dimecres, de maig 31, 2006

Jo volia quelcom més...

Em sento com Braveheart després de la traició dels nobles.
És evident que no sóc cap heroi només un català que viu lluny.
Les coses desde la distància es veuen diferents. I potser l'afirmació nacional s'accentua encara més. Ja no sóc resdent espanyol, i la meva identitat es clara, malgrat que el meu passaport digui un altre cosa.
Ara a Catalunya començarà la campanya per un nou Estatut. Avui he escoltat l'entrevista d'en Bassas a Zapatero. Si amb Zapatero només hem aconseguit aquesta proposta d'Estatut, què més podem esperar.
La voluntat del poble de Catalunya expresada al Parlament va aprovar el 30 de setembre de 2005 un text amb el suport del 90% dels nostres representants.
Que es important per Catalunya, suposo que el benestar social, però aixó també ho tenen a Escòcia amb menys auto-govern.
El finançament econòmic, però d'això en tenen més a Escòcia, amb menys auto-govern.
Reconeixement nacional, això també ho tenen a Escòcia amb menys auto-govern. El passaport britànic especifica la Nació Escocesa.
Seleccions nacional espotives, també en tenen a Gal.les i a Escòcia amb menys auto-govern.
Política lingïística a favor de la llengua nacional, també en tene a Gal.les amb molt menys auto-govern.
Aleshores, què falla? Necessitem realment un govern, un parlament, un nou estatut? Al Japó tothom coneix Escòcia, no dubten que és una nació, la millor propaganda, el Whisky, el futbol, Sean Connery. Quan parlem de Whisky es sempre Scotch, no British whisky.
Jo no tinc ganes d'haver d'anar justificant davant dels meus companys perquè una selecció que guanya Costa Rica 2-0 no pot anat al mundial d'Alemanya, o perquè el meu passaport no fa referència a la meva nacionalitat.
Al Japó és molt complicat explicar la direfència entre nació i estat, per ells és la mateixa cosa "kuni". Jo sóc d'un "kuni" sense "kokuseki" (ciutadania). Com puc, després defensar la idea de que Europa és lloc del món o hi ha més llibeertat, democràcia, i benestar social.
Ja sé que molts de vosaltres no penseu igual que jo, però ja em coneixeu. Ara també sabeu com veig les coses com a emigant.

Per il.lustrar aquesta entrada he trobat a a xarxa un cartell que ha fet un "blocaire", és molt divertit. Diu que fa 25 any de anem en 600, portem un Merdeces a matricular a Madrid i ens tornen un Simca 1000.

dimarts, de maig 30, 2006

Parlàvem de calcetes....


...parlàvem de calcetes, sabíeu que Bulma vol dir calcetes?
Els que éreu seguidors de la sèrie "Bola de Drac" sabreu qui és la Bulma. Un personatge que evoluciona desde l'adolescència fins a la maduresa amb la maternitat.
Jo preferexo la Bulma de les primeres temporades, quan anava amb el Songoku i l'Ulon a la recerca de les boles màgiques.
El que potser molt no sabreu és que els personatges de "Bola de Drac" tenen noms amb joc.
Akira Toriyama li agrada jugar sempre amb els nom dels personatges dels seus Manga. Ja ho va fer anteriorment amb Dr. Slump, la popular Arare-chan.
A "Bola de Drac", Toriyama el basa en la llegenda de "Sun Wukong, el viatge a l'Oest", una divinitat heròica mig mona de la mitologia xinesa. Molts dels elements que hi apareixen estan directament relacionats amb aquesta cultura.
Toriyama, però transforma la trama i l'adapta a la seva imaginació delirant.
El primer que heu de saber és que la sèrie s'havia de titular "Kintama", "Boles daurades", però la censura el va obligar a canviar el nom ja que "kintama", en japonès també fa referència als testicles. Així doncs el titol definitiu va ser "Dragon-ball".
Pel que fa als personatges, ja us he dit que Son Goku és un nom de la mitologia xinesa. Però, en els personatges secundaris s'esplaia de gust.
Bulma, la companya de Son Goku, vol dir calcetes, però d'aquelles que es posen a les nenes per sobre dels bolquers, també són les calces que duen les estudiants per fer esport.
Ulon, el follet porquet, que anava vestit de Mao, vir dir te Oolong, un te xinès oxidat, molt bo.
En Yamsha, el noi que persegueix en Son Goku per aconseguir robar-li les boles i demanar poder ser menys tímit amb les noies, el seu nom es un plat xinès.
El follet de l'acompanya, en Puar, aquest gatet blau que pot levitar, vor dir Pu-ehr u te vermell medicinal xines.
En Klilin, és realitat Kuririn, vol dir el soroll que fa una boleta quan roda, kuririn, kuriri,...
El Follet tortuga, té el mateix nom en Japonès, Kameseni, però el seu nom també és Mutenroshi, que segorns l'Aya vol dir "vellet sense cel", entenent cel espiritual, vaja, un vellet descregut.
L'Avi de Son Goku es deia Son Gohan, goha és arròs en japonès, però també, menjar.
La dona d'en Son Goku, la Xixi, vol dir pits, o alletar.
Com veieu, molt sovint, amb les traduccion ens perdem bona part de la gràcia. Una cosa així passava també amb els Astèrix.
Què hi farem.

dilluns, de maig 29, 2006

Verdures fresqes i, altres coses...

A catalunya la inseguratat ciutadana a augmentat de manera alarmant, alguns pobles han cridat al somatent, el govern ha reclamat més agents de la Guàrdia Civil per protegir les viles. El país viu amb por.
I tertulians trementisdes acusen el fracàs de l’Estat del benestar.
Al Japó, aquí també hi ha crims, és clar, i robatoris, màfies i contraban, però la noticia és una altre.
La policia a detingut, finalment al “lladre del calcetes”. Feia mesos que els veïns denunciaven el robatori de prendes interions femenines que els desapareixien dels estenedors.
El lladre un home d’uns quaranta cinc anys era repartidor de verdures fresques i aprofitava la seva ruta de repartiment per fer una ruta de recol.lecció. Entrava als jardins de les cases i furtava les prendes mentres estaven esteses.
Un company de feia en ajudar-lo a carregar el camió isotèrmic va descobrir una bossa de plàstic amb tot de sostenidors, calces, i altres prendes íntimes. Però la sorpresa més gran var ser que dins del camió mateix i duia unes calaixeres amb les robes classificades per dissenys i prendes. Una autectica col.lecció.
Aquesta noticia pot semblar una poca-soltada, però el greu del cas no es el furt sinó la violació de domicili, el jardi de les cases és propietat privada i entrar-hi sense permis és un delicte. A part d’això pel que m’ha dit l’Aya, aquest tipus d’obsessions sexuals, al Japó són punibles. Jo el duria al psicòleg, però aquí va de pet a la garjola. No sé si tornaràn les robes a les seves legítimes propietaries, però si ho fan segur que estaràn fresquetes.

divendres, de maig 26, 2006

No t'oblidis el dinar amor...



