dilluns, de juliol 31, 2006

Viatge a Itaca_2

El les fotos podeu veure els notres hostes, l'Aya ( la Shi-chan dormia ) en Masao, la Licaco, i altres companys de viatge...




Kanpai! Salut! (txin-txin, no, que en japonès vol dir "tita")

Viatge a Itaca

He titulat aquesta entrada "viatge a Itaca", per què com diu la cançó el viatge serà llarg, però profitós, anit vam fer una escala del viatge que va resultar ser una experiència inoblidable.

Fa dies us vaig parlar d'en Masao Yahagi, el nostre arquitecte, si tot va bé.
Ahir ens vam tornar a reunir amb ell, va ser una més de les trobades per decidir si ens "agradem", si les seves idees i el nostre projecte coincideixen.
La reunió la vam fer en una casa que va construir l'any passat, els propietaris de la casa, una parella de la meva edat, van resultar ser unes persones molt acollidores i agradables.
Ell és director d'art i ella dissenyadora gràfica free-lance, després d'ensenyar-nos la casa ens van convidar a una barbacoa a la que es van afegir, dues parelles més, també clients d'en Masao. Durant la vetllada ens vam conèixer millor, la companyia va ser molt agradable,i el menjar deliciós. És esperançador veure com aquest professional inter-actua amb els seus clients els fa inter-actuar entre ells, organitzant trobades com la d'anit amb l'objectiu poder projectar la casa on haurem de viure. Els clients esdevenen amics. Una bona oportunitat de fer noves coneixences amb gent que comparteix dels mateixes inquietuds.
La gran sorpresa de la vetllada va ser que un dels clients va resultar ser una il·lustradora, els treballs de la qual admiro profundament, els seus dissenys il·luminen els avorrits vagons del metro de Tòquio, un regal per una vetllada perfecte.

Els nostres hostes mantenen un blog, malgrat estar íntegrament escrit en japonès inclou moltíssimes imatges (ella és una fotògrafa compulsiva), que il·lustren la seva manera de viure. He afegit l'adreça a vincles personals, ja que espero de tot cor poder tornar a gaudir de la seva companyia.
Més endavant afegiré imatges de la festa, per ara un penjo fotos de la casa, una meravella!


divendres, de juliol 28, 2006

La "sardinada" japonesa



El "Jibiakiami" és una marera de pescar tradicional del Japó, consisteix en que dues barques estenen les xarxes des de la platja fins dins del mar, uns cent o dos-cents metres més o menys, després d'una estona uns companys des de la platja estiren les xarxes i recullen la pesca.
Actualment poca cosa es por pescar tant aprop, però la gent continua amb aquest ritual, ara sí, amb caire lúdico-festiu, em diríem la nostra sardinada. Els amics es reuneixen, a la platja, i mentres uns preparen les brases per fer el peix els altres estiren les xarxes, (ajudats d'un motor, no fos cas...), es veu molt, sake, és clar, i cervesa. El peix, a la brasa i arrebossat, fregit a l'estil portuguès,"tempura".
Tot plegat cansat però molt divertit.



Aquest cap de setmana "LINK", el bar d'en Koichiro, organitza el seu "Jibikiami" anual, com sempre, els he fet el cartell hi esteu tots convidats.

dimecres, de juliol 26, 2006

Mai plou a gust de tothom

Estic rebent missatges de Catalunya explicant que fa mesos de no plou, algú fins hi tot m'ha demana que "envii" alguns núvols del Japó cap allí. No us ho aconsello.
Us paso les últimes notícies extretes del Mainichi Shinbun, el diari on treballa el pare de l'Aya.

100.000 persones han estat forçades a evacuar les seves vivendes a les prefectures de Kyushu i Kagoshima al sud-oest del país.
10 persones mortes i 11 desaparegudes es en balanç provicional de les autoritats locals, les forces d'autodefensa de l'estat han estat movilitzades i un contingent de 150 soldats treballa dia i nit per localitzar un avi de 76 anys desaparegut a la prefectura de Kagoshima.

