dijous, de gener 29, 2009

Què és Kawaii?_1

L'altre dia vaig llegir un post en un blog que parlava sobre el terme "kawaii", com la majoria d'entrades que publica el seu autor, un oportunista mediàtic, vaig creure que li faltava aprofundir sobre el tema. Així que he fet una mica de recerca. Aquest és el primer post sobre "kawaii".
El text següent es basa en un article de Sharon Kinsella, del qual n'he extret i traduït parts.

Introducció.

L'estil Kawaii va dominar cultura popular japonesa durant els anys 1980. Kawaii o “bufó” essencialment infantil, es basa en un comportament dolç, adorable, innocent, pur, simple, suau, vulnerable, dèbil, i inexpert. S'ha descrit també com un estil que és “infantil i delicat alhora”. Aquest estil kawaii ha saturat els mitjans de comunicació, béns de consum i serveis estenent-se ràpidament entre els anys 70 i 90 i va arribar a un cim d'intensitat de sacarina durant els primers anys 80.
Els accessoris kawaii eren extremadament populars. La moda kawaii original es va convertir en un estil bàsic o estètic fusionant-se amb altres modes específiques i transitòries com preppy ( moda basada en els uniformes d’instituts privats ), punk o folk. La moda kawaii gradualment va anar cap d’un romanticisme, rosa, infantil dels primers anys 80 a un més humorístic, kitsch, estil androgin cap als primers anys 90.

Etimologia.

El mot kawaii apareix en diccionaris publicats del periòde Taisho ( 1912-1926 ) fins l’any 1945 com kawayushi. En diccionaris impresos després de la guerra fins a als voltants de 1970 kawayushi derivava a kawayui però el significat de la paraula romania el mateix.
Kawaii és una derivació d'un mot el significat principipal del qual era “tímid” o “vergonyós”, amb altres significats com “patètic”, “vulnerable”, o “petit”.
De fet el sentit modern del mot kawaii encara té alguns matisos de llastimós, el terme kawaiso, derivat directament de kawaii significa patètic, pobre, pobrissó, i planyívol generalment en sentit negatiu.

La lletra bufona, els orígens de l’estetica Kawaii.

L'aparició del terme modern kawaii durant els primers anys 70 coincideix amb el començament de la moda de “lletra bufona” i la moda pueril. L’any 1974 molts d'adolescents, especialment noies,  van començar a escriure utilitzant un estil nou de caràcters a la manera de la mainada. Cap el 1978 el fenòmen s'havia tornat a escala nacional i el 1985 es calculava que d'aproximadament 5 milions de joves estaven utilitzant aquest tipus d'escriptura nova.

Prèviament l'escriptura japonesa s'havia escrit verticalment utilitzant traços que varien en l'espessor al llarg de la seva llargada. L'estil nou era escrit lateralment, preferiblement utilitzant un bolígraf molt fi fins i tot utilitzant caràcters extremadament estilitzats, barrejats amb anglès, i katakana, il.lustracions de còmics i personatges de dibuixos animats, cors, estrelles i cares introduïdes fortuïtament al text. L'estil nou de lletra difícil de llegir. Aquesta moda d’escriure va provocar problemes de disciplina a escoles i instituts del país. En algunes escoles es va prohibir l’escriptura kawaii fins al punt de no puntuar els treballs i els exàmens que es presentaven utilitzant l'estil kawaii.
L'estil nou de lletra va estar descrit per una varietat de noms com marui ji ( rodonet ), koneko ji ( escriptura de gatets ), manga ji ( escriptura de còmic ) i burikko ji ( escriptura imitant la canalla ). A través dels anys 80 aquest estil es va escampar a les revistes, còmics i el disseny gràfic, com ara passa amb els grafitti dels skaters.
És interessant saber que aquell estil kawaii no va començar en els mitjans de comunicació que es critiquen freqüentment perquè exerceixen un control virtual sobre la gent jove a totes i les tendències culturals. L'estil kawaii va començar com a tendència underground literària entre la gent jove que va desenvolupar el costum d'escriure cartes estilitzades per a si mateixos. I va ser aquesta realitat projectada als manga la que la fa introduir al món editorial.

