dijous, de juny 08, 2017

La Golden Week, la setmana daurada 2/2

Fa poc us parlava de la muntanya que vam pujar, doncs quan vam arribar al càmping ja era de nit, al Japó es fa de nit ben d'hora, així que a les 9 del vespre vam a les forques sopar després d'encendre foc de carbó per primera vegada a la vida, almenys jo que sóc molt de ciutat i de vitro-ceràmica.
L'endemà al matí el nostre "campament" tenia aquest aspecte.

I la Shikibu aquest abans d'esmorzar. 

Com veieu per la roba, al maig, al Japó encara fa fred. 

El meu "senpai", que per cert, es diu Yasunori, explicava facècies a la seva petita audiència. 

El Mirò va caure a la muntanya i es va fer una mica de mal, com es pot veure a les senyal de la cara, es va espantar molt, però no va passar de l'ensurt.

Dues ments diabòliques planejant la tortura que ens farien havent esmorzat.

Mentre la canalla gaudia de l'hamaca. 

Això senyors i senyores es diu Utsukushigahara, i realment va ser una passejada molt agradable. Va ser com viatjar a Escòcia.


Tot i que les primeres imatges semblin post-soviètiques...

camions oruga, abandonats...

"Cims borrascosos" Wuthering Heights, la boira la boira s'acostava als erms i el paisatge desoŀla ens evocaba la noveŀla d'Emily Bronte.

Un campanar de pedra en mir dels erms, una imatge molt poc japonsesa. 


Una carona amable per aminar-nos. 

La veritat és que va la llum que ens va regalar el cel gris va fer que la passejada fos més interessant que si ens hagués fet un dia clar.

A més érem sols!!!

Que us entreneu per fer sonar l'Honorata?










Una imatge tipus "Zelda Breath of the Wild" especialment dedicada als "otakus".

Miró "el Valent" enfrontant-se als trols que sorgien pel camí. 






Aquesta silueta és la de l'hotel amb voliem dinar, però on només tenien magdalenes, que aquí són muffins encara que semblin magdalenes.


Ah! I també pancakes amb mèl!


Feia mot de vent!

Un moment en que es podia veure l'hotel.

I fins aquí les imatges de les "vacances" que sempre són un pal, oi?

dimarts, de juny 06, 2017

La Golden Week, la setmana daurada 1/2

Ja sé que tinc molt abandonat el blog i és que darrerament no tinc temps de respirar, per això fins avui no he pogut penjar les fotos de la Golden Week.
Resulta que ara, a l'Aya se li ha ficat al cap que vol anar de càmping sempre que tinguem un parell de dies lliures, i si això no fora poc haurem de pujar una o una altre muntanya.
La passada Golden Week, que coincideix amb la primera setmana de maig, vam fer vacances com tots els japonesos del món i part de l'estranger.

Som quatre amb en Miró i la Shikibu i ens va acompanyar el meu "senpai" de la feina que es va trobar que no sabia que fer. Així doncs de bon matí vam carregar el nostre cotxe fins ben amunt i vam fer camí cap a Nagano, un llloc que us deu sonar perquè s'hi van fer unes olimpiades.

Només us diré que la muntanya que ens tenia preparada l'Aya es diu Tateshina i que fa més de 2.000 metres, segons les guies es triga unes 4h per pujar. El què no ens va dir es el que ens hi esperava al cim.


Miró és un nen que es passaria el dia al sofà jugant a la Switch, per això als 5min ja feia cara de cansat.

La Shikibu és una atleta molt forta i no té cap problema en enfilar muntanyes. 

L'Aya reia molt mentre ens parava una trampa...


Des que m'he ficat a jugar el Zelda amb Miró, cada cop que veig aquests paisatges m'espero que em surti un mostre de darrera una roca.


Comapreu les cares, l'un que no s'aguanta dre i l'altre com si sortís a passejar per la Rambla ( de Badalona ).

N'hi ha que deien prou i feien vaga. 


Una mica d'ànims patufet!


Val a dir que malgrat les queixes, la vista pagava la pena, al fons hi veieu els Alps japonesos, no és conya, es diuen així.

Més animat?

El meu senpai també està molt en forma, cada dia ve en bici a la feina, 20Km.

Aquí s'entreveia la trampa que ens tenia preparada l'Aya, al cim hi havia...NEU!

No us enrefieu de la foto, el pitjor encara havia d'arribar, el terra relliscava més que les noves rajoles del Passeig de Gràcia.


Temps per a fer el mico. 


Quan semblava que el pitjor havia passat ens esperava un sortejar les roques. 

Les fletxes grogues són per no perdre el camí. 

Aquesta foto la vaig fer amb la neu fins el genolls. 

Ara es veu millor, oi? 


L'altura ens va marejar una mica. 

Els Alps! A l'hivern aquesta vall és tota nevada. 



Abans de baixar, encara ens quedava baixar, un petit dinar amb sabor català. 



Entrepà de truita de carxofes!