Les pluges persistens i continuades durant més de 72 hores han provocat nombrosos esllavissaments de terra i talls en les vies de comunicació iens els suministrament energètics.
La situació s'agreujat en les zones afectades pel terratrèmol de l'any passat degut a la inestabilitat de sòl.
Moltes àries de Satsuma, a Kagoshima estan inundades. Ha estat de llarg la pitjor imundació desde l'any 1976.

dimarts, de juliol 25, 2006

Japó no és perfecte

Japó és un país molt tranquil pel que fa a la seguretat ciutadana, la gent del meu poble deixa, sobint, la porta de casa oberta i els veïns entren directament tot dient, "suimasen deshita", (perdona, però entro, eh?).
Normalment ningú lliga les bicicletes aparcades a millers davant les estacions de tren. Un país modèlic.
Ahir, però l'utopia es va ensorrar davant dels meus nasos.
M'han furtat el paraigua!
El vaig deixar al paraigüer de l'entrada de l'oficina i en anar a buscar-lo per sortir no hi era!, increïble. La Srta. Yano, la segretaria està fent les gestions necessàries per esbrinar el que ha succeït, mentres tant el cap de la meva oficina m'ha presentat les seves disculpes i m'ha ofert un paraigüa nou de recanvi (En tenim per oferir-los als clients en cas de necessitat).
Volia canviar la capçalera del blog en motiu del començament de l'estació de les pluges, però aquest especial esdeveniment es mereix especial atenció.

Si no ets bon minyó vindran els "Kitashosen"...

Una història que fa por. La Megumi Yokota tenia 13 anys l'any 1977 quan va desaparèixer. Durant els anys 70' i 80' 13 ciutadans japonesos van desaparèixer sense deixar rastre. L'any 2002, el govern Nord Coreà va admetre haver comès els segrestos d'aquests ciutadans. El govern japonès feia temps que sospitava que les estranyes desaparicions estaven relacionades amb el govern de Pyongyang. Aparentment els segrestats eren forçats a ensenyar l'idioma i la cultura japonesa a possibles espies que, més tard es farien passar per japonesos. Segons el govern coreà la Megumi es va suïcidar l'any 1994. L'any 2004 van retornar les seves restes mortals a la família. Una anàlisi de l'ADN per part del govern japonès va descartar aquelles centres com a restes genètiques de cap membre biològic de la família Yokota. Segons el govern coreà, la Megumi es va casar l'any 1986 amb un ciutadà sud-coreà també segrestat, Kim Young-nam, la parella va tenir una filla, l'any següent. El nom de la nena es va dir que era Kim Hye-gyong, però en realitat és Kim Eun-gyong. El passat mes de juny, la família sud-coreana de Kim Young-nam es va poder reunir amb ell, la seva filla i la seva parella actual, durant la reunió, en una roda de premsa, Kim Young va corroborar la versió oficial del seu govern d'"adopció". Segons Kim Young, Megumi va llevar-se la vida a l'hospital després d'una llarga malaltia mental. També, segons, ell, les restes mortals que es van entregar a la família són verdaderes. Sincerament, no hi posaria la mà al foc, però crec que aquest home menteix, i la reunió familiar va ser el premi a la seva mentida. Per altra banda, si vius en una dictadura i la teva vida i la de la teva filla depenen del que diguis davant de les càmeres de televisió, l'elecció és fàcil. Encara que jo, com molta gent d'aquest país pensa que potser sí que és morta, al no poder suportar el segrest vitalici, o potser és viva però massa destrossada, per poder mostrar-la en públic. El cas de la Megumi, és el més famós per la insistència de la família que mai no ha aturat les seves reivindicacions, fins hi tot el president americà George Bush, ha rebut a la seva mare, que va tenir l'oportunitat d'exposar el seu cas davant del Congrés dels Estat Units. Durant els anys 80', els segrestos nord-coreans van passar de la "llegenda urbana", la més horrorosa realitat, corroborats per testimonis coreans evadits dels "gulag" on estaven internats els segrestats. Els darrers atacs amb míssils en aigües de sobirania japonesa, han tornat a renéixer les pors a la ciutadania japonesa. I no és per menys, la Megumi de 13 anys tornava de l'escola quan uns estranys li van robar el futur, i van destrossar la vida dels seus pares i la seva pròpia. L'hermetisme de Corea de Nord, la desconeixença del país, les mentides repetides de la seva administració, fan que s'agreugi el sentiment d'amenaça i por. Quant de petit era massa trapella l'àvia em deia, "si no fas bondat et vendrem als gitanos", no és estrany que les mares japoneses utilitzin la mateixa frase, canviant "gitano", per "nord coreà" (kitashosen).

dilluns, de juliol 24, 2006

Natsu Matsuri, festival d'estiu


Ahir diumenge, a Hadano, el meu poble, es va celebrar el "Soya Jinja Matsuri", el "festival de la pagoda Soya".
Una ocasió com un altre per que els meus veïns es vesteixin amb un calçotets blancs i surtin al carrer.
Seriosament, el festival és una ocasió especial, on els Déus visiten la ciutat. La festa consisteix en que un seguit de portadors carregen una petita capelleta portàtil que treuen de la pagoda, en aquesta capelleta i viatja el Déu. Es passegen per tot el poble carregant aquest "travernacle", que en japonès es diu "O-mikoshi", fent-lo anar en ziga-zagues d'una banda a l'altra del carrer, el "O-mikoshi" pesa tant que els portadors es treuen el dolor bevent "Sake", vi d'arròs, (potser per això va de gairell, és broma), el cert és que no es posen cap cuixí per esmorteir els cops a les espatlles que es provoquen al fet saltar la capella amunt i avall.


