divendres, de desembre 26, 2008

Un Tió electrònic


Bon dia de Sant Esteve...o bon Boxing Day, que diuen els anglosaxons.
Avui cap a la feina, un dia abans de començar les vacances del Cap d'Any, unes de les més sonades del Japó.

Però us volia explicar la nit de Nadal, aquest any va ser màgica, vam tenir un Tió telemàtic, genial! Gràcies a les noves tecnologies ( Skype ) vam poder fer el Tió amb el meus pares i les meus nebots a Badalona. El més divertit de tot va ser veure la cara dels neus nebots, i haver d'explicar-los que el Tió seria a Badalona a temps per cagar.

Parlant d'explicar, els catalans tenim estranyes tradicions difícils d'explicar als estrangers. Com el caganer o el Tió. Heu intentat mai d'explicar el Tió a un "guiri"? El meu company de feina encara no ho veu clar i a més a més no vol que ho expliqui als seus fills petits, i és que això del "caga Tió", no està fet per la gent del nord.
Amb els anys he perdut la fe ( cristiana ), que ens ve imposada estàndard quan naixem a Catalunya, però el Tió va més enllà, per a mi és l'esperit de la Natura, el cicle vital representat d'una manera "especial", una creença més vella que els romans, i una eina genial per fer que la maidana faci bondat, almenys els dies abans. Potser també ens recorda que, de vegades s'ha de donar un "bon cop de bastó" si es vol aconseguir quelcom, eh Montilla? A veure si algú aprèn la lliçó.

divendres, de desembre 19, 2008

Un any més el Tió visita el Japó

Malgrat la distància el Tió no ha trobat cap dificultat en fer-nos una visita i s'estarà amb nosaltres fins la nit de Nadal. Avisat pel Fumera ja sap que la Shikibu ha estat bona minyona, per descomptat que enguany farà molta caca.

dimecres, de desembre 10, 2008

Mori el Bourbon!

Quina peli més dolenta!

dimarts, de desembre 09, 2008

Llums de Nadal a Shinjuku

He sentit que, degut a la crisi, els llums de Nadal de Barcelona són una mica escarrancits.
A Tòquio els comerciants ho tenen clar, llums ben bonics fer fer venir la gent a badar, i ja se saps, un cop allí sembre cau alguna cosa, si Tòquio, que és tan lletja es veu així de bonica, com no es veuria el Portal de l'Angel...



dilluns, de desembre 08, 2008

Ja has parlat amb Montilla?

Aquesta és la pregunta més freqüent que ens vam fer els catalans en sortir de la recepció organitzada a l'ambaixada espanyola per acollir la delegació del govern de la Generalitat en visita oficial al Japó.
Així doncs la recepció "sorpresa" era la visita del president de la Generalitat, sembla que als de l'ambaixada, els feia una mica de basarda, això de posar a la invitació "Generalitat o Catalunya".
De totes maneres i com estableix el protocol, la senyera onejava anit al pal de l'ambaixada, al constat de la bandera del Reino de Espanya.
El president, però, no va venir sol, acompanyat del vicepresident Carod, del conseller de indústria, Huguet, i d'una senyora, que pel que sembla ( vaig sentir els comentaris d'uns periodistes ) és la "ministre d'afers exteriors" del govern tripartit.
El discurs del president, precedit pel missatge d'acollida de l'ambaixador ( que els va desitjar sort ), va ser calcat al del príncep Felip de Borbó quan va venir fa tres anys.
Que si som els ambaixadors de Catalunya, que si fa 40 anys no hi havia catalans ( no , només monges gallegues, vingudes en vaixell després de passar per Manresa ), que si patatim, que si patatam...
Jo sincerament, que no tinc oportunitat de veure el president gaire sovint, me l'imaginava diferent, de fet, esperava en Sergi Mas, i en Toni Albà, el Carod real, no és tant divertit, i el president, que voleu que us digui, no parla gaire bé. Tot i que a millorat, segons diuen.
Així doncs, la majoria de catalans no vam parlar amb Montilla, o amb Carod, que els dius? Al cap i a la fi, hi havia cava del bo, i no el Freixenet de costum, i panellets d'en Barahona, i molts companys amb qui parlar, per perdre el temps amb aquest parell.
Tanmateix, si m'hagués atrevit a parlar amb Carod, li hagués preguntat que que coi hi fèiem a l'ambaixada espanyola, i no en un institut Llull, o a les oficines del Copca, o en un acte organitzat per l'Associació Japonesa d'Amistat amb Catalunya.
Com és que ha vingut tothom, si hi ha crisi, i uns quants morts per enterrar a Gavà? Qui s'encarrega d'això, en Saura?
Sap que votaré les CUP a les properes eleccions malgrat els estirabots patriòtics de ultima hora d'Esquerra?
Ha valgut la pena vendre el país per una poltrona?

Veient aquest panorama, millor continuar parlant dels nostres afers amb els companys.



Així doncs qui ha encertat l'enigma de la invitació sorpresa ha estat el company Ian, sembla que des de fora en veuen les coses més clares, oi?

dimarts, de desembre 02, 2008

Festa sorpresa

Aquesta setmana hem rebut una altra invitació de l'ambaixada espanyola, on ens conviden a "una recepción". Si no fos perquè tenim un bon sistema de comunicació entre els catalans de Tòquio, aquesta invitació sorpresa em tindria ben intrigat, primer pensaria que ens invitaven a celebrar el dia de la Constitución, bàsicament perquè la cita serà el proper diumenge 7, però amb les invitacions de l'ambaixada, normalment adjunten una carta explicant els detalls, però no en aquest cas, gràcies als meus contactes ja sé el motiu de la recepció, però sembla que l'ambaixada prefereix guardar el secret. Per què serà?
Us animeu a provar d'esbrinar el motiu de celebració?

dijous, de novembre 27, 2008

Dojou-Sukui ( el pescador d'anguiles de riu )

Aquest és un ball tradicional per fer riure, molts "salaryman" el ballen quan van gat.

dimecres, de novembre 19, 2008

Art a Shibuya

Aquesta setmana s'ha inaugurat el mural que l'artista plàstic Taro Okamoto ( 1911-1996 ) va realitzar a Mèxic entre els anys 1968 i 69, obra que va estar desapareguda fins l'any 2003.
Aquest mural de 30 metres per 5.5 metres que duu per títol "Mite del demà" ha estat emplaçat a l'estació de de tren de la companyia Keiko Inokashira a Shibuya, al centre de Tòquio. Shibuya ha aconseguit l'obra després de compatir contra les ciutats de Suita ( Osaka ), i Horoshima.


L'obra d'Okamoto expressa el malson de la bomba d'hidrogen, i està clarament influenciada per la plàstica tradicional mexicana, encara que a mi també em recorda molt a Joan Miro, de fet Okamoto també és surrealista abstracte.

