dilluns, de desembre 28, 2009

Una reivindicació assolida

Seguint les darreres tendències, que altres països han adoptat, el recent elegit govern Socialdemòcrata japonès liderat pel nostre primer ministre, Yukio Hatoyama, ha decidit canviar el nom de la capital del país, Tòquio i tornar a l'antic nom, Edo, abans que els americans imposessin el canvi. Ciutats com Pequin ara coneguda per Beijing o Bombai anomenada ara Mumbai, són els exemples que han inspirat el nou govern al canvi. Moltes eren les veus que feia temps que ho demanaven, però la conjuntura política no havia estat mai propicia, primer perquè els diferents governs conservadors no volien aquest canvi i perquè no trobaven cap president Nord-americà que estigués obert al diàleg. Els darrers canvis en la política mundial, primer amb l'elecció de Barack Obama i desprès amb l'arribada al poder, per primer cop al Japó, del partit progressista DPJ ( Democratic Party of Japan ) han ajudat a aquesta entesa. Així doncs a partir del primer de gener de 2010 Tòquio tornarà a anomenar-se Edo. El canvi va ser degut a la caiguda del Shogunat ( el govern del General ) i amb la Restauració de Meiji el 1866. Amb el retorn als poders polítics a l'emperador i el trasllat de la cort de Kyoto a Edo, es posava fi a més de 200 anys d'aïllament del país. El nou emperador seduït per la idea de modernitzar el país va permetre l'entrada d'estrangers, hi va ajudar a crear un estat a la imatge dels estats occidentals. El detonant d'aquest canvi polític tan radical va ser l'arribada del comodor Nord-americà Matthew C. Perry l'any 1852 i els seus vaixells de vapor coneguts al Japó com els "Vaixells Negres". Amb l'arribada dels americans, els japonesos van témer que patirien la mateixa sort que els seus veïns, i serien també colonitzats. Els estats occidentals disposaven d'una tecnologia militar fins ara mai vista al País del Sol Naixent i hagués estat fàcil envair el país com ho havien fet a la Xina o l'Índia. L'emperador, doncs, els va obrir les portes en comptes d'enfrontar-se a una maquinària de guerra que no podia vèncer, i així va permetre el comerç a l'interior del país. Els primers occidentals van instal·lar-se a Yokohama a prop d'Edo, en un principi els estava prohibida l'entrada a la ciutat que els locals anomenaven Tòquio ( capital de l'est ) per diferenciar-la de Kyoto ( la gran capital i cort de l'emperador fins aleshores ). Així van començar les confusions, en part per la poca traça dels americans a pronunciar el nom de la ciutat d'Edo, ho feien erròniament i pronunciaven "Yedo", o "Ido", de fet encara pronunciem malament "En", la moneda perquè diem "Yen". "Yedo" en japonès vol dir "femer", i és clar, cada cop que els americans es referien a la capital algun local es sentia ofès i començaven les batusses, cansats d'aquesta situació i com a exemple de la poca sensibilitat que els occidentals tenim envers altres cultures, van batejar la ciutat com a Tòquio, que els era més fàcil de pronunciar. La influència americana va ser tan forta que el Japó modern va adoptar el nom amb una increïble facilitat, sobretot desprès que els americans ajudessin al Japó econòmicament a vèncer a Rússia en el primer gran enfrontament entre l'Imperi i un estat occidental. Durant la Segona Guerra mundial es va tornar a canviar el nom a Edo tot i que els occidentals van continuar anomenant-la Tòquio. Amb l'arribada de l'exèrcit d'ocupació del General McArthur, es va tornar a imposar el nom occidental i fins hi tot es van intentar prohibir els Kanji igual que havien fer els francesos al Vietnam. El problema va ser l'idioma japonès, molt pobre en fonemes, el textos en japonès escrits en alfabet només causaven confusió i desordre en un país enfonsat i caòtic. McArthur va renunciar a imposar l'alfabet però va instal·lar bases militars per tot el país i la obligació de retolar també en anglès tots els senyals de tràfic ( per que els tancs no es perdessin cercant una adreça ). La relació Japó-America ha estat molt forta, i ambdós estats han liderat l'economia mundial des d'aleshores. Tanmateix els temps han canviat i ara torna a ser el moment perquè Japó recuperi la seva dignitat perduda, no trigaran gaire els americans a abandonar les bases militars, començant per Okinawa, i amb el canvi de nom de la capital, s'assoleix una reivindicació nacional molt antiga. El president del govern Metropolità, Shintaro Ishihara, ja ha expressat la seva satisfacció i ha declarat que el primer que farà serà presentar una nova candidatura olímpica sota el nom de EDO 2020.