El proper mes de Juliol, la meva empresa traslladarà la seva oficina de disseny a Shibuya, és com si em traslladés de Cerdanyola a l'Eixample. Fins ara els dinars els feia la menjador de l'empresa "shokudo". Malgrat no ser massa bo, per 400 yens podies menjar amanida, sopa, un plat principal, verdura en salmorra "tsukemono", i postres.
A Shibuya, una zona molt comercial el menú diàri "ranchi" pot costar al voltant d'uns 1000 yens, si no vols anar a petar al Mc Donals, ecs!
És per això que la majoria de japonesos opten per l'"obento" (la carmanyola). Hi estan acostumats, des de petits, a l'escola, es porten el dinar.
De "obento", n'hi ha de molt diferents, de senzills, i de molt sofisticats, bé, si fa o no fa, com les carmanyoles.
Però la diferència amb aquestes és que un "obento" es por fer servir de missatge. Els seguidors de les sèries d'Anime haureu vist con una noia ofereix el dinar al noi que li agrada, dins, escrit amb algues, i posa un missatge.
Les mares modelen figuretes dels personatges favorits dels seus fills.


Hi ha un anunci molt divertit en que una noia prepara el dinar del pare i del noi que li agrada i, per error li dona a un el de l'altre, el pare tot orgullós mostra als companys de feina el dinar que li ha preparat la seva filla i hi descobreix un missatge d'amor. I el noi descobreix un dinar molt avorrit i auster.
Els "obento" també tenen capses molt boniques, des de personatges de manga a meravelloses capses de famosa laca japonesa, que valen una fortuna.
Un altre tipus de "obento" és l'entrepà japonès l'"onigiri", unes boles d'arròs de forma triangular, que es farceixen de diverses coses, com ara pruna salada, tonyina, salmó,... i que poden anar embolicades d'algues. Les "onigiri" són un menjar molt pràctic que es conserva en òptimes condicions a temperatura ambient, és per això que era el dinar des viatgers o de la gent que treballava al camp.
La cuina japonesa és molt visual, i la presentació és molt important, per això hi ha un munt de llibres especialitzats de com preparar "obento" bons i bonics.
En la societat japonesa, encara molt tradicional pel que fa als valors familiars, la responsabilitat de preparar el "obento" recau en les dones de la família, normalment la mare, però les filles també, per afalagar al pare en un dia especial. És un motiu de prestigi i, normalment els companys de feina examinen els "obento" des altes lloant la presentació i compartint part del menjar comparant la destresa culinària de les respectives "okusan" dones. En el cas de les noies joves, és una exhibició de la seva habilitat a la cuina, un valor afegit per una possible relació.
Suposo que el que acabo d'explicar resultarà si més no xocant, però aquí és així, i fins hi tot dins la meva família, que és prou "moderna" (dins d'un punt de vista) occidental, les coses es veuen de la mateixa manera. I es que hi ha valors culturals molt diferents i el que nosaltres percebem com a masclisme en altes cultures es repartir responsabilitats.

Jo ara haig de triar una capsa pel meu "obento", serà difícil haurà de ser moderna, pràctica i de disseny. És clar que sempre puc agafar la del conillet "Miffi".

dijous, de maig 25, 2006

Bosses de marca


Moltes vegades, en les imatges que ens ensenyen del Japó es veu una gentada de agafa el tren o travessa un carrer, tots carregats amb bosses d'alguna botiga de roba. És que els japonesos compren roba cada dia?
La resposta és, no. Dins les bosses no hi duen la jaqueta nova que s'han comprat. I duen el dinar, un llibre que estant llegint o qualsevol altre cosa.
Molta gent critica al japonesos dient que són uns "marquistes" i que per això porten bosses de botigues de marca, només per aparentar. Però, si bé no puc negar que són un país que consumeix marca, no ho és més que Barcelona.
La veritat és que aquest país té una gran cultura del reciclatge, "mottanai". La gent acumula punts al súper que després canvia per bosses de niló per carregar la compra. El mateix passa amb les bosses de les botigues de marca. Són bosses molt ben fetes i de dissenys molt cuidats, bon disseny i qualitat. És per això que molta gent prefereix portar aquest tipus de bossa, que comprar-ne una per portar-hi la compra o el dinar. Per exemple de camí a casa compres una revista o alguna llaminadura a la botiga, doncs ho poses a la bossa i t'estalvies la bossa de la llibreria o del súper i acumules punts.
Fins hi tot hi ha "mercadillos" improvisats de noies joves que es reuneixen a Shibuya, un barri molt cèntric de Tòquio, per vendre o intercanviar aquest tipus de bossa.

dimecres, de maig 24, 2006

Iogurt búlgar


Quan era més jove als cotxes de la policia nacional els deiem la "iogurtera" perquè anàven carregats de "mala llet". Aquest record és el primer que em va venir al cap en veure Mahlyanov Kaloya Stefanov àlies "Kotooshu". És aquest un "Rikishi", un "Sumosan", un lluitador de Sumo, de nova generació. El Sumo és un esport molt tradicional japonès, una mena de lluita greco-romana, fins als anys 80 aquest esport era exclusiu d'atletes japonesos. Desconec cap mena de prohibició anterior, almenys després de la guerra. Però si observeu un "Rikishi" d'aprop ho entendreu. És una vida molt sacrificada, des de molt petits viuen en gimnasos, anomenats "heya" on, a part dels estudis normals, es pasen tot el dia entrenant i menjant, per adquirir volum físic. És per això que has d'estimar molt aquest esport per, en un món on l'aspecte físic és tant important, sacrificar el teu cos per esdevenir un "gran" lluitador. El que crida més l'atenció dels "Rikishis" és la seva "humanitat". Ja que per poder competir a nivells professionals s'han d'engreixar molt, moltíssim. A més a més són homes molt grans. En "Kotooshu" medeix 203cm i pesa 147 quilos.

