dimecres, d’octubre 31, 2012

Podré votar?

Suposo que tan els qui viviu al Principat com els que sou fora estareu assabentats dels problemes que els residents a l'estranger estem tenint per votar.
Abans que res haig de dir que des de l'ambaixada espanyola, de moment no m'ha posat cap impediment i m'han informat dels passos que havia de seguit per poder exercir el meu dret. 
Jo he fet tots els tràmits requerits per poder fer-ho, i ara estic a l'espera de la confirmació de l'acceptació de la meva sol·licitud.
Tanmateix per arribar on sóc he hagut d'implicar amics residents a Catalunya. És al·lucinant que al segle XXI només puguis remetre documentació per correu postal o FAX, i no per e-mail. Sobretot si el número de FAX no para de comunicar.
Nosaltres ho vam intentar a casa d'una amigueta de la Shikibu que encara en tenen, però no va passar. Finalment li vaig demanar a un amic que el va enviar des de l'empresa on treballa a Catalunya després d'estar-s'hi una bona estona provant.
Encara no se si podré votar, si no rebo les paperetes electorals voldrà dir que no. 

Ahir escoltant RAC1 vaig saber d'una iniciativa de Solidaritat ( SI ) que ha engegat una campanya per "apadrinar" el vot als catalans de la "Diàspora".
@apadrinaunvot em sembla una nova idea i ara mateix faig una crida per si algú em vol apadrinar en cas que pugui votar des del Japó.
No cal que us digui que el meu vot vol ser sobiranista, car vull la llibertat del meu país.

dimarts, d’octubre 30, 2012

Visita a Komatsu

Komatsu es una empresa que fàbrica maquinaria de construcció com grues, excavadores o bullodzers, i a Hitatsuka en tenim una fàbrica.
El cap de setmana passat van obrir les portes al públic per celebrar entre altres coses la presentació del seu model hibrid. 
Japó definitivament aporta per les energies alternatives i el fet de crear una grua elèctrica n'és la prova.

 Entre moltes coses, la més entretinguda va ser l'exhibició de com n'és de precisa aquesta màquina.

 Ens va fer gràcia que l'operador fos una noia.

 Abans que res van fer una torre amb copes de Cava ( fitxeu-vos amb la cara de la noia embarassada )

 Al meu país omplirien les copes amb Cava, la Japó amb te...

 Després van escriure un Kanji amb la pala.

 El Kanji de Shōnan, la nostra comarca.

 En Miro i la Shikibu van poder operar una excavadora de veritat.

Si mai veieu cap màquina d'aquesta empresa, penseu que potser l'han fet al meu poble.

divendres, d’octubre 26, 2012

La Diada a la televisió japonesa

Ha passat un mes de la manifestació més important de la història de Catalunya,  ja fa setmanes que em queixo de la poca repercusió que aquest esdeveniment va tenir al Japó.

Aquesta setmana, però, el programa de Nippon TV, Waratte Korate, dirigit per George Tokoro, n'ha fet un reportatge prou ben documentat, amb la participació del director del Museu de Història de Catalunya Agustí Alcoberro.

dimarts, d’octubre 23, 2012

Internacionalitzar el conflicte


Llegeixo un article sobre Samuel Moyn, professor de història de la Universitat de Columbia, que recomana que Catalunya converteixi el seu projecte independentista en una causa d'interés mundial.

D'això els americans en saben molt, tinc un amic que viu a Chicago des de fa molts anys, que em parla sovint de com els americans preparen l'opinió pública perquè es vagi acostumant als canvis futurs. Em posava exemples de sèries de televisió, com 24 on hi apareixia un president dels EUA negre, molt abans que Obama en fos elegit. D'aquesta manera el públic no se li feia estrany trobar-se amb un president negre, perquè ja n'havia vist un, almenys en la ficció.
Les peŀlícules americanes ens ha fet entendre el món i la seva història com els ha convingut a ells, a les peŀlícules hi ha bons hi dolents, i els bons, si no guanyen almenys queden bé i el missatge moralista és sempre de llibertat.
En això Escòcia o Irlanda ens van per davant, peŀlícules com William Wallace o Michael Collins van ajudar a conèixer aquestes nacions i que la seva causa fos simpàtica al món.