A la primera imatge es veia Shintaro Ishihara, President del Govern Metropolità, proclamant el canvi de nom en una roda de premsa especial.
Al damunt podem veure el nou rètol de l'antiga línia de metro, Tokyo Line, ara canviat pel de Gran Edo, o "Oedo" en japonès.

Fanàtics celebrant el canvi de nom tots lluent el color de la nova bandera de la ciutat, el lila.

I com no, la nova mascota de la ciutat al mirador que hi ha situat al les torres de l'edifici del Govern Metropolità, la mascota es dirà Edokun, m'han dit que és una "e".

Nota publicada el 3 de gener de 2010.
Aquest post era una broma del 28 del Dia dels Sant Innocents. Tanmateix no tot el que dic es mentida. De fet només m'he inventat que ara es torni al nom antic i que els americans van imposar el canvi, la resta és cert.

La veritat és que Perry va influir en en canvi de regim al Japó.
Que el canvi de nom d'Edo a Tòquio es va produir quan la cort de l'Emperador es va traslladar de la ciutat de Kyoto a Edo convertint aquesta última en capital, tot i que, de fet Edo ja era la ciutat més gran i poderosa del Japó.
Els americans van tenir problemes en pronunciar el nom de la ciutat i en feien la transcripció a l'alfabet com a Yedo, igual que Yen que els japonesos pronuncien "en".
Que van ajudar a vèncer a Rússia.
McArthur va voler obligar als japonesos a adoptar l'alfabet, i va fracassar.
Oedo ( Gran Edo ) és un barri de Tòquio i Tòquio, de fet només és el nom d'una estació de tren, ja que no hi cap part física de la ciutat que es digui Tòquio, en canvi Shijuki, Shibuya o Shinagawa sí són ciutats de Tòquio.

dissabte, de desembre 26, 2009

Molt bons!

Mal m'està dir-ho, però...

Eren boníssims!

Aprenent de cuinera

Per fi m'he decidit a fer canelons, i quin millor dia que Sant Esteve, i poder comptar amb una ajudanta tan eixida. Per cert com que no vaig trobar pasta de canelons i la que vaig veure de lasanya no em va fer el pes ho he provat amb massa de "harumaki" ( rotlles de primavera ) a veure com surten.



divendres, de desembre 25, 2009

Un Tió diürn...

Viure tan lluny de Catalunya i al Japó fa que, de vegades es facin coses tan estranyes com fer cagar el Tió de dia. Sort que és màgic i pot anar d'un costat a l'altre del món on la mainada l'espera amb la mateixa iŀlusió, i tant hi fa si és de dia com de nit.

Als avis japonesos, com cada any des d'en fa quatre, els haig de tornar ha explicar tota la història. Sembla ser que no ho acaben d'entendre mai, i és que mira que n'arribem a ser de "rarets" els catalans...

dijous, de desembre 24, 2009

Tot esperant el Tió...

Un cop més, i com cada any, ha arribat el dia de fer cagar el Tió, enguany però l'hem hagut d'avisar que haviem canviat d'adreça tot i que segur que en Fumera ja li ho havia fet saber, no se li escapa res al Fumera.

La Shikibu-chan a sigut molt bona minyona ha ser companyia al Tió, li ha donat galetes i lleteta abans de dormir, i sempre ha tingut cura d'ell tapant-lo amb la manta per que no tingués fred.

De tan en tan un petó abans de fer nonon...Estem segurs que després de totes les atencions que ha rebut, el Tió cagarà moltes llaminadures i alguna altre sorpresa la nit de Nadal.

Esperem que el Tió sigui molt generós per a tots vosaltres també. Bones Festes!

dimarts, de desembre 22, 2009

Bounenkai

Bounenkai ( 忘年会 ) són les festes que grups d'amics, empreses, escoles, i grups socials en general organitzen abans del cap d'any.
Al contrari del que passa a Catalunya on Nadal es celebra en família i el Cap d'Any amb els amics, al Japó, el Nadal és un dia per anar a sopar amb la parella, fer alguna cosa romàntica o anar a Disneyland. I el Cap d'Any és el dia per visitar els pares i dinar en família.

