dijous, de juliol 20, 2006

Un llibre interessant...

Fa dies us vaig parlar de Chiune Sugihara (6/28/2006). Avui us voldria parlar d'un llibre, un llibre que tracta de Jueus i Japonesos, de les convergències entre els dos pobles.
El llibre es titula, "The Jews and the Japanese, the successful outsiders" (jueus i japonesos, exitosos forasters). Ed. Charles E. Tuttle Company, Inc 1991.
El llibre està escrit pel Professor Ben-Ami Shillony, un jueu polonès emigrat a Israel l'any 1948.
En el llibre analitza les semblances i diferències entre ambdues cultures, que, per llunyanes que semblin, són moltes. També explica les trobades reals històriques, i les coŀlavoracions que han tingut.
El llibre comença així: " La història jueva comença amb el Patriarca Abraham; la història japonesa amb l'emperador Jimmu...Ambós pobles dibuixen els seus inicis en una migració inspirada per Déu, ambós associen aquesta migració als conceptes de "poble escollit" i "terra promesa." "
Sabíeu, per exemple que van ser els banquers jueus ( Jacob H. Schiff ) de Nova York qui van patrocinar la guerra "Russo-japonesa"(1904-05), i que la victòria japonesa va fer que els guanys obtinguts decantessin la balança econòmica a favor de Wall Street, en perjudici de Londres, que havia patrocinat als Russos.
Que la majoria de tècnics empleats en l'ocupació de Manxúria eren jueus russos.
Que els jeus van ajudar a redactar la primera Constitució japonesa de la Restauració Meiji (1869) basada en la Constitució Alemanya.
Que Beate Sirota, una jueva americana, va incloure l'article d'igualtat entre homes i dones en la Constitució Japonesa.
O, que entre altres coses, els noms de les seves capitals històriques, Kyoto i Jerusalem volen dir el mateix, "Ciutat de Pau".

No ens costa massa, com a catalans, imaginar-nos com els "jueus" d'Espanya, i trobem natural el fet que les empreses japoneses preferissin Catalunya per establir les seves fàbriques.
O ens emmirallen en Holanda, el país que voldríem ser.
Potser aquestes connexions imaginàries no ho són tant.
Tanmateix els dos únics Estats del món que han renunciat a tenir exèrcit són Japó i Costa Rica (l'únic país americà governat per descendents de catalans (Josep Figueres Ferrer).

Potser algú podria d'escriure un llibre, "Catalans, Holandesos, Jueus i Japonesos, perfectes obstinats".

9 comentaris:

Carquinyol ha dit...

Molt interessant el que dius, encara que ara per Espanya els que diuen que es senten com jueus són els del PP...

Per cert, segur que si el llibre portés com a títol "Catalans i polacos" vendria molt més, lamentablement.

La vaca que vola ha dit...

No deixa de ser curiós que els assassins de jueus ara es sentin jueus.
No són els del PP que insultaven dien "marrano" o "ladino", és una "judiada", etc.
Els únics jueus "espanyols" que conec són, l'Elena Benarroc, l'Emma Cohen, els Mújica, en Ricardo Bofill, i en Lluís Bassat, entre altres. Tots massa intel.ligents per ser del PP, alguns fins hi tot militants del PSOE, com els Mújica.
El PP representa l'Espanya rància i reaccionària, catòlica i beata, que ensenya encara que els jueus van assassinar Crist.

Hi han punts semblants entre Catalunya i Polònia, les Verges negres, el fet que han estat nacions massa sobint agredides pels sus veïns, que ulilitzem l"'Estaca" de Llach com a cant de llibertat, etc. També amb el que deia abans. Polònia abans de la segona guerra mundial era el país amb més població jueva del món.
Però ara que ho dius potser si que s'algú hauria d'esbrinar per què ens diuen "polacos".

Carquinyol ha dit...

Sembla ser que ens ho diuen per la "dificultat" d'entendre el nostre idioma (ja veus, potser és que el basc l'entenen millor...)

Jo lo de "polaco" no m'ho prenc com insult, de fet van ser els grans sacrificats a la Segona Guerra Mundial i això fa que els tingui simpatia (sempre considerant que tots els pobles tenen els seus pecats), vaja, que han estat un "pupes" com nosaltres.

L'escrivà En Teobald ha dit...

El robo interessantíssim aquest llibre. Espero poder trobar-lo a Catalunya o en tot cas als USA. Per cert, m'agradaria fer una observació que sempre tinc al cap i algun cop la deixo anar però sempre passa com si res. Potser perquè el poble jueu inspira, en alguns, un sentiment de tabú.