El professor Samuel Moyn

Ara que des del govern català parlen d'internacionalitzar el conflicte Catalunya-Espanya per rebre el suport i les simpaties de les democràcies a la nostra causa, el millor que podríem fer és i no ho dic en conya, demanar que Mel Gibson o algú semblant fessin una peŀlícula sobre l'Onze de Setembre.
Dins el nostre imaginari popular no hem gaudit mai d'una producció cinematogràfica on Catalunya fos un estat, ens costa imaginar Catalunya com la capital d'un país sobirà, amb les seves institucions i el seu exèrcit.
Durant la Guerra de Successió Barcelona va esdevenir la capital de l'imperi autriacista amb l'arxiduc Carles establint-hi la cort. La visió d'aquests esdeveniments, desconeguts per la majoria de pa població, segur que reafirmaria la nostra autoestima i segur que ens presentaria d'una manera diferent al món, un món de ens desconeix per complert.

Els catalans hem estat sempre els qui, dins la península ibèrica hem encapçalat el valors de llibertat. També hem estat els més emprenedors, en els camps artístics, culturals, filosòfics i científics. I encara ho podem ser més un cop alliberats del pes ofegador de l'estat espanyol.

Per exemple hem d'explicar les Assemblees de Pau i Treva, on ja al segle XI, els nobles i l'Esglèsia van impulsar l'ordenament jurídic i social per garantir la justícia i controlar la violència a la que era sotmesa la pagesia per part dels feudals.
Ramon Llull, que va revolucionar la filosofia i va ser el primer en redactar textos filosòfics en llengua vulgar.
O podríem parlar del Consolat de Mar, la gènesi dels codis de comerç mundial i les ambaixades comercials.
Del Consell de Cent, el segon parlament més antic d'Europa després de Islàndia.
De la descoberta catalana d'Amèrica que havia de ser una empresa comercial i que Castella va convertir en una conquesta militar sanguinolenta, i genocida.
Del sindicat dels Remences, que com va dit Oriol Junqueras, és el primer sindicat agrari d'Europa, 300 any abans de la revolució francesa. I de com els ciutadans de Catalunya eren els més lliures del món. I d'aquests, els ciutadans de Barcelona que gaudien de drets i deures com cap altra ciutat europea de l'època.
De la República Catalana de 1640, una república anterior a l'Americana.
I com tot això es va perdre el 1714. La nació més moderna per què fa als drets socials, al concepte de comerç, pioners industrials del sur d'Europa es va esvair sota la bota militar de Castella i els seu concepte d'Espanya.

S'ha parlat molt de que una Catalunya independent seria més eficient i d'aquesta manera podria col·labora millor dins la Unió Europea, professors universitaris i publicacions econòmiques d'arreu del món n'han parlat i ho han confirmat, malgrat les visions apocalíptiques dels unionistes espanyols.
Però hi EUA? Com podríem vendre el projecte als americans? No cal fer masses cabòries, els americans faran el que els demani Israel, per això ens hem de guanyar als israelians, i de moment sembla que els tenim de cara.
El segon pas és fer veure que una Catalunya independent seria una gran aliada dels EUA, i un bon lloc per poder invertir-hi, de fet Apple ja ho ha entès obrint la botiga més gran del sud d'Europa a Barcelona.
Però continuo pensant que necessitem que els americans ens coneguin, com als escocesos i per això necessitem una peŀlícula èpica, amb un General Moragues ( Mel Gibson o Viggo Mortensen ) i un Rafael Casanova ( Liam Neeson ) per exemple.

dijous, d’octubre 18, 2012

Tenir les dents tortes fa bonic?

