divendres, d’octubre 05, 2012

El seu regne no és d'aquest món

Al Japó estic acostumat a que la religió no es fiqui en política, de fet és cosa dels americans que van abolir la divinitat de l'emperador i la religió oficial. Tot i que el Japó, abans de la restauració de Meiji ( 1868-1912 ) ja havia fet efectiva la separació entre la religió i l'estat en crear la figura del Shogun, el generalíssim que vivia a Edo ( Tòquio ) i ostentava el poder real i el Mikado, un emperador que representava el poder diví i residia a Kyoto.
Per això les declaracions de la Conferència Episcopal Espanyola tot i que no em van sorprendre em van molestar, Crist, no es cansava de repetir que el seu regne no era d'aquest món.
Els bisbes reaccionaris espanyols, garants de l'unitat pàtria van dir això:

Al referirse a la caridad que afecta directamente a las relaciones políticas, inciden en que “el malestar social y político debería ser para todos un reclamo a la búsqueda sincera del bien común y al trabajo por construirlo entre todos. Este malestar no debería ser alimentado como excusa para la promoción de ningún interés político o económico particular, a costa del interés general, tratando de aprovechar en beneficio propio el descontento o el sufrimiento de muchos” (...) “Reconociendo, en principio, la legitimidad de las posturas nacionalistas verdaderamente cuidadosas del bien común, se hacía allí una llamada a la responsabilidad respecto del bien común de toda España que hoy es necesario recordar. Ninguno de los pueblos o regiones que forman parte del Estado español podría entenderse, tal y como es hoy, si no hubiera formado parte de la larga historia de unidad cultural y política de esa antigua nación que es España. Propuestas políticas encaminadas a la desintegración unilateral de esta unidad nos causan una gran inquietud. Por el contrario, exhortamos encarecidamente al diálogo entre todos los interlocutores políticos y sociales. Se debe preservar el bien de la unidad, al mismo tiempo que el de la rica diversidad de los pueblos de España”.

L'Església espanyola, al llarg de la seva història a donat mostres "inequívoques" de la seva pluralitat i tradició democràtica, com s'iŀlustra en la imatge anterior.
Però qui s'ham cregut per donar lliçons, si van ser els colavoracionistes del règim nazi, galants del genocidi social del franquisme! Tot i que haig de reconèixer que el paper de l'Esglèsia catalana no és el mateix, però no els veig per enlloc per defensar la seva terra.

En els vuit anys que fa que visc al Japó l'enfrontament més fort que he tingut amb un espanyol va ser amb una monja missionera de Granada, la "hemana María", que en pau descansi i de Déu l'aculli confessada, perquè era una mala bruixa feixista dolenta i amb molta mala llet.
Me la va presentar una amiga mexicana de l'Aya, com a una "compatriota suya" i jo, és clar la vaig corregir, no sóc espanyol, vaig dir, i gairebé em mossega.
Més tard, buscant el diàleg, cosa que fem els catalans, em vaig interessar per la seva tasca evangèlica, ocasió que la monja va aprofitar per explicar-me que treballava a les presons assistint als espanyols que complien comdemna, la majoria, em fa dir eren "catalinos". Se'm fa difícil de creure que hi hagi una majoria de catalans a les presons japoneses, per una banda i per l'altra com podia aquesta monja donar consol espiritual a ningú si en parlava amb tant poc respecte, "catalinos"! Quina barra. No vull saber com tractava a la seva parròquia japonesa, de "chinitos"?
De ben segur que per ella els japonesos eren com xinets que s'havien d'evangelitzar perquè no coneixien el déu veritable.

Us deixo amb mossèn Ballarín explicant quin seria el paper de l'Església catalana en cas d'assolir la Independència.

2 comentaris:

maria ha dit...

I l'esglèsia qui és per dir elq ue hem de votar?
Quin home més savi en mossèn Ballarín.

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

maria.
Abans l'Església ens deia quan ens havien de banyar i què haviem de menjar. A l'Espanya "autèntica" encara ho fa. Mira't les ministres que encara duent "mantilla".
Mossèn Ballarín és l'exemple de com de diferent és l'Església catalana de l'espanyola. Ell la monja Forcades, i abans Pere Casaldàliga i una llarga llista.