De tots és conegudaa una part de la història dels jueus. Per aquells que no els agrada llegir, almenys n'han fet moltes, de pel·lícules. De fet el poble jueu ha comformat moltes cultures d'arreu del món, comptant la nostra. De fet es diu que els catalans (els de més pedigrí i on jo no m'hi puc incloure) són directament o indirecta jueus. De fet moltes vegades se'ns ha pertès insultar dient-nos jueus, sobretot pels espanyols.

Uff, quina parrafada. De fet només volia deixar clar que cal perdre la por de parlar dels jueus. I més ara per l'actualitat internacional. I crec que Israel, l'actual estat dels jueus, és tan criticable com qualsevol altre estat del món. No pot ser que poguem criticar la política exterior de qualsevol estat del món però no ho poguem fer amb Israel per què pot ser que et titllin d'antisemita. Una altra cosa és l'antisemitisme, que existeix, com existeix l'anticatalanisme, tot i que en aquest cas ningú alça la veu per defensar-nos.

Per cert, jo també he considerat sempre que si els catalans visquéssim més al nord d'Europa seríem Holandesos, per tarannà, caraxterístiques culturals i fins i tot per la petja jueva en les nostres cultures.

La vaca que vola ha dit...

Estimat Teoblad.

Crec que al nostre país el coratge ha estat sempre defensar als jueus, criticar Israel és molt fàcil.
Però deixaré que t'ho expliqui la Pilar Rahola. La Pilar Rahola és un personatge molt controvertit, de vegades hi pors estar d'acord, de vegades penses que és una poca-solta. En aquest cas el que diu ho signaria jo mateix, si tingués les seves capacitats pedagògiques:

"L'escriptor i bon amic Horacio Vázquez Rial ha publicat un article on aseguraba que, si en aquest país hi hagués una premsa normal, hauríem titulat "l'Iran ha atacat Israel", en refèrencia a l'escalada bèl•lica a la zona. En una línia semblant, Hermann Tertsch ha expressat la seva perplexitat davant la facilitat amb què Israel és criminalitzat, automàticament, més enllà dels fets, les raons o les dades. Personalment, he parlat a bastament del maniqueisme amb què es tracten les qüestions àrabo-israelianes, fins al punt que gent intel•ligent esdevé, quan parla d'aquest conflicte, paradigma del prejudici i la tergiversació. Contra Israel, alguns viuen millor, i són tants que m'ha semblat interessant reflexionar sobre el fenòmen.
Tanmateix, començo, però, pel més important. La situació actual és terrible ("una autèntica merda", dit en expressió bushiana), és dolorosa i és un dels camins dolents dels molts camins dolents que podia seguir Israel. Tanmateix, i la pregunta no és menor: tenia Israel algun camí bo per seguir? "La pau és el camí", diu la benintencionada dita, però durant dècades el món àrab en conjunt, el palestí en particular, i l'integrisme islàmic en singular, s'han dedicat a bombardejar-lo, desfer-ne les traces i fer-lo desaparèixer. Des dels famosos tres no del món àrab reunit a Khartum després de la Guerra dels Sis Dies -"No al reconeixement, No a les negociacions i No a la pau amb Israel"-, molt poques coses han canviat Només Jordània i Egipte han establert tímides relacions, aconseguint el que podríem anomenar una precària però alhora sòlida pau. Però la resta de països, econòmicament forts, militarment capaços i demogràficament poderosos, han continuat finançant logístiques terroristes, alimentant el resistencialisme victimista i negant tota possibilitat de diàleg.

L'Iran és, en aquest context, el país més visible, amb milions de dòlars dedicats, anualment, a finançar la bogeria de Hamàs i l'armament de Hezbol•lah. Però no és l'únic, i Israel, militarment poderós, però alhora enormement fràgil i vulnerable, ha estat, durant dècades, sotmès a una guerra latent, amb terrorisme inclòs, en la qual participaven alegrement i impune diversos països membres de l'ONU. No importava quin fos el capteniment d´Israel, des dels Acords d´Oslo, fins a Camp David, des dels esforços de Rabin als de Barak, passant per la desconnexió de Gaza de Sharon o la truncada fulla de ruta. Feren el que feren, manessin falcons o coloms, l´únic objectiu de la immensa majoria dels països implicats era fer desaparèixer Israel. Amb diner, amb publicitat, amb esforç polític i diplomàtic, amb armes, amb logística, amb propaganda. Dècades i dècades cosntruint la guerra. Dècades i dècades desmuntant tota opció de pau. Quin altre país ho hauria aguantat? La darrera escalada és la crònica d'una guerra anunciada i llargament covada. Una guerra que, no ho oblidem, s'ha declarat amb un Hamàs en el govern que fa un túnel des de Gaza, ataca una base militar en sòl israelià, mata soldats i en segresta un altre. I, pel nord, grups terroristes de Hezbol•lah, també membres del govern libanès, ataquen una base militar, maten soldats i en segresten dos més. I alegria, que són dos dies!, sobretot si vivim a Europa, estem prenent el sol i som genèticament antisemites, per molt que haguem fet de la correcció política una útil disfressa. Com deia Tertsch, fins i tot quan els fets són inequívocs i assenyalen Israel com el país agredit, a casa nostra el convertim automàticament en culpable. I és que, en la línia del títol d'aquest article, molts són els que contra Israel viuen millor.
EL PRIMER QUE VIU MILLOR ÉS KOFI ANNAN, que cada vegada que mou la cua contra Israel veu pujar el seu lideratge entre les desenes de dictadures que conformen l'Assemblea General de la ONU. No cal dir que contra Israel reforça el seu més que deteriorat prestigi. Contra Israel viu millor la totpoderosa França, que així relliga els seus múltiples interessos econòmics amb els àrabs (o algú creia que França era una germaneta de la caritat), i de pas tranquil•litza les seves conflictives banlieues. Contra Israel, des dels dies gloriosos de la gloriosa maldad soviètica, ha viscut millor Rússia, i, evidentment, contra Israel viuen millor totes les dictadures del petrodòlar, que reforçant el discurs antisemita creen un boc expiatori que distreu el personal de la miserable vida a la qual està condemnat. Així, el jueu dolent ajuda a amagar els problemes interns, la manca de llibertat, la bogeria integrista, la manca d´esperança de les societats en les que viuen.