Aquesta noia tan bufona es diu Itano Tomomi, i forma part del popular grup de J-Pop, AKB 48, notareu que té les dents tortes, i no és la única al Japó que triomfa amb les dents tortes, de fet és una moda i ella né's una de les muses.
Aquesta malformació dental es diu Yaeba ( 八重歯 ) o "dents dobles" i es deguda a un retard en el creixement de les dents adultes, o a tenir la cavitat bucal massa petita. Normalment a occident corregim aquesta deformació amb ortodòncies, però al Japó, el sentit estètic és diferent.
Els japonesos tendeixen a tenir molts problemes dentals, per això hi ha tants dentistes. Normalment, però són problemes de deformacions que no són compatibles amb els estàndars estètics actuals influenciats per la cultura occidental.
Tanmateix al Japó l'estètica havia estat molt diferent no fa pas massa temps enrere, per exemple els homes s'afaitaven el centre cap, i les dones casades de classe alta es tenyien els dents de negre, ambdues costums eren considerades molt elegants.

Els motius, però que han posat de moda les dents Yaeba, són més actuals, i estan relacionades amb el concepte "Kawaii". Es tracta de tenir una imatge infantil, de nena petita que esta canviant les dents. Aquesta atracció sexual envers allò que sembla infantil xoca molt a occident, però és molt comú en la societat japonesa. Les ídols, les noies de calendari, les "sex-simbols" es comportes com nenes petites i parlen amb veus nasals com si anessin a parvulari, són "Lolites" o fins hi tot "pre-lolites". Yaeba, és doncs un complement més. Ara bé, com moltes coses al Japó, la irregularitat ha de tenir un ordre i aquest en el rostre humà és la simetria. Hi ha estudis que confirmen que quan més simètric és un rostre més plaent resulta a la vista. Per això les dents Yaeba han de ser simètriques, conferint al rostre un caràcter "draconià".

Com en altres casos hi ha tot un negoci darrere les dents tortes. Aquest és el cas de la Clínica Dental "Dental Salon Plasir" de Ginza, a Tòquio que per 300€ ofereix la possibilitat d'afegir dents postisses tortes, una modalitat anomenada tsuke yaeba (付け八重歯), "dents afegides".

A la imatge de la dreta la famosa actriu i cantant de J-Pop, Nakashima Mika, ensenya unes drents extremadament tortes i muntades.

Malgrat les campanyes del Ministeri de Sanitat per convèncer les noies d'anar al dentista i corregir les malformacions, l'èxit de les models amb Yaeba fa que sigui molt popular. I fins i tot desitjable.

Haig de reconèixer que a mi en un principi m'horroritzaven i que amb el temps m'hi he anat acostumant, potser m'estic tornant japonès, o començo a patir la símdrome "Lolicon" tan típica dels homes que entrem a la maduresa. Per sort a casa de l'Aya li van corregir el problema fa anys, i té les dents perfectes ( a l'occidental vull dir ). Ara ens preocupa com sortiran les de la Shikibu, que ja comença a canviar les de llet.
El què em preguto és si la influència de la cultura pop japonesa no farà que els joves occidentals es passin a les dents tortes, us ho imagineu (^_^)

En fi us deixo amb una imatge d'una marca d'accessoris que fa referència a les dents tortes, Yaeba+bag, "Yaebag", de bossa en anglès.