El projecte més famós d'Okamoto és potser la gran estàtua que presidia la Fira Internacional d'Osaka 1970.

dimarts, de novembre 18, 2008

Pocky & Orage Range


Aquest és el darrer anunci dels bastonets de xocolata Pocky, la banda sonora és del grup japonès Orange Range, el trobo molt més original que la majoria de grups de J-Pop.

dilluns, de novembre 17, 2008

dijous, de novembre 13, 2008

Un guiri pixarreixes

Quan estudiava a Anglaterra el mestre de taller de serigrafia, era el típic guiri que passava les vacances a Malgrat de Mar, ja us ho podeu imaginar, cada dia paella per sopar i sangria a dojo.
Amigo! em cridava, i després feia com que jugava a la petanca. Era una broma, feia veure que era Sir Francis Drake, el vicealmirall que va lluitar contra l'Armada Espanyola, diu la llegenda ( anglesa ) que quan el van avisar que s'acostava l'Armada per envair la Gran Bretanya, ell se'n va riure i va continuar jugant a la petanca.
Tots sabem que va passar, l'Armada no va arribar mai a les costes angleses, va quedar destruïda pel camí, gràcies al mal temps i la habilitat de la marina de Sa Graciosa Majestat.

L'anècdota és per il.lustrar el fet que, aquell bon home, tot i passar els estius al nostre país, no tenia ni idea d'on venia.

Ens ha sabut molt de creu que una revista britànica com l'Economist hagi publicat un article que ens dibuixi com uns maniàtics nacionalistes, uns cacics, que parlem en català només per "putejar" i que el castellà està prohivit a Catalunya.
Hem de tenir en compte que els anglesos, no han estat millors que els espanyols pel que fa al tracte amb els seus veïns de la Gran Illa.
Només cal parlar amb algun escocès o algun gal.lès tenir una idea de la repressió que han patit, per no parlar de Irlanda.
Per molts anglesos, els catalans no som gaire diferents d'aquell personatge, de la sèrie "Fawlty Towers",en Manuel un cambrer de Barcelona, que a la versió catalana es feia passar per mexicà i que era constantment maltractat pel l'amo, el señor Fawlty ( John Cleese ) . Potser per això es venen barrets mexicans a la Rambla.

Val a dir que jo que visc a l'estranger me m'adono molt sovint dels errors que des de occident es cometen respecte al Japó, moltes vegades m'esgarrifa sentir les bestieses que es diuen en segons quin mitjans sobre el país on visc, i me'n faig creus de la desinformació que hi ha.
Com és ara el cas Nissan. Què ha de venir a fer el president al Japó, si Nissan pertany a Renault i qui té l'última paraula és Carlos Goshn.

No ens ha d'estranyar que un guiri vagi a Madrid, s'entrevisti amb nacionalistes espanyols, y després de uns "vinos" i uns "abrazos Miguelin! ( Michael Reid )" sense contrastar la realitat del que parla escrigui el que li han dit els "amigotes".

The Economist, no és la veritat absoluta, ni la BBC, ni Reuters ( molt prestigiosa fins que es va descobrir que els seus fotògrafs abusaven del Photoshop ). Ens fa ràbia perquè molta gent d'arreu del món llegeix aquesta publicació, i ens fa quedar malament, quan en realitat qui queda malament són ells al no contrastar la informació que donen. Per a mi perd tota credibilitat una publicació així, imagineu que poden dir de països que desconeixem, els hem de fer cas, també?

El que realment cal es obrir ambaixades a les ciutats més influents, deixar sentir el nom Catalunya or Catalonia, que el món sàpiga qui es va portar la democràcia a Espanya i els seus valors, qui és la víctima, i qui és el cacic en realitat.

Els anglesos fa molt de temps que han oblidat que ens van trair, i al trair-nos, ho van fer amb tots els valors que ara entenem com democràtics.
Potser algú els hauria de recordar de tan en tan el Pacte de Gènova.

dimarts, de novembre 11, 2008

A un pam del rei...

El diumenge passat vam assistir a la recepció que es feia als reis d'Espanya. 
Eh? Com jo, en una recepció amb els Borbons? M'ho vaig sentir a dir, ja que tinc fama de radical independentista, i meja capellans, entre alguns catalans que viuen a Tòquio.
Per què hi vaig anar? 
El primer motiu és per que m'ho va denanar l'Aya, la meva parella, des de que som pares sortim poques vegades, no tenim gaires oportunitats de retrobar-nos amb els altres catalans a Tòquio, i mai la porto a les festes de l'ambaixada.
El segon motiu, era perquè volia veure els companys, endiumenjar-me i sopar a l'Hotel Imperial de Tòquio, un edifici projectat per l'arquitecte americà Frank Lloyd Right. 
El tercer motiu, volia veure els reis, sentia curiositat. Com deu ser trobar-se amb una figura descendent de Lluís XIV? Irradien una llum especial que els fa superiors a la resta dels mortals? Que els fa tan especials que només per fet de néixer heretin privilegis que contradiuen la paraula democràcia ( en llatí república ) ?
Crec que aquest va ser el motiu de molts dels que hi van acudir, la curiositat, l'experimentar aquesta sensació d'estar davant una part de la història.
Estudiants, professors de castellà, religiosos, empresaris, cambrers, cuiners, enginers, gent que ha tingut més o menys èxit en la seva vida al Japó. Vestits barats, i de dissenyador, molt "cachondeo" i cap "Viva España!" ni "Viva el Rey!", poca pompa i molt negit, que va esclatar en una gran riallada mentre s'esperava l'entrada de ses Majestats, entrada que es va haver de retardar perquè no hi havia manera d'aconseguir el silenci que requeria el protocol, per que els monarques fecin la seva entrada correctament. Massa llatí, massa amics retrobats, masses noies guapes...
El discurs del rei, avorrit: "motivo de honda satisfacción...", recordant primer l'atemptat suicida a l'Afganistan. I, un cop entrat en materia, la relació d'Espanya amb Japó i els seus orígens en el renaixement ( recordem que Espanya ja existia al renaixement...), agraïnt la tasca dels missionaris, i dels professors ( de nuestra lengua ) per ajudar a expandir la ( nuestra cultura ), per acabat dient tot alló de "país moderno, mejor economía", bla, bla, bla...

Pels que encara pensin que el nostre president del Parlament és un ma foradada, per demanar millores en el seu lloc de treball,  aquí els deixo amb el menú a carrec el xef català Josep Barahona, de tapes de disseny tipus "el Bulli", que ens va oferir.
No us puc mostrar cap imatge, ja que van prohivir l'entrada de càmeres, i van fer desconectar els  telèfons mòbils.
Els que hagin pagat un banquet de boda, es poden imaginar quant pot costar un aperitiu d'aquest tipus al millor hotel de la ciutat més cara del món amb productes d'importació cuinats per un xef de prestigi.

