dissabte, de desembre 29, 2012

Canvis de vida i festes de Cap d'any

Els qui ens visiteu al blog sovint us haureu adonat que no escric tant com solia, la raó és que he canviat de feina. He deixat el món del disseny freelance i m'he incorporat com a creatiu a una empresa japonesa, la decisió no ha estat fàcil, després de 5 anys d'anar per lliure i treballar des de casa, fitxar pel matí després d'agafar el tren atapeït de gom a gom ha resultat ser un gran canvi.
A favor, però treballaré amb un grup de gent jove, tan jove que jo en sóc el més gran de llarg, i també el més guiri.
Les empreses japoneses no contracten estrangers darrerament, els problemes comunicatius i culturals que es poden derivar els fan por. I no els culpo, molts van fugir cames ajudeu-me l'any passat durant la crisi del terratrèmol i Fukushima. Als estrangers tampoc en hi agrada treballar-hi, el sistema és molt rígid, ple de comandaments que no escoltes i dedicions que ens semblen arbitraries, molt semblant a un rusc d'abelles. Suposo que amb 8 anys al Japó m'hi he acostumant i em serà més fàcil apaptar-m'hi que la primera vegada. "Keep an open Mind" i "Keep calm and Speak Japanese" (^_^)

Les empreses japoneses tenen moltes tradicions que es mantenen malgrat el temps, una d'elles és rebre els empleats nous amb una festa,  歓迎会 ( Kangeikai ), però també quan arriba el Cap d'Any els celebren sopars per millorar la comunicació i construir vincles entre els empleats, durant aquests sopars, els caps esdevenen amics i pots parlar amb sinceritat, tota la que l'alcohol et permeti, ja que veure "sake" és obligatori ( o pràcticament ).

Aquests sopars de Cap d'Any s'anomenen, Bounenkai ( 忘年会 ) i són realment divertits. Els japonesos quan beuen es transformen en altres persones, perden les tibantors de la seva societat i la vergonya, de vegades massa i tot (^_^)

La rigidesa del protocol es deixa de banda per quedar tots a un sol nivell, sobretot per veure qui fa més l'animal o qui s'"engata" més aviat. Per exemple, en aquesta foto estic assegut al lloc d'honor, el més allunyat de la porta, aquest lloc normalment es reserva al president de la companyia, que és el noi "guapot" de la camisa negra que saluda fet el signe de "peace".

En part em van oferir aquest honor perquè sóc la incorporació més nova de l'empresa i el més vell. En part perquè el president volia seure davant meu per compartit una ampolla de vi.

Els locals estat acostumats a rebre aquest tipus de festes quan arriben aquestes dates, per això els cambrers són molt soferts i encaixen gairebé tot, sobretot els clients borratxos, o les bromes de mals gust, el tracte, com sempre al Japó és esquist, al nostre país, un cop gat et fan fora, i si et passes de rosca també.
El sistema és molt bo, tens d'una a dues hores, per sopar i beure, després has de marxar, d'aquesta manera s'assegures clients "frescos" a cada torn. Aleshores els clients marxen cap a una altre local on tornaran a sopar. I així de ressopó en ressopó fins que el cos aguanti o hagis d'enxampar el darrer tren per tornar.
Per cet les pantalles del fons són uns menus tàctils on pot fer les comandes, així no cal esperal el cambrer, quan ve ja porta la comanda.

En aquesta imatge el meu cap directe, i una companya escolten "l'anècdota del paraigua" d'un altre company. Boníssima:
Resulta que un dia l'home tenia mal de ventre i no es podia aguantar, com que era tot tancat hi no trobava cap vàter, aleshores va obrir el paraigua i va fer de figureta del pessebre, ja us imagineu quina. Es va eixugar amb els calçotets i va deixar el "regal" dins el paraigua. No vull ni pensar què va passar quan el primer incaut que si va topar el va obrir, però nomès de pensar-hi em pixo!
Ara entenc perquè ningú et pren el paraigua (^_^)!

Us podeu imaginar que les converses van derivar cap aquest camí, els japonesos són molt escatològics, i és clar vaig veure l'ocasió perfecte per explicar el Tió i el Caganer. El Patufet els deixaré per un altre dia, tampoc vull donar mala imatge del país, tot i que pel què llegeixo teniu merda fins al coll.