L'èxit d'aquest noi, té 23 anys, és que tot i ser extranger, és búlgar, s'ha guanyat l'afecte del públic, gràcies a la seva modèstia i bonhomia, a més a més a canviat la idea de que per ser "Rikishi" havies de ser gras. A part d'això es guapo, tot un "petit-suisse". Així doncs, és el primer europeu que aconsegueix el nivell "Ozeki" un grau per sota de "Yokozuna" ( campió ).

Actualment el món del Sumo està dominat per lluitadors mongols, el "Yokozuna" ( "solo puede quedar uno" com deien a "Los Immortales" ), és "Asashoryu", i l'últim lluitador a promocinar com "Ozeki" també és mongol "Hakuho", i n'hi ha d'altres que pugen amb força com "Asasekiryu". Però tots ells responen al tòpic del lluitator rodanxó amb cara de nadó i barbamec.
En "Kotooshu" no, amb el seu dabantal, patrocinat pel "iogurt búlgar Meiji" imposa el respecte d'aquell que reparteix mala llet, això sí, amb bones maneres.
Si us interessa el Sumo, podreu trobar informació, en anglès, al web oficial de la Federació de Sumo

dimarts, de maig 23, 2006

La clau i el duro 2 o el " delírium trèmens"

Com veuen els japonesos la independència de Montenegro?

Desconec l'opinió general, però us puc comentar les reaccions dels meus companys de feina quan els he explicat la notícia. Ja he esmentat abans que el naixement d'un nou estat europeu ha tingut poca importància per la premsa japonesa, més concentrada en la seva selecció nacional de futbol, o l'assassinat d'un nen de 9 anys quan tornava de l'escola. La distància física i cultural és tant gran...
Pels japonesos Europa és un mosaic de petits estats que aparèixen i dexaparèixen, si ens aturem un moment i ens observem des de l'exterior, tenen raó. Les fronteres europees canvien a cada moment, i ha estat així des de sempre. Al Japó la diversitat cultural i política va desaparèixer fa temps. Només petites diferències al nord, la quasi desapareguda ètnia "Ainu", a Hokaido, o molt al sud les peites illes d'Okinawa, obstinades en mantenir una certa identitat.
L'Europa que es veu des del Japó és una Europa romàntica, plena de castells, palaus i princeses, visió que els ha servit en safata l'Il.lustre director Hayao Miyazaki. Una Europa plena de petits països, reis coronats i capes d'arminyo.
-Europa és molt díficil-m'han dit,- tu coneixes tots el països?. Sí, és clar, i molts més que no surten als mapes oficials, i els he ensenyat el meu poster de l'Europa de les Nacions.
Hi ha estats més petits que el jardí de l'Emperador al centre de Tòquio, o que la Prefectura de Kanagawa. -Però, on viu la gent del Vaticà?- A Roma.- Eh? I el Premi de San Marino?- Es fa a Itàlia.
El meu sogre diu que el Japó també estava dividit en petits estats de senyors feudals però, Tokugawa Ieyasu va unificar el país cap al S. XVII, i el va fer fort. La veritat és que, abans de Tokugawa el Japó dividit va resistir la invasió del Gran Khan al S.XIII i va envadir la Korea unificada al S.XVI. El que va fer Tokugawa és tancar el país, que va viure en una autarquia paranòica durant 300 anys fins que l'almirall americà Perry i els seus "vaixells negres" van dir prou. Però també per veure això ho has de fer desde la distància.
Potser aquest vespre més d'un company, quan torni a casa, recordarà la pel.lícula de Miyazaki, "El castell de Cagliostro"(1979) i buscarà aquest antic estat europeu en un mapamundi ara ja antiquat.

La clau i el duro


Quan ja ets gran els pares et donen les claus de casa. El meu pare en feia broma. Quan em va donar la primera clau em va dir; "té, la clau i el duro" és el primer indici d'una certa maduresa i independència. Doncs bé, hi ha un petit país que haviat aconseguirà la seva clau, i es guardarà el "duro", es farà gran, adult, i serà respectat.

Quina enveja, enveja sana, veure con un petit país aconsegueix la seva llibertat, sense violència, per la via democràtica, sense fer soroll, a partir de demà el deixarant veure la "tele" fins tard i ningú li demarà explicacions sobre l'hora d'arribada, ningú dubtarà de la seva identitat, i no s'haurà de justificar per les seves accions sobiranes. Amb poc menys de 600.000 habitants, d'aquí uns anys s'integrarà a la Unió Europea, i ningú excusarà ploblemes tècnics per autoritzar s'ús de la seva llengua al parlament de Brussel.les.
Ha aconseguit l'emancipació del germà gran, la terrible Serbia, la Serbia que tothom critica ha donat ara, un exemple de democràcia, que, altres estats, que sobint s'omplen la boca amb aquesta paraula, al mateix temps la menyspreen.

Jo, desde tant lluny, la notícia a passat quasi desapercebuda pels mitjans japonesos, des de tant lluny, veig que no res que duri per sempre, i que tot es possible. Que es pot aconsseguir la sobirania d'un poble de manera tranquil.la. L'esperança i les mostres de joia dels Montenegrins, em fan sommiar en un futur pel meu petit país, amb la clau i el "duro".

dilluns, de maig 22, 2006

irassahimase goshujin sama!

Aquesta és la frase de benvinguda que rebreu si aneu a un "meido cafe" d'Akihabara.
Per els que sou totalment aliens a la cultura "Manga", tot el que us he dit us sonarà estrany.
Us ho explicaré. Akihabara és un barri de Tòquio, un barri amb milers de botigues d'electrònica, com Andorra però en "bèstia", més d'un milió de persones visita diàriament aquest barri, i no exagero, heu de tenir en compte que l'àrea metropolitana de Tòquio té 25 milions d'habitants. Però Akihabara és més que una gran botiga d'electrònica, és la "Meca" dels "Okakus" de tot el món. El lloc on pots trobar des de llibres a tots els objectes relacionats amb el "Manga". Hi botigues de models (ninotets i maquetes), de disfresses, karaokes especialitzats, i el més impactant de tot, el "meido cafe" (cafès amb minyones).

Aquests establiments néixen com a conseqüència d'una demanda produïda per les sèries de manga "Moe". Però que es "Moe", literalment el terme vol dir "florir", però costa trobar-hi la relació, en realitat "Moe", es trobar "morbo" als personatges de Manga, sentir una certa atracció afectuosa en vers ells. Jo, personalment els trobo d'un cert erotisme dissimulat, en una cultura tant reprimida com la japonesa.

