Japó, un país de serveis_01

Ja fa temps que vull explicar la diferència que es pot trobar entre els serveis que un pot gaudir a Catalunya dels que es poden gaudir al Japó.
El servei és entès d'una manera totalment diferent i això va en benefici de l'usuari-consumidor. M'explicaré: al Japó les persones que treballen cara al públic, treballen pel públic, ofereixen un servei, i la satisfacció del client és el més important. A part d'això existeixen moltes feines que en el nostre país han desaparegut, com les d'ascensorista, o dependent de gasolinera, per posar uns exemples.
Poc a poc un explicaré algunes de les coses que més m'agraden, com a usuari i consumidor, d'aquest país on visc.

Primer voldria que sapiguéssiu que el Japó, és una illa, bé això ja ho sabeu, i potser també sabreu com són les gents de les illes, i que tenen una manera "peculiar" de entendre el món, per dir-ho d'alguna manera.
Ja sabeu com són d'especials els britànics, per exemple. Doncs els japonesos són els britànics d'Àsia.
Japó, com us podeu imaginar, és un país molt tradicional, però no només amb la conservació de la seva cultura, també amb la seva vida diària, i no em refereixo als costums socials, que també, em vull referir a costums d'ús.
M'explicaré millor amb exemples, aquí comencaré pel primer, els que m'ha dut a fer aquesta reflexió.

Gorres de plat i guants blancs.
Com he dit abans Japó és un país molt tradicional, això els porta a una ortodòxia quasi reaccionària en el disseny i el servei públic.

Disseny.
Potser sembla incleïble que en un país famós per la seva tecnologia els vehicles de transport públic normals, no parlo del tren bala "shinkansen", tinguin un disseny del anys setanta.
Trens, taxis i autobusos, mantenen una estètica i una tecnologia de fa 30 anys com a mínim, els taxis són tots, trets d'alguna exepció, uns Toyota "quadrats", semblants al Seat 131, entapissats amb unes fundes de puntes de coixí ensucradament "kitsch".

El mateix passa amb trens i autobusos. Disseny, ergonomia, seguretat, no existeixen.
Però això no és el més important. La seva dona ja em va avisar quant jo, insistentment em queixava del disseny de les cabines telèfoniques, em va dir: -"A Barcelona són molt maques però no n'hi ha cap que funcioni".
Tenia raó, a Barcelona els tens són molt bonics, i els autobusos, i pot anar amb un taxi Mercedes de 4.000 euros, però tots són uns mal educats.

Servei.
Deixant a part la neteja, i la puntualitat, us parlaré de l'hospitalitat del servei.
Si un tren s'atura per alguna avaria no passen ni dos minuts que els passatgers ja estan informats de la incidència, si el tren arriba tard a l'estació hi hauran preparats uns rebuts signats i segellats pel cap d'estació per justificar a la feina o al teu cap, la teva tardança.
A les estacions de tren com la de Hadano, un poble petit, hi ha com a mínim dues persones dels ferrocarrils treballant a cada andana, una, en una punta i l'alta a l'atre, per vigilar que ningú es faci mal, o per orientar o simplement netejant algun paper que hagi caigut.
A l'entrada, a les taquilles sempre hi ha personal disponible, que a t'acompanyarà fins al tren si és necessari.

Els taxistes t'obriran la porta del cotxe i carregaran les maletes, i t'esperaran fora si et venen a buscar.
Et parlaran et tot moment de manera et faran sentir que vas el limousine.
Els conductors d'autobús, van dient en cada moment el nom de la parada per que no et despistis i quan baixes del vehicle mai s'obliden de donar-te les gràcies.

Totes aquestes persones tenen una cosa en comú, l'uniforme, gorra de plat i guants blancs, això vol dir que estan al teu servei.
Això pot semblar una beneiteria, però no ho és, l'uniforme els identifica clarament i dignifica la seva tasca. També suposo que, internament a nivell d'empresa els deu donar una certa disciplina.
Per acabar us diré que hi ha uns altres personatges que també duen gorra de plat i guants blancs, i no sé si serà pels gants o la gorra però també són un servei al públic per al públic.

La policia.
La policia d'aquest país no és autoritària ni fatxenda, són uns treballadors respectuosos amb els ciutadans. No els cal cridar ni amenaçar per imposar la llei. Sempre atents i sol.lícits, un japonès quan veu un policia no s'espanta com ho fem nosaltres. Potser són els anys de democràcia, o el fet que no vagin armats, o la seva educació i bones maneres, a cada barri hi ha una petita guixeta de policia la "koban", molt útil per preguntar una adreça o recuperar algun objecte perdut. Amb la seva bicicleta blanca a la porta i la tetera a l'interior, el policia és un ciutadà i un veí.

Què déu fer que sigui així? La gorra de plat, no. Potser els guants blancs...