Jamón ibérico Montesano de bellota
Pincho de escalibada  y anchoas del Cantábrico
Tortilla de patatas y cebolla
Milhojas de tubérculos y arbequina
Chips de verduras
Pincho de tomate, queso y serrano Montesano
Huevas de mújol y nabo
Tomate pequeño y pisto manchego
Aceituna com pimiento y anchoa
Gazpacho de tomate
Queso manchego en aceite
Idiazábal crujiente
Salmón con crema ácida
Quiche catalana
Brandada de Bacalao
Empanadilla
Patatas bravas al alioli
Croqueta de jamón ibérico Montesano
Preñada de sobrasada
Corderito empanado a las hierbas
Crema catalana
Panellets
Pan con chocolate y aceite
Pastel de naranja
Churros con chocolate
 Pincho de fruta fresca
Queso tetilla con menbrillo

Cerveza Alhambra
Manzanilla La Gitana
Freixenet "Reserva Real", D.O. Cava
Condes de Albarei, blanco Rias Baixas
Volteo 2007, blanco Tierra de Castilla
Altos de Tamarón, Gran Reserva 2002, tinto Ribera del Duero
Ramón Bilbao, Reserva 2001, tinto Rioja
Diego de Almagro, Gran Reserva 1999, tinto Valdepeñas

Per compensar, en arribar a casa em vaig empassar la sèrie de tv3 Serrallonga.

dimecres, de novembre 05, 2008

La ciutat d'Obama

A la prefectura de Fukui a l'oest del Japó, es troba la ciutat d'Obama. És només una altra ciutat provinciana d'un 35.000 habitants, sense cap encant especial, potser només el nom...
O això els que van pensar al seu ajuntament, així doncs, aprofitant la "obamamania" han donat suport al senador Obama en la seva cursa electoral, i aquest suport ha estat correspost, ja que el senador ha agraït molt el suport de la ciutat. Aquí no tenim claus de la ciutat sinó segur que li haguessin ofert, el que sí que li van oferir és un pastisset d'arròs que anomenem "manju", amb la seva cara dibuixada.

divendres, d’octubre 31, 2008

Màrtirs idiotes...i manga

La setmana passada, es va detenir un grup de nazis que volien atemptar contra el senador Obama.
La idea era que després d'assassinar un grapat d'afroamericans, el llençarien en una acció suïcida contra el candidat demòcrata. En aquesta acció final i imitant algun tipus de màrtir es vestirien amb "smokings" blancs i barrets de copa blancs.
Aquesta ridícula idea m'ha fet recordar en "Kaitou Kid", la Nèmesi del detectiu Conan, la sèrie Manga adaptada a l'Anime. Ara que a Barcelona es celebra el Saló del Manga ves que no hi hagi algú que es vulgui disfressar de "Kaitou Kid" i la policia del jutge Garzón no el detingui.

dijous, d’octubre 30, 2008

Shichigosan

El proper 15 de novembre es celebrarà el festival Shichigosan ( 7-5-3 ), aquesta festivitat la celebren les nenes que fan 3 o 7 anys i els nens de 5.
És una tradició que arrenca del període Heian ( fa uns 1000 anys) i la numeració s'atribueix a la sort ja que en l'antiga cultura japonesa, aquests números duien fortuna.
Antigament les famílies samurai ( nobles ) establien aquestes edats com els passos d'una infantesa o un altre, als nens se'ls afaitava el cap, i a les nenes les les vestia amb kimonos diferents i se les començava a preparar per segons quines litúrgies de la cort.
Amb la Restauració de Meiji ( finals de S.XIX ) i la dissol.lució de les castes i els samurais, la cerimònia del Shichigosan es va democratitzar i popularitzar.
Ara consisteix en vestir la mainada amb kimonos per primer cop, anar al fotògraf d'estudi i a la pagoda amb la família. No té caràcter religiós, malgrat que algunes famílies es fan beneir per un monjo Xintoista.
Les nenes de 3 anys vesteixen un Hifu, un kimono amb un davantal folrat. El nens de 5 amb kimonos de samurai de colors molt llampants i les nenes de set es posen l'Obi ( la faixa de seda brodada ) per primer cop.
La mainada rep uns bastonets de caramel de color vermell i blanc que s'anomenen Chitoseame, "caramels de mil anys", que simbolitzen i asseguren longevitat i benestar econòmic.
Per a mi el millor és veure la meva menuda pentinada com una donzella treta d'una història de samurais, tan bonica amb els seus kimonos de colors que feien que no em parés de caure la baba.

dimecres, d’octubre 29, 2008

CAT o E? 66

Michèle Alliot-Marie, la ministre de l'interior de la Republicà Francesa, ha cedit a les peticions dels Departaments francesos, i a partir d'ara les matrícules dels vehicles tornaran a portar l'indicatiu departamental, amb l'afegit, novetat, d'un símbol que identifiqui el departament, així doncs veurem senyeres bretones, occitanes i catalanes a les plaques del vehicles de L'estat veí del nord. Friso per veure la del Departament 66.
Tant que es critica a l'estat Francès de centralisme, i en el que va d'any l'Assamblea Nacional ha aprovat modificar la constitució per incloure la cooficialitat de les llengües regionals, i ara aproven l'indicatiu departamental.
Al nostre país la batalla de les "xapes" es va deixar córrer fa temps, però ni a la France es vol renunciar a la identitat nacional.
Qui n'ha d'aprendre?

dimarts, d’octubre 28, 2008

El Lincoln del President

De la polèmica sorgida sobre el cotxe oficial del, no ho oblidem, Molt Honorable President del Parlament de Catalunya, voldria expressar la meva opinió.
1er, és una polèmica sorgida d'un diari de Madrid, o sigui, propaganda anticatalana.
2on, el President del Parlament és la segona autoritat del Principat, després del President de la Generalitat.
Pel que a mi respecte, ambdós haurien d'anar en Rolls Roice, ja que ja no es fabriquen Hispano-Suiza, tant l'un com l'altre representen el nostre país i les nostres institucions.
Ens semblaria bé que el nostre president, en visita oficial en un país estranger s'hostatgés en un hotel barat, a mi no, per a mi, el meu president hauria de rebre honors de cap d'Estat i hostatjar-se a la Suite Presidencial de l'hotel més bo de la ciutat.

Per què ens queixem tant si el president del Parlament es gasta 100.000 euros en un cotxe, que es nostre ( patrimoni de la Generalitat ), i no fem el mateix soroll quan Madrid ens roba cents de milions d'euros cada any?

