dimarts, d’octubre 31, 2006

La meva finestra_2

Ahir vespre penjava un post d'última hora referent a una "Parade" estil americà que ens va embaïr, almenys a mi, durant una minuts.
Ara estic guaitant per la finestra, i que veig? Un equip de la televisió dabant del restaurant hawaià. No sé si per interés propi o documental, l'equip desplaçat, s'entreté llegint el menú. Dedueixo que algun VIP, farà acte de presència en qualsevol monent.
Us mantindré informats.

El personatge de la maleta sembla en que mana.

La "furgo" platejada amb el vidres tintant, és una mica sorpitosa...

Sento la baixa qualitat de les imatges. A mòbil regalant no li busquis píxels...

Poc després d'escriure aquestes línies ha vingut el personatge en qüestió, s'han donat les mans amb l'equip i han entrat al restaurant. Una entrevista?
Em direu pagès, de fixar-me en aquestes coses, a Tòquio hi càmeres de TV arreu i tot hora. Però a mi em fa gràcia, ves!

Tarako, publicitat japonesa

Kigirumi són dues nenes que interpreten la cançó d'un anunci de televisió que ha causat sensació al Japó.
L'anunci és d'una salsa que s'anomena Tarako, Tarako són ous de bacallà, de la companyia Kewpie. Els japonesos acostumen a acompanyar la pasta, com els spaghetti, de salses, diguem-ne al seu gust.
De l'anunci, en teniu un exemple més a baix, és imnotitzant, per no dir surrealista, m'encanta.
També m'agrada l'estètica de les nenes un pel Mironiana, no?
Una altra cosa que té la publicitat japonesa és que intenta associar una marca amb una imatge mascota, si la mascota de la marca té èxit, la podem veure per tot arreu, i per ella mateixa agafa impuls, de vegades, per d'amunt de l'empresa que la va crear. Com el Mario de Nintendo. És també es cas d'aquest nadó cobert d'ous de bacallà, actualment se'n fa tot tipus de merchandising.


Re: TARAKO TVCM4

Si no podeu veure els vídeos punxeu aquest enllaç. Bona nit i tapa't! Que jo ja he votat, ara us toca a vosaltres.

dilluns, d’octubre 30, 2006

No hi ha curiositat!

Ei! són quarts de sis del vespre, desde la finestra de la meva oficina, que dona al carrer, a nivell de terra, veig passar una colla de majorettes, per cert molt guapes, i una banda americana de trompetes i timbals, precedits per una abanderat que fa voleiar una ensenya, de la qual no en puc desxifrar els kanjis (haig d'estudiar més). La processor va seguida per unes dues centes persones que duen a les mans fanalets blancs i vermells, val a dir que malgrat els vidres insonotitzats de la finestra, les trompes i els timbals se senten prou bé, però, em giro, i cap dels meus companys d'oficina en fa el mínim cas.
O jo em despisto massa fàcilment o no hi ha curiositat.

Ostres! acabo d'escriure això i tornen a passar, potser per si no els has vist prou bé la primera vegada, però tant li fa aquí tothom passa.

Kowai, quina por!

Demà 31 d'octubre es celebra a tot el món la festivitat del Halloween, tot el món perquè la cultura anglosaxona s'ha escampat arreu, com una taca d'oli.

El Japó no és un excepció, el passat diumenge vaig poder gaudir d'un boníssim gelat de carabassa a la meva gelateria favorita, Baskin Robbins 31.
Als japonesos els agraden molt les festes occidentals, el sant Valentí, el Halloween, Christmas, New Years Eve, etc. Aquest tipus de celebracions va acompanyades d'un fort dispositiu de marketing, i d'això es tracta, de consumir. El Nadal, per exemple no és un dia per estar en família, és un dia per sortir amb la parella i anar a sopar en una restaurant romàntic, és més una festa pels "enamorats". La religió cristiana no ha arrelat massa dins la societat japonesa. Però la iconografia sí.
Així doncs, Halloween és un dia de festes de disfresses i de llogar la vídeo club Nightmare before Christmas de Tim Burton, d'un èxit brutal al país. O de gaudir de la seva darrera pel.lícula, Corspe Bride.
Les botigues ja estan preparades, decoració estrafolària de carabasses, esquelets, bruixes i fantasmes. Tota una invasió iconogràfica, acceptada amb entusiasme pels meus conciutadans.

Qui realment gaudirà més de la festa, són es grups de Gothic Lolitas, una fauna urbana vestida de Neoromàntiques amb dissenys de Vivien Westwood. Un fenomen japonès, que em diverteix molt, és increïble com hi ha gent que pot viure en un món tan aïllat de la societat que els envolta. Qüestions que serien motiu d'estudi i reflexió. No és la meva pretensió, jo només em diverteixo veient-los passejar per Shibuya.

Entre tant menjarem, "cabocha" (carabassa), "satsumaimo" (moniato) i "yakiguri" (castanyes torrades).

divendres, d’octubre 27, 2006

Quo Vadis? Catalunya Ràdio_2

Vinc indignat, durant tot el camí que va des de casa meva a la feia. Al tren he escoltat per darrera vegada el matí de Catalunya Ràdio.
Confirmant les meves sospites d'ahir, el tingut l'oportunitat d'escoltar la suau entrevista que el sr. Bassas li ha fet al candidat del PSOE, José Montilla. Una en trevista avorrida, previsible i totalment sectària a favor de l'entrevistat. El sr. Montilla ha tingut oportunitat de parlar de polítiques socials, i econòmiques, d'explicar el seu programa electoral i les seves propostes, no ha estat qüestionat en cap moment per un còmplice Antoni Bassas.
Al contrari que el Sr. Carod Rovira que va haver de defençar-se dels atacs continus, plens de prejudicis i suposicions preconcebudes de l'entrevistador.

Per acabar-ho d'adobar avui el Podcast d'i-Tunes sí que especificava concretament el títol de l'entrevista, en comptes del "destacat del dia" d'ahir.

Adéu sr. Bassas, la traïdoria fa més mal venint de qui ve. Adéu Catalunya Ràdio, ja mai més Ràdio Nacional de Catalunya.

Em sento dolgut, dolgut i orfe, tinc ganes de plorar, de cridar, estic molt, molt enrabiat!

dijous, d’octubre 26, 2006

Quo Vadis? Catalunya Ràdio

Catalunya Ràdio boicoteja l'únic partit sobiranista?

Moltes són les veus crítiques pel sentit que esta adoptant Catalunya Ràdio, fins ara Radio Nacional de Catalunya.
La sortida de Rita Marzoa, Jordi Basté, Toni Clapés, etc.
El darrer llibre de Víctor Alexandre TV3 a traïció denuncia aquest fet.
Noto amb preocupació que cada cop més que els referents són espanyols, sobretot en les caricatures de l'APM del Matí d'Antoni Bassas.
Sóc un català que viu a l'extranger i no estic interessat en sentir "marujas" ignorants espanyoles parlant en programes espanyols "Talk shows" de coses que ni em van ni em venen.

Jo escolto la ràdio gràcies al Podcast, em descarrego els programes sempre un dia després i els vaig sentint al tren gràcies a la PSP.

Des del directori d'I-Tunes escullo les seccions que crec més interessants del programa del sr. Bassas; la tertúlia, la portada, la secció de Màrius Serra, i el destacat del dia.
Aquesta setmana en motiu de la campanya electoral, es presenten les entrevistes amb els candidats presidenciables, per ordre de representació, el primer, començant per dilluns va ser, Joan Saura, dimarts, Josep Piqué, i dimecres, dimecres qui?
Així com els altres dies les entrevistes, al directori de I-Tunes diuen el títol: "entrevista amb...". El dimecres l'entrevista amb Carod Rovira s'ocultava sota el títol genèric, "destacat del dia".
Ha estat una casualitat, un error informàtic. O Catradio, que no Catalunya Ràdio, està boicotejant Esquerra.