La prossessó va precedida pel sacerdot xintoista i seguida per un camions molt decorats que transporten una colla de timbalers molt, molt "animats". Malgrat la pluja persistent la gent va sortir al carrer a gaudir de l'espectacle, que només té lloc dos cops l'any, sempre a l'estiu, que és quan tota cuca viu, fins hi tot al Japó.

diumenge, de juliol 23, 2006

La show room de Shibuya


Avui malgrat ser diumenge he anat a treballar, el motiu l'opertura al públic de la show room de "Paper Concierge" de Myprint, l'empresa on treballo, dedicada al disseny i distribució de invitacions de boda, un negoci que en aquest país mou cents de milions de yens.
De totes maneres ha estat una opertura una mica galdosa, bàsicament per agafar rodatge, la de veritat serà el 23 de setembre.



Tanmateix uns "penjo" unes imatges per si mai heu vist, alguna cosa així, normalment els proveedors omplen la botiga de flors, però com ja us he dit avui només era l'aperitiu. Els dissenys les invitacions de dins de la vitrina són meus, segur que no guanyaré cap A&D Awards,...



L'interiorisme és de la Naitoh-san, la noia dels cabells llargs i vermellosos, el noi amb barbeta es Fukuyama-san el meu cap i la noieta de blanc la Kimura-chan, acabadeta de sortir del cole.

divendres, de juliol 21, 2006

Superman, returns.

El proper 19 d'agost s'espera l'estrena de Superman al Japó.
És evident que Superman és i ha estat una icona americana, d'aquella Amèrica "rància", i conservadora, "Superman" és Republicà, de dretes i segur que té accions a la companyia Bush.

Superman també té història una història gràfica real que apareix de tan en tan per recordar-nos d'on ve i quins són els seus valors.
Els japonesos obliden, i perdonen, obliden com Walt Disney, que tants diners fa ara a Tokyo Disney, o Disney-Sea, utilitzava els seus personatges, com Donald Duck, o Micky Mouse en la propaganda anti-japonesa més radical. Com les bombes que van esborrar Tòquio anaven decorades amb els seus "ninotets".




Aquest és el cas de Superman com bé il.lustren les imatges que documenten aquesta entrada.



Els senyors de Hollywood, potser haurien de juvilar aquestes "velles glòries" de temps passats i inventar històries noves.

dijous, de juliol 20, 2006

Una altre meravella


El proper dia 29 de juliol s'estrena "Gedo Seki", Tales from Earth Sea (Contes de Terramar). Una altra meravella de Miyazaki Hayao i l'estudi Ghibli.
Darrerament els americans ens estan saturant de pel.lícules d'animació 3D digital, aprofitant els èxits de "Shrek" o "Nemo", però si el que voleu són dibuixos animats tradicionals, ara per ara el mestre és Miyazaki, és evident que, actualment, l'estudi Ghibli utilitza els ordinadors per simplificar el procés de producció, o aconseguir efectes especials més espectaculars, però els decorats i els personatges són dibuixats a mà. És un plaer sentir la calidesa del traç de la línia, i us ho diu un que fa servir "Adobe Illustrator" cada dia del món.
Per veure el trailer de la pel.lícula adresseu-vos a "Ghibli"
El web està en japonès però si anéu "clicant" ja ho trobareu, una pista, seguiu en "Totoro" i després cliqueu sobre un dibuix que sembla Aya Sophia, no us poso un link directe per què així és més divertit.

Un llibre interessant...