La lletra kawaii es va originar en part a través de la romanització de text japonès. L'horitzontalitat li anava millor al format de lletra kawaii i l'ús liberal de signes d'admiració així com paraules angleses com “love” i “friend”, fan suggerir que aquesta gent jove s'estava rebel·lant contra cultura japonesa tradicional i s'identificava amb la cultura europea de la qual òbviament imaginaven que era més divertida.
Escrivint en l'estil kawaii era gairebé com si la gent jove hagués inventat una llengua nova en la qual podien parlar de cop i volta lliurement en els seus propis termes per primera vegada. Eren així capaços de tenir una relació íntima amb el text i expressar els seus sentiments als seus amics més fàcilment. Acualtment passa quelcom similar amb el Shibuya-go, el llenguatge de Shibuya, que es basa en reduir paraules a una lletra de l’alfabet llatí, i així crear paraules noves amb les sigles.

La lletra kawaii està associada fortament amb la manera de parlar de la mainada, actuant de manera pueril i portant roba virginal. La gent jove que es vestia com els nens innocents. És el que es va anomenar burikko (nens falsos), un terme encunyat per l'actriu adolescent Yamada Kuniko el 1980. El mot el formen i un nom un verb, burikko suru ( fer veure que és un nen ), o més simplement buri buri suru (això és fals)...

dimarts, de gener 27, 2009

Calle 27 de enero...

Era el nom del meu carrer, per a mi només un nom com un altre, quan tenia pocs anys. Al cap d'anys aquell carrer va passar a dir-se 27 de gener, i fins hi tot van col.locar una placa amb aquest nom, fins que un batlle valent, de cara agitanada, i nom romà ( Màrius Díaz ) el va fer canviar pel de Francesc Macià.
Recordo que el comptador de la llum, encara de 125v, mostrava el nom del carrer abans de la dictadura, carrer Raval. Aquell nom que ocultava el fet que en realitat més que un carrer era una carretera, la NII.
La matexa carrerera que van fer servir les tropes franquistes per ocupar la ciutat avui fa 70 anys, mentre els meus avis fugien per mateix carrer cap a França amb una manta de llana a les espatlles,  deixant enrera un món que no tornaria a ser el mateix mai més, ni tan sols pels noms dels carrers.

Imatge actual del que havia estat casa meva quan era petit, es segon pis de la Ganja iceberg 2000.

dilluns, de gener 26, 2009

Les més desitjades

Es creu erròneament que als japonesos els agraden les dones occidentals, i que per això moltes noies es volen operar els ulls per semblar més occidentals. Quina bestiesa tant occident-cèntrica. Si és així, com és que sempre que es fan enquestes sobre les noies més desitjades pels japonesos mai surten ni actrius americanes ni models occidentals.
Fa poc es va fer una enquesta per a veure quines eren les noies amb mes èxit al Japó, quines serien les parelles ideals i el resultat van ser aquestes joves actrius.

Ueto Aya, la meva favorita, una actriu molt riallera i simpàtica que normalment fa papers de comedia, és difícil trobar una imatge on no faci la "pallassa".

Toda Erika, la protagonista de Death Note, un manga que ha passat a l'anime i d'aquí a pel.lícula amb un èxit espectacular.

Aragaki Yui, d'ídol a actriu de televisió i d'aquí a la gran pantalla, no hi ha moment en que no surti en algun anunci o en alguna sèrie. Aquestes són unes de les primeres de la llista, com podeu comprovar no h'hi ha cap que tingui trets occidentals. 
A occident hi molt "Torrente" que només veu "chinitas", i es pensa que les "tias buenas" són les "jamonas" de les "mamachicho", però el món és molt ample i no a tothom li agrada la carn d'olla.