Per això, i abans dels dies de festa del Cap d'Any, els amics i companys es reuneixen per sopar junts i, per una vegada a l'any, trencar el protocol i fer broma al cap de l'empresa o al professor sorrut.
Al Japó, l'alcohol és el catalitzador social per exeŀlència, no és estrany, doncs, que durant aquests dies hi hagi molts més ciutadans alcoholitzats dormint en estacions de tren i metro la majoria que han perdut el "tren escombra" el darrer de la nit.




diumenge, de desembre 20, 2009

Campions!

dijous, de desembre 17, 2009

Fora les forces d'ocupació!

Desprès de la desfeta japonesa a la Segona Guerra mundial, els EUA van ocupar el país establint bases militars que els servirien de plataforma per dominar el Pacific, i estar aprop d'Àsia. Ben aprop de la zona on visc tenim una base, de tan en tan es veuen passar helicòpters i avions militars. Japó va renunciar a tenir exèrcit, renúncia que està descrita en la seva Constitució. Amb el pas del anys exèrcit americà, ja no és d'ocupació i ha estat, d'alguna manera, un "protector" del Japó envers enemics naturals com Corea del Nord o la Xina. Tanmateix aquestes bases militars provoquen sovint conflictes amb la població autòctona. Els soldats americans, que viuen, i treballen a les bases, són protagonistes d'incidents que molesten als veïns. El pitjor cas ens el trobem a les illes d'Okinawa, un arxipèlag japonès allunyat de la metròpoli. Allí les bases americanes són com ciutats fins hi tot mes grans que els petits pobles de pescadors. Molt sovint la conducta dels soldats americans ha provocat aldarulls, baralles, casos d'escàndol públic, embriaguesa... tot el que es pot esperar dels soldats, molts d'ells de nivell cultural molt baix i que no havien sortit mai dels petits poblets de "l'Amèrica profunda". Les lleis de l'exèrcit americà impedeixen que cap soldat seu sigui jutjat per cap tribunal estranger. Aquest tema ha provocat sovint les queixes del Tribunal de la Haia. Així doncs tots els delictes i faltes comeses per militars americans són jutjades per un tribunal militar de dins la base. Algunes d'aquestes faltes però, queden perdudes entre la burocràcia militar o s'arregles amb canvis de destí de l'inculpat. Els ciutadans d'Okinawa fa molt temps que n'estan tips, i es queixen de la impunitat d'alguns delictes, i del mal estar i els inconvenient de provoquen les bases. Fa poc un incident ha fet esclatar la població de la petita població de Yomitan. Un militar americà va atropellar un home de 66 anys i es va donar a la fuga, refugiant-se a la base, que legalment és territori nord americà. L'home va morir a conseqüència de les ferides. És un cas greu d'homicidi i negació d'assistència. Les autoritats locals han demanat que aquest militar sigui entregat a la justícia japonesa, per ser jutjat. La negativa de la base ha provocat la reacció popular, un 1.500 ciutadans s'han manifestat a les portes de les instal·lacions per demanar el lliurament del fugitiu a la justícia. Les lleis japoneses són molt severes per aquest tipus de delictes, cosa que fa pensar que les autoritats americanes intenten protegir al seu ciutadà. Això és una greu ofensa que demostra menyspreu a les lleis del Japó i la justícia d'aquest país.

divendres, de desembre 04, 2009

El "comerç de l'aigua"

De la "Baishun", prostitució, al Japó és un tema del que no en sé gaire. Només que està prohibida, Peró que com en moltes altres coses els japonesos han sabut donar-li la volta i fer el que volen aprofitant astúcies legals, i eufemismes lingüístic
Fa temps vaig llegir la novel·la "Memòries d'una Geisha" d'Arthur Golden. Els occidentals sempre hem confós Geisha amb prostituta, tot i que no tenen res a veure. La novel·la ho deixa ben clar.

Quan Tòquio es deia Edo i als estrangers els estava prohibida l'entrada al país o restringida a uns quants ports comercials. L'ètica japonesa lliure dels tabús occidentals, no sentia cap rebuig i estava lliure de perjudicis respecte al sexe, i és clar, a la venda d'aquest. Tot regulat, tanmateix, com calia en una societat tant burocratitzada com la japonesa.