Els personatges "Moe" són alhora noietes joves, sempre disfressades amb veuetes de nena petita, amb ulls grans típics del Manga, però també amb atributs sexuals i llenceria insinuant. Aquest personatges de ficció tenen la representació real en models molt joves, més o menys fins als 25 anys com a molt. Aquestes models s'anomenen "Idols", i són portada de Mangues i protagonitzen vídeos on surten en bikini.
Per arribar a esdevenir "Idol", hi han molt camins possibles però un dels mes utilitzats els de de treballar en un "maido kafe". En aquest cafès els clients, normalment nois, però, també hi van moltes noies, trobaran unes cambreres vestides com a minyones franceses, un dels fetitxes més populars dels "Otaku".

Per uns 500 yens, la noia et rebrà dient "benvingut amo", i et servirà algún batut decorat amb nata i cireres confitades. Per 4000 0 5000 yens, potser més, segons la noia o el local, podràs anar en un reservat on la noia es posarà el vestit que tu li triïs. Val a dir que el sexe està fora de qüestió. No és això el que busca el cient i tampoc el tipus de local.
També hi ha serveis afegits con jugar al "pai-manetes", al "pedra, paper, tisora", etc...
Altres locals s'han especialitzat en "imoto" (germana petita), on les cambreres tracten als clients de germà gran, i, juguen amb ell amb nines, i li parlen amb veueta de falset.

També hi ha els cafès "nekko-moe" on les cambreres van disfressades de gatetes i diuen "nyan, nyan", mentres fa que vinguis amb la mà coberta d'un guà de peluix, és molt "Moe"!!!
Recentment la moda és el "megane-moe", consisteix en que totes les cambreres, a part de l'uniforme corresponent, duen ulleres.
Un document impagable de la cultura "Otaku", és la pel.lícula, "Densha no otoko" (l'home del tren), que explica les peripècies d'un "Okaku" que s'enamora d'una noia "normal". I com segueix els consells del seus "amics" de xat, un personatges, a quin més "freaky", que tenen doble personalitat, una, la "real" (potser), la del "salary-man, el policia, la botiguera, i l'altre, la del "nick-name" del xat.

Les cambreres dels "meido cafe" s'han fet tant populars que fns hi tot ajuden al govern metropolità en les sever campanyes de reciclatge repartint bosses de roba per substituir la típica bossa de plàstic de les botigues. Així doncs, les pots trobar, inusualment passejant per carrer fent campanya.

Ja ho sabeu, si mai voleu viure en una pel.lícula de dibuixos animats, Akihabara és el lloc.
Kiwosukete goshujin sama! Cuida't quan tornis a casa amo!

diumenge, de maig 21, 2006

La guerra des de l'altre banda

Quan mirem pel.lícules de la guerra entre els E.E.U.U. i el Japó, la història que expliquen ens presenta els personatges dels "bons", l'heroi protagonista, el millor amic de l'heroi, que morirà per ser venjat per l'heroi, els companys de batalló, etc.. de manera que quan entren en combat amb l'enemic, els japonesos, et preocupa si fereixen algún dels personatges, perquè són amics teus, cada baixa del grup d'amics et sap greu. Tot i que normalment només moren uns quants americans cada baixa compta. En aquestes pel.lícules l'heroi entra a sang i fetge matant a trot i a dret potser d'una tongada 10 soldats japonesos, i, a aquell que s'ha anat a banyar al riu, o a aquell altre que surt a fer una cigarreta i que maten per l'esquena amb un ganivet per no fer soroll.
Ara jo tinc una familia japonesa, i és clar, la meva dona tenia un avi que va fer la guerra...

Un dia d'aquells de mandra, vaig començar a remenar calaixos mogut per la meva xafarderia, ara obro aquest armari, o aquell calaix a veure que hi trobo. Faig fer una troballa genial. L'album de fotos de l'avi, en Hachiro Kitamura. Són fotografies preses durant la guerra en els moments de descans, en companyia d'amics i amigues. Hi ha fotografies de Manil.la i de Manxúria, per aquest ordre, els destins de l'avi. També hi ha la fotografia de la partida, on es veu molta gent del poble que s'acomiada del seu veí, en Hachiro surt al costat de la seva jove dona, la Tsugi.


Hachiro va fer la guerra a les Filipines i després a Manxúria, allí va ser capturat pels Soviètics que el van tancar en un camp de concentració. Va restar desaparagut durant 2 anys, la Tsugi, desesperada va anar fins la Xina per buscar el seu marit però va tornar de buit. Quan menys s'ho esperaven, el van alliberar.
Aquests anys perduts van restar tancats en la memòria d'en Hachiro, la meva dona diu que el seu avi era molt reservat, amant de la lectura ( quan va morir va cedir la seva col.lecció a la biblioteca de Hadano, fins fa poc hi havia una secció "Hachiro Kitamura"), i de la natura, va ser un de fundadors del centre excursionista de Hadano, i un fumador empedreit. Em costa imaginar en Hachiro com un soldat assassí, malvat i cruel, com el de les pel.lícules americanes.

Ara quan les torno a mirar, m'imagino el Hachiro banyant-se al riu o aquell que surt a fer una cigarreta en una nit freda sota el cel de Manxúria, i crido per avisar-lo, si el maten no podrà tornar i tenir fills, i jo em quedaré sense l'Aya.

dissabte, de maig 20, 2006

Ladies only


Si ets una dona i treballes a la meva empresa, myprint, quan et passen aquest ninotet tronat del Micky Mouse, vol dir que aquella setmana t'has d'encarregar de; regar les plantes, omplir la tetera, buidar les papereres i baixar la brossa. Aquestes tasques diàries són exclusives de les noies de la meva oficina. Quan els vaig demanar perquè només elles havien de fer aquestes tasques auxiliars i els vaig preguntar perquè els homes no les fèiem la seva resposta em va deixar de pedra: "les noies prenem cura de la oficina perquè els nois us hi esforceu millor i estigueu més còmodes", "ganbate shigoto, ganbate!" (empenta a la feina, empenta!).
Els qui us heu quedat bocabadats, ja podeu tancar la boca.
Suposo que us han arribat notícies dels vagons de tren només per dones, normalment el vagó de cua de cada tren. Així es com l'empreses de transport protegeixen la integritat física i l'honor dels seus usuaris femenins, una solució vergonyant que s'ha hagut de prendre a conseqüència dels abusos que patien les noies en els trens, sempre plens a vessar, de gent.