Recentment, els "espanyols" residents al Japó hem estat convidats a la recepció dels Reis d'Espanya, en visita oficial. Un "encuentro con la comunidad española en Japón", diuen. La recepció no tindrà lloc a l'Hotel Okura, igual que la dels Prínceps d'Astúries, o el Barça, sinó a l'Hotel Imperial, on es casen els Emperadors del Japó.
Què? Qui posara el crit al cel per que els Reis d'Espanya surtin a passejar-se per Àsia, amb tota la camarilla que els envolta, hostatjant-se en els millors hotels de la ciutat i pagant festes per centenars de persones, o és que a Espanya no hi ha crisi?

No ara resulta que el president del meu parlament no pot tenir tele al cotxe, ni una safata per treballar de camí a la feina, o llegir el diari o fer el que li plagui, equipaments que jo, que sóc un pelacanyes, si que tinc al meu Toyota. On ses vist home!

Per cert, quan el President Tarradellas va fer la seva entrada a Barcelona el 23 d'octubre de 1977 anava en un Lincoln Continental, que li va aconseguir el cineasta Pere Portabella gràcies a un amic, l'any 1977 el President de la Generalitat no tenia un cotxe oficial suficientment digne pel carreg de representava, una de les institucions democràtiques més antigues d'Europa.
És que no ens n'adonem que la simbologia i la litúrgia de les nostres institucions va ser el primer que va intentar abolir Felip V.
Com va dir fa poc un altre President, se'n pixen a sobre i ens fan creure que plou...

Un Nissan President, el cotxe oficial de la majoria de presidents d'empresa al Japó


L'Audi A8

Un model semblant al que va portar al President Tarradellas, un Lincoln Continental, el mateix que feien servir els presidents d'EEUU.

dilluns, d’octubre 27, 2008

No només els espies moren per cianur...

Els japonesos en general, tenen la tendència a creure que tot el que fan ho fan millor que ningú, amb això inclouen el menjar, que és òbviament el millor del món; la millor carn, la millor cervesa, el millor arròs, la millor fruita o el millor peix.
El govern imposa uns aranzels molt elevats a la importació d'aliments elaborats, com el vi o el formatge, a part d'això regula els preus dels productes agrícoles japonesos per protegir la seva agricultura sobredimensionant els preus, jo crec, i fa que hi hagi préssecs que valguin 600 iens la peça o melons a 15.000 iens.
Això fa que els japonesos creguin que aquest préssec ha de ser el millor del món, però en realitat pels qui hem pogut provar préssecs de vinya, els préssecs japonesos són insipits i inflats d'aigua. Com tota la fruita d'aquest país.
Pel que fa a la famosa vedella de Kobe, a 3.000 iens els cent grams passa el mateix, la carn és plena de greix, i a molts "guiris" no ens agrada, i no la canviaríem mai per un bon entrecot de vedella de Girona.
Aquestes competències en la qualitat del menjar m'han dut a fortes discussions amb la meva sogre, xauvinista fins el moll de l'os. Mai vol comprar productes estrangers, perquè diu que els "guiris" contaminem el menjar amb productes químics i conservants, en canvi els productes japonesos no en duen i per això són més cars però més bons.
Això va per la carn americana, el pollastre brasiler, o les verdures xineses.
Molt bé, però ara s'ha destapat que moltes empreses japoneses utilitzen primeres matèries estrangeres fent veure que són del país, o barregen arròs industrial, amb arròs comestible, i usen melamina com els xinesos, o els tanquen les fàbriques per insalubres, com va ser el cas de la famosa Fujiya.
Ara s'ha destapat el cas de l'empresa Ito Ham, que ha hagut de retirar 2.67 milions dels seus productes per possible contaminació de cianur, resulta que els acuifers del polígon on esta situada l'empresa estan contaminats amb aquest verí.
No m'estranya veient com són de tronats els edificis i com n'estan de contaminats els rius, el mar i la muntanya. Jo que he viscut alguns anys al Vallès Occidental m'escandalitzo de la contaminació dels boscos japonesos, i les deixades abandonades en els Parcs Nacionals.

És possible que es destapi que la famosa vedella no es tant bona i que al pobre animal l'inflen d'hormones per que s'engreixi, i que per a fi descobreixin que per molt gran que sigui un préssec no el fa més saborós.

A nota personal haig de dir que jo acostumava a menjar pizza contaminada de cianur, cada divendres compraven una "Margarita" i li afegirem els ingredients que ens agraden, era un costum. Això i la cervesa del divendres, del que ja un en parlaré un altre dia.
O sigui que si un dia deixo d'escriure aquest blog, podeu tenir una idea del que ha passat...

Dues imatges de les pizzes assassines.

divendres, d’octubre 24, 2008

Enquesta sociològica

Entre els dies 24 i 26 de setembre d'aquest any l'empresa goo Research especialitzada en investigacions sociològiques va enquestar 1.044 voluntaris a traves d'Internet. La pregunta era prou senzilla com complicada la seva la resposta.

Què faries si poguessis ser dona per una vegada?

El resultat va ser que només un 49.4% dels enquestats que van respondre eren homes, mentre que un 50.8% van ser dones qui van respondre.
És clar que el que interessava era saber l'opinió masculina.

Els grups d'homes que van respondre es van repartir així: 5.8% adolescents, 12.7% més de vint, 32.3 més de trenta, 27.6 més de quaranta, 12.3% més de cinquanta, 9.3% més de seixanta.

I la cosa va anar així:

Què faries si poguessis ser dona per una vegada?

1. Ser tractada com una reina en un restaurant car, per un home. 100pt
2. Tenir un fill. 76.0pt
3. Ser afalagada en una cita. 60.7pt
4. Dur sostenidors. 59.3pt
5. Dur faldilla. 55.3pt
6. Gaudir d'un tractament total de bellesa. 54.7pt
7. Dur els cabells llars. 53.3pt
8. Gaudir de serveis exclusius per dones. 52.0pt
9. Maquillar-me. 51.3pt
10. Viatjar als vagons exclusius per dones dels trens. 40.0pt
11. Anar a un Buffet lliure de pastisseria. 33.3pt
12. Declarar-me el dia de Sant Valentí al meu enamorat. 32.0pt
13. Deixar la feina després de casar-me. 32.opt
14. Dur sabates de taló. 22.0pt
15. Dur mitges i pantis. 21.3pt
 16. Anar de compres amb la meva filla i la meva mare. 21.3pt
17. Barallar-me per les ofertes. 20.0pt
18. Fer que als "guiris" se'ls caigui la baba. 18.7pt
19. Fer-me la manicura. 16.7pt
20. Anar a un concert d'un grup de nois. 11.3pt