dimecres, d’octubre 17, 2012

La fi dels Erasmus

He llegit entristit que la Unió Europea està plantejant suprimir les beques Erasmus per manca de financament. Crec que seria un error. Ja sé que la imatge dels estudiants d'Erasmus és la de que es passen el dia de vacances o sortint de nit bevent fins la matinada i que no trepitgen la facultat per res. Però és erronea.
Erasmus és un programa en que els estudiants comparteixen experiències amb estudiants d'altres països, això els obre la ment i els fa sentir més europeistes.
Jo vaig ser un estudiant Erasmus, dels primers de la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Dels primers, perquè les beques es van establir l'any 1987 i jo vaig aconseguir la beca l'any 1991.
La manera com la vaig aconseguir, va ser, diguem-ho clar, pura sort. Acabava de cursar el quart any de Belles Arts, el primer de l'especialitat de Disseny, el resultat que vaig obtenir no va ser gaire bo amb unes qualificacions molt mediocres. Estant al laboratori de infografia "jugant" amb un dels Mac Classic que teníem, vaig fer amistat amb el monitor, un becari, que havia gaudit d'una beca Erasmus i em va explicar que viatjar seria un bon remei a la meva frustració, en aquell noment va passar per l'aula la meva professora d'Història del Disseny, Anna Calvera, amb qui tenia una bona relació, la doctora Calvera era la coordinadora de les beques, cosa que jo en aquell noment no sabia. M'hi vaig atansar i li vaig demanar la possibilitat de poder tenir una beca Erasmus. La meva sorpresa va ser que ella estava desesperada per poder enviar algú i no trobava candidats, sembla que en aquella època no hi havia gaire faŀlera per sortir del país a investigar fora. Així va ser com m'hi vaig trobar de cap. En principi jo volia anar a París, però el departament de Disseny tenia conveni amb una Universitat anglesa o sigui que la doctora Calvera em va recomanar fer uns cursos d'anglès per prepar-me pel setembre.
A les poques setmanes dos companys de classe es va afegir al programa, l'Aleix i la Marta.

El què en un principi havien de ser tres mesos, es van convertir en un curs sencer, el sistema de la universitat anglesa, la Universitat de Central Lancashire, ens va seduir, així com la qualitat dels treballs dels nostres companys.
Al campus de la universitat vam conviure amb altres nois i noies de països com França, Holanda, Alemanya, Bèlgica i fins hi tot Suïssa. No només vaig aprendre anglès, també va ser la primera vegada que vaig poder compartir idees amb estudiants d'altres països i entendre la visió que tenien d'Europa, i com volien enfocar el seu futur. Vaig aprendre que estàvem a anys llums del concepte que tenien de democràcia i que ens quedava molt per aprendre.
Per cert va ser allí on vaig començar a parlar d'una Europa unida, una Europa de nacions, no d'estats, on els pobles es sentissin representats i l'únic estat fos l'europeu amb capital a Brussel·les, sense estats la meva nació tornaria a estar unida, com altres nacions històriques. Em va sorprendre molt sentir el president Mas parlant del mateix tema que jo intentava "vendre" als meus companys de residència ara fa 20 anys.

Festes i xauxa en vaig tenir, i amors, és clar, la nostra casa semblava una casa de barrets, i no era difícil trobar el teu company d'habitació en situacions compromeses. Els alemanys del davant feien castells amb llaunes de cervesa, i més d'un cop no recordaves com havies arribat a casa. Però ens fèiem un fart de treballar, per poder presentar els projectes a punt i com a dissenyadors sovint coŀlaboravem amb els companys que estudiaven econòmiques i els ajudàvem a preparar del gràfiques per les presentacions.
En acabar els curs, vaig tornar a Barcelona però el meu cap i el meu cor van restar a Preston. Durant l'estiu del Jocs Olímpics, vaig estar treballant de missatger, i entre encàrrec i encàrrec m'escapava per mirar de tramitar una nova beca Erasmus, quimera impossible, ja que només es concedien un cop.
Els meus pares em donaven suport econòmic per poder emprendre un nou any a l'estranger, però la matrícula de la facultat anglesa era molt cara, 2 milions de les antigues pessetes, quantitat que no hauria de pagar si aconseguia la beca. Finalment i després de molt viatges a les oficines centrals del vell edifici de la Universitat vaig aconseguir una nova beca Erasmus, sense, això si aportació econòmica.
Podria tornar a Preston, per llicenciar-me en Disseny Gràfic allí.
El segon any va ser diferent del primer, ja que era el darrer curs de la carrera i teníem molta feina, em llevava a les 5 del matí i un company xinès de Hong-Kong em venia a buscar perquè no fes tard, treballàvem fins les 9 del vespre, dissabtes i diumenges, sense descans.
Als pocs mesos d'estada va arribar la notificació de l'ingrés de 2.350 ECU ( moneda anterior de l'Euro ) que la Fundació Bosch i Gimpera m'havia concedit, sense demanar-la.
Vaig ser el primer català en llicenciar-me per la Universitat de Central Lancashire. Vaig aprendre molt, de disseny, d'anglès, i de la vida. I els dos anys que vaig passar d'Erasmus van ser dels mes feliços que he gaudit mai.
I abans de la cerimònia de graduació ja tenia feina en una de les editorials més importants del Regne Unit, Dorling Kindersley.