divendres, de gener 23, 2009

En suport d'Israel

Escric aquest post, després d'un silenci volgudament mantingut sobre l'atac d'Israel a Hamas, tenia por, por de caure malament, por de ser insultat, por del que estava passant, la veritat dels fets que no sabrem mai del cert.
Hi ha masses interessos, masses mentides, i masses sentiments per veure les coses d'una manera clara.
Ahir, però, vaig veure un vídeo que ha fet que volgués trencar aquest silenci, el vídeo d'una gernació violenta concentrada a la Plaça de Sant Jaume de la capital del meu país, un vídeo on es veia gent cridant amb vehemència contra l'estat d'Israel, cremant banderes israelianes i demanant el boicot amb pistoles en una mà i l'Alcorà en l'altre, cridant a la Jihad, i per acabar amb visques a Hamas, i dient "Ala Ahba" ( Alà és gran ).
La persona que va cridar visca Hamas des de la tribuna, va cometre un delicte d'apologia al terrorisme, és a la presó? No és clar, perquè Hamas és guai, Hamas en els seus estatuts té com a objectiu la matança i extermini dels jueus, i tots sabem que els jueus són els culpables dels mals del món.
El jueus maten nens i es veuen la seva sang, els jueus contaminen els pous d'aigua, els jueus van dur la pesta bubònica, els jueus van matar Crist.
Israel no m'ha donat res, i no conec més jueus dels que em puc creuar pel carrer, a Tòquio. De fet només he tingut amistat amb un jueu, una noia que vaig conèixer a classe de japonès, aquesta noia només tenia una cosa al cap, fer saber a tothom el genocidi de dos milions de xinesos pel part del govern, perquè pertanyien a una secta religiosa anomenada Falug Gong. Estava tan entregada aquesta causa que era el motiu pel que estudiava japonès per poder explicar a tot els japonesos que pogués aquesta tragèdia.
Aquesta és la meva experiència amb els jueus, una noia que volia salvar vides.
El poble d'Israel vol sobreviure, us heu parat a pensar que passaria si fos al contrari, si els jueus fossin els febles, si estiguessin en mans dels siris, dels iranians, heu sentit cap primer ministre d'Israel dir que els palestins són el mal del món, que se'ls ha d'eliminar. Us heu parar a pensar que passaria si Iran i Síria, ataquessin Israel i aquest perdés la guerra?
I els palestins, perquè no reben ajuda dels seus germans musulmans, perquè són retinguts en camps de refugiats a Jordània, perquè desprès de 20 anys de viure-hi no els han atorgat la ciutadania jordana.
Crec que Palestina és un poble víctima, i desitjo que tant de bo poguessin viure en pau a Gaza, a Cisjordania, a Jerusalem, a Israel, però que són hostatges, hostatges d'Interessos que van més enllà de la seva nació, hostatges de la corrupció de les Nacions Unides, hostatges dels terroristes, dels senyors de la guerra que s'anomenen Hamas.
Avui comença el Shabat, avui he trencat el silenci, avui escric aquest post, per necessitat, perquè vull expressar el meu suport al poble d'Israel.
També us voldria recomanat la visita aquest blog escric per un jueu català, si voleu veure l'altre cara de la moneda. Cat Israel

Shabat Shalom!

Va de pèls

La cosa va de pèls, resulta que ja fa temps que m'he adonat que al Japó hi ha una gran densitat de perruqueries o barbers, també hi ha dentistes a cada cantonada, i "pachinko" així com petits restaurants, el negoci és a la part de baix i la vivenda al primer pis.
L'altre dia vaig fer una passejada de 10 minuts amb la meva petita per fotografiar les perruqueries i els barbers que hi als voltants de casa meva.
No m'estranya que un dels personatges de la Vila del Pingüi de la sèrie "Dr. Slump" fos el "sr. Soramame " sr. Fava, un barber.
Així doncs avui la cosa va de pèls.
Tot seguit us poso un mapa de l'àrea on visc, els punts són les perruqueries i els barbers. I els números coincideixen amb les fotos per il.lustrar aquest post. No hi són per ordre, us aviso...


2. És una perruquera unisex que va obrir fa molt poc, just davant de casa. Et facin el que et facin sempre deuen trigar una hora, suposo...