Al Japó queda molt de camí per recórrer, en un país on només 17 dels 480 diputats són dones, on cap dona forma part de cap consell executiu de cap de les importantíssimes empreses nacionals.

Potser la resposta vindrà donada per on menys se l'espera, la Institució Imperial. Una institució que malgrat el seu tradicionalisme anacrònic es veurà forçada a canviar la llei sàl.lica perquè hereti el tron l'única filla del príncep hereu Naruhito, la princesa Aiko.

divendres, de maig 19, 2006

El dia següent


Aquesta és una petita entrada per mostrar-vos l'article que fa referència a la victòria del Barça, surt publicat avui, ja que les rotatives tanquen a les dotze de la nit. Aquest retall és del diari "Sports Nihon", també conegut com a "Suponichi". És on treballa el meu sogre. Que consti que no hi té res a veure. Però aquestes són les coses que ens situen al mapa.
Del poder del futbol se n'ha sentit a parlar molt, que si els grans tractes empresarials es fan a les llotjes del estadis, o el fet que Zapatero, tot i ser del Barça no s'hagués atrevit a posar el peus al Camp Nou, etc...Però és cert, tan ahir com avui he tingut l'oportunitat de parlar cara a cara amb els directius més importants de la meva empresa, han vingut a felicitar-me per la victòria del Barça, i de pas m'han preguntat com em sentia a l'empresa, quin són els meus plans, etc...potser és una idea tronada, però que hi farem. És una manera de trencar el gel, no? Si el Barça continua guanyant potser entraré al consell executiu, és broma! o no...

dijous, de maig 18, 2006

Londres, París, Tòquio


Una llauna de cervesa, tres bosses de cacauets, dues llesques de pa amb "Nocilla" ( per cert, no me'n queda gaire...), una tetera plena de barreja xinesa, les ungles de les mans, les del peu no hi arribo,...tot això i més, esperant veure el partit del Barça. Aquí començava a les 3:45 del matí. Es retransmetia en obert pel canal Fuji TV. La qüestió és que la cadena va presentar el programa, una hora abans i després van fer un especial d'una hora sobre com viatjar barat a Londres, uf, quin mal rotllo!. Jo, enganxat al sofà aprop de l'ordinador, escoltant Catalunya Ràdio. I, finalment per fi va començar, la resta, és història, història de Catalunya, perquè en un país sense Estat, aquestes gestes són immortals.

Després de passar por, i son, ara estic cansat però eufòric, eufòria que només puc compartir amb vosaltres, sota la mirada incrèdula dels meus companys. I és que no poden entendre el que significa per a nosaltres una victòria blaugrana. Recordo com si fos ahir que vaig veure la final de Wembley des de Preston ( Anglaterra), a la residència universitària, en aquella ocasió, amb dos companys de Barcelona, la Marta i l'Aleix, després de guanyar en vam passejar pel poble fent sonar el clàxon com uns bojos. Aquella vegada tampoc ens van entendre.

dimecres, de maig 17, 2006

Berenars de Manga (què és abans l'ou o la gallina...)

Quan era petit, per berenar, m'agradava menjar pa amb "Nocilla" (blanca i negre), però de vegades, a l'estiu, recordo haver menjat pa amb vi i sucre. De colonies ens donaven pa amb xocolata. A la fleca hi comprava "tigretons", "panteres rosa", "foskitos", i altres exemples de "dieta" mediterrània que, amb el temps va contribuir, de manera definitiva a modelar la meva figura.



Però què berenen els nens japonesos? Algunes sèries de "Manga" ens mostren la vida real del Japó, o aspectes que il.lustren el dia a dia, potser amb un toc de fantasia, però la base es real.
L'exemple més famós és en "Shin-chan", ara que visc al Japó veig que aquesta sèrie és real com la vida mateixa, o potser més. Us puc assegurar que encara es podria "desfassar" més i continuaria ajustant-se a la realitat. Tan és així que la realitat acaba assemblant-se a la ficció.

Però parlem de berenars, de manga. La sèrie "Doraemon", ja fa més de vint anys que s'emet, és la història d'un nen, Nobita que des del futur s'auto-envia un robot en forma de gat "Doraemon" perquè l'ajudi en el seu passat. Aquest gat-robot té una falera, menjar uns pastissets anomenats "dorayaki", unes pastes rodones, de la consistència del pa de pessic, farcides de codonyat de mongeta dolça. Aquests partissets són tradicionals en els berenars dels nens "Showa", o sigui, els que ja em passat de la trentena. En aquest cas la realitat va entrar en "Doraemon", en forma de pastís.


El cas contrari és el de "Shin-chan". En Shinosuke Nohara "Shin-chan", té cinc anys i va a l'escola bressol de Kasukabe, al la Prefectura de Saitama, al nord de Tòquio. El meu sogre en diu "Dasaitama", ( "garrulilandia" ). És una zona molt vulgar sense cap altre atractiu que la seva relativa proximitat al centre.
En aquesta sèrie, en Shin-chan torna a casa cap a les tres de a tarda demanant el "merenar", és normal perquè ha dinat a l'escola cap a les onze o quarts de dotze. A dinat "obento", però aquest es un tema per un altre dia.
Per cert en la versió japonesa, la broma diu "otsuya" i no "oyatsu". l'"otsuya" és un funeral, i l'"oyatsu" el berenar.
Bé, doncs, en Shin-chan menja sempre les famoses "chokobi", amb te. De fet els nens beuen te desde petits, porta molta vitamima "C". Les "chokobi" no existien abans de la sèrie, però, la demanda a fet que l'empresa "Ban-Dai", sí, la de les joguines, conjuntament amb la cadena que produeix la sèrie, Asahi TV, les fabriqui. Aquest el un cas on la ficció s'ha tornat realitat.

