divendres, d’agost 31, 2012

Yokohama, Sakuragi-chou i Minato Mirai 21

Yokohama és la capital de la nostre prefectura, una ciutat que va créixer al segle XIX amb l'obertura del país al món i el primer port de Tòquio. Una capital amb regust occidental i l'exotisme del Barri Xinès, llàstima que la Guerra la va pràcticament destruir. A mi m'agrada molt anar-hi i només la tenim a 30 minuts de casa.
Baixant a l'estació de Sakuragi-chou ( 桜木町 ) a Yokohama, es pot accedir a la zona de Minato Mirai 21, més coneguda com a Minato Mirai o MM. Aquesta és una zona portuària guanyada al mar, on abans hi havia indústria pesant i la fàbrica de Mitsubishi Heavy Industries, ara hi ha jardins, hotels, museus, i un parc d'atraccions.
La idea va sorgir a finals dels 60 del segle XX i el nom volia fer referència a una ciutat futurística, una nova ciutat del segle XXI. La construcció, però no va començar fins el 1983 en plena bombolla econòmica.

La Shikibu va tornar a l'escola ahir dijous 30 de setembre. Però abans van decidir passar un dia de festa per celebrar la fi de les vacances. Així doncs l'Aya i jo vam tenir una "cita doble" cadascú amb la seva parella (^_^)

Primera parada, per dinar, al Buddy's un restaurant americà ( a la japonesa ), que es troba just sortint de l'estació, quan vius de boles d'arròs i peix, de tan en tan et bé de gust menjar una bona hamburguesa feta amb ingredients naturals.

Tan en Miró com la Shikibu van gaudir de les seves hamburgueses, només cal veure a la cara assassina que feia el "Patufet" davant d'aquesta hamburguesa amb alvocat.

Per fer baixar les calories de les hamburgueses teniem pensat fer una passejada fins al parc d'atraccions, Cosmo World. Als molls de Minato Mirai són molt bonics i hi ha els edificis més emblemàtics de la ciutat de Yokohama.  El primer que veus quan enfiles el passeig Kishamichi, on hi havien les vies dels ferrocarrils a les fàbriques, és el Nihon Maru, un vaixell escola construït el 1930, i que et fa pensar que els vaixells d'abans eren més bonics.

Però l'edifici més alt i emblemàtic de Yokohama és el Land Mark Tower, un lloc especial pels nens que visitin el Japó, ja que hi ha la botiga més gran de Pokémon del país.

 Un altre vista del Nihon Maru, que es pot visitar.

Una imatge dels molls amb Cosmo World a la dreta i l'Hotel Grand InterContinental, el nostre hotel "vela".

 La Cosmo Clock 21, el "rellotge oficial" de la ciutat.

 Elis! Elis!

 Al fons les tres Queen Towers.

Al damunt de la sínia les vistes són fantàstiques, el millor és pujar a les góndoles 20 i 50 que són transparents, això sí, si no uns fan por les altures.

El Land Mark Tower a l'esquerra i les Queen Towers a la dreta, a baix,  el parc d'atraccions Cosmo World.

 Una vista d'una góndola buita, són prou grans com per fer-hi un sopar.

 Aquests ponts eren vies de tren que anaven de les fàbriques a l'estació de Sakuragi-chou.

Mireu bé la Land Mark Tower ara de nit, no us recorda una mica a Isengard ( L.O.R. )? La meva tieta hi treballava i és una mica bruixa (^_^)

 L'Hotel Grand InterContinental i el Pacifico Yokohama al fons, el Pacifico és un edifici de congressos.

 El Mont Fuji entre dos gratacels de la ciutat. O potser Mount Doom ( L.O.R )?

 3 minuts per les 7 del vespre, és per això que se'n diu Cosmo Clock 21. Ja veieu que al Japó es fa fosc ben d'hora, oi?.

Enguany la Shikibu no ha pogut pujar a totes les atraccions, per un parell de centímetres, però ja m'està demanant de tornar-hi l'any vinent, sobretot per pujar a la "centrifugadora" aquesta.

 Però l'atracció més bonica són els Cavallets, com el que hi ha a la falda de Montmartre a París. 

 Són molt més bonics i elegants que la rampoina atrotinada que venia a Badalona per la festa major, els "Cavallitus" de la platja, que els deiem.

 Al Japó els agraden molt tot i que no n'he vist gaires, en diuen Merry-go-round.

 A mi m'encanten, amb aquesta estètica de Belle Époque i Barroca.

I així vam acabar la nit donant voltes als Cavallets, abans de tornar cap a casa marejats i cansats, però divertits.

dimarts, d’agost 28, 2012

Compte amb el piano que no ens caigui al cap!

Si ets un "Toon" ( veure Who framed Roger Rabbit? ) potser que et ploguin pianos al cap constantment, però si ets humà, i et cau un piano al cap, el més segur és que passis a "millor vida". El dissabte em va caure un piano al cap, una de les gràcies de l'Aya que no m'ho va dir fins que el pujaven per la finestra de casa, són així les dones japoneses, van a la "cosa consumada".
Heu de saber que al Japó és costum que les nenes facin ballet i aprenguin a tocar el piano. I és clar la Shikibu ja fa un any que va a ballet i a partir d'ara començarà amb el piano. L'Aya també el sap tocar, com la majoria de japoneses que conec. De fet els japonesos tenen una educació musical prou bona, gairebé tots saben llegir una partitura, i es sorprenen quan els dic que jo no puc. A l'escola no vaig passar del pentagrama i de tocar la flauta quatre cançonetes carrinclones.