Contra Israel viu millor la tirania siriana i contra Israel l'Iran troba l'excusa per mantenir l'islamofeixisme que conrea. Però, sobretot, qui millor viu contra Israel és una esquerra caduca, en l'ADN de la qual trobem els rastres d'un antioccidentalisme patològic. Una esquerra que ha perdut les utopies que ella mateixa va trair i que, en la seva ingenuïtat, creu recuperar l'èpica perduda amb qualsevol mocador panarabista que es posa al coll. Vegin vostès aquest prodigi de diplomàcia internacional que es diu Zapatero… Una esquerra, en fi, que no suportaria un mossèn catòlic, però que s'enlluerna amb qualsevol clergue islàmic que cridi a la resistència. De Marujas Torres, el paradís de l'esquerra n'és ple. Llàstima que és un paradís que, per a la llibertat, resulta un infern."

Pilar Rahola

L'escrivà En Teobald ha dit...

Interessant article. I hi estic força d'acord. A Europa existeix, el que molts dirien antisemitisme, latent que tot i qixò no crec que sigui del tot com diu la Pilar Rahola, genètic. Tot i això, llegint coses d'aquest estil hom hi pot veure similituds esfereidores entre els catalans i els jueus en aquest fenomen del rebuig.

Jo sincerament no ho entenc. És cert que l'estat d'Israel i els propis jueus han fet coses malament, com també els catalans i qualsevol altre poble del món. Però això no ha d'implicar aquesta actitud envers aquests pobles. També Europa ho ha fet fatal en aquest tema i, òbviament, els estats musulmans de la zona (i per silenci i omisió els altres).

Interessant també el que diu la Pilar Rahola sobre la gent intel·ligent i oberta de mires que es deixa endur per l'antisemitisme establert per mitjans de comunicació o la societat en sí. Això em fa pensar en la COPE, El Mundo, La Razón... i fins i tot el País o la SER.

T'has parat a pensar mai el perquè de l'odi dels espanyols i en menor mesura dels francesos envers els catalans? En canvi no existeix un odi envers alò basc, malgrat el terrorisme d'ETA. És potser que el poble català pateix del fet diferencial dels jueus? O potser per què la dita aquella de "Poble armat, poble respectat" acaba tenint raó?

La vaca que vola ha dit...