Bé, i ara us deixo que m'espera el berenar, avui, pa amb "Nocilla", que el meus pares var dur-me de casa.

dimarts, de maig 16, 2006

"Geisha" a l'americana


Possiblement haureu vist la pel.lícula, "Memòries d'una Geisha", basada en la novel.la homònima d'Arthur Golden.
En aquest aquest llibre, l'autor descriu en tot detall la vida de les Geishes i les Maikos, explica com es pentinaven, la roba que es posaven, i les matèries que havien d'estudiar abans de convertir-se en Geishes.
A occident la idea de la Geisha ha estat adulterada i sovint les hem confós amb prostitutes, res més lluny de la realitat. Les Geishes són "artistes", si bé podien o poden tenir un protector, un "dana", un senyor que els pagui les despeses. Això no vol dir que venguin sexe a canvi de diners.
Les Geishes per altra banda són japoneses, és impopssible trobar una Geisha que sigui d'un altre país, és massa compromès i difícil, esdevenir Gheisa perquè una estrangera hi pugui accedir.
I aquí vull anar a parar. Hollywood, com sempre, amb la seva poca sensibilitat per les cultures que li són alienes, fa un camp mas, un poti-poti. Molts de vosaltres haureu sentit que a la Xina el govern a prohibit l'exibició de la pel.lícula en protesta perquè totes les actrius són xineses i fan de japonesa. Al Japó, malgrat tot gairebé no hi hagut queixes, tot i que s'haurien de queixar i amb raó.


La pregunta és, no hi ha actrius japoneses prou bones per fer el paper de Sayuri, ni prou guapes. Al Japó els encanta la Zhang Ziyi, a mi també. Però, desprès de viure gairebé dos anys al Japó us puc dir que fa una cara de xinesa que es veu d'una hora lluny. És com si el paper de Scarlett O'Hara li haguessin donat a la Beyoncé.
A part d'aixó, ni els pentinats, ni els vestits ni el maquillatge son de Maiko-san, gens ni mica. Perque ho veieu us ensenyaré imatges de vertaderes Maikos. Jutgeu per vosaltres mateixos.
Pel que fa a les actrius japoneses m'he permès triar les que a mi m'agradarien més pel paper de Sayuri. Podreu veure que no tenen res a veure amb la bellesa xinesa.




dilluns, de maig 15, 2006

Aniversari


Avui fa dos anys que una princesa es va casar amb un gripau, ell li va dir que si li feia un petó es convertiria en un príncep. Però no ha estat així.
Malgrat tot, i, inexplicablement la princesa s'estima moltíssim al gripau, i aquest, enamorat de la princesa, es sent com un príncep. Potser no són la parella més normal. Però ja se sap, l'amor no és cec, l'amor és borni.

dissabte, de maig 13, 2006

Una altra de fideus!


"No border, cup noddle".
Aquest és l'slògan de l'empresa Nissin per anunciar els seus fideus instàntanis. La veritat és que no és una exageració, aquesta empresa ha aconseguit portar el seu producte al més fons de la Fosa de les Marianes, per un experiment sobre la presió. I, en l'últina expedició espacial, els astronautes van poder degustar els famosos fideus. Tot plegat una caledada!
Els fideus instàntanis formen par de la cultura japonesa, mormalment entre els joves estudiants els típics "salary-men" o la gent que viu sola, que és molta, val a dir.
Els fideus "cup noddle", ja venen preparats i hidrofilitzats, només cal afegir aigua, però no sempre ha estat així. Al cap i a la fi són "Ramen".


El "Ramen" és una sopa de fideus que els japonesos van importar de Xina, la recepte; brou de porc, verdures, i finalment fideus llargs.
Però el mèrit del "Ramen" hidrofilitzat és que va alimentar la població de post-guerra, milions i milions de japonesos l'alimentaven cada dia de "cup noddle".
Parlem de l'era Showa (1926-89). La dictadura militar i el seu afany imperialista, van dur al país fins on tothom sap. Els any 50 Japó, una nació pobre i derrotada, va comencar la seva recuperació, el menjar però, era escàs, recordeu "gallina blanca" i la prost-guerra espanyola, doncs, el mateix.
Contràriament al que podriem pensar, el Showa de la post-guerra és el periòde més estimat pels japonesos, per què?
Es l'època de més creixement econòmic del país, la gran renaixença, que es manifestà amb els Jocs Olímpics de Tòquio'64 i l'Exposicio Universal d'Osaka'70.
Els japonesos, amb el seu treball i el seu esforç, van aconseguir que el país esdevingués una de les potències mundials. Allò que no van aconseguir els militars ho va aconseguir, Sony, Toyota, Mitsubishi, Gozilla...i és clar "cup noddle" (Nissin).
Actualment el "Ramen", és pot trobar de moltes maneres; instàntani, ràpid, o molt sofisticat. A Yokohama hi ha el Museu del Ramen, per cert, és com viatjar en el temps, un tros de ciutat del anys 60.


Si teniu l'oportunitat de menjar Ramen, ja em direu el què, però recordeu, el millor és xerrupar ben fort mentres xucleu els fideus, bon profit!

divendres, de maig 12, 2006

Lo meu poble

Poques coses es poden explicar de Hadano, el meu poble. No ha tingut cap paper rellevant ni heroic en la història del país. Tanmateix, és un poble on la gent viu còmode, sense masses conflictes, petit, a escala humana, un refugi aprop de dos grans gegants, Tòquio i Yokohama.
Malgrat que la seva història es remunta a la prehistòria japonsesa 200 DC, d'on conservem uns túmuls funeraris, Hadano vol dir "poble de camp", i és el que ha estat, bàsicament, les terres d'un petit senyor feudal han esdevingut l'actual terme municipal.


Hadano és una ciutat des de 1955, està integrada a la Prefectura de Kanagawa, capital Yokohama. En l'últim cens érem uns 168.000 habitants, dinc érem perquè a mi m'hi van comptar.
Si agafem la carretera 246 haurem de fer 75 quilòmetres cap a l'est abans d'arribar al barri de Shibuya, al centre de Tòquio, és doncs una ciutat del que anomenaríem el tercer cinturó.


