hagin modificat, a part de la nova entrada que intenta imitar la de Louvre, les sales estan igual de mal disposades que abans. Tanmateix vam tenir la sort de poder gaudir d'una exposició excepcional de Velàzquez amb obres cedides per altres museus com la National Gallery de Londres, entre elles la Venus de mirall. L'exposició que duu per títol, las fábulas de Velàzquez ens compara aquest gran creador amb alguns dels seus predecessors i contemporanis, centrant-se bàsicament en les seves obres de temàtica mitològica.
després de Madrid vam fer cap a Segòvia on tenen un castell de la 'bruixa" molt "pel.liculero", i un aqüeducte magnific de pedra grisa que contrasta amb el de Tarragona tan daurat i més modest.
Camí cap a Andalusia vam fer parada a Toledo, el centre de Sepharat, on convivien les tres religions del Llibre, i on va viure el Greco, la casa del qual estan restaurant, com ho estan fet amb l'Acazar que convertiran en un museu militar, com no, a major gloria del "ejército español", recordo que hi vaig anar de petit era un museu franquista.
A Toledo, per un euro amb vuitanta vam poder veure "el entierro del Conde Orgaz", una pintura meravellosa del genial Greco, em va costar fer entendre al meu sogre que el museu era només el quadre, un regal que em vaig fer.



Quilometres i quilometres d'oliveres després vam arribar a Còrdova, una Medina caòtica i autentica que llueix orgullosa el seu passat gloriós, romà i andalusí. Allí ens van perdre per carrerons de parets blanques que, malgrat els pas dels segles, continuen sent iguals que els que qualsevol ciutat del nord d'Africa, només la pulcritud dels carrers ( més neta que quan manava Anguita) i les olors delata que ara és Europa. Això, i que no et desperten altaveus a les quatre de la matinada per cridar els fidels a la pregaria.
Una nota d'interès turístic-econòmic, si aneu a la Mesquita abans de les deu del mati l'entrada és gratuïta, sinó 8 euros, apa!


Un cop a la Mesquita, veureu que si esta treballant molt, esta molt ben cuidada i ara es restaura la catedral barroca que es fa fer construir al mig entre els segles XVI i XVII si no m'erro, la gent normalment odia aquesta construcció barroca que trenca l'harmonia del jardí de columnes, però a mi m'hagués agradat tornar a veure el magnific treball que Diego Gil de Siloé va fer al cor de la catedral, malauradament, les obres de restauració impedeixen la visita a l'interior de l'esglesia.

La darrera etapa del nostre periple hispànic va ser Granada, una ciutat que no recordava massa bé, però que em va sorprendre gratament, a part de l'Alhambra, Granada és un ciutat bella i elegant, amb passeigs i places, i avingudes que recordes ciutats europees més septentrionals, un carrer de botigues de qualitat que em va recordar al meu estimat carrer de Mar de Badalona, una ciutat molt diferent a la resta d'Andalusia. Ells en diuen estil "lorquiano", que algú m'expliqui que vol dir, que mes aviat vaig veure una ciutat amb voluntat de capital moderna, amb visió europeista, i no parlo d'ara, parlo d'una ciutat que va viure un noucentisme afrancesat.

L'Alhambra és preciosa, molt més ben conservada que la primera vegada que la vaig visitar, han esborrat els grafits vandàlics que arruïnaven les boniques filigranes. I han restaurat parets i terres, han reformat els jardins, i han millorat les instal.lacions públiques. No les maneres dels vigilants que fumaven com carreteros, en un monument declarat Patrinoni de la Humanitat, i que deien coses com: a partir de aquí está usted en la puta calle, y a partir de allí en el monumento. Sense treure's la cigarreta de la boca.
Una critica, en la seva fal·lera restauradora han oblidat que hi ha persones que viatges milers de quilometres per visitar aquest monument, després d'hores d'espera, de torns rigorosos, per poder visitar els palaus, resulta de la joia de la corona, el pati dels lleons està tot desmuntat i de la famosa font només en queda la pica coberta sota cambra de fusta i vidre. Senyors, que els costa posar una replica, amb una cartellet, si cal, que ho digui, i deixar que els pobres visitants puguin fer la foto. Recordo que, de petit a Badalona n'hi havia una de font d'aquestes o sigui que molt difícil no ha de ser. Bé, tot és qüestió de sensibilitat.





De camí a Barcelona per agafar l'avio que ens hauria de tornar, vam notar com els Països Catalans són una realitat, en posar els peus ( les rodes) en terres del rei Jaume, vam començar a pagar peatges, perquè després vinguin dient...

dimecres, de desembre 05, 2007

Passejant per les Espanyes_1

Ja he tornat de vacances, i després del jetlag i una "calipàndria" poc a poc, les coses tronen a la normalitat, i així, després de posar-me al dia amb la feina, els clients i l'agenda, ara puc tornar a escriure una mica al blog.
Fa uns mesos el meu sogre em va proposar fer un viatge per Espanya, a mi, de fet, no em venia gaire de gust, però ell va insistir. Volia veure el Prado, el Gernika, i l'Alhambra.
Així que li vaig programar una ruta que comprenia aquestes visites i algunes més. Hem fet 2.300 quilometres en 6 dies, i hem visitat Madrid, Segòvia, Toledo, Còrdova i Granada.
Hem menjat "churrasco", "cochinillo asado", "cordero lechal", "pimientos del piquillo", hem begut, Ribera del Duero, Rioja, Fino, i Mahou.
Jo ja hi havia estat a tots aquests llocs, hi he pogut comprovar com han anat canviant, millors museus, infraestructures i carreteres, serveis moderns, etc...
Aires de modernitat que contrasten amb el que trobes i grates una mica la superfície. Et crida l'atenció l'alegria en que, a les Espanyes, mantenen símbols i emblemes feixistes fins hi tot en ajuntaments com el de Còrdova on Izquierda Unida governa des de la nit dels temps. O la impunitat en que els nazis fan onejar les seves banderes als balcons d'una ciutat que es proclama "lorquiana" com la bellíssima Granada. No crec que a Lorca li fes massa gràcia veure que després de 30 anys de democràcia, encara onegen als balcons de la seva ciutat les banderes i els símbols dels qui el van assassinar.
Després ens estranyem de que les nostres petites reivindicacions nacionals causin reaccions tan negatives.
A Toledo davant d'una antiga sinagoga vaig sentir un mestre de secundària explicar als seus alumnes la història d'Espanya que avien après els meus pares 50 anys enrere, tòpics, mites i llegendes fundacionals més pròpies de l'Enciclopedia Álvarez que d'un mestre del segle 21.

Toledo

Còrdova (el Gran Capitan)

Granada

Segòvia (Alcazar)

Toledo