Us voldria comentar alguns punts de l'enquesta.
Començaré pel més fàcil i en el qual estic implicat, el 18è. És un fet consumat que els homes estrangers ens agraden les japoneses, són boniques, carinyoses, però sobretot femenines.
Al Japó no hi ha la famosa igualtat de gèneres que pregonem a occident. Des de petites a les nenes japoneses se'ls ensenya a ser nenes i actuar com a tals.  Hi ha escoles per nenes, instituts per noies i universitats femenines. 
Se les segrega als trens per protegir-les dels abusos, i a les oficines on poques ve dagues arribaran a tenir un carreg important sinó és sacrificant la seva vida privada, con la meva tieta, que és executiva d'una empresa petroliera, amb un carreg de responsabilitat però que viu sola amb el seu gat. O la presidenta del parlament que es va casar amb un actor de Kabuki que fa de dona.
L'altre dia vaig veure un programa on explicaven a les noies que havien de fer per guanyar-se l'amor d'un home per sempre. Els exemples que posaven us posarien els pèls de punta, tot era submissió. Per exemple anar sempre dos passos enrere del xicot, o pujar sempre després d'ell a les escales mecàniques perquè l'home les pogués veure des d'amunt petitones, sotmeses, i amatents...I el més fort que que les noies afirmaven i s'ho escoltaven.
Recordo, a nivell personal, que al començament de sortir amb la meva parella, quan passejàvem, sempre l'havia de buscar, es quedava enrere, mai al meu costat.
Als estrangers, com he dit abans, ens agraden les dones japoneses, i els japonesos ho saben, però el que més ràbia els fa, i d'aquí el punt 18, és que hi ha reciprocitat, moltes noies japoneses voldrien sortir amb nois estrangers, per aprendre idiomes, viatjar, obrir-se al món, per sobretot pel tracte, perquè els "gaijins" els "guiris", tractem les dones com a iguals, els som amics, les respectem, les estimem i les afalaguem, anem a comprar roba amb elles i les ajudem a triar, volem passejar de la ma i fer-nos petons. Prenem la iniciativa, i els llencem floretes. Tot allò que moltes cerquen en locals pagant, nosaltres els les donem de franc. I això als japonesos, la majoria uns sòmines, els fa ràbia.
Tot el que us he dit es veu reflexat en les respostes anteriors, el homes farien allò que ells voldrien que les dones fessin, tenir fills, dur faldilles i sabates amb taló.
Les dones, quan es casen deixen la feina, si son secretaries no poden estar casades, han de joves i atractives. Quan tenen fills l'han de deixar, per no tenir mes remei, per manca d'ajudes a les dones, ni escoles bressol. Això no són coses que les dones voldrien fer. No estan contentes d'haver d'anar totes en vagons especials per no haver de suportar els tocaments dels pervertits.
O haver de declarar-se al carallot del company de feina o d'escola per tenir xicot o una família, i esperar que ell faci el primer pas seduïnt-lo amb dinars en carmanyoles per demostrar les seves habilitats culinàries. O haver de renunciar al tro imperial en favor d'un cosí acabat de néixer. 
Jo si fos dona al Japó el que faria és marxar del país.


dijous, d’octubre 23, 2008

Treball satisfactori

Diuen que els que treballem en el que ens agrada no tenim recompensa millor. Però no és cert, encara hi ha millors satisfaccions, com ara treballar en el que t'agrada i a més a més ajudar en projecte que millori el món en el que vivim.
Quan vivia a Barcelona vaig tenir l'oportunitat de treballar amb una grups d'amics, i crear un col.lectiu d'artistes que anomenàvem Mediaworks, els nostres projectes artístics s'involucraven en la solidaritat amb els nou vinguts,  i, alhora que denunciaven la tragèdia que obliga les persones a deixar les seves llars i famílies, intentàvem conscienciar l'espectador que, malgrat les diferències culturals i les distàncies, ens assemblem més del que ens pensem. 

Mediaworks va crear projectes com ara Mediterrània ( I, II, i III ) que denunciava les fronteres creades amb els nostres germans del sud de la mediterrània, o People, que ens feia veure les semblances culturals a traves d'un viatge interactiu pels mercats del món. O Bollywood, una denuncia de les febleses humanes, i les pors que ens envaïren durant els primers dies de la guerra d'Iraq, una barreja d'animacions creades les artistes plàstics amb música de Bollywood. 
Tots aquests projectes exposats al CCCB ( Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ), o al Cervantes de Casablanca, al Marroc i a la Rambla del Raval de Barcelona.

Feia temps, però, que no havia tingut l'oportunitat de tornar a treballar en un projecte social, fins ara que ens va arribar a les mans, el projecte Scholargirls
Aquest és un projecte proposat per la secció japonesa de Room to Read, una ONG fundada per John Wood ( un antic alt carreg de Microsoft, que va deixar la seva feina per crear biblioteques en països del 3er món ).
El projecte Scholargirls té com objectiu recaptar 500.000 dòlars per escolaritzar nenes en el seus països d'origen, crear biblioteques i proveir-les de llibres.
El fet que que es centri només en les nenes és per culpa de la desigualtat existent en l'analfabetisme entre homes i dones en aquest països.
Així doncs hem tingut la sort de poder ajudar  a aquest projecte tan bonic i crear el seu lloc Web.



Com he dit abans, fer el que més ens agrada i ajudar a una bona causa, hi ha millor satisfacció?
Podeu visitar aquest Web, en aquest enllaç: www.scholargirls.org

dimecres, d’octubre 22, 2008

Però què tinc, doctor?

Anit a la televisió vaig veure una notícia sorprenent. Resulta que un estudi recent demostra que els pacients japonesos no entenen als seus metges, bé, per cert sincer, no als meus, no els he estes mai.
A nosaltres ens passa que els metges parlen sempre en aquest llenguatge mèdic, ple de llatinismes, quan menys els entenem més sabis ens semblen.
Bé, al Japó passa el mateix, i els metges utilitzen normalment mots prestats de l'anglès com "shock", "evidence", o "influenza". Al Japó l'anglès és quelcom que els sona ben bé com a nosaltres el japonès. A Europa, la majoria de llengües recorren al llatí o el grec per crear nova terminologia científica, per això no ens sembla tan estrany, però al Japó el llatí i el grec, els són totalment aliens, per tant, un per una japonès, sentir parlar de Leucòcits ( leukocytes en anglès, hokkekkyuu en japonès ) no li diu res.
Malgrat tot, els metges japonesos s'han acostumat a integrar mots occidentals per manca de vocabulari japonès, és aquí on el Consell Nacional per la Llengua ( japonesa ) ha proposat que els metges utilitzin paraules japoneses per comunicar-se amb els seus pacients, enlloc de mots prestats de l'anglès. L'exemple que van posar anit va ser el mot "evidence" ( evidència, en català ). Així doncs, en comptes d'emprar el mot "evidència", el facultatiu haurà de dir: "no hi cap conjunt de coneixements construïts en un període determinat i específic que esdevingui indiscutible afirmar que vostè esta embarassada".
Au! I es queden tan amples.
Això és típic del Japó, si una cosa es senzilla, per què no complicar-la una mica, per fer-la menys pràctica, no seria millor educar més be a la canalla?
Ja han publicat un diccionari amb tots els mots que recomanen substituir.
Llàstima, amb els poc qui m'hi podia entendre més o menys bé era amb els metges...