Així doncs existia a Edo un barri dedicat al plaers, el Yoshiwara, on es podien trobar locals que alhora eren budells, cabarets i escoles de prostitució. Amb rangs gremials de jerarquitzaven les "Yuujo" les prostitutes, de les "Kamuro" ( estudiants ), les "Hashi Jouro" ( de menys categoria ), les "Kouji Jouro" ( de més categoria ) o les "Oiran" o "Tayuu". Aquestes darreres eren tan famoses i importants que quan anaven a "visitar" un client anaven acompanyades de tot un seguici, i els carrers de la ciutat del "Mizu Shoubai" ( el comerç de l'aigua ) s'aturaven per veure-les passar i contemplar el seu pas ritual d'amunt d'un esclops altíssims. El districte de Yoshiwara tenia el carrer principal l'Akasen ( la línia roja ) pel color dels fanalets, i que potser va inspirar el "Red-light District" d'Amsterdam. Les prostitutes s'exhibien en unes finestres amples amb unes reixes de fusta sense vidres o cortines de paper, uns aparadors on fumaven, i parlaven amb altres companyes i on podien ser admirades pels clients.
Per cert, un dels elements més fàcils per saber diferencial una "Geisha" d'una "Yuujo" es que aquestes darreres duien l'Obi ( la faixa ) del kimono lligat al davant.

divendres, de novembre 27, 2009

Grafistes infantils

El cap de setmana passat vam anar a veure l'exposició anual del grup de Belles Arts de Hadano, una mostra d'obres d'un grup d'aficionats a la pintura liderats per una pintora local. De l'expocisió no us en puc dir res digne de fer esment. Però al mateix centre cívic hi havia una exposició de cartells per un concurs de l'ajuntament. Es tractava de triar el cartell de l'any vinent per alertar al ciutadans dels perills que es poden trobar al carrer. Incivisme, infraccions de trànsit, alcoholisme, delinqüència, etc.
Els cartells van ser dissenyats per nens i nenes de 6 a 12 anys. El cartell guanyador seria reproduït i distrivuït per edificis oficials i comerços de la ciutat.

A part de la qualitat artística dels cartells, n'hi ha de tot. El que més gràcia em fa ensenyar-vos són els temes que ha triat la canalla i com els han il·lustrat.



Aquest va ser el cartell guanyador, avisa d'encendre els llums de la bici.


Crec que no calen paraules, més o menys tots s'entenen prou bé, aquest, potser és el més difícil, aquesta "mongeta" groga, és una alarma que duen els nens, si tiben de l'anella en cas de perill, sona un xiulet ajut i fort que ha d'espantar a l'agressor i avisar als veïns o als membres de la PTA ( l'APPAA).



Per cert aquest darrer s'hauria d'analitzar.
A primera vista sembla que el conductor borratxo del cotxe blau està a punt de provocar un accident ( fa gràcia que malgrat beure dugui el cinturo posat ), el problema és que el cotxe verd està circulant en sentit contrari ( al Japó circulem per l'esquerra com els britànics ).
La meva idea és que el conductor del cotxe blau, en sortir del bar s'ha adonat que anava begut i està fent temps esperant el taxi, mentrestant, alguns amics han deixat les ampolles de beguda d'amunt del cotxe abans de posar-les al maleter, aquestes ampolles seran per celebrar la festa de comiat de solter del conductor del cotxe blau, l'endemà al vespre. El conductor del cotxe verd, però torna a casa després de treballar i mig adormit s'adona massa tard que circula en sentit contrari.

dijous, de novembre 26, 2009

300 milions de iens per 300 iens

La loteria japonesa del cap d'any és com la loteria de "navidad" per 300 iens la butlleta uns 70 ciutadans podran guanyar 200 milions de iens i els que encertin la sèrie, 300 milions.
Aquesta loteria es diu Jumbo Takarakuji ( Takarakuji vol dir loteria ).