Fa dies us vaig parlar de Chiune Sugihara (6/28/2006). Avui us voldria parlar d'un llibre, un llibre que tracta de Jueus i Japonesos, de les convergències entre els dos pobles.
El llibre es titula, "The Jews and the Japanese, the successful outsiders" (jueus i japonesos, exitosos forasters). Ed. Charles E. Tuttle Company, Inc 1991.
El llibre està escrit pel Professor Ben-Ami Shillony, un jueu polonès emigrat a Israel l'any 1948.
En el llibre analitza les semblances i diferències entre ambdues cultures, que, per llunyanes que semblin, són moltes. També explica les trobades reals històriques, i les coŀlavoracions que han tingut.
El llibre comença així: " La història jueva comença amb el Patriarca Abraham; la història japonesa amb l'emperador Jimmu...Ambós pobles dibuixen els seus inicis en una migració inspirada per Déu, ambós associen aquesta migració als conceptes de "poble escollit" i "terra promesa." "
Sabíeu, per exemple que van ser els banquers jueus ( Jacob H. Schiff ) de Nova York qui van patrocinar la guerra "Russo-japonesa"(1904-05), i que la victòria japonesa va fer que els guanys obtinguts decantessin la balança econòmica a favor de Wall Street, en perjudici de Londres, que havia patrocinat als Russos.
Que la majoria de tècnics empleats en l'ocupació de Manxúria eren jueus russos.
Que els jeus van ajudar a redactar la primera Constitució japonesa de la Restauració Meiji (1869) basada en la Constitució Alemanya.
Que Beate Sirota, una jueva americana, va incloure l'article d'igualtat entre homes i dones en la Constitució Japonesa.
O, que entre altres coses, els noms de les seves capitals històriques, Kyoto i Jerusalem volen dir el mateix, "Ciutat de Pau".

No ens costa massa, com a catalans, imaginar-nos com els "jueus" d'Espanya, i trobem natural el fet que les empreses japoneses preferissin Catalunya per establir les seves fàbriques.
O ens emmirallen en Holanda, el país que voldríem ser.
Potser aquestes connexions imaginàries no ho són tant.
Tanmateix els dos únics Estats del món que han renunciat a tenir exèrcit són Japó i Costa Rica (l'únic país americà governat per descendents de catalans (Josep Figueres Ferrer).

Potser algú podria d'escriure un llibre, "Catalans, Holandesos, Jueus i Japonesos, perfectes obstinats".

dimecres, de juliol 19, 2006

THE CONSTITUTION OF JAPAN, Nov 3, 1946

CHAPTER II: RENUNCIATION OF WAR

Article 9:

Aspiring sincerely to an international peace based on justice and order, the Japanese people forever renounce war as a sovereign right of the nation and the threat or use of force as means of settling international disputes. 2) In order to accomplish the aim of the preceding paragraph, land, sea, and air forces, as well as other war potential, will never be maintained. The right of belligerency of the state will not be recognized.

Capítol II: Renúncia a la guerra.

Article 9:

Aspirant sincerament a una pau internacional basada en la justicia i l'ordre, el poble japonès renúncia, per sempre a la guerra com a dret sovirà de la nació i a l'ús de la força com a via de mantenir disputes internacionals. 2) Per aconseguir el desitg expresat en el paràgraf precedent, les forces de terra, mar i aire, així com altre potencial de guerra, no seràn mai més mantingudes. El dret de bel.ligerància de l'Estat no serà reconegut.


Abans d'ahir 17 de juny de 2006, dia del mar, festa nacional, les tropes japoneses desplegades a l'Iraq van ser, finalment repatriades.

dimarts, de juliol 18, 2006

Bicicleta en doble fila


Ahir dilluns va ser festa, la festa del mar, res d'especial, tret del plaer de gaudir de la meva familia un dia extra. A part d'això, tot el dia amb pluja, de la forta, aiguats a l'oest i gent evacuada. Avui "sant tornem-hi".
Ara, des de la meva nova oficina, veig com una guàrdia multa una bici que està aparcada damunt de la vorera, quina poca vergonya! on se's vist estacionar vehicles als espais destinats als vianants!
Per si no ho sabíeu, a Tòquio no pots aparcar la bicicleta on et vingui de gust, només als pàrquings, privats o de lloguer, especials per aquest tipus de vehicles.
Al meu poble passa un camió "recollint" les bicis mal estacionades.
A part d'això, les bicicletes a Tòquio, paguen impost de circulació, això és per qui es queixi de Barcelona.
Penjo la imatge de l'agent municipal, que sembla una guàrdia civil, disculpeu la qualitat, l'he fet amb el mòbil, i té un zoom molt dolent.

divendres, de juliol 14, 2006

Enllaunat


Sóc un Xaolin enllaunat,

Els que em coneixeu físicament em diríeu Kirilin, també sabeu que molt sovint no toco de peus a terra, però des que la meva empresa ha traslladat les oficines a Shibuya, el rovell de l'ou de Tòquio, no tocar de peus a terra ha deixat de ser una metàfora.
Pels matins levito, i és que a l'estació de metro de Shimo-kita-zawa, només has l'alçar els peus una miqueta i, sense moure't, et desplaces lentament cap al vagó, empesos per tres empleats amb guants blancs, un cop dins, els peus no et toquen al terra, i et sens en l'aire flotant a ritme dels revolts del camí, de sobte la màgia s'acaba, el trens s'atura, sobren les portes i caus a terra escomès per una munió de gent que s'aboca fora com si haguessin obert les portes d'una presa, aleshores fas "rafting" fins la sortida. Ha estat una experiència, però demà i tornem.