dimarts, d’octubre 21, 2008

Una maleta a Shibuya

No, no és una novel.la de lladres i serenos, ni una història de terrorisme internacional.
L'altre dia, quan passejava per Shibuya, vaig veure aquesta maleta lligada amb un cadenat, com si fos una bicicleta. El que fa més gràcia és que es podia obrir i agafar el que hi havia dins, vull dir si tenies males intencions, així doncs quin és el motiu per lligar la maleta, o que tenia més valor pel propietari el continent o el contingut? 

Però que fa que una maleta pugui deixar-se sola, i sense vigilància en una metròpolis com Tòquio.
Primer penses que és la mentalitat japonesa, el respecte per la propietat i la llei.
O, com que tothom va a la seva, ningú no hi para esment.
Potser ens fa por el que hi hagi dins, una bomba? Un virus pandèmic? Un cos esquarterat?
Mil milions de Iens de la Yakuza, o un rescat per un segrest, i la maleta esta vigilada per policia secreta...
El més probable i menys glamurós, és que fos la maleta d'un dels molts indigents esdevinguts de l'esclat de la "bombolla" econòmica, i que dormen als terraplens qui ha pel districte, i que dins la maleta hi hagi records d'una vida millor, ampolles mig buides de sake, calçotets bruts, i mitjons foradats. 

divendres, d’octubre 17, 2008

Palin al Saló Oval

Per riure una estona visiteu aquest web.

dijous, d’octubre 16, 2008

de fora vingueren...

Fa temps, durant un partit del Mundial de futbol que enfrontava les seleccions estatals de França i Espanya els aficionats espanyols boicotejaven la Marsellesa tot xiulant i provocant aldarulls.
Ahir en un partit entre les seleccions de Tunísia i França celebrat a Paris, els aficionats del camp, majoritàriament seguidors de la selecció africana tornaven a boicotejar l'himne nacional francès.
Això ha estat un fet repetit sempre que la selecció francesa s'ha enfrontat amb equip del Magrib, de les antigues colònies com, Marroc, Algèria i ara Tunísia.
Els analistes francesos atribueixen el rebuig a la dura colonització francesa. He visitat aquests països i com a francòfon que sóc me n'he adonat del rebuig a la llengua i una certa francofòbia. És cert que la colonització francesa va ser brutal, però també és cert que el govern francès inverteix molt en ajudes a aquest estats. Ajudes a l'educació, a la sanitat, al desenvolupament.
Per altra banda la majoria dels que xiulaven contra la Marsellesa ahir eren nascuts a França, francòfons i educats en liceus francesos.
A mi em sembla una gran falta de respecte pel país d'acollida, per la cultura en la que viuen, és com si jo ara, em posés a xiular contra el "kimi ga yo" ( l'himne japonès) en un hipotètic encontre Japó / Catalunya. O pitjor encara que ho fes la meva filla.

És exactament el que va passar quan la selecció espanyola va guanyar la Eurocopa, quan els seguidors de la "roja" es van comportar com forces d'ocupació manifestant-se violentament contra el país que els ha acollit o vist néixer.
Després n'hi ha que es senten ofesos si els diuen que Africa comença als Pirineus.

divendres, d’octubre 10, 2008

El nostre dret i deure.


Article 6

2. El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l'Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d'utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les. Els poders públics de Catalunya han d'establir les mesures necessàries per a facilitar l'exercici d'aquests drets i el compliment d'aquest deure. D'acord amb el que disposa l'article 32, no hi pot haver discriminació per l'ús de qualsevol de les dues llengües.

Estatut d'Autonomia de Catalunya 2006.

Desprès de totes les retallades anterior al referèndum, encara en volen més, malgrat estar aprovat pel poble que Catalunya. Quan se n'adonarà el poble que això no pot continuar i l'única solució és la llibertat.

Nota: Al Japó la constitució no parla de llengua oficial, no els cal. Tot i que després de la guerra, Mc Arthur va voler imposar l'anglès no se'n va sortir, tot hi així molt edificis públics estan retolats en les dues llengües, així com els senyals de trànsit. 

dijous, d’octubre 09, 2008

Els guiris fem por

Aquesta setmana ens ha arribat la divertida  notícia del guiri que viu a Mallorca que va llençar al fossat del Palau Imperial de Tòquio. 
Els guiris acostumen a fer bretolades d'aquest tipus, fa poc a Nova York el cap de l'empresa del meu amic em va confessar que s'ho havia passat d'allò més bé colant-se al metro i engatant-se cada nit a Barcelona.
En aquest cas, però, per a mi la notícia no és que un guiri es "llenci a la piscina imperial", sinó que, segons  sembla, 50 agents de policia van trigar 2 hores en reduir l'individu.
Això demostra la incompetència i la manca de reacció de la policia japonesa, que ja es va fer palesa en la massacre d'Akihabara. 
50 paios contra un guiri! 
L'acció de l'estranger va descol·locar els agents que, incapaços de reaccionar en casos semblants,  deurien passar minuts abans que un cap responsable els digués el que havien de fer.
Segur que no hi havia al manual de seguretat del palau un apartat que expliqués com reaccionar quan un "gaijin" trenca les pautes de comportament estàndards. 
Per això als japonesos, en general, els costa tant entendre'ns, no reaccionem de la manera esperada, som imprevisibles, i els fem por, sinó mireu la cara d'espantats que fan el policies, mentre que un altre guiri, al fons de la imatge, es pixa de riure.
Per cert sembla que hi hagut una reacció dels internautes japonesos que ja han començat a fer circular imatges del fet com la que il.lustra aquest post. On el policies van armats amb espases làser.



dimarts, d’octubre 07, 2008

La diferència està en les formes...