M'agradaria saber que en penseu, però a mi em fa pudor de socarrim.

dimecres, d’octubre 25, 2006

Japó i els símbols nacionals

Us tradueixo una notícia del Mainichi Shinbun.

"El govern prefectura de Hokkaido (l'illa del nord del Japó) revoca la sanció a un professor per l'obstrucció a cantar l'himne nacional el Kimi ga Yo.

Sapporo. Una comissió del govern de la prefectura de Hokkaido ha revocat la sanció imposada a un professor de segundària per impedir que sonés l'himne nacional durant la cerimònia de graduació dels estudiants. Segons la comissió la sanció imposada representava un abús d'autoritat. Segons la decisió d'una sentència del govern metropolità de Tòquio, del setembre passat, el fet d'isar la bandera o d'entonar l'himne nacional és inconstitucional, ja que vulneren la llibertat de pensament.

L'incident es va produir l'any 2001 a l'escola municipal de Kucchan durant la cerimònia de graduació dels estudiants. Segons sembla ni en el programa dels actes ni en els assajos anterior, s'havia inclòs que sonés himne nacional. Va ser una decisió unilateral, i d'última hora que va adoptar el director del centre, per sorpresa de tothom. L'encausat de 39 anys va decidir, aleshores, aturar la cinta mentre sonava l'himne."

Mainichi Shinbun 23 d'octubre 2006

Val a dir que les sensibilitats nacionals de la població de Hokkaido difereixen de la metròpolis, cal recordar que Hokkaido que vol dir "Illa del Nord" es deia antigament Ezo i estava poblada pels Ainu, una ètnia de la que en tenim encara petites poblacions i una cultura, però, molt reciduals.
També cal recordar que durant la restauració del Emperador Meiji S.XIX, Hokkaido va esdevenir l'ultim reducte de resistència anti-imperial i es va sessecionar del Japó fundant la República d'Ezo, reconeguda internacionalment pel l'Estat Francès que li va donar suport logístic i militar. La sobirania d'aquesta república, però només va sobreviure mig any.

La constitució japonesa escrita després de la Segona Guerra mundial, així com la política del govern no són de caire nacionalista, no es vol educar la població en idees nacionalistes per por del radicalismes. Això afecta tant a la simbologia nacional com a l'ensenyament de la història, molts japonesos desconeixen el seu passat.
L'Emperador, la bandera i l'himne s'han mantingut com a simbols de l'unitat nacional però són més de cara a l'exterior (representació internacional) que realment un sentiment patriòtic.

Pels japonesos el que realment els uneix com a nació és la llengua, l'escriptura i el menjar. I és clar, el fet que es consideren una raça diferent.

dimarts, d’octubre 24, 2006

Igualtat de gènere

Des del Japó segueixo amb curiositat el debat polític francès, que sembla, per ara, més interessant que el català. La nota de color, Ségolène Royal, no deixa de ser rellevant que la República Francesa, per primera vegada, en la seva llarga història, tingui un candidat femení per presidenciable.
Ahir la televisió japonesa feia una anàlisi de la situació de les dones al món de la política.
Les dades parlen.
Assamblea Nacional de la Republica Francesa, 18% de diputades.
Congrés Espanyol 36%
Parlament de Catalunya 32%
Cambra de representants de Japó 6%

Crec que l'Estat Francès hauria de fer un pensament.

Pel que fa al Japó, i al seu nou primer ministre Shinzo Abe, crec que els queda molt cal per recórrer per arribar a la normalitat. Però per que li he sentit a dir no crec que tingui la mentalitat necessaria per introduïr canvis substancials, pel que fa a la paritat.

Aquest és un tema molt preocupant del que ja en vaig parlar fa temps. Al post Ladies only.

dilluns, d’octubre 23, 2006

Viatge a Itaca_3

Ahir va venir en Masao Yahagi, el nostre arquitecte, una de les visites que ens ha fet per mirar de coneixe'ns millor, com vaig comentar anterioment, el seu estil de treball mira d'establir una relació personal entre els clients i l'arquitecte per poder dissenyar la casa ideal que s'ajusti a les necessitats reals i als somnis dels futurs habitans.
El seu mètode de treball ha obtingut, finalment reconeixement oficial ja que ha esta guardonat amb el Premi Nacional de Disseny, GOOD DESIGN 2006 en l'especialitat d'arquitectura d'habitatges.
Felicitats Masao!




Aquestes són imatges del disseny premiat, al web d'en Masao podreu veure un vídeo de la seva construcció, si punxeu a l'enllaç anterior.

divendres, d’octubre 20, 2006

No tot són flors i violes

Fa un parell de setmanes la germana petita de l'Aya, Yu, va anar al funerals d'una companya de classe.
La noia s'havia suïcidat. Potser tenia vint i pocs anys. I estudiava teràpies curatives orientals, reflexoteràpia, acupuntura, massatges, etc.

El cap de setmana passat vaig anar a la jordana de portes obertes de l'escola i em va agradar molt l'ambient, la gent era molt simpàtica i els professors molt agradables.
Aquesta visita em va fer pensar el perquè d'aquella decisió, i he buscat informació, del que passa al Japó, el que he trobat m'ha deixat de pedra.
Aviso que algunes coses no les puc publicar al blog, però penjaré un enllaç per qui tingui fetge per suportar-ho. Adverteixo que si sou molt sensibles no hi aneu.

Els fets

L'any 2003, 100 persones es van suïcidar cada dia, això vol dir una persona casa 15 minuts.
Malgrat que sembla de la majoria de suïcides ho fan per motius de fallida econòmica, els indicis de recuperació del país no semblen haver variat la aquesta tendència a l'alça de l'index de suïcidis.
Al Japó es suïciden a l'any la mateixa quantitat de persones que als Estats Units, essent aquest darrer un país amb el doble habitants.
L'index de morts per suïcidi és 5 vegades superior als morts en accidents de trànsit.

Teoria

Segons sembla hi ha alguns factors determinats en la societat japonesa que la fan, a priori, més propicia al suïcidi.
Les religions oficioses, el budisme i el sintoisme, no condemnen explícitament el suïcidi.
En la societat japonesa, ho hem vist a moltes pel.lícules, es considera el suïcidi com una sol.lució honorable. Una manera de pagar errors comesos, o salvar l'honor, propi o de la companyia. Acceptar la responsabilitat dels actes i totes les conseqüències.
La desestructuració familiar i la isolació de les persones, és un factor que pot decantar la balança. La impossibilitat de trobar feina propera al domicili familiar, les llargues jornades de treball agreujades per la llunyania de les residències. Trajectes de tren de dues hores, plens de gent que s'enpenta, prepitja, etc.
Japó tampoc és una societat massa oberta, tothom va a la seva i hi ha poca comunicació amb els companys de treball.

Dades alarmants

Segons la NPA ( Agència Nacional de Policia), l'increment del suïcidi anual és del 7,1%.
Però el nombre de persones menors de 30 anys que es lleva la vida s'ha incrementat en un 17%.
És molt preocupant el número d'infants que també decideixen suïcidar-se. L'any 2003, 93 estudiants de primària van perdre la vida voluntàriament.
Aquest és l'últim article del Mainichi en que parla d'algunes causes que indueixen al sucidi (en anglès).

El suïcidi col.lectiu és una moda macabra en augment. La necessitat de compartir aquest moment fatídic ha fet que apareguin webs on els suïcides busquen companys de suïcidi. Aquest webs en comptes d'intentar convèncer del contrari, encoratgen als joves a llevar-se la vida.
Fa poc a la prefectura de Nigata dues nenes de 15 i 16 anys es van llençar al buit des del terrat d'unes galeries comercials.
S'han trobat, en cotxes i camionetes grups de joves morts ofegats pels gasos del vehicle o amb bombones de càmping gas.