Aquest és el disseny de la butlleta de loteria d'aquest any. Em sorprèn, però, que els premis de la loteria no siguin tan abundants com les loteries europees. Tot i que no ens anirien malament uns milionets.
A per cert al canvi d'avui serien uns 1,5 milions i 2,6 milions d'euros.

dimecres, de novembre 25, 2009

Colors per la Selecció Catalana


He sentit a dir que la selecció catalana volia redissenyar la seva samarreta. Jo fa temps que hi rumio, quins són els colors de les seleccions "nacionals"?
Normalment són colors relacionats amb els colors de la bandera de l'estat. Alguns però es remunten a tradicions més històriques, com Holanda i el seu carabassa, el color de la casa reial dels Orange, o el blau dels Savoia per l'equip italià.
La nostra selecció, per a mi ha fallat amb els colors de la samarreta, blanca? Tot i que la negra que llueixen darrerament és molt xuŀla i algun malpensat podria dir que el groc és un referent als colors dels austriacistes durant la guerra de successió.
Parlant de la guerra de successió, he pensat que un disseny que aniria molt bé a les nostres seleccions nacionals seria el mateix de l'uniforme del darrer exèrcit català. El mateix que duien els Miquelets hereus dels Almogàvers.
Per això no m'he pogut resistir de pintar una samarreta de la marca Puma, amb els colors amb els que m'agradaria veure els nostres atletes.
Samarreta blava amb mànigues vermelles, als costats els quatre Pals de Sang. I calces roges, com les dels defensors de 1714.
La selecció els nous miquelets!
Potser recorda al Barça, però qui diu que el club de Barcelona no basés els seus colors en aquest uniforme. De fet els orígens dels colors han estat sempre incerts, o potser amagats...
Recordo un article de l'Avui que parlava dels exercits blaugrana del 1700.
Per cert sabeu de quin color era l'uniforme del exèrcit fraco-espanyol filipista? El Blanc, us sona?

dimarts, de novembre 24, 2009

Dekotora

Dekotora és l'abreviació de Decoration Truck, o camió decorat en anglès. És una moda que va sorgir als anys '70 a partir d'una sèrie de peŀlícules basades en camioners que decoraven els seus vehicles per cridar l'atenció i atreure al clients.
Amb el pas dels anys els dissenys han canviat una mica, ara el que més es fa és el model Gundam, bassat en els robots gegants d'aquesta sèrie d'animació.

Les decoracions es basen en diferents motius, n'hi ha de religiosos, decorats amb déus de la sort i el treball, alguns van decorats amb "kanji" antics, els "edomoji". Altres sembles màquines de "pachinko" ( les escura butxaques japoneses).

Alguns van decorats amb treballs d'iŀlustració amb aerògraf, de models o cantants famoses i personatges de manga. A la zona on visc no se'n veuren gaires, aquesta moda és més aviat típica de la zona d'Osaka, i Kansai, en podeu veure alguns models a al peŀlícula de Ridley Scott, Black Rain. On l'acció passa a Osaka. No em sap greu no veure'n gaires, em semblen un perill que no passaria ni la primera ITV a Europa, no compleix cap de les normes de seguretat que tants mal de caps ens provocaven quan treballava a Manresa dissenyant autocars.

A més a més els conductors d'aquest camions fan por, por de veritat, tenen tots una pinta bastant mafiosa, sembles sortits d'una peŀlícula de "yakuza" dels anys '80. I són Kirstch de nassos, però és una de les coses que fan que els Japó sigui un país tan interessant.





divendres, de novembre 20, 2009

dijous, de novembre 19, 2009

L'ajuntament

L'altre dia vam haver d'anar a l'ajuntament de Hiratsuka, aquesta ciutat, petita, pels estàndards japonesos té uns 260.000 habitants, l'edifici de l'ajuntament és un complex de diferents construccions en una mena de campus. Alguns dels edificis tenen una aquitectura remarcable, altres són tant lletjos que sembla que els hagi projectat l'arquitecte municipal de l'època de Porcioles.
No sabia que el batlle fos una dona, es diu Okura Ritsuko. No està malament en un país tan poc igualitari. Sembla ser que el nou govern del país està pensant en donar el dret a vot als estrangers amb permís de residència permanent. Si tot va bé, serà el meu estatus l'any vinent. M'agradaria poder votar el govern de la meva ciutat.

La bandera de la ciutat amb el seu símbol, una deformació del kanji "平" de la cuitat.

Aquest és l'edifici que més m'agrada, tot i que necessitaria un capa de pintura. Quin problema tenen els japonesos amb el manteniment dels edificis públics?

Aquest és l'edifici central, com la majoria d'ajuntaments està coronat amb una torre de vigilància de poder guaitar la ciutat en cas de desastre.