Com us he comentat al principi, Hadano no és gaire rellevant, de fet, els meus companys de feina no la conèixen. Sempre haig de dir; "si, és un poble de la línia Odakyu ( companyia de trens comarcal ) entre Machida i Odawara". A Machida i viu molta gent que treballa a Tòquio, i a Odawara hi ha un castell, on cap al segle XVII, es va lliurà una batalla importantíssima en la guerra que portaria els Tokugawa al poder ( període del Shogunat d'Edo ). A Hadano, el castell ja no hi és, el va fer enderrocar l'Emperador de "l'Últim Samurai", Meiji.
El que sí que tenim, és la tomba del cap ( testa ) d'un Daimiyo ( senyor feudal ) que va enterrar un servidor fidel per protegir la dignitat del seu amo. Aquest senyor feudal era Sanetomo de Minamoto, net d'un dels herois més famosos de la història del Japó, Yoritomo de Minamoto, ara fa uns mil anys.
Hadano és una ciutat d'avis i tietes. Dins de la Prefectura de Kanagawa es troba la regió de Shonan, en diriem un mar i muntanya, una mica com el Maresme i el Vallès Oriental, Hadano és Granollers i Hiratsuka, Mataró. Les semblances són moltes, per exemple les platges de Hiratsuka i Enoshima, els pobles del costat, s'omplen de "toquiotes" els caps de setmana d'estiu, i les muntanyes de Hadano i Oyama, de famílies i "tietes xirucaires", quan fa bon temps.


Tenim un clima agradable tant a l'estiu i a l'hivern, protegit per les muntanyes i el mar. No estem massa lluny de la Megàpolis, i som pas obligat d'excursionistes que van al Mt.Fuji o als balnearis de Hakone-Yumoto. Tot això, i els preus dels habitatges, molt més baixos que a Tòquio, fan de Shonan una regió en alça, còmode per les families.
Aquesta cituació geogràfica va convertir Hadano durant el període Edo ( S XVII-XIX ), en un important centre comercial dedicat al tabac. D'aquest passat en conservem el "Tabako Matsuri" ( el festival del tabac ) que es celebra a mitjans de setembre.


Actualment temin "l'honor" de ser un dels productors de cacauets de més qualitat. Però malgrat tenir petites plantes de Hitachi i Nissan, Hadano és, bàsicament una ciutat residencial.
Hadano contribueix a l'educació japonesa amb una universitat, la Tokai. Una universitat politècnica i humanística amb un important hospital, i que entre els seus serveis disposa d'un vaixell escola. Bé, i medalles d'or olímpiques en Judo.
Si us fes gràcia conèixer més coses de Hadano podeu consultar el web de l'ajuntament.

dimecres, de maig 10, 2006

La Nouvelle Manga

L'altre dia vaig fer un meravellós descobriment, Fréderic Boilet, i qui és aquest tipus. Doncs és un dibuixant de còmics francés que viu al Japó.
El descobriment no és, que hi hagin gabatxos visquent al Japó, però aquest és extraordinari. És pioner d'un nou estil de còmic; La Nouvelle Manga, de la qual n'ha escrit un manifest que podeu llegir en el seu web: www.boilet.net.
La Nouvelle Manga és un estil que convina l'estètica de la B.D ( Bande Dessinée ) francesa amb arguments típics del manga d'acció costumista japonès. L'autor narra relats autobiogràfics amb molt sentit de l'humor i d'ironia, i erotisme, barrejant cultures i llenguatges. L'estil plàstic és fantàstic, un dibuix fresc i alhora realista amb base fotogràfica i retocs infogràfics. Una tècnica de llapis preciosa i molt depurada.

Aquesta convinació de guió interessant i tècnica gràfica de qualitat era un punt que, en la meva opinió, mancava al Manga, sovint de dibuix poc brillant, però amb aguments més típics de novelles que d'històries gràfiques. I que us haig de dir, més... Per un "guiri" que viu en un pais com aquest és súper interessant el que li passen als personatges de les històries de Boilet.

La Nouvelle Manga, ha trobat, també seguidors japonesos com el "mangaka" Kan Takahama qui, habitualment col.lavora amb Boilet.
Us recomano que busqueu a les llibreries les obres d'aquest autor, estan traduides al castellà per Enrique Sànchez Abuli, un guionista molt famós per qui us agraden els còmics ( p.ex. Torpedo1936 ), i editades per Ponent Mon. Si ho preferiu en francès l'editorial es Casterman. Però també es podeu trobar en Portuguès, Alemany i Japonès.


Els títols més exitosos són: "Tokyo wa boku no niwa" ( Tòquio és el meu jardi ), "Yukiko no horenso" ( L'espinaca de Yukiko ), o "Makiko Parade".

dimarts, de maig 09, 2006

Sabíeu que...?

Els Colom a Catalunya

Josep M. Comajuncosa

Guillem Colom va ser el 1402 el primer administrador de la Taula de Canvi de Barcelona (el primer banc públic de la història). S'encarregava de donar crèdit al monarca i al Consell de la ciutat, i acceptava dipòsits de particulars amb millors garanties que la resta de bancs. La família Colom i la Taula de Canvi van jugar un paper important en la vida pública catalana de tot el segle XV. Els néts del primer canviador, els germans Colom Bertran, eren també néts per línia materna de Francesc Bertran, almirall de la marina catalana. Els Colom Bertran participaren de manera destacada en la guerra civil catalana de 1462-72 entre el rei Joan II i la Generalitat, amb el suport d'una part important de l'oligarquia catalana, acostumada a fer valer els seus drets davant del rei mitjançant el parlamentarisme.

Durant aquesta guerra, la Generalitat oferí el tron a Pere de Portugal, cinquè fill del rei Joan I de Portugal, el qual va portar homes d'armes: entre d'altres, Vicent Anes Pinçon i P. Ninho. Durant la guerra, Francesc Colom Bertran fou president de la Generalitat. El seu germà Joan va ser capità i supervisor de naus amb patent de cors. Quan finalitza la guerra, amb la pau de Pedralbes, malgrat les generoses mesures de gràcia concedides pel rei Joan II, cap Colom es troba entre els signants.

Trenta anys més tard, Pere Bertran Margarit, cosí germà dels Colom Bertran, va ser escollit per Colom com a cap militar de la segona expedició a Amèrica que partí de Barcelona. Entre molts altres, l'acompanyava Ramon Pané (o Ponç), escollit pel descobridor perquè estudiés els costums i la religió dels pobladors del nou món. El resultat va ser el primer llibre escrit a Amèrica en una llengua europea. Ramon Pané era frare del monestir de Sant Jeroni de la Murtra, confrontant amb les propietats dels Colom en el municipi de Badalona. La primera expedició havia estat finançada sobretot per Lluís de Santàngel, tresorer de la corona catalano-aragonesa i soci comercial de la família Colom.

