Una excursió familiar

Després d'una hora i mitja de Shinkansen, fem transbord en un tren d'un sol vagó. La línia és tant local que entre els passatgers només hi ha iaies i alguna família, que com nosaltres, busca allunyar-se de la gran ciutat.
El "trenet" és lent, però còmode, para a cada estació, gairebé cinc minuts, són estacions de fusta, antigues, moltes de segur que han sobreviscut la Guerra.
Al final del trajecte, una altre hora, semblava que la vida s'hagués aturat en aquell indret, un desacceleració diguem-ne "aclimatativa", de passar del tren bala al carrilet.
A l'estació ens espera la família, que va marxar un dia abans, en cotxe. Anem a dinar a un restaurant de renom per les seves "unagi" a la brasa, anguiles. Molta gent s'espera, la fama del local atreu molts clients, però la parròquia és local, es veu a les cares brunes del sol, molt diferents de la gent de Tòquio, on tenir la pell blanca és un signe de distinció.
Les anguiles són prou bones però s'ha de ser japonès per entendre la fal.lera per l'article en qüestió. Anguiles a la brasa en salsa de soja dolça, presentades sobre un vol arròs blanc. El premi vindrà després.

El regal

No m'havien parlat mai del Ryotanji, un temple budista fundat l'any 733 destruït pel la família Imagawa, rival dels Togugawa l'any 1572 i reconstruït ja en l'època Edo. La joia de temple és el seu Jardí, dissenyat per un important paissatgista del S.XVII Kobori Enshu.

El jardí recrea la paraula "kokoro" cor, en el seu caràcter xinès (kanji).
Canvia durant les estacions de l'any combinant els colors d'una manera màgica i elegant. És la perfecció de la bellesa en el seu punt àlgit. I regna un pau i una serenor que voldries que t'acompanyessin cada dia.

Aquestes meravelles et fan entendre l'afició dels japonesos pels jardins i les flors, en la vida actual aquests racons de harmonia alimenten l'esperit i et carregen d'energia.

La mare de la meva parella es deia Sugisaki, de soltera, nom que va perdre al casar-se amb el seu marit, seguint la tradició que també tenen altres països europeus. Es veu que els avantpassats Sugisaki, eren Samurai, i part de la família va contribuïr en la construcció del temple, com a prova encara hi ha l'emblema de la família al costat de l'emblema dels Takugawa, els Shogun.
Els samurai van desaparèixer com a "casta" durant la Restauració de Meiji, al S.XIX, però encara hi moltes famílies japoneses que guarden alguns tresors familiars del seu passat noble, com ara els Kamon (emblemes familiars).

En cas d'emergència o foc, tecnologia japonesa.


Després de la visita al Ryotanji, vam arribar a l'hotel, que de fet no era un hotel sinó un Ryokan, una fonda japonesa. Algún dia us parlaré dels Ryokans, hotels decorats a l'estil japonès, on t'has de posar kimono i que tenen, els bons, piscines d'aigües termals. El sopar i l'esmorzar van inclosos amb l'habitació, bo, si t'agrada provar noves experiències i la cuina local. La foto mostra les vistes des del bany.

El Ryokan és el lloc perfecte per descansar, gaudir de tranquil·litat i carregar les piles.

El sopar era tant bo i abundant que vaig haver de deslligar-me l'obi (cinturó) del kimono per poder alliberar "tensions".

L'endemà un altre regal, visita al Temple Hokoji Hansobo. Si heu vist la "Princesa Mononoke", us diré que estic segur que en Miyazaki es va inspirar en aquest temple per crear els "Kodama" (els follets del bosc). El temple està en mig d'un bosc d'arbres centenaris, i escampats pel bosc hi ha unes 500 figures de pedra dels Rakans (els deixebles de Buda). Els seus rostres somrients et donen la benvinguda i et conviden a passejar. Dins del temple, amb sorpresa, descobreixo una figura molt familiar, un "caganer", de fet és un déu de la fortuna, a qui, les fadrines resen per trobar marit, però la seva posició no deixa cap mena de dubtes, al final un vellet que ens fa voluntàriament de guia ens ho corrobora, està "plantant un pi".



Molt sovint els extrems es toquen i tant lluny del nostre origen ens podem trobar amb costums i tradicions que ens són tant familiars.

De tornada, en cotxe, tots fèiem la becaina tips de bellesa i de menjar, menys el meu sofert sogre que va conduir més de 3 hores acompanyat de la insistent veu del navegador que li deia que havia de parar a descansar, "otsukaresama desu".