Segons els experts del país, sembla que la pressió que els estudis exerceix sobre els joves és definitiva.
Això i la cultura dels adol.lescents on la literatura, el Manga i el cinema contemplen el suïcidi com un acte romàntic.

El fenomen més esfereïdor és Aokigahara, un bosc aprop del mon Fuji, dins la prefectura de Yamanashi.
Aquest lloc a estat l'escenari des del 2003 de 78 suïcidis. Sembla ser que dins d'una famosa novel.la, Nami no Tou ( la torre de les onades) de Matsumoto Seichou, un dels personatges decidia suïcidar-se dins aquest bosc. La novel.la va traspassar a la pantalla l'any 1973, al canal NHK, i va esdevenir un fenomen social.

La part més bestia i, per a mi increïble, és que no se sap del cert les persones que han perdut voluntàriament la vida en aquest bosc, la policia no fa res, deixen els cossos penjats allí mateix. Passejant pel bosc, es poden trobar objectes personals de les víctimes, cossos en descomposició i altres deixalles. Ningú les retira, el govern no fa res. Els mateixos vehicles que han dut els suïcides fins al bosc, resten aparcats amb notes de suïcidi a l'interior, sense que cap servei oficial els retiri, deixant que es rovellin per sempre.

Si punxeu aquest enllaç accedireu al web d'una associació que denuncia la deixadesa governamental. Adverteixo que les imatges són super fortes, us recomano que si sou sensibles no hi aneu.

dijous, d’octubre 19, 2006

El dia de Tom

Des d'aquest any el dia 6 d'octubre serà el dia de Tom, Cruise.
En motiu del llançament del DVD de la tercera entrega de Mission Impossible (17 d'octubre), la companyia Paramount ha demanat oficialment que consti aquest dia com a data assenyalada.
Al Japó no és com en els paisos catòlics o cristians on cada dia tó el nom d'un sant, Aquí els dies els decideix el govern; el dia de l'aniversari de l'emperador, el dia de la gent gran, el dia dels esports, etc

La Japan Memorial Day Association, es dedica a gestionar, normalitzar i acceptar aquests dies especials, efemèrides, o aniversaris. La imatge és el certificat que legalitza la data.

Tom Cruise és conegut al Japó per la seva japanofília, reforçada per la pel.lícula "Últim Samurai". És l'actor occidental de més èxit i més estimat, i s'ho guanya a pols, és molt carinyós i simpàtic a les entrevistes per les televisions japoneses.

Però el fet d'haver triat aquesta data, a part de la proximitat amb el llançament del DVD, és un altre. Un joc de paraules, les dates del calendari en japonès el mes és diu abans que el dia, octubre, 6.
El número 10 en japones es pot pronunciar de moltes maneres entre elles "to", i el 6 també, el dia sis es diu "muika", o sigui "mu". Si ajuntem "TO" i "MU", tenim "TOMU", que és com es pronuncia "Tom", en japonès. Ja que els japonesos necessiten casi sempre una vocal que acompanyi la consonant. Tom Cruise, en japonès es pronuncia: tomu kurusu.

dimecres, d’octubre 18, 2006

La pregunta

Anar a passejar amb una nena petita et posa, de vegades, en situacions divertides, i el fet que la meva família sigui un pèl "exòtica", una japonesa i guiri (jo) i una nena preciosa barreja euro-asiàtica, crida l'atenció de molts japonesos, que malgrat la seva natural timidesa cultural, finalment no se'n poden estar per parlar amb nosaltres, jugar amb la nena (la meva filla es fa amiga de tothom), i quan ja han agafat confiança i et fan la pregunta.
Aquest és el moment que més mandra em fa sempre que surto de Catalunya. Em posa de mala llet i trenca l'armonia d'una passejada, un sopar, o una excursió.
La temuda pregunta. Per milions de persones aquest és un moment normal, una situació que afrontes sense cap tipus de complexe amb total naturalitat.
Per a altres persones, aquí m'hi incloc jo, aquest és un noment frustrant que et remou les entranyes. Que et violenta.

Where are you from? O kuni wa dochira desuka? D'on ets?

Reconec que sóc dels que es protegeix darrera el nom de Barcelona, l'eufenisme covard dels catalans, per anomenar al seu país. La gent entoma la resposta un pèl descoŀlocada, poca gent respon amb el nom d'una ciutat quan li pregunten la nacionalitat. Què és Barcelona, una polis grega o què, o és Roma?
Si la persona que et fa la pregunta és una mica iŀlustrada, sabrà que Barcelona és una ciutat europea que pertany a l'Estat Espanyol, i et tornarà a preguntar. Barcelona, Espanya?

Ara ja ve quan, d'esma, expliques per enèssima vegada que: Barcelona-és-la-capital-de-Catalunya-que-és-una-nació-dividida-en-tres-estats-Andorra-Espanya-i-França-que-la-teva-cultura-i-llengua-són-diferents-no-no-li-parlo-espanyol-a-la-nena-i-no-no-m'agrada-el-flamenc-ni-els-toros-i-sóc-del-Barça-perquè-tots-els-catalans-som-del-barça-que-és-més-que-un-club-de-futbol-i-que-a-casa-meva-de-la-paella-en-diem-arròs, uf! i respiro.

Normalment observo la cara de circumstància del meu interlocutor que no esperava que una pregunta tan normal representés, per a mi, un problema existencial d'aquesta magnitud.

Però el cap de setmana passat, qui es va quedar de pasta de moniato vaig ser jo, quan el noi amb qui parlava em va contestar:
Ah, sí, Catalunya, ja ho sé, he vist les notícies per la tele (NHK) del partit entre Catalunya i Euskadi. Segons sembla la Selecció Nacional Espanyola no té massa èxit i a la gent no li agrada gaire. Però les seleccions catalana i basca sí. Les notícies deien que voleu participar en campionats oficials però els espanyols no us deixen, no m'extranya, farien el ridícul sense els jugadors catalans i bascos.

Sóc feliç, feliç i relaxat, per primera vegada algú entenia la situació, simpatitzava amb la causa i no em veia de color verd amb antenes al cap.

Escòcia, a part d'emigrants que han fet del seu país, bandera, tenen la millor propaganda que ningú pugui tenir, seleccions nacionals esportives pròpies.
Tenen raó els de a COPE que el partit de les seleccions nacionals és un pas cap a la sobirania, o què es pensaven. Reconeixement internacional i mitja feina feta!

dimarts, d’octubre 17, 2006

Jo Robot

Sóc de la generació que va créixer amb Mazinger Z, per a mi el millor robot de la història.
Mazinger Z és el millor perquè es basa en la tecnologia de l'antiga Grècia, una civilització perduda anomenada Imperi Mikenense, basat en el mite de l'Atlàntida, Micenes i els Golems de la tradició Jueva, un robot mediterrani.

Mazinger es basa en antigues llegendes europees de civilitzacions perdudes i tecnològicament molt avançades. Pot semblar ciència-ficció però no ho és tant. Els misteris que envolten la civilització egipcia en són una prova.


Per altra banda, els japonesos, tecnològicament hereus del imperi Xinès que va captivar Marco Polo, tenen, des de fa segles, obsessió per la robòtica.
Els Karakuri, són autòmates, que al període Edo (S.XVII-XIX) van arribar a un grau de sofisticació sorprenent.
Nines que escriuen kanji, serveixen el te, ballen, disparen fletxes, etc.


Actualment Japó és conegut mundialment per la seva tecnologia d'avatguarda, i el que més ens crida l'atenció són els seus robots, i com la societat japonesa els ha assimilat en la seva vida diària.
De fet actualment es poden adquirir robots per l'ús domèstic, no només per jugar, sinò que també tenen utilitat pràctiques, com el robot guardià, que es connecta al nostre telèfon mòbil i a través d'una càmera i de comandanents el podem fer vigilar la casa quan no hi som, els botons del telèfon ens serveixen per fer moure el robot des d'una part a un altre de la casa. Aquest robot té una versió "mainadera" amb una menjadora incorporada per vigilar gats i gossos, si estem de viatge.

