dijous, de febrer 25, 2010

Kirsten Dunst fent la Otaku per Akiba

Avui he trobat un vídeo de l'actriu Kristen Dunst fet Cosplay per Akiba, tot que és molt estereotipat també és molt divertit.

Una imatge del la producció amb el famós artista plàstic Murakami.
Després de veure aquest vídeo em pregunto per que Sofia Coppola va triar el peix bullit de la Scarlett Johansson per la seva pel.lícula Lost in Tanslation.

dimecres, de febrer 24, 2010

Les reines de l'Olimp

Aquesta noia és Kim Yu-Na, una patinadora coreana que porta de cap a tot el Japó. Per que?Doncs perquè pot amargar la festa del patinatge femení japonès. Kim és la rival perfecte que ningú vol però que fa que la competició sigui més espectacular. Kim Yu-Na es coneguda també com "El tresor de Corea", no em puc arribar a imaginar com es posarien els coreans si a aquesta "nena" li passes alguna cosa.

El primer dia de competició als olímpics de Vancouver, Kim a puntuat 5 punts més que la primera patinadora japonesa Asada Mao. Amb una excel·lent demostració de talent i glamour amb el tema de James Bond. Una autèntica bogeria.

Aquesta cara de nena té 19 anyets, és la gran esperança del meu país, Asada Mao, "Mao-chan", era massa petita per participar als olímpics de Turí, i tot el Japó porta 4 anys esperant veure-la guanyar l'or olímpic. Llàstima que en aquests 4 anys aparegués Kim. I és que sempre hi ha algú que ho fa millor.

Mao-chan ha estat la millor en poder realitzar el triple axel, tot i que ha hagut de renunciar a fer-ne dos de seguits, per un programa més conservador. Mao-chan és la reina del patinatge, i dels anuncis, ven caramels, xocolata, assegurances...

Aquesta noia és Ando Miki, l'antiga reina del patinatge japonès, desprès del desastre de participació a Turí, va quedar 15a, va ser destronada. Miki és molt ràpida i glamurosa però molt inconstant. Ara està en molt bona forma. Diuen que te un "afer" amb el seu entrenador, un rus tipus Mourinho que es diu Molotov, ja veurem com surt el còctel...

No m'agrada gaire el tema que ha triat pel short-program, el Rèquiem de Mozart. Una missa de morts! M'hagués agradat quelcom més alegre.

Aquesta és la ventafocs de la colla, Suzuki Akiko, la més veterana de les tres japoneses, aquesta pobreta ja pot estar contenta d'estar on és, desprès d'una temporada de somni on ha pres el lloc a apostes més segures com Nakano Yukari que pot fer el triple axel a la perfecció. Suzuki Akiko és l'aneguet lleig del conte. Però es molt simpàtica i les serves "performances" tenen molt dramatisme, que és que li manca a Mao-chan.

Tot el país esta pendent del que passi a la següent ronda, Japó no està fent gaire bon paper als Jocs d'Hivern però en patinatge artístic el nivell és altíssim, planyo les altres noies, les "occidentals" és una "putada" néixer Salieri a l'epoca de Mozart.

dilluns, de febrer 22, 2010

25 anys sense Espriu


Sóc un emigrant que recorda amb enyorança la seva terra.


Oh!, què cansat estic de la meva covarda,
vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà, on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.

Aleshores a la congregació,
els germans dirien desaprovant:
"Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que abandona el seu indret",
mentre jo ja ben lluny, em riuria,
de la llei de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble,

Però no he de seguir mai el meu somni,
i em quedaré aquí fins a la mort,
car sóc també molt covard i salvatge,
i estimo a més amb un desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu

dilluns, de febrer 15, 2010

Notícies que em fan plorar

La setmana passa vaig sentir al Món a RAC 1 la notícia de que tot Japó esperava en candeletes l'estrena d'un DVD titulat "Crying Girl" ( noies plorant ). Jo no sé d'on treuen aquestes notícies, o si el què només cerquen del meu país és la notícia "friki", la veritat és que el què en realitat espera el país és que el toqui la loteria, com a tot arreu. I mentrestant ens mirem el jocs de Vancouver a veure si guanyem alguna medalla ( les noies tenen més possibilitats que els nois ). És molt cansat sentir sempre el mateix tipus de notícies sobre el meu país ( d'acollida ). Sobre "l'esperat" DVD "Crying Girl", em va costar trobar informació de fet, no ha de ser tant "esperat" quan ja surt amb descompte per Amazon. Es tracta d'un DVD on surten noies famoses, models o "idols" en situacions de la seva vida real que les fan plorar, un sessió de fotos molt estressant, una carta d'un admirador, alguna història trista que han vist al cinema o a la televisió. Són noies boniques i el fet de veure-les plorar et corpren. D'això es tracta de sentir emocions de tendresa. Al Japó es plora en públic, això demostra que tens sentiments, i desperta la tendresa del teu interlocutor.
Premeu l'enllaç per veure el tràiler.
No és cert el tòpic que al Japó no es demostrin les emocions, el Japonesos, com tothom, criden quan estan enfadats i riuen quan estan contents, potser sí que són més discrets que nosaltres, o menys cridaners, però no són figures de guix. A la televisió japonesa tots els programes de concurs tenen convidats famosos, normalment de l'star system, actors, comediants, polítics, o només famosos pel fet de sortir per la "tele". Alguns programes són de històries reals que es dramatitzen per fer-les més entretingudes, en aquests programes s'intenta veure la reacció dels convidats i mentre els passen el vídeo, ens ensenyen en una petita finestreta, en un costat de la pantalla, la cara del convidat, potser plorant si la història és trista. De fet la majora de programes semblen experiments sociològics. En un programa que és titula 1,2,3 the Best House, es fan rànquings anuals dels anuncis que han fet plorar més a la nació. El programa del Jordi Baste presenta la notícia com si es tractés d'un DVD sàdic on es feia plorar les noies pel plaer de l'espectador, però és tot al contrari, no es fa plorar a ningú, potser sí que els provoquen el plor, però és més per un sentiment entendridor que per un plaer obscur o pervers. Jo potser m'he anat tornant japonès però prefereixo veure un vídeo de noies maques plorant a un programa de torejadors o balladores de flamenc peludes escridassant-se.

dilluns, de febrer 08, 2010

Cervesa de xocolata

Com cada any, quan s'acosta Sant Valentí, les empreses japoneses comencen les campanyes publicitàries fent referència aquesta festivitat. Al Japó és tradició que les noies regalin xocolata als nois. Per això la xocolata es la protagonista.
Tot és de xocolata, les empreses automobilístiques anuncien cotxes de color xocolata o amb la tapisseria d'aquest color.
Fins hi tot la cervesa és amb gust de xocolata, com aquesta de l'empresa Sapporo.

dijous, de febrer 04, 2010

Mamemaki

El 3 de febrer celebrem el Mamemaki, és una de les darreres festes del cap d'any japonès. El Mamemaki consisteix en llençar mongetes des de l'entrada de les cases per fer fora els dimonis i atreure la sort.
Amb les mongetes restants es fa un farcellet, amb tantes mongetes com anys es tinguin i es passa el farcellet pel cap, i les parts del cos que ens facin mal o que volem millorar.
No cal dir que el Mamemaki és una fantàstica ocasió per que la mainada s'ho passi d'allò més bé. Tot comença al temple-pagoda xinto on s'ha preparat un escenari molt especial.

Els alumnes de l'escola de la meva filla son els protagonistes de la festa, els encarregats de llençar les mongetes, sota la tarima les iaies no volen perdre's l'oportunitat d'arreplegar tantes mongetes com sigui possible, la gràcia es no haver de comprar-les sinó emprar les beneïdes pel temple.

Desprès un arquer vestit de samurai de l'època Heian ( segle X ) llençarà dues fletxes enlaire, segons com volin les fletxes serà l'any.

També és l'ocasió en que surten els polítics a "xupar càmera" a l'esquerra la nostre batlle.

Per animar la festa hi ha personatges famosos, en aquest cas un actor de Kabuki que fa el paper de dona. ( Al Kabubi només hi actuen homes ).



Al vespre juguem a espantar dimonis ( Oni ), els petits de la casa llencen les mongetes recollides al temple contra els dimonis tot cridant: Oni soto! ( dimonis fora!)