Si a un paio se li creuen els cables, es compra un ganivet de caça i apunyala 17 persones en un carrer comercial de Tòquio, aquest fet dona la volta al món, el paio es fa famós i experts d'arreu intenten analitzar les causes d'aquest comportament.
Però si un altre sonat va a un Internet cafè d'un barri tronat d'Osaka, i provoca un incendi que mata a 15 persones, aleshores, la notícia possiblement no traspassi les fronteres del país. 
Quina diferència hi ha en assassinar 17 o 15 persones? És la quantitat? 
Suposo que ens atrau molt més veure sang i fetge per la televisió que la façana d'un edifici calcinat, i que els reporters ens diguin que hi havien persones dins. 
Per la meva part crec que ha de ser tan esgarrifós morir tremat com morir apunyalat, però sembla que l'audiència no hi està d'acord.
La diferència està en les formes.
La setmana passa un tocat del bolet, va anar a un Internet cafè d'Osaka, i hi va calar foc. Era de nit, i hi havia gent dormint. Al Japó, alguns Internet cafè tenen petites cambres individuals o sofàs molt còmodes on passar-hi la nit, si no tens son, casa o has perdut l'últim tren per tornar a casa.

dilluns, d’octubre 06, 2008

Fa 74 anys...

Fa 74 anys, el nostre país va triar la llibertat, ningú ho recorda, ningú ho celebra, aquest dia hauria d'estar marcat als calendaris, les escoles haurien de fer festa i els nostres líders celebrar un dinar o una xocolatada ( tant se val ) amb els cònsols d'altres nacions.

divendres, d’octubre 03, 2008

Català means feeling

Una altra iniciativa per demostrar que no som uns tancats intransigents, que som una cultura oberta. 
Em sembla molt bé. Però en realitat a quanta gent li interessa aprendre Català, sobretot si estàs d'Erasmus. 
Fins hi tot el Japó, un país monolingüe té problemes per fer que els estrangers que hi vivim utilitzem la seva llengua. Conec estrangers, que viuen al Japó des de fa 10 anys i tenen menys nivell que jo. 
Jo mateix fa 4 anys que hi visc i encara em costa molt communicar-me en japonès, treballo amb estrangers i la meva parella té un nivell de català que ja el voldria en president de la Generalitat. No utilitzo mai el japonès.
No és excusa però reflexa una realitat, els estrangers al Japó vivim en una bombolla. 
A part d'aixó el govern no ajuda gens a la integració, al contrari et segrega des del moment en que poses els peus al país.
No hi ha cursets gratuïts de japonès per estrangers, ni aules d'acollida, ni res, de res. Potser algunes ciutats hi ha iaios voluntaris que intenten ensenyar japonès, o monges espanyoles que "ajuden" al immigrants sud-americans. Però no hi ha una xarxa oficial de centres amb mestres titulats per ajudar a la integració. No hi és ni els interessa, tot i que ens necessiten.
Japó sempre ha necessitat tècnics estrangers. I és clar de ma d'obra. 
Tanmateix m'agrada la nova campanya per ajudar als estudiants a integrar-se a Catalunya o almenys a fer entendre que si utilitzem el català és perquè és la nostra llengua i no per fer la punyeta. 
A veure si així entre tots aconseguim que el japonesos li diguin "pa amb tomàquet" al "pan com tomate". I que els "paquis" de la Rambla deixin de vendre barrets mexicans... 

dijous, d’octubre 02, 2008

"Baka!"

Avui llegia un article de Victor Alexandre que feia així:
"Els Països Catalans són un poble mancat de referents nacionals, i no pas perquè no n'hi hagi sinó per la voluntat política d'amagar-los. N'hi ha prou que mirem quina història de Catalunya estudien els infants a les escoles i veurem que és presentada com un subsistema de la història espanyola. Talment com si Catalunya -que era una nació molts segles abans que Espanya- no en tingués, d'història pròpia. Però no tota la culpa és d'Espanya, ja que aquesta ocultació es fa en clara connivència amb el govern català fins al punt que, no fa gaire, els professors de secundària es van sentir obligats a denunciar que en la major part dels centres d'ensenyament catalans no s'estudia la història de Catalunya. És, per tant, a les escoles on s'alliçona els infants a ser espanyols i on -amb comptades excepcions- se'ls amaga l'autèntica identitat del país."

És curiós haver trobat aquest article avui, dies després de llegir l'encertat post de l'amic Carquinyol i havent esmorzat avui veient les notícies japoneses on es parlava d'Okinawa fa 60 anys.
Okinawa és un axipèlag que pertany al Japó, famós per les bases americanes, i la pel.lícula Karate Kid.
En una escena de la pel.lícula, Daniel, l'aprenent li pregunta al Sr. Miyagi, el mestre: -d'on és Sr. Miyagi del Japó?-. Ell contesta: -no d'Okinawa, Japó esta aquí, i Okinawa aquí-.
Això em va sorprendre, és la mateixa sorpresa que tenen el japonesos quan senten a parlar de Catalunya per primer cop.
De fet la cultura d'Okinawa és un record del passat, folklore musical i runes arquològiques, una anècdota per turistes, dins d'una vitrina de museu. El govern japonès ha fet bé la seva feina.

Tornat a l'escola recordo la classe de geografia, quan estudiàvem les províncies d'Espanya, i els mapes les regions polítiques i les regions històriques, els que en tingueu més de 30 potser també ho recordareu, era abans del mapa de les autonomies. Recordo que em sorprenia que les regions històriques i les regions polítiques actuals canviaven de fronteres en molts casos, Però Catalunya, el Principat, es quedava igual. Mai ens parlaven del Rosselló, ni de la Franja, i és clar dels Països Catalans, i com ja vaig dir en l'anterior post, anava a una escola convergent.
També em sobtava el tema de les províncies, com és que Catalunya, el Principat estava històricament dividida en províncies, que no tenien solta ni volta.
És evident que molts de la meva generació no s'han fet mai aquesta pregunta, i s'han empassat la història que explicaven els llibres post- franquistes. Que a ningú li ha interessat explicar la verdadera història del nostre país, per por de ferir sensibilitats o crear enemistats. O simplement que disoldrens en una idea d'Estat homogeni, com han fet tots els grans estats.
Al Japó aquesta homogeneïtat és visible, exportant una idea d'un Japó de Geishes, Samurais, i Robots. I centralitzant tot el que passa al país a Tòquio. Porto 4 anys al país i encara no he anat a Osaka, perquè? No val la pena, és com Tòquio tronat amb accent de Kansai ( Prefectura de Kansai, capital Osaka ) i en comptes de dir idiota "baka" diuen idiota "aho".
Em sembla que al cap i a la fi tots sóm una mica "baka".