L'any passat a l'Exposició Universal d'Aichi les grans empreses de tecnologia com SONY, TOYOTA o HONDA van incorporar robots als seus pavellons, l'èxit va ser brutal, les cues per visitar les mostres eren de sis hores!

Entre els robots esposats el més famós és Asimo, de Honda, he tingut l'oportunitat de veure'l en directe i us puc dir que és impressionant, i molt bonic (subjectivament).

Asimo pot caminar, pujar escales, córrer, ballar, etc. És evident que Asimo és un entreteniment però la tecnologia motriu que utilitza es pot usar per altres finalitats, que no són el pur espectacle.
Actualment s'està treballant en unes cames mecàniques per ajudar a les persones amb discapacitats motrius. Us imagineu no haver de menester cadira de rodes? Doncs això actualment és possible.

Sony està a punt de llançar un nou robot mascota, degut a l'èxit de Aibo, ara li toca el torn a un robot humanoide, QRIO, un robot que aprèn i evoluciona. Segons l'empresa QRIO ens vol alegrar la vida.

Isaac Asimov, va començar a plantejar-se el futur amb robots i els problemes ètic que comportarien, i va escriure les famoses 3 lleis de la Robòtica
Crec, però que, per ara em penso que les Lleis de la Robòtica d'Asimov ens les saltem, a la "torera"?

Tanmateix no deixen de ser captivadores aquestes imatges.

Actroid-DER, si visiteu aquest link podreu veure vídeos d'aquesta robot humanoide treballant.

dilluns, d’octubre 16, 2006

Jo també vull un estat propi_2 (VIII)


Pere Casaldàliga i Pla, (n.Balsareny, 28 de febrer de 1928), bisbe català de São Félix do Araguaia (Mato Grosso, Brasil).

Des de 1968 viu al Brasil, primer com a fundador d'una missió claretiana al Mato Grosso. Seguidor i predicador de la teologia de l'alliberament, Casaldàliga ha estat bisbe d'aquesta prelatura durant 33 anys. L'any 2005 en va ser rellevat, però continua treballant amb els indígenes i camperols.
La seva denúncia pública dels grans terratinents als que culpa de la misèria local, li ha comportat amenaces de mort en diverses ocasions: Els seus col·laboradors, el pare Jósimo o el sacerdot João Bosco, van ser assassinats i són recordats emocionadament en romeries.
Ha descatacat pel seu posicionament a favor de l'anomenada Teologia de l'alliberament, comdemnada pel Vaticà, en defensa dels pobles que aquest corrent de pensament rebutja anomenar pobres per anomenar-los empobrits, atès que han estat explotats pels països rics.
Els problemes amb el Vaticà van començar amb l'arribada de Joan Pau II, ja que fins a llavors havia comptat amb tot el suport de Pau VI.

diumenge, d’octubre 15, 2006

Jo també vull un estat propi_2 (VII)


Josep Figueres i Ferrer va néixer el 25 de setembre de 1906, a Costa Rica. Fills dels immigrants catalans, Maria Figueres i Forges, i de Francesca Ferrer i Minguella.

El pare de Josep Figueres era doctor i la seva mare professora. La família Figueres Ferrer va gaudir de pertànyer a les classes privilegiades del país en un context històric en que es valorava molt la seva procedència europea. En un principi la família es va establir a San Ramón a la part occidental de Costa Rica.

La seva vida transcorre en el context de la oligarquia dominant al país, classes privilegiades que segueixen hores d'ara influint d'una manera determinat el destí de la nació.
Figueres va esdevenir un home d'influència, posició que el dugué, després de la guerra civil, a presidir la junta provisional del nou govern. Aquesta junta s'anomenaria "Junta Fundadora", i va mantenir-se al poder 18 mesos. Durant aquest període Figueres introduiria unes reformes revolucionaries no només al país, a Amèrica, però al món sencer.

La més rellevant va ser l'abolició de les forces armades, en un principi per avortar possibles cops d'estat, d'altra banda tant freqüents a la regió.
Segons el mateix Figueres la idea d'abolir l'exèrcit li va venir inspirada per la novel.la de H.G. Wells "Outline of Histori", segons H.G. Wells:"el futur de la humanitat no inclou les forces armades." La policia sí, perquè ningú és perfecte." Així doncs Costa Rica és un dels pocs països del món sense forces armades. Malgrat tot manté un cos de policia de 7.500 efectius per un total de 2.3 milions de persones.

Una altra de les mesures de Figueres va ser extendre el sufragi a les dones i als analfabets.

Legislar un sistema de benestar social, modèlic al continent.

Nacionalitzar la Banca.

Garantir el sistema d'educació públic.

Concedir la ciutadania als immigrants de raça negra.

Il.legalitzar el partit comunista. Potser la mesura més qüestionable.

Es pot considerar Figueres com el pare del nou estat de Costa Rica. Un país que d'altra banda gaudeix d'estavilitat política, i qualitat de vida en uns estàndards exemplars a la zona. La política ecologista i preservacionista de l'entorn natural del govern han convertit al país en una jardí verge enveja del món sencer.

Els que vam poder veure el programa de TV3 Afers Exteriors, dirigit i presentat per Miquel Calçada, ens vam adonar que l'oligarquia del país és bàsicament catalana o d'origens catalans. No deixa de ser "curiós" que un dels països més modèl.lics i estables d'Amèrica hagi estat forjat per catalans.

dissabte, d’octubre 14, 2006

Alacant, 19 de juliol de 1976

Primera Manifestació a Alacant

Què ens ha passat des d'aleshores? Veieu alguna bandera blavera? Llàstima de somni de país.

Jo també vull un estat propi_2 (VI)


Jaume Partagàs i Rabell, (Arenys de mar 1816 - la Havana 1868). Tabaquer.

En Jaume Partagàs va aprofitar l’experiència adquirida en la indústria tabaquera cubana per establir-se pel seu compte i fundar la Real Fabrica de Tabaco Partagàs, al carrer indústria número 60 de la Havana. Es va triar aquest nom perquè suposadament Partagàs proveïa a varis membres de les nobleses europees i asiàtiques. Don Jaume va ser propietari de les millors plantacions de tabac de Vuelta Abajo la regió productora de l’illa caribenya. Aquesta qualitat de la matèria primera va donar als seus cigars molt prestigi internacional, i la marca va esdevenir una de les més exitosses. A més a més va introduir nous mètodes de fermentació, i dessecat del tabac.
Per una altra banda és llegendari el tracte que donava als seus empleats, un dels exemples és la contractació d’una persona que llegia als seus treballadors mentre enrotllaven els cigars.
Jaume Partagàs va ser assassinat l’any 1868 potser per un rival comercial o un per causes d'un “afer amorós”, els seus bens van passar a mans del seu fill Josep.