3. Tominaga, "men's hair salon", no us encanta l'aparell d'aire condicionat davant l'aparador, trobo que li dona un aire molt modern.

8,9. River Side, i Art's, l'un sobre l'altre, on creieu que van els pèls tallats dels clients de la botiga del damunt...

7. Lepos, per Nadal les dependentes duen un barret de Papa Noel, segons l'Aya és la botiga de les plantes, també hi ha joguines per la canalla, tot un festival.

11. Beauty Palace, Natsugari, aquesta és la raó perquè la meva sogre es pensa que les perruqueries es diuen "beauty palace", és la perruqueria de les "obasans" ( les marujes ), del barri, malgrat que són amigues de la família, les odio a mort, sempre que veuen la meva filla diuen, "oh! com és que és tant bonica?" ( com volent dir- amb un pare "gaijin" ),  encara és l'hora que em parlin a mi directament. 

12. Hair Spray, voldríeu anar a un perruquer que es digués "laca", bé, potser l'Artur Mas, sí...

5. Yoshio, més tronat impossible, crec que és on van els "yakuza" del davant, potser es fan l'"alohe pama", la permanent a l'aloè que anuncien al cartell blau.

1. D'aquest mes val no parlar-ne, és el meu veí.

10. El típic barber que talla ras i gibrelleta. Sempre té cua d'estudiants que surten amb el cap rapat del local.

13. Un altre unisex, amb gran sentit de màrqueting, si no t'hi fixes ni el veus.

4. Si un era el "Beauty palace", aquest és el Total Beauty, Shinbi, si algú busca feina, aquí hi té una oportunitat, potser la primera tasca serà arreglar les persianes de l'aparador, i llençar la cadira descolorida de l'entrada, algú sabria dir-me quina és la funció de les totxanes de ciment?

6. Ei! No us equivoquéssiu pas, segon pis, per les escales, la gràcia és que malgrat que el cartell diu cap a l'esquerra, en realitat les escales són cap a la dreta, però tant se val, al Japó, és can pixa de totes maneres.

Després d'aquest tour pels locals dels "estilistes" del meu poble entendreu perquè l'Aya vagi al poble del costat quan ha d'anar a la "pelu", jo, com ja sabeu fa anys que hi he deixat d'anar, ailas!

dijous, de gener 22, 2009

Festa 10è aniversari de El Magazine

Salut companys, els que estigueu per Tòquio esteu convidats a la Festa del 10è aniversari de la revista El Magazine on col.lavoro. La festa tindrà lloc al SAM & DAVE de Akasaka demà divendres 23. A partir de les 19h fins que el cos aguanti.
L'entrada és lliure, però feu bondat, eh!



dimarts, de gener 20, 2009

Lladró i el Japó

L'empresa valenciana més kitsch, Lladró, ha creat aquesta col.lecció de figuretes per celebrar el "dia de les nenes" o el "hina matsuri" al proper mes de març, el set de figuretes està valorat en 535.000 iens, però si només volem els prínceps, la broma ens pot costar uns 320.000 iens. És un preu raonable, i és el que acostumen a valer aquestes figures, fins hi tot les que es venen al Toys 'R' Us.

De fet l'empresa Lladró té molt èxit al Japó, i és una d'aquelles coses que els japonesos compraven quan eren rics, com les bosses de Loewe. Tenim amigues japoneses treballant a la botiga de Lladró de Barcelona per atendre als clients d'aquest país.
Fins hi tot la meva sogre té un Lladró, una pageseta francesa sorgida del Petit Trianon de la Marie Antoinette. Molt bufona.
Ara amb aquesta col.lecció volen recuperar el mercat japonès, una mica arriscat tanmateix, ja que qui posa aquestes nines és molt tradicional, i això vol dir, nines amb kinomos de seda brodats, cabells humans, i cares de fusta policromada, decorades per algun artesà famós (si la butaxaca ho permet).
De totes maneres posats a triar, jo em decanto per les valencianes, què hi farem la terra crida.

diumenge, de gener 18, 2009

Estudies o treballes? Ninomiya Kinjiro

Aquesta era la casa de Ninomiya Kinjiro, convertida en museu l'any 1988 per celebrar els 200 anys del seu naixement.