Canviem de tema i parlem de menjar, molt convenient després del tema anterior (^_^)
Normalment es mengen tapes, però fins hi tot s'hi pot menjar escudella, que per sert era boníssima, també hi ha pizza, mongetes salades ( edamame ), sashimi, karage ( pollastre arrebossat ) etc, i per beure, cervesa, vi, sake, shōchu ( aiguardent ), em va sorprendre que les noies eren més d'aiguardent ( que és molt fort 40% ) i els nois eren de cervesa.

Davant la Erika-chan una gerra d'aiguardent de patata amb una "umeboshi" ( una pruna a la salmorra ), una beguda molt potent. I anava per la segona! Es pot veure a la foto com rosega el pinyol de la pruna mentre s'escolta les facèssies del president.

A mi em van convidar a tastar "sake" fred, d'aquesta marera; el got de vidre es posa dins el got quadrat, tradicional i es va omplint fins que ambdós són plens.

Abans de sortir a sopar un company va repartir aquests paquets de medicines, dins de cada capsa hi ha dos sobrets un per abans de beure i l'altre per després, se suposa de d'aquesta manera atenues els efectes de l'alcohol, però a jutjar pel què vaig poder ser testimoni, els meus nois companys van fer com tothom, agafar una "turca" que ni Mustafa Kemal.
Hi amb aquesta entrada m'acomiado de vosaltres fins l'any vinent, gràcies a tots el qui ens visiteu i compartiu els vostres comentaris, i opinions sobre aquest país que m'ha acollit.

Bones vacances ( els qui en tinguin ), i Bon Any Nou! Que espero que sigui millor per a tothom.

divendres, de desembre 21, 2012

Eleccions al Japó 16D

El diumenge els japonesos van exercir el seu dret a decidir. Hi va haver eleccions i els japonesos van triar entre continuar amb el partit Social Demòcrata DPJ o canviar pels conservadors LDP ( malgrat que es diguin lliberals són conservadors ).
Sembla que el partit de govern no va suportar la crisi ni la tragèdia del terratrèmol, ni tampoc el canvi de primer ministres, tres en una legislatura de tres anys. El japonesos han triat tornar al govern de sempre, el que havia manat des de la post-guerra durant 50 anys.
La "pallissa" ha estat de campionat, els laboristes han passat de 232 representants a 58 i els conservadors, de 139 a 325!
El primer ministre Yoshihito Noda, és clar, ha dimitit. Aviat tornarem a tenir Shizo Abe, que ja havia estat primer ministre. 
D'Abe us haig de dir que va provocar incidents diplomàtics amb la Xina i Corea per la seva "peculiar" manera d'entendre la història.
També amb l'entrada del nou govern laborista es va destapar la mala gestió en el pagament de pensions, i fons públics perduts, entre molts casos de corrupció i prevaricació, us sona?
De fet estic molt descontent, des que manava el DPJ la situació pels immigrants començava a millorar, com per exemple cursos de japonès i de integració gratuïts, millora en l'obtenció de visats, supressió de les taxes de re-entrada al país ( abans s'havia de pagar 60€ per tornar a entrat malgrat tenir visat permanent ). També es valorava la possibilitat de facilitar la immigració, i donar-nos dret a vot a les municipals.
El proper govern conservador que de moment farà coalició amb els "ultra-budistes" del New Komeito, de temen més llana al clatell ( llana budista ) que un capellà de l'Opus, tornarà al programa nuclear, i té idea de reformar l'exèrcit que no tenim per llei constitucional, i convertir-lo en un exercit real. Cosa que agradarà molt als nostres veïns.
Una altre cosa que em preocupa son els resultats del JRP ( Japan Restoration Party )  54 representants, un nou partit creat pel "fatxa" d'en Shintaro Ishihara, el batlle de Tòquio, un paio que va dir que els francesos no sabrien mai de matemàtiques perquè en francès no es pot comptar, fent referència a la manera que tenen de dir 70 i 80 ( soixante-dix i quatre-vingts ).


 Shizo Abe i Yoshihito Noda.

 Els cartells es pengen d'aquesta manera, molt cívic i endressat. 

No vaig poder fer fotos al coŀlegi, però no em fan gaire gràcia les urnes tancades d'aquesta manera, per cert qui controla les urnes són funcionaris municipals. Tot i que també es vota les escoles, l'Aya va haver de votar a l'Ajuntament, que fa de coŀlegi del barri.