Com posen els anglesos al seu currículum, vaig trobar la meva "Alma Mater". Per això em sap greu que les generacions futures no puguin gaudir de la mateixa experiència que jo vaig poder viure.

Avui he llegit al 324.cat que l'Alícia Sànchez-Camacho ( PP ) deia que els títols universitaris quedaries invalidats amb la indepedència de Catalunya, bé això és una animalada de l'alçada d'un campanar. No crec que la noia eslovaca que estudiava amb mi s'hagi quedat sense títol després de la separació.
Tanmateix si m'anulen el títol otorgat pel rei espanyol, sempre em quedarà el de la reina d'Anglaterra.
"God save our gracious Queen".

dimarts, d’octubre 16, 2012

Karakuri Ningyou ( els primers robots japonesos )


No sé si vosaltres teniu els mateixos "Doodles" de Google que nosaltres, el d'avui és molt curiós, dedicat a Tanaka Hisashige, un enginyer del segle XIX, que està considerat com l'Edisson japonès. Entre altres coses, Tanaka és un dels fundadors del que seria posteriorment Toyota. I un dels creadors més importants de "Karakuri Ningyou" uns autòmates molt elaborats que malgrat el pas del temps continuen captivant al públic.
Karakuri Ningyou vol dir; nina mecànica. I funcionen com rellotges, amb un enginyós sistema de rodetes i politges.

Entre els més famosos hi ha l'escriptor de Kanji, que pot escriure uns cinc caràcters diferents, canviant una de les rodetes.

Aquests autòmates, de gran valor, eren regals dels nobles al Shogun ( el dictador ), o a altres personalitats importants, ja que representaben una gran fortuna i posseir-ne un gran prestigi.

Un altre dels personatges més representats és el de l'arquer. Que no només tria les fletxes sinó que a més a més fa diana.

Aquests d'aqu són servidors de te, la gràcia és que et porten el te i s'aturen quan els agafes la tassa, i quan els hi tornes donen la volta i se'n van per on han vingut. Imagineu l'efecte que devien tenir al segle XIX!

Aquesta imatge de l'arquer mostra la diana, el tir amb arc era un esport de la noblesa, ara farien nines jugant a golf (^_^)

També es construïen autòmates que decoraven les "carrosses" durant dels processons dels festivals religiosos xintoistes.

Com veieu la faŀlera dels japonesos per la robòtica ve de lluny, fins hi tot abans que aquest primers autòmates ja construïen nines mecàniques al segle XVIII. Crec que seran els primers en fer realitat la noveŀla d'Isaac Asimov, Jo robot.

dimecres, d’octubre 10, 2012

El Santuari de Samukawa

Sempre és difícil traduir del japonès al català. Al Japó hi ha dues religions majoritaries, el Budisme i el Xintoisme, els temples budistes es diuen "Otera" que podem traduir per, temple. Mentre que els xintoistes es diuen "Jinja" que algunes vegades he traduit com l'anglès, per pagoda, però que he vist que algún Amine ha traduit per santuari. Aclarit això, avui us ensenyaré el Santuari de Samukawa. Espero que us agradi.