L'Aya i unes amigues a l'estatua de Ninomiya de gran.

divendres, de gener 16, 2009

Estudies o treballes?

No, no és que vulgui lligar amb aquesta fórmula tan tronada. Estudiar i treballar és el que feia Ninomiya Kinjiro ( o Sontoru ), un personatge real que ha esdevingut inspiració per molts japonesos, fins a convertir-lo en la icona dels estudiants.
Moltes són les escoles que a la seva entrada tenen una estàtua d'aquest personatge.

Minomiya Kinjiro va néixer cap el 1788, prop de la ciutat d'Odawara, fill de classe mitja camperola.
Però el fet que l'ha portat a fer famós és que estudiava mentre treballava al camp, per això sempre se'l representa duent un farcell de llenya mentre llegeix un llibre. Gràcies a la seva educació va arribar a tenir un càrrec important dins el govern de la ciutat, i el seu enginy va salvar moltes vides quan la fam va assetjar la vila. Per això és un personatge molt estimat i respectat fins hi tot avui en dia.






dijous, de gener 15, 2009

El castell, castell d'Odawara

Aquest és el castell d'Odawara, bé, és una reproducció feta als anys 70 de la Torre de l'Homenatge. Odawara és la ciutat més propera que tinc des del meu poble allunyant-me de Tòquio, és un "Hub" important de trens, on s'atura el Shinkansen que va cap a Kyoto, i els trens que van als balnearis de Hakone, als peus del Mont Fuji. Odawara és també la ciutat on es va lliurar la Batalla de duu el seu nom, on es van enfrontar les tropes fidels a Tokugawa ( el futur Shogun ) contra els seu enemics, assetjant el castell per terra i per mar. 
Malgrat no ser un castell "autentic", és molt bonic i les vistes en un dia clar són espectaculars, la mar i el famós volcà, com en un quadre de Hokusai.

Dins les muralles del castell s'hi troba la "pagoda" de Ninomiya, que no havia visitat mai fins aquest cap d'any.

Alguns cartells amb errors en l'anglès, en aquest cas transcrivint directament el mot tal com sona en japonès, de fet "castle" en anglès es pronuncia "cassel" d'aquí l'error, també hi diu Castell d'Odawara en japonès ( odawara-jo ) i castell un altre cop. És com qui diu és el castell, castell d'Odawara.

Us deixo amb l'entrada de la pagoda de Ninomiya. Espero que us hagi agradat la visita.

dimarts, de gener 13, 2009

Esperant el bus...



Crida molt l'atenció l'estat en que es troben les parades d'autobús del meu poble, més pròpies d'un país del tercer món de d'un país ric com és el Japó.
L'estètica, us haig de dir, no és precisament quelcom que els japonesos valorin gaire. Us imagineu si les parades dels transports metropolitans de Barcelona fessin aquesta pinta. Impossible.

Nota: Ahir em vaig reunir amb un client, segons ell entenia perfectament el "fet català", ja que és de Cornualla, la menys reconeguda de les nacions de la Gran Bretanya, però parlant, parlant va i em pregunta: A Barcelona ( sinònim de Catalunya per molts guiris ) parleu català, teniu, llibres i televisió, i tota la pesca...
Vaig respondre a la seva pregunta, com al·lucinat, és clar que sí!.
Ah!- va respondre- així és una cultura de debò...
Òndia! tant malament estem? Que ens hem d'explicar de coses tan bàsiques? Que som 11 milions de catalanoparlants, tenim un Estat on és llengua oficial!
Estic deprimit!

dilluns, de gener 12, 2009

Cap d'any 2009

Com cada any el primer de Gener anem al Temple, a demanar per que sigui un bon any.
Hi molta gent que té peticions pels Déus, d'aquí que sempre es faci cua.


Tot seguit tornem a casa a fer el dinar de Cap d'Any, és molt familiar, com el nostre dinar de Nadal. Hi ha sopa de pilota, peix, carn, i altres menges que només es poden gaudir aquest dia.