Google va fer un doodle especial eleccions.

dijous, de desembre 13, 2012

Festival d'hivern a l'escola

Aquesta setmana hi ha hagut el festival d'hivern a l'escola de la Shikibu. Les tres classes de primer feien de firaries, la idea era aprendre màrqueting i tractar els clients, tot hi que la moneda de canvi eren origamis, i glans.

També hi havia una exposició d'art aquesta obra és de la Shikibu, crec que en Jordi Barnadas ja l'ha trucat (^_^).

 Les medalles eren pels qui podien sortir del laberint.

 Un Miró, però un Miró de debò!

 Els dibuixos de la mainada em serveixen de inspiració per les meves il·lustracions.

 Pikachu continua en primera línia!

 Qui encerti la diana guanyarà una medalla!

 Com que s'acosta Nadal, alguns ja hi pensen...

 Els nois es segreguen sols de les nenes, ja se sap que les nenes són beneites, oi senyor Wert?

Les instruccions dels jocs no sempre són fàcils.

dilluns, de desembre 10, 2012

Keep calm and...

Durant la WWII ( la Segona Guerra Mundial ) el govern britànic va encarregar uns cartells per animar la població en cas d'una hipotètica i probable invasió dels alemanys. Finalment la invasió no es va dur a terme i els cartells no es van publicar tot i que se n'havien imprès milions de copies.
El pobles invasors sovint intenten imposar la seva llengua sobre els pobles envaïts, durant la Segona Guerra mundial, i anys abans, l'Imperi Japonès ho va fer a Manxúria i Corea, així com altres territoris ocupats, el general McArthur va voler imposar l'anglès al Japó i fins hi tot obligar a usar els caràcters llatins per bandejar els Kanji, de fet la majoria d'edificis oficials estàn rotulats amb les dues llengües.
Espanya, des de fa centenars d'anys, ha imposat la llengua castellana allí on ha anat, hi malgrat el què digui el seu rei, ho ha fet per obligació i per la força de les armes.
A Catalunya en sabem molt, ja que el catalans patim dia rere dia la imposició de la llengua castellana, forçadament ara no per la força, de les armes, però a cops de decret llei.
Com els britànics amenaçats per la invasió alemanya, avui els catalans ens hem de mantenir calmats, i evitar l'enfrontament, no hem de deixar que la crispació trenqui la convivència, però per sobre de tot hem de seguir treballant per a la llibertat del nostre poble, de manera pacífica i democràtica, i un cop més donarem exemple al món.
Keep calm and speak Catalan.
Per cert, he sabut que Twitter ha tancat el compte de @KeepCalmCat, un acte de censura totalment reprobable segurament induit per alguna autoritat espanyola i pel desconeixement de la causa.

dijous, de desembre 06, 2012

Andròmines d'altres temps

Al Japó ens agrada implementar les noves tecnologies a la vida quotidiana, per això tenim electrodomèstics interactius amb pantalles tàctils, controls de veu, i fins hi tot controlats a distància pels anomenats "smart phones". Però també ens agrada recordar el passat i ens mirem amb certa nostàlgia la vida de la nostra infantesa, i aquesta és Showa. Showa és un període històric del Japó que va des del 1926 fins el 1989. Com que és un període tan llarg Showa inclou la infantesa de tres generacions de japonesos, alguns, com jo, recordem més l'època dels Mazinger Z o la Heidi, i altres com el meu sogre tenen records de post-guerra i de boom econòmic, mentre que els avis, molt iaiets, recorden la Guerra.
Com que veig que us va agradar molt l'entrada anterior sobre el Museu de Hiratsuka, avui un penjo unes imatges d'una exposició temporal que fan durant aquest mes.
Es tracta d'una coŀlecció d'objectes d'us diari que els japonesos empraven durant Showa, i fins hi tot una mica abans. Pels qui us agradin les peŀlícules de l'Estudi Ghibli reconeixereu alguns dels objectes, ja que apareixen a moltes d'elles, com per exemple al "meu veí Totoro", ambientada als anys 50. 

Aquesta és una habitació típica d'un apartament japonès condicionada per l'estiu, amb mosquiteres, el porquet de ceràmica és un contenidor d'encens per espantar els mosquits i al fons hi ha una "nevera", just darrere el ventilador, i un aparell de radio, la cuina era portàtil, no hi havia més espai.