Des de dilluns, fins avui dimecres, la canalla ha tingut vacances, les Vacances de Tardor, aquests dies les famílies japoneses els aprofiten per celebrar el Shichigosan, que es aquella cerimònia de la que ja us en vaig parlar fa uns dies en l'entrada "La nena més maca del món" dedicat a la meva filla.
En motiu dels dies de festa, l'entrada del santuari estava guarnida amb la senyera japonesa "Hinomaru", però també cal recordar que el xintoisme havia estat la religió oficial del Japó fins la derrota de la guerra. Per això els fanals de l'entrada porten el símbol del Crisantem Imperial.

Samukawa és el poble al costat de Hiratsuka, que queda a l'altra banda del riu Sagamigawa, pujant des del mar. S'hi pot arribar fent una hora xino-xano de bicicleta. I paga molt la pena.
A l'entrada un parell de gossos-lleó vigilen la porta perquè no hi entrin dimonis. Però deuen dormir perquè hi van deixar entrar en Miró (^_^)

 A banda i banda de la "Mon", la porta, hi havia les senyeres i els fanals.

 Com sempre una coŀlecció d'Ema amb desitjos i gratituts.

 Una família japonsea celebrant el Shichigosan, amb un nen de 5 i una nena de 7.

 Un símbol xinto decorant la porta del santuari.

 La plaça principal on els celebren les cerimònies, aquest santuari és famós per un festival d'espantar dimonis el festival Shishimai. 

 M'hagrada trobar racons on no hi passa ningú, i imaginar-me que hi passegen els samurai i la seva cort.

 La diferència més gran dels santuaris xinto amb altres temples orientals és l'austeritat de colors,
fusta i or.

 Els lluns també decorats amb el Crisantem, el símbol de l'emperador i l'emblema que els japonesos
duen al passaport.

 Una empleada del santuari acompanyant una família a la cerimònia.

I abans d'agafar les bicis per tronar a casa, un bon plat de Tempura de gambes amb un bol de fideus.

dimarts, d’octubre 09, 2012

Competició entre barris

Ahir va ser festa al Japó, en motiu, l'aniversari de la inauguració dels Jocs Olímpics de Tòquio 1964. Aquest dia celebrem el dia de l'esport, als japonesos els agrada molt fer esport, potser és per això que la majoria d'avis fan molta patxoca i les iaies són molt eixerides.
El dia abans, diumenge, l'escola primària de la Shikibu, va organitzar la Jijikai ( 自治会 ), la competició anual entre barris, de l'àrea residencial dels alumnes de l'escola, en total 12 barris, entre els qui compten nosaltres, Miyamatsu-chō.
És divertit fer una competició entre barris, perquè d'aquesta manera aconsegueixes conèixer una mica més al teu veí, i fer que competim junts ajuda a la cohesió social.

Els barris estàvem repartits per taules tots amb els seus colors i banderes representatives, en el nostre cas el carbassa.

Aquesta és la nostra bandera, ningú em va saber dir des de quan la tenim, però sembla que es va crear durant l'època de bonança econòmica, la famosa bombolla del Japó. Durant aquesta època, jo crec que fa uns 30 anys el barri gaudia de molta activitat econòmica. La bandera de Miyamatsu representa el Kanji "宮", "palau",  i unes branques de pi ( en japonès "matsu" ).

 La presentació dels partipants no va ser com als Jocs Olímpics, però igual de divertit, no imaginava que els japonesos fossin tan competitius.






El guardó d'amunt la taula recorda el tercer lloc assolit l'any passat, a la Shikibu li agradava molt per que duia llacets, a mi em feia feredat amb la corona "borbònica" (^_^).

 A migdia ens van convidar a dinar, "obento" pels grans, amb salmó i truita japonesa.

 Hamburguesa i espaguetis pels menuts.

 Havent dinat ens va arribar el torn al Miró i a mi.



 El meu torn, de jugat a Crocket, que al Japó en diuen "getoboru", és més difícil del que sembla.

 La classificació final, no gaire bona, si l'any passat vam ser tercers, enguany, tercers per la cua.


 El moment de l'entrega de premis.

A la fi, Tachino-chō va guanyar per 6è any consecutiu, però és clar és un barri molt gran, el nostre és un barri de "gent gran" i un guiri (^_^)