Mongetes dolces, "kamaboko" ( pastissets de peix ), truita, pop, ous de salmó,..

També hi ha vi d'arròs ( sake ), amb pa d'or. Perquè ens doni bona sort.


dijous, de gener 08, 2009

Si en preguntessin qui sóc...

Si em preguntessin qui sóc els diria que no sóc,  Jordi Labanda, ni Rafa Nadal, ni Lluís Bassat, ni Pau Gassol, no sóc cap dissenyador famós, sóc un dels molts que hi ha al Japó, que treballa en un petit estudi, no marco tendències, ni tinc admiradors, ni em rep l'ambaixador i només em coneixen a casa meva, sóc com molts, un tipus normal i ordinari, però si pogués explicar-me quan em pregunten d'on sóc els diria això:

Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,
pobra d’arbres, gairebé privada de boscos,
escassa de planures, excessiva de muntanyes,
estesa per llevant al llarg de la vella mar
que atansa el difícil i sangonós diàleg
de tres continents.
Unes palmeres que amb els ulls closos
miro sempre immòbils sota l’oreig
tanquen el meu país pel migjorn.
Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol
hi ha unes altres terres que anuncien el desert,
les nobles, agostades, espirituals terres germanes
que jo estimo tant.
Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,
però una mateixa llengua és encara
parlada a banda i banda,
i en unes clares illes endinsades en el mar antic,
i en una contrada també insular, més llunyana,
que avui pertany a un tercer poder.
Que diversa la meva petita terra
i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,
la violència de diversos pobles,
les aspres guerres civils enceses dintre els seus límits
i més enllà del palmerar i els aiguamolls,
de la seca altiplanura i de les ones!
Perquè prou sap el nostre llarg dolor
que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,
la més estranya o grandiosa lluita
que s’abrandi entre els homes,
és tan sols una guerra civil
i ens porta a tots patiment i tristesa,
la destrucció i la mort.
Per això ara és tan profunda la nostra esperança
—en el meu somni, ja contemplada realitat—
d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,
salvades la nostra llengua i la nostra història,
en una unitat superior que duu el nom,
obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor,
que un savi esguard veié prodigiosament passar
de la costa fenícia a les platges de Creta.
Quan arribi el dia, haurem fet el primer
i inesborrable pas vers la suprema
unió i igualtat entre tots els homes.
I potser aleshores ens serà permès de començar,
sense classes socials, ni odis religiosos,
ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,
la nostra peregrinació a través de l’espai,
cap a la pensada llum,
i de seguir sense temença les misterioses
vies interiors de Déu, del no-res,
els infinits i lliures i alhora
necessaris camins veritables de la bondat.

Que no sigui decebuda la nostra esperança,
que no sigui escarnida la nostra confiança:
així molt humilment ho demanem.

M’HAN DEMANAT QUE PARLI DE LA MEVA EUROPA, Salvador Espriu. Barcelona, 1959

Què hi farem, m'estimo un país que no m'ha estimat mai, m'estimo un país que no s'estima ningú, m'estimo un país que no s'estima a si mateix, m'estimo un país, que només existeix dins del meu pensament.

dimecres, de gener 07, 2009

Sant Tornem-hi!


7 meravelles del món ( antic ),
7 cabretes ( i el llop ),
7 pecats capitals,
7 samurais ( i set magnífics ),
7 nans i la Blancaneu,
7 colors de l'Arc de Sant Martí,
7 notes musicals,
7 nit i 6 dies ( amb Anne Heche ),
7 mars,
i set dies de vacances després del Cap d'Any, torno a la feina amb renovada energia.
Us desitjo a tots un bon any, de la vaca ( segons el calendari del Japó ) que espero que sigui de les grasses...

dijous, de gener 01, 2009

Bon Any Nou! De la Vaca...

Que aquest any els vostres somnis es facin realitat! Akemashite Omedetou Gozaimasu!
P.D. Pels qui no ho sàpiguen, tobuushi vol dir "la Vaca que Vola".