Vaig tenir el plaer de visitar l’illa de Cuba fa uns anys. A la ciutat de Pinar del Río, encara es fabrica tabac a la manera tradicional. Però la gent de la zona explica que els "senyors" es feien enrotllar els cigars per minyones mulates d’extraordinària bellesa, aquestes enrotllaven les fulles utilitzant les cuixes com a suport, refregant el rotlle a dalt i a baix, i després segellant el cigar amb la boca passant la llengua com qui tanca una carta.
Hi ha moltes històries sobre l’excentricitat, la riquesa i l’opulència dels indians. Algunes són llegendes, però el que sí és evident és la presència catalana a l’illa, amb noms com José Martí, líder de la independència, el carrer i hotel Monserrate, l’avinguda Pujol, o a Barcelona, la placa Reial, una còpia de l’Havana, amb l'única diferència del tipus de palmeres. Només cal passejar pel cementiri de la Havana per veure tots aquest Panteons i mausoleus de catalans il.lustres, per adonar-se dels nostres lligams amb aquelles terres. És potser per això que ens l'estimem tant.

divendres, d’octubre 13, 2006

Jo també vull un estat propi_2 (V)


Don Facund Bacardí Massó (Sitjes1813–Santiago de Cuba 1886). Va ser el fundador de la companyia destil.lera de rom Bacardí l'any 1862

Bacardí va néixer com molts altres indians, en un poble de la costa catalana, Sitjes.
La seva família es dedicava a la fabricació de materials per a la construcció. Va emigrar a Cuba l'any 1830. Catorze anys més tard seria propietari d'una botiga de queviures i altres mercaderies.
L'any 1852 va començar a experimentar amb la destil.lació del rom, o el brandy de canya de sucre, fins que va aconseguir un producte suau i de molta qualitat. L'any 1862 va comprar una destil.leria i va començar a produir el rom Bacardí. Deu anys més tard cediria l'empresa als seus fills Emili i Facund.
El seu producte va gaudir d'un prestigi internacional degut a la seva qualitat.

L'èxit comercial més important, potser, va ser la gran difusió que el rom va adquirir durant els anys 50 del S.XX, escriptors com Hemingway, i la seva "afició" pels convinats de rom, com el mojito o el daikiri, van sofisticar aquesta venguda, fins aleshores, típica de gent del mar.

La revolució cubana no va ser generosa amb la família Bacardí, que va haver d'abandonar les seves bodegues i botes de roure, que ara utilitza el govern cubà sota el nom de Havana Club, en un principi volien utilitzar el nom de la família, però la legalitat internacional els ho va impedir. Actualment la família Bacardí viu a Miami, però l'empresa és Coca-Cola.

dijous, d’octubre 12, 2006

Jo també vull un estat propi_2 (IV)


Manuel d'Amat i de Junyent (Vacarisses, 1704-7? — Barcelona, 1782) va ser un militar i virrei del Perú.

Pertanyia a una família nobiliària borbònica. Fill de Josep d'Amat i de Planella, primer marquès de Castellbell, i de Marianna de Junyent, filla del primer marquès de Castellmeià, va estudiar a València i a Barcelona. Es va apuntar a l'ordre militar de Sant Joan de Jerusalem i va viure durant set anys a Malta. Va participar en les campanyes d'Àfrica (1724-27), i en el regne de Nàpols a la batalla de Bitonto (1734).

Desprès de viure a Barcelona i a Mallorca, va ser nomenat governador i president de l'Audiència de Xile (1755-61). El rei Carles III el va designar virrei del Perú i president de l'Audiència de Lima (1761-76). Durant el seu virregnat va modernitzar les defenses militars del Pacífic i va fundar el cos armat de la Mare de Déu de Montserrat. Va promoure l'exploració de l'illa de Pasqua (1770) i les tres expedicions de l'Águila (1772-5) a Tahití que van rebatejar com illa d'Amat.

La seva vida privada i, especialment, els afers amb la seva amant, l'actriu criolla Micaela Villegas coneguda com «la Perricholi», van inspirar a Prosper Merimée l'obra Le Carrosse du Saint-Sacrement (1829), i a Jacques Offenbach l'òpera La Périchole (1868)
La tradició diu que les obres d'infrastructura que va encarregar a Lima les va fer per complaure la seva amant. El fill que van tenir, Manuel d'Amat i Villegas, més tard firmaria amb el general San Martín l'emancipació de les colònies d'Espanya.

De tornada a Barcelona va fer construir un palau a la Rambla, avui anomenat Palau de la Virreina, i una torre d'estiueig a Gràcia que no s'ha conservat. El palau, d'estil rococó, va ser construït per Josep Ausich i els escultors Carles Grau i Francesc Serra. El 1779 es va casar amb Maria Francesca Fiveller de Clasquerí i de Bru, coneguda popularment com «la virreina». A la mort de Manuel d'Amat la seva esposa va continuar vivint al palau i li va quedar el seu malnom.
Un nebot seu era l'escriptor Rafael d'Amat de Cortada i de Senjust, baró de Maldà.

Fragment extret de la Viquipèdia.

dimecres, d’octubre 11, 2006

Jo també vull un estat propi_2 (III)


Fra Juníper, Ginebró, Serra (24 de novembre de 1713 - 28 d'agost de 1784) fou un frare Franciscà mallorquí que fundà la missió de l'Alta Califòrnia.

Nascut a Petra, Mallorca el 24 de novembre de 1713, va ser batejat a l'Església Parroquial de la localitat com a Miquel Josep Serra i Ferrer. La seva família era d'orígen humil i va haver de fer notables esforços econòmics per poder-li assegurar una bona educació al Convent de Sant Bernadí de Petra primer i al de Sant Francesc de Palma després, on fou ordenat frare Franciscà el 15 de setembre de 1731, amb setze anys d'edat. Fou en aquell moment quan es canvià de nom i passà a anomenar-se Juníper en honor a Sant Juníper, seguidor de Sant Francesc d'Assís. Els anys següents es dedicà a l'estudi i l'ensenyament de la filosofia i les humanitats al Convent de Sant Francesc de Palma i a l'Estudi General Lul·lià. També fou en aquesta època quan es doctorà en teologia i filosofia a l'Estudi General, on de 1743 a 1749 ocupà la càtedra de filosofia.
El 13 d'abril de 1749 abandonà Mallorca rumb a les possessions espanyoles a Amèrica, fent escala a Màlaga i Cadis, per tal d'ensenyar filosofia a la Ciutat de Mèxic i Veracruz. Fou precisament en un dels viatges que va fer entre les dues ciutats on es va lesionar una cama, molèstia que el va acompanyar tota la seva vida. Segons el que tenim documentat avui dia, fou una llarga travessia de 99 dies amb molts incidents, ja que es va fer durant la temporada d'huracans a les Antilles.
Un cop arribat a Nova Espanya, fou enviat a Santiago Xalpán, a Sierra Gorda, al nord de Querétaro, on ensenyà als habitants d'aquelles contrades tècniques d'agricultura durant vuit anys. Igualment, també fundà camps de treball per a nadius, on els ensenyava a teixir i s'interessà per la llengua materna dels amerindis nadius, per tal que poder-los impertir la catequesi i l'eucaristia en una llengua que entenguessin. Més tard, tenia previst anar al territori dels indis Apatxes, però la mort del virrei de Nova Espanya va interrompre els seus plans, retirant-se a Ciutat de Mèxic per uns anys.

L'expulsió de l'ordre dels Jesuïtes d'Amèrica pel rei Carles III ocasionà un gran canvi de plans als Franciscans en general i a Juníper Serra en particular. El virrei de Nova Espanya es va veure obligat a encomenar als Franciscans el control i manteniment de les missions que els Jesuïtes tenien fins aleshores a la Baixa Califòrnia i començar la colonització de l'Alta Califòrnia, al nord. D'aquesta manera es va organitzar una expedició de la qual el governador militar Gaspar Portolà era el cap militar, mentre de Juníper Serra es feia càrrec de les tasques d'evangelització. La missió va partir del port de San Blas, a la costa del Pacífic de la Baixa Califòrnia el 1769 i va fer una petita escala a la missió de Nuestra Señora de Loreto. Juníper va anar amb l'expedició terrestre duent el bestiar, mentre que els soldats viatjaven per mar amb la nau San Carlos. La primera missió fou fundada a l'anomenada Frontera de la Gentilitat, que separava els americans cristianitzats dels que encara eren considerats com a salvatges, i fou anomenada San Fernando Rey de España de Vellicatá. Aquesta fou l'única missió fundada a la Baixa Califòrnia pels Franciscans. Així, els Franciscans i el rei s'uniren per treure'n benefit mutu, uns per evangelitzar l'Amèrica del Nord i els altres per consolidar les seves possessions al Nou Món.