Aquesta era una cuina portàtil per un apartament petit, al calaix llumins, actualment molts apartaments petits també tenen cuines compactes, petits fogons de gas o elèctrics situats, normalment a l'entrada, molta gent viu així fins que es casa, de fet cuinen poc perquè es passen el dia fora treballant.
Tanmateix aquestes cuines provocaven molts accidents en un país on hi ha tants terratrèmols, de fet, el pitjor dels terratrèmols eren els focs de després.

Un parell d'aparells de televisió, el Japó va ser un dels països pioners en fer aparells de televisió, de fet als anys 70 mentre nosaltres encara veiem els "pallassos" en blanc i negre al Japó ja tenien tele de colors amb control remot.

Els telèfons també han canviat molt, al "meu veí Totoro" la Satsuki parla amb el seu pare amb un aparell com el gran del darrere i eren els anys 50, Showa 30, per que sembla al Japó també usaven caragols de mar, com els Miquelets de la nostra Guerra de Successió. Em fa gràcia pensar-hi quan les fotos d'aquesta entrada les he fet amb el meu iPhone5.

Gràcies a déu les rentadores també han millorat, tot i que no la mentalitat dels japonesos, la nostra rentadora es també assecadora però l'Aya es nega a usar-la, prefereix penjar la roba. L'andromina esfèrica d'alumini és una rentadora, es tractava de ficar-hi la roba amb aigua i sabó i fer girar la maneta, de fet no se d'on treien el temps!

Això són màquines d'arròs, de gas, elèctriques, de carbó i de llenya, i no us penseu que són de fa tant, a casa dels pares de l'Aya encara en tenen com la blanca del mig, però elèctrica ( aquesta és de gas ), malgrat que en tenen de noves, la vella que té més de 30 anys, la fan servir per fer arròs vermell, especial pels aniversaris i celebracions. Però també hi ha cases, sobretot a pagès que encara bullen l'arròs amb olles de llenya o carbó.

Sabeu que són? Són banyeres i es que no hi res millor que un bany calent després d'un dia de feina, un diumenge de museus amb la canalla (^_^) o escoltar les declaracions del sinistre ministre espantol, Wert.

dimecres, de desembre 05, 2012

L'escola en català ara i sempre

Vaig néixer l'any 1969, potser us pensareu que per a mi la transició política va passar d'aquella manera, sense adonar-me'n perquè era massa petit, però no és veritat, la vaig viure a la pell, i em va deixar nafres dificils de guarir.
L'any 1977 Xirinacs encara es manifestava per la llibertat dels presos i feia vida davant la presó model, i jo ja tenia 7 anys. 
Anava a una escola que es deia Colegio Academia San Jorge, on mestres catalans ensenyaven en castellà, i jo aprenia de lletra amb el famós: mi mamá de mima, yo mimo a mi mamá. Igual que les matemàtiques, uno por uno es uno, dos por cinco diez...hores d'ara encara em costa multiplicar en català.
Quan feina 3er d'EGB la "senyo" ens va donar un llibre, es titulava "Mainada" i era en català, ens va dir que a partir d'aquell dia tindríem una classe de català, una nova assignatura!
A mi em va agradar, perquè no sabia llegir ni  escriure en català, i els de casa tampoc, la meva àvia no sabia llegir ni escriure en cap llengua, això sí, les quatre regles se les sabia, hi era tot els que li calia a una dona quan ella era jove.
Els meus pares van estudiar sota la llei del "florido pensil" estudiant les "azañas del Caudillo", "formación del espiritu nacional" i la llista dels reis gots. L'única persona de la família que sabia escriure en català era una cosina de la meva mare, vint anys més gran, que havia estudiat a l'escola catalana d'abans de la guerra. Ella ella qui ens escrivia les postals de Nadal. 
No us puc descriure com n'era de frustrant no poder escriure en la pròpia llengua, la llengua que es parlava a casa.
Així doncs, vaig començar a estudiar català al Colegio Academia San Jorge, no recordo quantes hores a la setmana. Un dia, però, els meus pares van decidir que el San Jorge no era prou bo i i a mig curs em van canviar d'escola. Aleshores feia poc que s'havien construït unes escoles públiques noves a can Ruti, aprop de l'actual hospital dels Germans Trias, aquestes escoles eren nacionals, per tant, del govern espanyol. Vaig haver de deixar d'estudiar català, ja que aquesta matèria no s'incloïa en el programa lectiu. Tenia una "señorita" de Palència, que ens feia alçar cada mati i resar l'Ave Maria abans de començar les classes. Que evidentment eren en castellà. 
Can Ruti, però no en va provar gaire, un nen del centre de Badalona, en una escola pública nacional espanyola, amb companys dels barris perifèrics i de parla castellana, mala combinació.
Cada dia patia de "bulling" que en aquella època no es corregia, i l'única protecció que tenia era la de la "señorita" palenciana que, per motius que desconec m'apreciava molt. Això no evitava que a l'hora del pati fos increpat, insultat i apallissat, pels meus companys de classe, que jugaven a "Curro Jiménez" i es clar a mi sempre em tocava fer de francès, perquè no era espanyol i no "hablaba en cristiano"
Catalán de mierda, puta Catalunya, i altres floretes eren el pa de cada dia, fins que els meus pares veient que la situació no milloraria i que no podia arribar cada dia baldat a casa en van canviar, a fi de curs a una escola del centre, privada i catalana.