Per cert, com es deu dir la feira dels que empenyen la gent dins els vagons? "Empenyadors"?

dijous, de juliol 13, 2006

Típics tòpics i taronges de València

El dilluns passat, amb l'Aya, vam ajudar a un amic en una reunió de negocis amb empresaris japonesos.
El meu amic ven tecnologia punta de casa nostra, però malgrat el certificat ISO que la seva empresa a assolit, la única amb aquest tipus de certificat en el sector a nivell mundial. Malgrat aquestes credencials, el que més va interessar als japonesos és que les peces estaven fabricades amb acer suec. Més tard, en acabar la reunió, en meu amic em va confessar que la procedència de l'acer, no era Suècia sinó Àustria, d'una empresa amb igual o millor solvència que una de sueca. Perquè doncs mentir, tot que va ser una mentida a mitges, ja que el capital de l'empresa austríaca és gestionat per una empresa sueca.
La veritat és que com nosaltres mateixos, el japonesos tenen tòpics típics sobre la qualitat dels productes segons la seva procedència, per exemple, vi de França, oli d'oliva italià, xocolata belga i whisky escocès.
Molts entresos diran que, actualment, els vins més interessants es produeixen al Priorat, o que l'oli d'oliva que els italians venen com seu, potser és de Múrcia, que la xocolata francesa, Richard, per exemple és tant bona o més que la belga, i que el millor whisky no és escocès sinó irlandès.
Els japonesos, com nosaltres, es guien per les referències culturals imposades per la publicitat. Així doncs, són capasos de comprar cafè Blue Mountain i veure-se'l en llauna o preparat amb "Melita".


Aquest és el cas de la imatge que us presento. De petits ens deien que "naranjas de la china", doncs a Àsia les millors taronges són les de València, i es publicita així per donar prestigi. Com es pot llegir "clarament" en la imatge dins del cercle blau, 100% taronges valencianes", encara que només siguin "gominoles", son "gominoles" amb prestigi internacional...

dimecres, de juliol 12, 2006

Masao Yahagi


El dissabte passat ens vam reunir per primera vegada amb l'arquitecte.
Va ser la primera de les tres visites que farem abans de decidir si tirarem endavant el projecte. Les visites serviran per coneixe'ns millor. Ell ens va dir que volia fer una pel.lícula de la nostra vida, per poder trobar l'escenari ideal.
Crec que és una manera molt interessant de conèixer els clients per poder trobar una idea que com a de ser la seva futura llar.
En Masao Yahagi té 44 anys encara que va néixer a Tòquio viu a Fukuoka, al sur del país, perquè li agrada més i on també treballa d'instructor al Nishinippon Institute of Technology.
Ha estudiat i treballat als Estats Units on va fer el seu Màster. Entre altres arquitectes a treballat amb Arata Isozaki, del qui diu que "et fa treballar molt i et paga molt poc".
Actualment té dos estudis, un a Fukuoka i l'altre a Tòquio. Però els gats els té a Fukuoka.

La reunió va durar 3 hores, es veu que se li ha enganxat el caràcter del sur, que ens van permetre conèixer millor i riure de valent, és un paio molt trempat. Molt diferent a la imatge seriosa que tenim dels arquitectes.
El què m'agrada més del treball de Masao Yahagi és que en les seves cases i vius còmodament, altres arquitectes sacrifiquen la comoditat pel disseny, però en Masao combina molt bé les dues coses. Té idees divertides i fresques, molt senzilles i aprofita al màxim el pressupost dels clients, sempre trobant soŀlucions als problemes que li plantegen.


El nostre cas serà especialment difícil ja que volem una casa de somni amb la butxaca buida.

Al Japó hi ha moltes empreses que es dediquen a construir cases, totes amb moltes garanties i preus raonables, però entre en Masao i nosaltres intentarem crear una cosa única i especial, un projecte personal, el viatge del qual vam encetar dissabte i que durarà almenys un any.