Després de grans pèrdues de l'expedició, s'aconseguí arribà a l'actual Estat nord-americà de Califòrnia, on la primera missió fundada fou San Diego de Alcalá, actual San Diego. Inmediatament començà la conversió dels amerindis que habitaven aquelles terres al cristianisme. En els tretze anys que va durar l'expedició, Juníper Serra fundà vint-i-una missions més en la gran extensió de terreny compresa entre la Frontera de la Gentilitat i la badia de San Francisco.

L'EXPEDICIÓ CATALANA A CALIFÒRNIA
L'any 1769, des de Rio de la Plata fins a Mèxic, tot estava controlat per espanyols i el rei Carles III va decidir conquerir les terres que hi havia més al nord. Per això va nomenar un governador de Califòrnia, que és el protagonista d'aquesta història: Gaspar de Portolà.

Al segle XVIII les terres de Califòrnia havien estat molt poc explorades. Però un navegant espanyol, Sebastián Vizcaíno, un segle i mig enrere, havia fet una descripció d'una badia immensa que havia vist des del vaixell. Havia calculat que era 37º de latitud nord i la va anomenar Monterrey.
La missió encarregada a Gaspar de Portolà era trobar la badia de Monterrey i establir-hi una colònia. L'ocupació espanyola d'aquestes terres de l'Amèrica del Nord no era ben bé una colonització perquè no hi havia prou colons per ocupar-les i el que feien era anar avançant i fundant una missió religiosa cada 40 o 50 quilòmetres.
San Diego va ser la primera missió que Gaspar de Portolà i el pare Ginebró Serra, més conegut amb el nom de Junípero Serra, van fundar a Califòrnia. I des de San Diego, a l'agost de 1769, van sortir amb l'objectiu de trobar la famosa badia de Monterrey, a uns vuit-cents quilòmetres cap al nord. Es van dividir en dos grups. Un grup havia d'anar amb vaixell, ple de provisions i materials per construir la nova missió. L'altre grup, dirigit per Gaspar de Portolà, havia d'anar per terra. El pare Ginebró Serra es va haver de quedar a San Diego.
L'expedició de Portolà va avançar sense novetat les primeres setmanes, però quan feia quatre mesos que caminaven, els ànims dels expedicionaris van començar a defallir, tal com narra l'enginyer de l'expedició, Miquel Constansó, en el diari personal. Només els feia seguir l'objectiu d'arribar als 37º de latitud nord i trobar Monterrey, on suposaven que ja els esperava el vaixell ple de provisions. Però quan van arribar als 37º només van trobar una petita cala i Portolà va pensar que aquella badia de Monterrey no existia, que només havia estat la il·lusió d'un navegant. Va assumir el fracàs i va decidir tornar a San Diego. En el camí de tornada van clavar una creu en una platja per si el vaixell, amb l'altra part de l'expedició, hi arribava algun dia.
Del fracàs de l'expedició, n'ha quedat constància en els diaris de Portolà i Constansó.
Quan van arribar a San Diego, derrotats, el pare Ginebró Serra estava fet una fúria i els va fer tornar cap amunt i aquesta vegada ell també hi va anar. Al cap de trenta-vuit dies, al juny de 1770, van arribar allà on havien plantat la creu la primera vegada i es van adonar que justament allò era la famosa badia de Monterrey. Resulta que Sebastián Vizcaíno havia comès un error en calcular la latitud, que no era de 37º sinó de 36º36' i ells no havien sabut reconèixer la badia.
A la badia, hi van instal·lar una gran missió, San Carlos Borromeo del Carmelo, l'actual Carmel. Però els espanyols no s'hi van quedar gaire temps. Al cap de poc menys de cinquanta anys, Califòrnia va passar a formar part de Mèxic i el 1848 es va incorporar als Estats Units d'Amèrica.

Text extret de la Viquipèdia i el web de TV3.

dimarts, d’octubre 10, 2006

Jo també vull un estat propi_2 (II)


Ferran Cortès, conqueridor de Mèxic

Al llibre "Algo sobre el estado religioso y social de la isla de Mallorca", del canonge Tarongí, publicat per primera vegada l’any 1877,hi ha una referència al Cortés conquistador de Mèxic.

En la part del llibre que intenta sembrar el dubte sobre l’origen inequívocament jueu dels xuetes de Mallorca, pàgines 208 i 209, hi trobem:

"La familia de D. Bartolomé Cortés, primo de mi madre, ostentaba escudo heráldico, sobre su sepulcro del convento de Santo Domingo de Palma, por estar emparentada en el siglo XVI con la familia de Hernan Cortés; y tanto es así que cuando á mi tío materno D. Ignacio Cortés, se le nombró canònigo de Jalapa, en Méjico, (muerto en Barcelona el año pasado al regresar á Mallorca, su patria), el Gobierno de aquel país le reconoció el título de descendiente del afamado extremeño que venció a los Mejicanos en Otumba".

L'historiador Jordi Bilbeny ens torna a sorprendre amb l'afirmació Ferran Cortès, Príncep de Catalunya
Al web de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya trobem proves gràfiques d'iconografia catalana relacionada amb Cortès que podeu veure visitant aquest enllaç

Taiiku no hi, el dia dels esports.

Ahir va ser festa nacional, aquí al Japó, el motiu celebrar l'aniversari dels Jocs Olímpics a Tòquio l'any 1964.
En realitat els jocs es van inaugurar en dia 10 d'octubre però el govern organitza el calendari perquè aquesta festivitat coincideixi amb algun cap de setmana i així evitar "ponts i passarel.les" tant comuns a Catalunya.
Els jocs de Tòquio van ser la demostració de que, el Japó, després d'una postguerra duríssima havia arribat a un grau de desenvolupament econòmic envejable pel món sencer. Uns jocs que els pares recorden, encara sorpresos, perquè aquell petit país llunyà, arruïnat per la follia dels seus dirigents, pogués organitzar tan eficientment uns Jocs Olímpics. Aquest esdeveniment i la posterior Exposició Universal d'Osaka van demostrar al món que Japó, a partir de les hores, era un dels "grans" a tenir en compte.

De vegades esdeveniments com els Jocs Olímpics situen ciutats als mapa per aquelles persones que viuen en països llunyans, o sorprenen al món, pels resultats aconseguits. Molta gent, com jo mateix, desconeixíem Seoul abans dels Jocs del 88, i ens vàrem sorprendre d'un país, Corea, que creiem del Tercer Món.

Algú diu que Barcelona, es va situar al mapa, l'any 92 i que gràcies al Jocs Olímpics el món ens va conèixer, i així Barcelona ha esdevingut la ciutat "cosmopolita" que es ara.
Jo dic que això és mentida, hores d'ara molt poca gent, sobretot els joves, recorda els Jocs de Barcelona, i malgrat tot coneixen la ciutat.
Barcelona al món era coneguda i molt, abans dels jocs. Per Gaudí, Picasso, Miró, el Modernisme, fins hi tot Dalí. I és clar el Barça.
Les infraestructures olímpiques responen a uns vells plans del President Macià, el poc conegut Pla Macià, i en pocs anys han quedat obsoletes. Les vies que comunicació que realment necessitem no existeixen i les que tenim no estan a l'altura d'una capital europea.
Ara Japó després d'una tria interna entre Kyushu i la capital, es torna a presentar al comitè Internacional Olímpic per organitzar uns Jocs Olímpics. El país necessita cohesionar la població, engrescar-la en un projecte comú. Japó va necessitar uns Jocs fa anys per demostrar al món del que eren capaços, ara potser necessita demostrar-se a si mateix que encara són capaços de fer coses grans.
I Barcelona? Què necessita per adonar-se que és una ciutat tan extraordinària que no ens cal ni fòrums i jocs, sinó la voluntat de ser gran i recordar, que fa segles va esdevenir capital d'un imperi.

divendres, d’octubre 06, 2006

No hi ha censura a la Blogosfera

Avui m'he assaventat que l'anunci de les seleccions catalanes ha estat retirat de les televisions públiques, això és un atac contra la llibertat d'expressió totalment descriminatori.