Jordi Bilbeny, en el seu nou llibre, significativament titulat Colom, príncep de Catalunya, identifica el Descobridor amb la figura de Joan-Cristòfor Colom i Bertran. Bilbeny desgrana el parentesc de Colom amb les monarquies catalana, portuguesa i francesa. Va estar casat amb la germana de Pere de Portugal, besnéta de Pere III el Cerimoniós. Això el convertia en oncle de tercer grau del mateix rei Ferran el Catòlic. Com a tal, Colom podia demanar i rebre els càrrecs de virrei, governador general i almirall, i tot això amb caràcter hereditari; quelcom del tot impossible en aquella època per a un estranger analfabet i plebeu.

Força interessant, però, l'anàlisi que en Bilbeny fa de la naturalesa jurídica del contracte signat pel Descobridor amb la monarquia que estava estrictament basat en el dret públic de la corona catalano-aragonesa, com també ho estaven les institucions creades al nou món. El llibre també clarifica la biografia d'alguns personatges importants com Joan Pera, cosmògraf i jurista, encarregat de negociar en nom de Colom amb el secretari de la corona catalana, Joan de Coloma.

El Discovery Channel, que ja va dedicar un reportatge al tema, ha promès una segona entrega que incorporarà proves d'ADN. Deixant de banda el grau de fiabilitat d'aquestes complexes tècniques genètiques, és la documentació aportada per en Bilbeny i l'anàlisi de la seva naturalesa jurídica el que atorga llum a uns fets que han estat durant segles immersos en una sorprenent boirina. La seva tesi sobre el paper preponderant de la corona catalano-aragonesa en el descobrimient del Nou Món ajudaria a comprendre el considerable impuls experimentat per la Taula de Canvi de Barcelona a principis del segle XVI i la gran immigració que va rebre Catalunya en aquesta mateixa època procedent d'àmplies zones del sud de França, documentada pel professor Jordi Nadal. Hauríem de reflexionar per què aquest país ha defugit l'estudi seriós d'uns fets històrics tan transcendentals. Per què no mirem al mirall? Potser ens fa por el que hi poguéssim veure?

Doctor en economia per la Universitat de Princeton. Professor d'economia
d'ESADE

diumenge, de maig 07, 2006

Shikibu

A molts de vosaltres el nom de la nostra fila us semblarà estrany, ja us puc ben dir que als japonesos més. Ja que Shikibu no és un nom, sinó una classe de funcionari encarregat de les cerimónies "Shiki".
Però, per què es diu així? Doncs, si us llegiu l'article següent ho entendreu.


Murasaki Shikibu (c. 978- c. 1014) Escriptora japonesa. Va néixer a la meitat del període Heian com a filla del modest lletrat i literat, Fujiwara no Tametoki, pertanyent a una família de funcionaris lletrats de la mitjana noblesa, encara que llunyanament emparentada amb la poderosa família Fujiwara.
El seu pare li va donar una excel·lent educació, i la noia va destacar per la seva intel·ligència assimilant llibres que fins i tot els joves trobaven difícils. La seva infància, emperò, no va ser molt feliç, perquè el seu pare va morir poc després del seu naixement, així com la seva germana més gran, de qui ella depenia. Poc després va casar amb un noble de semblant classe social, Fujiwara no Nobutaka, que moriria també deixant-li una filla. En aquest penós context va crear la seva novel·la El relat de Genji, de caràcter realista. L'obra li va donar molta popularitat, per la qual cosa el primer ministre Fujiwara no Michinaga la va agregar a la cort de l'emperadriu Akiko com a dama de companyia fins a l'any 1013. L'any següent va morir i la seva tomba es conserva en l'antiga capital Kyoto, escenari dels recorreguts dels seus personatges.

És autora d'un diari (Murasaki Shikibu Nikki) i del Genji monogatari, (El relat de Genji), la novel·la psicològica més antiga de la literatura universal ( segons Margerite Yourcenar la millor del món ), i la més important de la literatura japonesa clàssica. L'autora va viure l'esplendor de la família Fujiwara en el poder i la decadència de l'era Heian, i de forma pre-existencialista va advertir el buit i falsedat de la societat aristocràtica del seu temps, la mateixa que alimentava el patiment de les dones de la seva època. La seva notable capacitat d'observació la va fer reflectir amb realisme totes les emocions pròpies del ser humà en un intent per redimir l'ànima femenina atrapada en les tradicions masclistes i patriarcals de l'època Heian. Per exemple a les dones els estava prohibit aprendre a escriure "kanjis", ( massa complicats perquè els cervells femenins els poguessin assimilar ), d'aquí va sorgir l'ús de l'escriptura "hiragana", utilitzada actualment en la gramàtica, i especialment pels alumnes de primària i els estrangers illetrats com jo.

Fragment extret de la Vikipèdia, amb afegitons meus, sobre qui era la Murasaki Shikibu.

divendres, de maig 05, 2006

El dia dels nens


5 de Maig, El dia dels nens, "kodomo no hi", els japonesos demanen als Déus que els seus fills creixin sans i forts. La tradició és que en les families que hi ha un nen els padrins els regalin un "kabuto", un casc de Samurai, i els pares pengin en un màstil unes carpes "koi no buri" de roba o paper per fer-les voleiar com si fossin peixos dins del riu.


Actualment, però poques cases pengen les carpes, potser massa difícil, potser les tradicions es perden. En tot cas és una llàstima, perquè com podeu veure, fan força goig, aquestes són de l'ajuntament de Hadano, el meu poble, les han anat penjant al llarg del riu que travessa la població.

dijous, de maig 04, 2006

Barça-mania al pais del Sol Naixent


És curiós com el fet de viure lluny del teu pais fa que miris d'aferar-te a qualsevol cosa que t'hi apropi. Jo no sóc gens "futbolero" ni "culé", però desde que visc al Japó que segueixo el "Barça" amb avidesa, m'escolto Futbol a Catalunya Radio i m'emociono amb els comentaris d'en Puyal, pateixo de "barcelonitis" com molts altres catalans que viuen lluny de casa. Es al.lucinant, quan sents els comentaris les oïdors del partit, escriu gent desde les contrades més insospitades.
Al Japó també pateixen un cas clar de "barcelonitis", val a dir que tot allò de que és Barça és més que un club, i un símbol,... això als japonesos no els fa ni fred ni calor, ells estan seduits per Ronaldinho, i els seus companys, i ja tenen clar a favor de qui aniran el 17 de maig (com molt be il.lustra l'article del diari esportiu SPORTS NIHON).


Segur que més d'un japonès ferà olleres el proper dijous (aquí seran les 4 del matí), espero que poguem celebrar una victòria.