La clau i el duro

Quan ja ets gran els pares et donen les claus de casa. El meu pare en feia broma. Quan em va donar la primera clau em va dir; "té, la clau i el duro" és el primer indici d'una certa maduresa i independència. Doncs bé, hi ha un petit país que haviat aconseguirà la seva clau, i es guardarà el "duro", es farà gran, adult, i serà respectat.

Quina enveja, enveja sana, veure con un petit país aconsegueix la seva llibertat, sense violència, per la via democràtica, sense fer soroll, a partir de demà el deixarant veure la "tele" fins tard i ningú li demarà explicacions sobre l'hora d'arribada, ningú dubtarà de la seva identitat, i no s'haurà de justificar per les seves accions sobiranes. Amb poc menys de 600.000 habitants, d'aquí uns anys s'integrarà a la Unió Europea, i ningú excusarà ploblemes tècnics per autoritzar s'ús de la seva llengua al parlament de Brussel.les.
Ha aconseguit l'emancipació del germà gran, la terrible Serbia, la Serbia que tothom critica ha donat ara, un exemple de democràcia, que, altres estats, que sobint s'omplen la boca amb aquesta paraula, al mateix temps la menyspreen.

Jo, desde tant lluny, la notícia a passat quasi desapercebuda pels mitjans japonesos, des de tant lluny, veig que no res que duri per sempre, i que tot es possible. Que es pot aconsseguir la sobirania d'un poble de manera tranquil.la. L'esperança i les mostres de joia dels Montenegrins, em fan sommiar en un futur pel meu petit país, amb la clau i el "duro".