Plataforma per les seleccions catalanes

We are the champions en japonès

Versió karaoke

El diumenge juguen dues seleccions de football nacionals, que normalment no poden jugar, perquè no les deixen. Al japó el football s'està consolidant com a un esport de masses. Ara encara no és tant impportant com el baseball però déu ni do.
Malgrat que a mi no m'agrada massa el football, ni els esports en general, m'agradaria veure el partit, si algú sap com fer-ho per internet que m'ho faci saber. I així podré cantar el "we're the champions" amb en Koichiro, el germà de l'Aya, que per cert, juga a football sala amb la samarreta de la selecció catalana.

Si em voleu acompanyar us passo la lletra de Queen traduida al japonès, no passa res si desafineu, molt japonesos també ho fan.


warera yokozuna (we are the champions)

nariyamanai hakushu no naka ojigishita tomito meisei
soreni matsuwaru
iroirona iikoto okagesama
demo sorewa rakudewanai
choushi noii funatabi demonai
iunareba chousen da
misumisu haji wo sarasuwakeniwaikanai
warera yokozuna tomodachiyou
senshuurakumade tatakaou

warera yokozuna,
sekaino

dijous, d’octubre 05, 2006

Lluita de reines

Els fanàtics del J-POP, segur que sabreu millor del que parlo.
Però, per fer-vos enveja us puc dic que jo estic visquen la "guerra" en directe.
Per què? Doncs perquè he tingut la sort de que aquesta lluita per la corona va començar, si fa o no fa, el mateix temps que jo aterrava al Japó.

El diari Mainichi, de referència a casa meva, per motius personals, publicava el cap de setmana un article que feia esment a aquesta lluita per consolidar-se com a reina del pop japonès, per cert, aquí en diuen princesa.

La guerra bruta de les j-pop princess, així es titulava l'article del Mainichi Shinbun, i és que sembla cada dia més evident l'alt contingut eròtic de les cançons de Kumi Koda i la seva estètica Dolce & Gabbana.
És el mercat del pit i cuixa, poc freqüent en aquest país. Aquest "boom" eròtic la va convertir en la guanyadora dels últim premis musicals Nihon Record Taisho, els Grammys japonesos.

Però en aquests moments ha començat una campanya de descrèdit contra Kumi Koda protagonitzada per una altra candidata al tron, una altra princesa que sortit del no res i en pocs mesos ha fet trontollar la balança, Ai Otsuka.

L'actual reina, Ayumi Hamasaki, una nina, petita i bufona, es queda al marge de la polèmica, potser per que ja ho ha guanyat tot. O potser espera de les dues aspirants s'esgarrapin entre elles i, així, la deixent tranquil.la.

La polèmica va començar quan Ai Oktsuka, que fa de nena bona va criticar Kumi dient que era vulgar i "actuava com una hostessa barata de bar".
Kumi, ve respondre que, segons ella, Ai no té talent.

Així tenim tres estils i els tres intenten seduir el públic, no només els nois, sinó les noies, que prendran alguna d'elles com a model.

Qui guanyarà? La resposta als propers Nihon Record Taisho.

La supremacia dels artistes japonesos respecte als estrangers és indiscutible, només cal mirar la llista de més venuts, o "baixats" per veure que són pocs els artistes estrangers que entren als "Top" de les llistes.
Si comptem que Japó té 125 milions d'habitants i que el J-POP és un fenomen mundial, el negoci sembla prou profitós.

Al Japó, com uns podeu imaginar, hi un munt de discogràfiques, la més important Avex, però no es queden enrere altres segells o promotores com Sony, o Johhny's Entertainment (janisu).
Aquesta última Johhny's és una fàbrica de grups, un planter inacabable d'artistes. Una agència dedicada en exclusiva a promocionar grups masculins.  Comencen des de petits, potser 9 o 11 anys, els fan cantar i ballar acompanyant als grans. Sempre vestits, amb una estètica glam-kistch, que fa por, entre els seus èxits cal destacar SMAP un grup molt consolidat ( tots ells actors, presentadors o models ja consagrats), encapçala les llistes.

Pel que fa a les noies, Avex és la més important, aquesta discogràfica actualment produeix el èxits més espectaculars del pop local.
Entre elles l'actual reina Ayumi Hamasaki, la Madonna japonesa, malgrat la seva joventut, és però, la veterana a enrocar, i la millor candidata és Kumi Koda, ascens de la qual us he parlat.
Al Japó quan un actor o cantant o actriu té èxit, te'n fas un fart de veure'l per tot arreu, al metro, la tele, al carrer en tanques, un tip. Després, alguna empresa l'agafa com imatge, com Panasonic amb Ayumi, Flets (telefònica) amb SMAP,  i tots els anuncis els fan ells.

Aquesta noia la Kumi, ja fa temps que la va veiem més, i més, i ja és la imatge de Coca-cola Light (diet coke). Tot ha estat una campanya de marqueting molt ben orquestrada pels seus representants, un equip de 20 persones, com el disseny del propi personatge, creat per succeir Ayumi, plàstica, dietes brutals, i fort contingut eròtic.

Ayumi Manasaki

Kumi Koda

Ai Otsuka

dimecres, d’octubre 04, 2006

El Sant Pau

Quan ens diuen que els catalans, "aferrats" a la nostra cultura ens tanquem i ens tornem provincians, qui ens ho diu s'oblida de personatges com Carme Ruscalleda.
La Carme és un dels millors Chefs de cuina d'Europa, propietària del Restaurant Sant Pol, guardonat amb dues estrelles Michelin.
La Carme també, ha obert un restaurant a Tòquio, és el Sant Pau. Un restaurant on la meva butxaca "cosmopolita" no pot accedir. Almenys de moment.
Al web del restaurant la Carme insisteix a reivindicar  la cultura catalana, i la seva cuina. El seu missatge, adreçat en japonès i angles, ens parla de la cuina mediterrània, els seus sabors i Catalunya. Només he trobat un cop un esment a Espanya, esment "obligat", per explicar als seus clients japonesos, on és Catalunya, i vincular el país amb Miró, Gaudí i Barcelona, és clar.

El Sant Pau és un restaurant car, i elegant, (l'he vist per la televisió), situat al barri de Ginza, la zona més elegant de Tòquio.

Hi ha un programa de cuines de la televisió japonesa on els presentadors primer han de sopar i desprès endevinar el preu, qui més s'allunyi valor real, paga. Qui més s'acosta rep un regal, a part del sopar, per part del restaurant. El premi del Sant Pau era una capsa de fusta plena d'embotits i vins catalans. La forma de la capsa, digueu-li "folklòrica", un mapa del principat pintat amb la Senyera. Kitsch? Potser sí, però el "Maitre" va usar el mapa per explicar Catalunya i la procedència dels productes. Jo en diria publicitat subliminar. Un deu per la Carme.
Els comensals van quedar satisfets i jo també. Per cert en compte pujava 500.000 iens per cinc persones.