Era l'escola Betúlia, on la majoria de companys eren del meu veinat, als voltants de la Plaça Nova. Allí vaig tornar a estudiar català, i vaig haver d'esforçar-me per adquirir el mateix nivell que els meus companys, les classes eren en català, però els llibres de text en castellà, i continuàvem recitant la "tabla de multiplicar" en l'aspre llengua mesetària. Tanmateix, i de mica en mica, vam començar a estudiar, història, llengua i literatura catalanes, a mesura que avançàvem de curs.
Els caps de setmana anava a l'Aspirantat de Sant Josep, una mena de club d'esplai vinculat a l'esglèsia, allí vaig aprendre cançons catalanes i vaig assistir a recitals de Xesco Boix i del grup Rialles. L'aspirantat tenia una coŀlecció de Cavall Fort que em tenia fascinat, devorava les històries de Jep i Fidel, Ot el Bruixot i d'en Tallaferro. No hi havia gaire més, però em vaig submergir en un ambient de catalanitat, on la llengua era el vehicle de comunicació, d'identitat. Però aquesta era un bombolla, la bombolla de la Badalona del centre, de Pep Ventura fins a Can Mercader, de la Rambla fins al pont de l'autopista.
Una societat segregada de la resta de barris on no hi vaig posar els peus fins ven entrada l'adolescència.
Quan va ser l'hora d'entrar a l'institut, com que l'Albèniz s'havia quedat petit, ens van haver de construir un altre, per que la mainada del centre no hagués de pujar fins al "barrio" concepte que ens espantava molt. De petit, era sentir parlar en castellà i espantar-me, per a mi era la llengua de la gent que vivia als barris de Sant Roc o Pomar, d'on venien els "quinquis" com el "Vaquilla" o el "Torete".
A Badalona hi ha tota una generació, que avui tenim de +30 a +40 anys, que ha viscut segregada, els castellans dels catalans, això es dibuixa molt bé quan hi ha eleccions, al centre guanya CiU i a la perifèria PPSOE. El centre, es però com a molt el 25% de la població.
Jo no vull tornar la la segregació, catalans amb catalans, castellans amb castellans, i que la meva llengua torni a ser residual.
Ens ha costat molt arribar on som, i malgrat la immersió el català està en perill, els meus nebots juguen en castellà sobre programes de dibuixos animats emesos per cadenes d'àmbit estatal.
A Badalona el català ha estat sempre a la UVI i la segregació s'ha mantingut, la normalització no ha fet que els castellans es catalanitzin però sí que ha ajudat als nous vinguts a fer-ho, gent procedent d'altres indrets del món. Aquesta es la nova generació d'immigrants que es tornarà catalana, i per això els neo feixistes com Wert ho veuen perillós. El model d'escola catalana no es que catalanitzi, és que normalitza, i el normal a Catalunya hauria de ser viure en la llengua del país, el català.
Tanmateix, no crec que s'hagi de perdre el temps discutint amb el govern espanyol, i mirar de convence'l de canviar de política, cres que és hora de marxar i fer la nostra. L'única sortida per tenir futur com a nació és la Independència.