Si voleu conèixer els treballs de Masao Yahagi visiteu el seu web, "www.myahagi.com"

dimarts, de juliol 11, 2006

Els supositoris Nord-coreans


"Corea del Nord ha disparat un altre míssil, després que els que ha llançat de matinada hagin aixecat les protestes del Japó, els EUA, el Regne Unit i Rússia. Aquest projectil, que seria el setè en menys de 15 hores, segons fonts oficials japoneses, i l'onzè segons informacions russes, ha caigut al mar del Japó. Un dels que ha llançat fins ara Corea del Nord era de llarg abast. L'exèrcit nipó està en estat d'alerta, i els Estats Units han qualificat l'acció de provocació". 05/07/2006 telenotícies.cat

Ja ho fa això, de tan en tan, en Kim Jong-il, dictador de Corea. Ho fa per provocar, per espantar i per demostrar que encara te força, un cop d'efecte. No fa pas massa dies que el Règim de Corea del Nord, "Kitashosen" com es diu en japonès, va permetre la trobada entre un fill sud-coreà segrestat pel Nord als anys 80 i la seva mare resident al Sur. La reunió tenia a veure amb el cas de la ciutadana japonesa Megumi Yokota, també segrestada durant els anys 80 i que pressuntament es va casar amb aquest ciutadà sud-coreà. Aquesta tímida obertura fa que encara sigui més contradictori el llançament de míssils.
Però s'ha de tenir en compte que Corea del Nord sobreviu gràcies a les ajudes internacionals, i sempre que Pyongyang llença un míssil després demana un increment de l'ajuda humanitària.
Una altre cas curiós que podria estar tret d'una pel.lícula de Berlanga, és el de fa un any en una competició esportiva internacional celebrada al Japó, els nord-coreans van enviar una delegació d'animadores super triades per la seva bellesa. L'èxit va ser tant gran que per primera vegada japonesos van demanar visats per anar a visitar el "Papu" de país veí com si fossin els solters de Plan. I es que sobre "Kitashosen" corren tantes notícies verídiques com llegendes urbanes, el cert és, però, que durant els anys 70' i 80', els nord-coreans es van dedicar a segrestar ciutadans japonesos, americans i sud-coreans per treure'n informació i per aprendre l'idioma.
Al Japó, a part de les queixes evidents del primer ministre o del cap de l'opocició, els únics que han anunciat l'"Apocalipsi" han estat, com sempre els partit d'extema dreta ultra-nacionalistes, afortunadament, per a mi, quatre gats. La resta no perd el son, sinó és per seguir el mundial d'Alemanya.

divendres, de juliol 07, 2006

Micaco connection 2

Ahir us vaig parlar d'un company blocaire de Badalona, avui m'ha fet un regal.
A publicat en el seu blog unes fotografies de la nostra ciutat, en elles apareixen una botiga de xocolata mítica Ca l'Almera, situada al carrer de mar, que baixa desde l'Ajuntament fins la Rambla, un passeig de mar plè de palmeres, un lloc que els badalonins estimem moltíssim.
A la Rambla em après a anar en bicicleta, em passejat amb la primera xicota, em ballat fins la matinada a Titus. Asseguts a les terraces de les granges em fet el "vermut" amb sifó, i patates "Corominas" mentres veiem com tot Badalona es passejava dabant nostre, per mirar i ser vist, com si es tractés d'una desfilada.

Però tornem a l'Almera, dins d'aquesta botiga d'estètica noucentista, et sens trasportat en un altre món, el món dels sentits, una barreja de cafè acabat de moldre, codonyat ( de tres colors ) i xocolata de primera qualitat. Tot plegat et penetra en les narius en tanta intensitat que es grava en la memòria per sempre.

La foto del cafè, del carrer sant Francesc, te un altra lectura per a mi, hi apareix la "clínica del Carme", on va morir la meva àvia.

Tot plegat records i memòries que he desat en un calaix i que avui gràcies a l'amabilitat d'un company he recuperat.

Micaco connection

Ahir vaig descobrir el blog d'un noi del meu poble, Badalona. Es diu el "badiu dels Micacos".
Pels qui no sou de Badalona o de la "comarca del Maresme-sud" el mot "micaco" us sonarà a xinès, heu de saber que "micaco" és com anomenem als "nespres".
Aquest noi que es fa dir "Carquinyol" té un peu a València per això des del seu blog podreu llegir notícies "fresques" de la "Ciutat taronja".
Em va fer tanta il.lusió que hi vaig contactar, m'ha respost molt amablement, em decidit enllaçar els nostres blog. Com podeu veure. Espero que hi feu un cop d'ull.

Per cert m'agrada molt com acaba els seus articles, "me'n vaig al badiu..."

dijous, de juliol 06, 2006

Saragossa 2008


Ahir vaig ser convidat per JETRO (Organització Japonesa pel Comerç Exterior) a valorar les propostes de projecte pel Pavelló Japonès a l'Exposició Universal Saragossa 2008.
El govern japonès va demanar la col.lavoració de professionals de l'Estat Espanyol residents al Japó per ajudar a triar la proposta més adequada per representar al seu país.

Els tres conceptes bàsics eren;
a_Donar una imatge del Japó actual.
b_L'aigua. Japó país d'aigua.
c_La sostenibilitat.