Benvolgut company i amic,
La resposta aquest enigma que planteges, la podem trobar si analitzem en paral.lel la història d'un altre poble, el jueu.  
Quan és que va néixer l'antisemitisme? Sempre que els jueus han exel.lit com a poble. L'èxit del poble jueu a estat el seu fracàs social. T'has adonat que essent com és un poble poc extens en nombre, ha assolit el 20% dels premis Nobel? Que les corrents de pensament del segle XX es basen en les teories de pensadors jueus. L' exel.lència provoca enveja, la enveja genera odi. Aquest efecte el va patir Japó, mentres era un poble oriental que intentava imitar el món occidental, va ser vist amb certa complaença per les potencies del moment, però en el moment en que va  exel.lir, i va derrotar Rússia (1904), aleshores, va generar recel, i por.  
Què diferencia Catalunya d'Euskalerria? Podem trobar raons històriques, per exemple Nafarroa tenia rei, nosaltres no, en Antic Règim es valorava molt aquest fet. Els bascos del nord formaven part de les lleves militars franceses, per exemple, els famosos cadets de la Gasconya, del Cyrano de Bergerac. Igual que el Regne de Navarra comtribuien a l'esforc militar de Castella. Catalunya no.
Els catalans assassinàvem virreis, i els bascos, no.  
Nosaltres ens vam revoltar contra el rei Felip V de Castella, després de que aquest jurés les Corts Catalanes, ells no, per això mantenen els furs. Nosaltres vam proclamar la República l'any 1640, i l'any 1931, i la catalana l'any 1934.
Això són algunes de les diferències que els Espanyols entenen com a "lleialtats" del poble Basc que els catalans no em tingut.
Però per la mi la més important és l'exel.lència. I és abismal.
En que hem exel.lit els catalans.
Primer parlament d'Europa, si descomptem Islàndia, es clar.
Primer escrits de filosofia en llengua "vulgar", no llatí, d'Europa.
Primera novel.la de la història europea, el Tirant lo Blanc (Sense comptat Curial e Güelfa).
L'Imperi més gran de la Mediterrània després del Roma.
La primera República moderna l'any 1640.
Si em de fer cas de Jordi Bilbeny, Colom, Herman Cortés, Juan Sebastian el Cano, Ignasi de Loiola, i Miquel de Cervantes eren catalans, si fos així la glòria de la nostra nació seria realment insuperable. Cap altre nació europea sense estat ha estat tan important ni tan influent en la història del món occidental com ho ha estat Catalunya.  
Pioners en les arts, Dalí, Miró, Tàpies, Gaudí, etc.
Pioners en la medicina, en la ciència, en l'aplicació dels drets humans, el sufragi universal, l'igualtat de gènere, etc.
Hem estat el motor de la revolució social, bressol del moviment obrer, i capdavanters de la llibertat, en tot això els bascos, no han estat a la mateixa alçada.
Els bascos no han exel.lit en res, amb tot els respectes, han estat una societat rural, tancada en si mateixa, mai a l'alcada de Catalunya.
Els Pais Basc sempre s'ha aprofitat de la lluita de Catalunya, per, després, reivindicar els seus drets com a poble.  
A part d'aixó, i tret d'algunes excepcions, parlen castellà. Nosaltres, ens entossudim en parlar la nostra llengua, com és que no han volgut fer una acadèmia de la "lengua navarresa", si tothom sap de el les Eukatoles s'ensenya un Euskera inventat durant la transició i que ningú parlava abans, que cada vall te el seu dialecte i que no s'entenien entre ells. La divisió de la llengua no els causaria les esquesdes que ens causa a nosaltres. 
Per que la cultura basca no es basa en la llengua, i la catalana sí, com els Japonesos, la llengua és identitat. Els jueus quan van crear l'estat d'Israel van recuperar la llengua dels avantpassats, ja que els sefardis parlaven "ladino" i el Eskenazis "yidish".  
Catalunya ha estat per molt una nació més important i exel.lent, per això la por, pel això l'odi. 
Els espanyols ho saben, i el francesos, som la nació més gran d'Europa sense estat sobirà, la nostra llengua malgrat les persecucions, es parla en quatre estats d'Europa i s'ensenya en moltes universitats del món.
Les nostres gents de ciència, i els nostres artistes estan entre l'èlit mundial.
 
No ens hem de preguntar que hem fet malament sinó que hem fet tant bé, per que malgrat tot estem on estem.
 
Pel que fa a les armes, els jueus ho van tenir clar, en acabat la guerra. El poble havia mort per la seva feblesa, eren dèbils i no es podien defensar. L'unica esperança era tenir un Estat propi i defençar-lo, era l'única manera que Israel sobreviuria. Israel necessita armes de sobreviure i ser respectat, però Japó no en te i també és respectat, Andorra tampoc i és membre de les Nacions Unides.  
Catalunya serà lliure el dia que vulgui, aleshores crearà un Estat Sobirà, i serà respectada, la independència de Catalunya serà pacífica i democràtica. Però ara per ara Catalunya no vol ser independent, per això guanyen CiU, i el PSOE.  
El dia que Catalunya voti un partit independentista i aquest obtingui la majoria absoluta al Parlament, aquell dia no hi hauran "retallades" que valguin perquè no parlarem d'Estatut sinó de Constitució, i les armes no caldran.

L'escrivà En Teobald ha dit...

Benvolgut amic e amat, com deia el gran poeta. M'has deixat glaçat. La teva clarividència en el teu darrer comentari m'ha deiaxt sense rèplica. Realment es nota que hi has pensat i que els teus pensaments estan ben dirigits cap a la direcció correcta.

Estic força convençut de que tens raó.

Chapeau, com diria un francès.

La vaca que vola ha dit...

Gràcies m'has fet "enrojolir" les galtes.
El fet de viue tant lluny et permet veure les coses des d'una perspectiva diferent. A més el japonesos fan les preguntes exactes i qun els parlo del meu país i la seva situció són ells els que em descoloquen.