Menú degustació del Sant Pau, migdia

MARINATED GAMBA
cherries mustard, turnip, hazelnuts, inspired in a painting of Riera-Aragó

SQUID
pilota, spleen, its ink, fresh lettuce and bonbon

SCABBARD FISH
its broth, confited potatoes, tender onions

CHICKEN
cold with vinaigrette, black olives, tomato

PLUMA OF IBERIAN PORK
water melon, melon, lentils

THE CHEESEBOARD WITH CONTRASTS

FIRST DESSERT
raspberries, black beer, sponge cake

SECOND DESSERT
two chocolates, crunchy pistachios ice cream, milk and cacao noodles, Amaretto

Platters of assorted confectionery
coffee or tea



¥22,000 vi a part

dimarts, d’octubre 03, 2006

Una excursió familiar

Després d'una hora i mitja de Shinkansen, fem transbord en un tren d'un sol vagó. La línia és tant local que entre els passatgers només hi ha iaies i alguna família, que com nosaltres, busca allunyar-se de la gran ciutat.
El "trenet" és lent, però còmode, para a cada estació, gairebé cinc minuts, són estacions de fusta, antigues, moltes de segur que han sobreviscut la Guerra.
Al final del trajecte, una altre hora, semblava que la vida s'hagués aturat en aquell indret, un desacceleració diguem-ne "aclimatativa", de passar del tren bala al carrilet.
A l'estació ens espera la família, que va marxar un dia abans, en cotxe. Anem a dinar a un restaurant de renom per les seves "unagi" a la brasa, anguiles. Molta gent s'espera, la fama del local atreu molts clients, però la parròquia és local, es veu a les cares brunes del sol, molt diferents de la gent de Tòquio, on tenir la pell blanca és un signe de distinció.
Les anguiles són prou bones però s'ha de ser japonès per entendre la fal.lera per l'article en qüestió. Anguiles a la brasa en salsa de soja dolça, presentades sobre un vol arròs blanc. El premi vindrà després.

El regal

No m'havien parlat mai del Ryotanji, un temple budista fundat l'any 733 destruït pel la família Imagawa, rival dels Togugawa l'any 1572 i reconstruït ja en l'època Edo. La joia de temple és el seu Jardí, dissenyat per un important paissatgista del S.XVII Kobori Enshu.

El jardí recrea la paraula "kokoro" cor, en el seu caràcter xinès (kanji).
Canvia durant les estacions de l'any combinant els colors d'una manera màgica i elegant. És la perfecció de la bellesa en el seu punt àlgit. I regna un pau i una serenor que voldries que t'acompanyessin cada dia.

Aquestes meravelles et fan entendre l'afició dels japonesos pels jardins i les flors, en la vida actual aquests racons de harmonia alimenten l'esperit i et carregen d'energia.

La mare de la meva parella es deia Sugisaki, de soltera, nom que va perdre al casar-se amb el seu marit, seguint la tradició que també tenen altres països europeus. Es veu que els avantpassats Sugisaki, eren Samurai, i part de la família va contribuïr en la construcció del temple, com a prova encara hi ha l'emblema de la família al costat de l'emblema dels Takugawa, els Shogun.
Els samurai van desaparèixer com a "casta" durant la Restauració de Meiji, al S.XIX, però encara hi moltes famílies japoneses que guarden alguns tresors familiars del seu passat noble, com ara els Kamon (emblemes familiars).

En cas d'emergència o foc, tecnologia japonesa.


Després de la visita al Ryotanji, vam arribar a l'hotel, que de fet no era un hotel sinó un Ryokan, una fonda japonesa. Algún dia us parlaré dels Ryokans, hotels decorats a l'estil japonès, on t'has de posar kimono i que tenen, els bons, piscines d'aigües termals. El sopar i l'esmorzar van inclosos amb l'habitació, bo, si t'agrada provar noves experiències i la cuina local. La foto mostra les vistes des del bany.

El Ryokan és el lloc perfecte per descansar, gaudir de tranquil·litat i carregar les piles.

El sopar era tant bo i abundant que vaig haver de deslligar-me l'obi (cinturó) del kimono per poder alliberar "tensions".

L'endemà un altre regal, visita al Temple Hokoji Hansobo. Si heu vist la "Princesa Mononoke", us diré que estic segur que en Miyazaki es va inspirar en aquest temple per crear els "Kodama" (els follets del bosc). El temple està en mig d'un bosc d'arbres centenaris, i escampats pel bosc hi ha unes 500 figures de pedra dels Rakans (els deixebles de Buda). Els seus rostres somrients et donen la benvinguda i et conviden a passejar. Dins del temple, amb sorpresa, descobreixo una figura molt familiar, un "caganer", de fet és un déu de la fortuna, a qui, les fadrines resen per trobar marit, però la seva posició no deixa cap mena de dubtes, al final un vellet que ens fa voluntàriament de guia ens ho corrobora, està "plantant un pi".



Molt sovint els extrems es toquen i tant lluny del nostre origen ens podem trobar amb costums i tradicions que ens són tant familiars.

De tornada, en cotxe, tots fèiem la becaina tips de bellesa i de menjar, menys el meu sofert sogre que va conduir més de 3 hores acompanyat de la insistent veu del navegador que li deia que havia de parar a descansar, "otsukaresama desu".

dilluns, d’octubre 02, 2006

Jo també vull un estat propi_2 (I)

El proper 8 d'octubre començarà la segona campanya proposada per Xavier Mir; "Jo també vull un estat propi".
El motiu l'explica al seu blog, però deixeu-me dir que bàsicament, aprofitarem les dates del 12 octubre, dia de la "Raza" o de la "Hispanidad", per reivindicar un cop més un estat sobirà per la nostra nació.

Els espanyols han imposat com a "Fiesta Nacional" el 12 d'octubre, coincidint i celebrant el descobriment d'Amèrica, i el Nou Món. Des de sempre aquesta fita històrica i humana, s'ha atribuit a una empresa castellana, feta per castellans i per a major glòria de Castellà i Espanya. "por Castilla y por León nuevo nundo halló Colón"; i un be negre!
Darrerament però, són més les veus i les proves de que el descobriment d'americà va ser una empresa catalana, duta a terme per catalans amb diners catalans. I que la censura espanyola ha intentat, des de fa segles, ocultar aquests fets i negar les evidències.
És per això que jo, des del meu blog, aprofitaré la campanya per reivindicar el paper dels catalans a Amèrica.
No esmentaré Cristòfor Colom ja que ja ho vaig fer a l'anterior campanya, ni Amerigo Vespucio, que segons, Jordi Bilbeny (de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya), no era tal sinó Aimerich Despuig o Juan Sebastián el Cano qui podria ser Joan Cacirea del Canós, fill del senyor de Montcortès, Clariana, i el Canós a la Segarra. Tots aquests els podreu trobar al web de la Fundació (www.HistoCat.cat)

He triat uns altres, persones que han influit de manera rellevant en la història americana.

Ferran Cortès, conqueridor de Mèxic.
Fra Juníper Serra, jesuïta, fundador de Califòrnia.
Manuel d'Amat i de Junyent, virrei del Perú.
Facund Bacardí i Massó, fundador de les destil.leries de rom que duen el seu nom.
Jaume Partagàs i Rabell, fundador de l'empresa tabaquera Partagàs.
Josep Figueres i Ferrer, president de la República de Costa Rica.
Pere Casaldàliga i Pla, bisbe emèrit de São Félix do Araguaia, Brasil.

Segur que me'n deixo molts i molt importants, com José Martí, líder de la revolució cubana, fill de pare València; o Joan Oró, científic de la Nasa; el cardiòleg Valentí Fuster, director de l'Institut Cardiovascular de l'Hospital Mont Sinaí de Nova York; l'economista Xavier Sala-Martí, professor a la Universitat de Columbia, etc. I d'altres, més petits, com el company blocaire, Raül Vado, que quan era a Califòrnia feia pedagogia explicant Catalunya, o el meu amic Jordi Pedrola que intenta explicar la nostra cultura a través de les seves conferències sobre l'art romànic a la seva ciutat d'acollida, Chicago.

Dedico aquest post a tots aquells il.lustres personatges, i als que encara treballen dia a dia per fer Amèrica una mica més catalana.

Per cert aqui està la invitació que he rebut de l'ambaixada espanyola, on ens conviden a celebrar la "fiesta nacional", no sabia que es podien assassinar braus al Japó.

Cliqueu la imatge per augmentar la vista.