Ens van presentar els vídeos de 5 propostes, totes basades en aquests conceptes.
En la cultura japonesa existeix la idea del la "senzillesa sincera", o el que vindria a ser el mateix, la utilització mínima de materials i el seu aprofitament màxim.
Això lliga amb el concepte de sostenibilitat, que en japonès es representa per la paraula "Mottainai", així doncs els projectes pel disseny del Pavelló Japonès, es centraven en aquest concepte, el de "Mottainai". Per a mi la proposta que millor representava aquesta idea va ser la de l'arquitecte Toyo Ito, un espai totalment minimalista com l'interior d'un núvol, sense objectes, només projeccions i ordinadors personals esfèrics totalment autònoms connectats wireless. Una meravella estètica realitzada amb materials de reciclatge, llaunes d'alumini i ampolles de plàstic, la refrigeració per evaporació, totalment "Mottainai", totalment sostenible.
No us puc mostrar imatges ja que els projectes són secrets i caldrà esperar al veredicte final per saber quin serà el projecte escollit.


Val a dir que malgrat que el projecte de Toyo Ito és el que més em va agradar no el vaig votar com el millor ja que crec que es massa conceptual per el públic que visita aquest tipus de mostres.
Parlo des de l'experiència en l'Expo d'Aichi l'any passat, els pavellons que més èxit de públic tenien eren els que oferien espectacles de robots, amb cues de 3 i 4 hores. Hom espera veure les darreres tecnologies japoneses, robots i kimonos.
Per això vaig votar per una proposta més "festivalera" que barrejava manga, robots, Hokusai, i les últims avenços en làser i nano-tecnologia, una passada. Crec que la gent es divertirà molt més, que és del que es tracta, no?

dimecres, de juliol 05, 2006

Nines de luxe

Fa poc he descobert una empresa coreana que es dedica a fabricar nines per encàrrec, no són unes nines normals, són tot un luxe ja que valen uns 700 euros.


Basades en l'estètica del videojocs japonesos com "Final Fantansy", les nines de "Dream of Doll", com podeu veure són una meravella de l'estètica gòtica.




Per quedar bocabadats us recomano el seu web: www.dreamofdoll.com

dimarts, de juliol 04, 2006

157

157 persones és el número màxim de passatgers que poden pujar als vagons del tren que agafo cada matí. Jo crec, però, que a l'hora punta en som més.
Ja fa temps que agafo el mateix tren, i a la mateixa hora pujo al mateix vagó. Amb el temps he començat a reconèixer les mateixes cares que s'asseuen als mateixos seients cada dia.
Jo sempre m'espero per poder seure davant d'un noi que llegeix una novel.la envolicada en paper de diàri perquè no es vegi la portada. Al costat unes estudiantes de secundària, amb el seu uniforme, ara faldilla grisa i camisa blanca, una d'elles una nina preciosa, de cara blanca i molt fina amb uns llavis vermells t'alegren el dia, la seva companya s'espera que a la propera parada pugi aquell universitari de cabells color de palla, alt i prim. Quan la veu, ell li passa els llibres i ella se'ls posa a la falda fins que baixa, aleshores ell s'asseu al seu lloc.
Hi ha una noia amb cara de "Bruixa avorrida" que sempre busca el mateix seient que jo, però avui he estat més ràpid que ella, li he pres, i és que estar hora i mitja dret, en un vagó plè de gent, és una tortura.
Molts dormen, la majoria, fins hi tot drets, aprofitant l'hora o més de camí, per acabar de sommiar.
Més tard puja una noia bonica però massa maquillada, que s'espera a que jo baixi per seure al meu lloc, i un senyor amb els pantalons massa curts, sempre ensenyant els mitjons del mateix color que la corbata.
També hi ha aquell noi que estudia amb un llibre de repàs, les respostes escrites en vermell les tapa amb un acetat del mateix color que les fa invisibles, però fa trampa i que tan en tan l'aixeca per descobrir-les.

Quan baixo puja una noia embarassada, de vegades el tren arriba abans i me la creuo baixant les escales, aguantant-se la panxa que cada dia és més gran, d'aquí uns mesos ja no me la trobaré.

157 persones tothom amb la seva història personal, somnis, feina, amors perduts, amors trobats, mirades que es creuen per uns instants, gent que forma part de la teva vida, intimitat d'una hora dins d'un vagó de tren.

Avui els he vist d'una manera diferent, avui la tragèdia m'ha colpejat de bon matí, just a la boca de l'estómac.

Avui, al meu país, una de cada tres persones del meu vagó han perdut la vida...