dimarts, de desembre 04, 2012

Accident mortal al túnel de Sasago

Anit mentre sopàvem l'Aya em va explicar l'accident del túnel de Sagago on han mort, de moment 9 persones. Això va passar diumenge, mentre érem fora, passejant amb la canalla.
Resulta que el túnel de l'autopista a la Prefectura de Yamanashi, es va esfondrar en "V" com diuen els tècnics, esclafant els vehicles que hi passaven en aquell moment. El túnel té 4.7km de llargada i l'esfondrament va ser cap als 60 metres, i encara sort.
Crec que us ho havia d'explicar, en aquest cas queda clar que ha estat un error de construcció, res a veure amb cap terratrèmol i amb les forces de la natura, senzillament un error de disseny.
Suposo que dintre de poc es depuraran responsavilitats i s'estudiaran altres túnels amb el mateix disseny per confirmar-ne la seguretat. D'això en podem estar segurs, és una de les coses bones del Japó, "Qui la fa la paga".

 Un model en 3D per explicar l'esfondrament.

 Imatge de les càmeres de seguretat dins del túnel.

 Els equips de rescat, fins a 17 cotxes de bombers es van desplaçar al lloc de l'accident.

 Un del vehicles que va sortit més mal parat, el rastre de sang a la porta fa pensar el pitjor.


dilluns, de desembre 03, 2012

10.000 anys de història

Durant les eleccions la candidata del PP, va dir que Espanya tenia 5.000 anys de història, en realitat volia dir 500, que tampoc. Ja que en realitat Espanya només té 300 anys ( bé, no arriba ).
El Japó també és un país nou, de fet la unificació del país data del segle XIX, durant la Restauració Meiji ( 1868-1912 ).
Tanmateix al Japó, com a indret geogràfic, té una història molt antiga, per exemple a la meva ciutat, Hiratsuka hi ha restes del Període Jōmon ( 14.000 aC - 300 aC ). 

Avui hem anat al Museu de la Ciutat, ens agrada molt anar-hi, hi ha uns diorames molt interessants sobre com vivia la gent d'aquest període de la història del Japó. Abans de la vinguda dels japonesos actuals ( que són procedents de corea ).
Les tribus autòctones van anar reculant fins a quedar reduïdes a l'illa de Hokkaido ( que antigament es deia Ezo, que és el nom del poble que hi habitava originalment, els actuals Ainu ).

Després dels Jōmon van venir els Yayoi ( 300aC - 300dC ), a l'Edat del Ferro. Els Jōmon i els Yayoi també venien del continent, molt abans les illes hi estaven enganxades.
Ambdues cultures ens han deixat una les seves particulars empremtes molt diferenciades artísticament, el Jōmon amb la ceràmica que els dona nom i els Yayoi amb els seus treballs de bronze.

Hiratsuka semblava un encavament perfecte, muntanya i mar i una gran plana amb dos rius, tanmateix el primer veïns van preferir la muntanya, on s'han trobat restes de caça i moltes petxines.

Els Yayoi, però arribats de Corea va implantar el correu de l'arròs i van baixar a la plana, on ara hi ha la ciutat actual.

Aquesta és la Hiratsuka de fa un parell de setmanes des del Turó de Shonan Daira, al fons a dreta hi ha l'illa de Enoshima i la ciutat de Kamakura. En aquest turó hi vivien els Jōmon.

Aquesta és una imatge de Hiratsuka durant el Període Edo ( 1603 -1968 ) el carrer principal que actualment es diu Ginza ( hi molt carrers Ginza al Japó, tot i que el més famós és el de Tòquio ), era la carretera Tokaido que unia i uneix Tòquio amb Kyoto.

Aquest és el mateix carrer durant el Festival de Tanabata ( al juliol ) d'enguany, el centre de la ciutat s'ha desplaça una mica, com la majoria de les ciutats Japoneses que es concentren als voltants de l'estació de tren.

És una llàstima que no quedin restes de les ciutats antigues, Hiratsuka va arribar a ser molt important ja que s'hi feia parada i fonda quan es viatjava per la Tokaido, a més estava entre mig camí de Kamakura, que va ser capital política durant el segle XIII i Odawara on hi ha el castell protagonista de la Batalla d'Odawara abans d'Edo. Al nord, al fons del diorama s'hi pot veure la muntanya d'Oyama, la més altra, actualment i puja molta gent d'excursió, i antigament era un lloc de peregrinatge.
De vegades m'agradaria tenir una maquina dels temps i poder veure aquests indrets amb els meus propis ull, tot i que hauria de donar moltes explicacions si un local en descobrís, un estranger d'ulls blaus i pell blanca, en sembla que hauria de sortit cames ajudeu-me!