dimecres, d’octubre 01, 2008

Conuts i pagar el beure

L'altre dia vaig llegir un post molt preocupant al blog de l'amic i company Carquinyol. Feia referència al seu passat escolar i a la nostra llengua.
Jo vaig tenir la dissort d'haver de passar un any estudiant en una escola pública, a can Ruti, Badalona, d'on vaig haver de sortir per les continues agressions dels meus companys d'escola pel fet de parlar en català, m'esperaven a l'hora del pati i m'apallissaven. Vaig trobar consol en l'amistat d'un noi francès, ambdós érem los "estranjeros", jo al meu propi país. ( Era l'època de "Curro Jiménez" i ell era el governador francès i jo un "afrancesado". I és clar ens emboscaven al pati).
La professora, una bona noia de Palència m'escortava de la classe fins a l'autobús que em duia a casa.
L'any següent vaig poder ingressar en una escola privada, catalanitzada d'amagat i convergent, allí vaig d'haver de patir les humiliacions del meu professor de català, ara regidor de l'ajuntament, per tenir cognoms castellans.
Eren èpoques de normalització lingüística, i vaig haver de posar-me al dia per llegir i escriure, doncs a l'escola pública el català era inexistent.
Malgrat tot crec que als anys 80 el català era més present que ara, TV2 era en català, i TV3, només la 1 es feina en castellà, per carrer de Mar de Badalona, s'enraonava català i el botiguers del mercat despatxaven en aquesta llengua. El darrer cop que vaig visitar el que havia estat la meva ciutat i vaig quedar garratibat, ja ningú, tret de quatre iaies parla català, no hi ha les botigues de tota la vida sinó franquícies amb dependentes vingudes de ves a saber on, que et miren badoques quan els demanes quelcom en català. A mi que m'agradava atabalar-les amb dels unces i les lliures, quan eren catalanes...
Només puc sentir impotència i ràbia, en veure la injustícia que s'està cometent amb manifestacions d'aquest tipus. També sento desesperació en veure que el nostre govern no té prou ambició per posar-hi aturador, i deixar de ser tan mesells.
I nosaltres, catalans hauriem de fer un "'mcagundeu!", no tinc cap amic castellà que s'hagi enfadar per parlar en català. De que tenim por?

dimecres, de setembre 24, 2008

Ja tenim primer ministre

Taro Aso és el nou primer ministre del Japó, és clar que ha estat escollit pel  seu propi partit, ara caldrà veure el que decideixen els japonesos a les properes eleccions si és que dura prou com per presentar-s'hi.
Aquest és un tipus dur,  aficionat al manga, i a la cultura que l'envolta, amic dels seus amics i un pèssim ministre d'afers estrangers.

dijous, de setembre 11, 2008

Onze setembre a Nova York

Un cop més, com cada any, al peu del canó. Esperant que els nostres líders, si així se'ls pot dir facin un pas endavant i tinguin el coratge de proclamar la nostra llibertat.
Aquest any som a NYC, una ciutat que com Barcelona, guarda un record amarg de l'onze de setembre.

Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell los mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.
Quin vellet lo fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.
Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, l'aliè, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.
Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell lo seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant ambdós alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
lo vell cavava amb fatic.
Los fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!
Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en al seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al trono reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?
I així dient, lo vell plorava,
i ofegava amb lo seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.
Que aquell fill... taca afrentosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i va vendre's al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant lo plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot lo cor.
Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per ço el pobre vell plorava
com si cavés lo clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigués... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs los clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
los morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.
- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.
Conec bé de quina banda
són los morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
lo botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per aqueixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.
I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint tot just lo llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Ai, pobreta Barcelona,
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.
I a rengleres, a rengleres
los van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
los d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
lo lleial amb lo traïdor!
De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res lo llavi;
a tots dos los sembla agravi
lo mot que han de pronunciar.


I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang de son fill, al puny.
- Oh - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és lo teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- Lo seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- A on l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.


SOLER ( PITARRA ), Frederic.

dimarts, de setembre 02, 2008

I ja en van tres

Anit metre ens miràvem una pel.lícula, van interrompre l'emissió per enllaçar amb una roda de premsa de part del primer ministre Fukuda, el comunicat era per dir que plegava. Tot just fa un any que és al càrrec i ja plega! Des que visc al Japó ja he tingut 3 primer ministres, Koizumi, Abe i Fukuda.
El primer va plegar, al seu temps, havent complert amb el periòde de govern, va dir que no es tornava a presentar perquè estava cansat.
El segon, el van fer plegar, pel poc suport que tenia a la cambra de representants. Aleshores el partit va triar Fukuda, que té menys pinta de lider que un bacallà bullit, i és igual de trist.
Anit va dir que plegava perquè estava cansat i perquè no tenia el suport del govern, govern que va poc ell mateix va canviar, aquí el ministres els duren menys que a mi una capsa de Trias.

El pitjor del cas va ser que després del comunicat, tots els canals van tornar a la programació habitual menys on feien la pel.lícula que ens miràvem. I és que a qui se li ocurrreix plegar a des deu de la nit!

dilluns, de setembre 01, 2008

Treballs d'amor perduts

Recordeu la comèdia de Shakespeare, Love's Labour's Lost ( Treballs d'amor perduts )?
Quan els personatges, després d'un seguit de tripijocs amorosos i embolics de tota mena, estan a punt d'aconseguir l'èxit, l'amor dels seus estimats, aleshores, en aquest moment, els nois reben l'encàrrec de partir cap a la guerra, i d'aquesta manera veuen frustrats els seus somnis.

A nosaltres ens ha passat una mica una cosa semblant, després de dos anys d'espera, de molta feina, finalment, no podrem construir la casa dels nostres somnis. Ítaca, aquest era el projecte, potser el nom que vam triar va ser premonitori, però com Ítaca , potser era més lluny del que ens semblava, potser era només un miratge.

Com ja sabeu, Japó és un país de terratrèmols, per això s'han de preparar ens fonaments de les cases en un cas d'un moviment sísmic. Després d'un costos estudi sobre la qualitat del nostre terreny, els resultats no han estat satisfactoris. La ciutat reposa sobre sorra de platja, igual que Badalona, un cop has gratat la superfície només hi ha sorra. Per poder construir, seguint els estàndards d'aquest país, els fonament han de reposar sobre un suport dur, per això cal trobar roca, en el nostre cas, la roca es troba a set metres de profunditat. El cost estimat que representa la construcció dels fonaments per poder començar qualsevol construcció és massa elevat pel que teníem pressupostat, ja que en representa un 40% més car.
Tombar el projecte quan ja tens triades les rajoles, com aquell que diu, fa encara s mal que si estigués a les basseroles.

Així doncs, quan Ulisses arriba a Ítaca, el practic del port li diu que si vol atracar ha de pagar el 40% del valor de la seva nau. Ítaca s'esfuma...

Tanmateix, l'Àsia, quan una porta es tanca se n'obren moltes d'altres. Canvi de rumb, canvi de projecte, ja us en faré cinc cèntims endavant.

divendres, d’agost 29, 2008

Anime a Hong Kong

El meu amic Albert m'ha enviat aquestes imatges del Saló del Manga i l'Anime a l'antiga colònia Britànica. Só tan interessants que no m'he pogut estar de penjar-les al blog.