Il.lustració de Frédéric Boilet

dilluns, de juliol 03, 2006

Japó, un país de serveis_01

Ja fa temps que vull explicar la diferència que es pot trobar entre els serveis que un pot gaudir a Catalunya dels que es poden gaudir al Japó.
El servei és entès d'una manera totalment diferent i això va en benefici de l'usuari-consumidor. M'explicaré: al Japó les persones que treballen cara al públic, treballen pel públic, ofereixen un servei, i la satisfacció del client és el més important. A part d'això existeixen moltes feines que en el nostre país han desaparegut, com les d'ascensorista, o dependent de gasolinera, per posar uns exemples.
Poc a poc un explicaré algunes de les coses que més m'agraden, com a usuari i consumidor, d'aquest país on visc.

Primer voldria que sapiguéssiu que el Japó, és una illa, bé això ja ho sabeu, i potser també sabreu com són les gents de les illes, i que tenen una manera "peculiar" de entendre el món, per dir-ho d'alguna manera.
Ja sabeu com són d'especials els britànics, per exemple. Doncs els japonesos són els britànics d'Àsia.
Japó, com us podeu imaginar, és un país molt tradicional, però no només amb la conservació de la seva cultura, també amb la seva vida diària, i no em refereixo als costums socials, que també, em vull referir a costums d'ús.
M'explicaré millor amb exemples, aquí comencaré pel primer, els que m'ha dut a fer aquesta reflexió.

Gorres de plat i guants blancs.
Com he dit abans Japó és un país molt tradicional, això els porta a una ortodòxia quasi reaccionària en el disseny i el servei públic.


Disseny.
Potser sembla incleïble que en un país famós per la seva tecnologia els vehicles de transport públic normals, no parlo del tren bala "shinkansen", tinguin un disseny del anys setanta.
Trens, taxis i autobusos, mantenen una estètica i una tecnologia de fa 30 anys com a mínim, els taxis són tots, trets d'alguna exepció, uns Toyota "quadrats", semblants al Seat 131, entapissats amb unes fundes de puntes de coixí ensucradament "kitsch".

El mateix passa amb trens i autobusos. Disseny, ergonomia, seguretat, no existeixen.
Però això no és el més important. La seva dona ja em va avisar quant jo, insistentment em queixava del disseny de les cabines telèfoniques, em va dir: -"A Barcelona són molt maques però no n'hi ha cap que funcioni".
Tenia raó, a Barcelona els tens són molt bonics, i els autobusos, i pot anar amb un taxi Mercedes de 4.000 euros, però tots són uns mal educats.

Servei.
Deixant a part la neteja, i la puntualitat, us parlaré de l'hospitalitat del servei.
Si un tren s'atura per alguna avaria no passen ni dos minuts que els passatgers ja estan informats de la incidència, si el tren arriba tard a l'estació hi hauran preparats uns rebuts signats i segellats pel cap d'estació per justificar a la feina o al teu cap, la teva tardança.
A les estacions de tren com la de Hadano, un poble petit, hi ha com a mínim dues persones dels ferrocarrils treballant a cada andana, una, en una punta i l'alta a l'atre, per vigilar que ningú es faci mal, o per orientar o simplement netejant algun paper que hagi caigut.
A l'entrada, a les taquilles sempre hi ha personal disponible, que a t'acompanyarà fins al tren si és necessari.

Els taxistes t'obriran la porta del cotxe i carregaran les maletes, i t'esperaran fora si et venen a buscar.
Et parlaran et tot moment de manera et faran sentir que vas el limousine.
Els conductors d'autobús, van dient en cada moment el nom de la parada per que no et despistis i quan baixes del vehicle mai s'obliden de donar-te les gràcies.

Totes aquestes persones tenen una cosa en comú, l'uniforme, gorra de plat i guants blancs, això vol dir que estan al teu servei.
Això pot semblar una beneiteria, però no ho és, l'uniforme els identifica clarament i dignifica la seva tasca. També suposo que, internament a nivell d'empresa els deu donar una certa disciplina.
Per acabar us diré que hi ha uns altres personatges que també duen gorra de plat i guants blancs, i no sé si serà pels gants o la gorra però també són un servei al públic per al públic.

La policia.
La policia d'aquest país no és autoritària ni fatxenda, són uns treballadors respectuosos amb els ciutadans. No els cal cridar ni amenaçar per imposar la llei. Sempre atents i sol.lícits, un japonès quan veu un policia no s'espanta com ho fem nosaltres. Potser són els anys de democràcia, o el fet que no vagin armats, o la seva educació i bones maneres, a cada barri hi ha una petita guixeta de policia la "koban", molt útil per preguntar una adreça o recuperar algun objecte perdut. Amb la seva bicicleta blanca a la porta i la tetera a l'interior, el policia és un ciutadà i un veí.

Què déu fer que sigui així? La gorra de plat, no. Potser els guants blancs...