Així doncs va arribar el vell Yamaha de l'Aya envolicat com una nadó al bec de la cigonya, a partir de la setmana entrant vindran a netejar-lo i afinar-lo i després serà quan els veïns ens faran fora. Fins ara teniem bona fama i ens saludaven pel carrer, però quan la petita comenci a martellejar les cordes ja veurem si no els fem enfadar.


Au! aquí el tenim en un raconet de la casa, on abans hi havia hagut una calaixera d'Ikea ara hi ha el piano, a veure si a la fi ens sortirà una nova Alícia de Larrocha. Jo me'n vaig al Daiso a comprar-me unes orelleres i una flauta per acompanyar.

dilluns, d’agost 27, 2012

Exhibició de Sumo a Hiratsuka

Ahir vam estar de sort. Va venir a Hirtsuka una de les escoles més important de Sumo del Japó, la Takasako. D'aquesta escola han sortit Yokozuna ( campions ) tan important com Asashoryu, un dels millors Yokozuna que ha tingut aquest esport en anys.
El representan de l'escola va ser Asasekyu ( el Drac Roig del Matí ) d'origen mongol, com Asashoryu. Actualment els mongols dominen el Sumo, un esport molt tradicional, de forma i contingut, amb unes pautes de conducta molt estrictes, dins i fora del ring.

A Hiratsuka tenim un Dohyō ( un ring ) permanent que només usem per cap d'any i en algunes ocasions especials com les d'ahir. De fet l'Associació de Sumo està fent una gira per promocionar aquest esport, que ara està passant per un mal moment com a conseqüència dels casos de corrupció que es van destapar l'any passat i que van obligar a suspendre el campionat nacional. I és que en el Sumo, com en altres esport professionals, es mouen molts diners, no tants com en el futbol europeu ( que és massa exagerat ), però un Yokozuna es fa ric.

Aquests dos Rikishi ( lluitadors ) estan esperant el seu torn per entrat a l'arena, porten uns Fundoshi negres que els distingeixen del mestre Asasekiryu que el porta blanc.

Xoc de tens! Aquests esportistes de més de cent quilos de pes i més de 1.80m d'alçada s'envesteixem amb una força sorprenent, el xoc en directe és brutal!

No tots els Rikishi tenen cara de pa de pagès, alguns són prou atractius i musculosos, quan es retiren perden pes i no se'ls nota gens que han estat lluitant al Sumo.

 Ui! Quin mal!

Les cuetes de duen es diuen Chonmage, i han d'anar sempre pentinats així, també se'ls obliga a anar vestits sempre amb Yukata, el kimono de cotó, fins hi tot a l'hivern, quan pugen de categoria poden dur kimonos de seda. Sempre fan molt bona olor, es posen un oli als cabells perquè se'ls aguantin, que recorda a l'encens perfumat. Ahir mentre lluitaven també perfumaven el Dohyō amb encens, no hem d'oblidar que el Sumo és un esport sagrat molt lligat a la religió xinto. Fer bona olor és molt important, les coses pudentes o brutes són negatives i porten mala sort.

Aquesta és bona, el petit suposo que mes novell havia d'empènyer al gran i l'envestia amb força i l'altre ni s'immutava.

Al fons a l'esquerra Asasekiryu, el professional, amb un fundoshi blanc que contrasta amb el noi de la dreta, que està esperant per lluitar.

Assegut a l'esquerra hi ha l'entrenador que va donant instruccions sobre el moviments, el campió de l'escola s'ho mira, és l'únic que no va brut de fang. A ell no li cal practicar com als altres.

Finalment ha arribat el moment un veterà de l'escola s'enfronta amb el campió, el combat no dura gaire...

 ...i com era d'esperar el campió guanya sense suar.

Després del combat els Rikishi novells s'afanyen a netejar el fang de les espatlles dels seus veterans.

 Tot seguit es posaran a fer exercici junts, practicaran el moviment de peus i la flexibilitat. 




S'ho passen d'allò més bé durant l'entrenament, aquest va ser un dels moments més divertits, quan es van llençar sobre un company per "ajudar-lo" amb els estiraments. Un imagineu els quilos de pes, cada tipus en pesa més de de cent!!! El campió s'ho mira tot rient.

Per finalitzar caminen d'aquesta manera tan curiosa donant voltes al Dohyō com si fessin el "trenet" de fet amb els fundoshi posats, rodanxons i fent el trenet, semblava una escola bressol (^_^)

Després ve el combat amb la canalla, en aquesta imatge Asasekiryu s'enfronta amb un nen de 8 anys, per descomptat que guanya el nen, sempre es deixen guanyar. Són molt divertits i simpàtics, un em va preguntat si volia fer lluitar en Miró ( les nenens no poden ), però em va semblar que potser era massa petit per un "bitxo" tan gran. Potser l'any vinent.

Us deixo un vídeo d'un dels combats (^_^)

divendres, d’agost 24, 2012

Flesh Love, amor envasat al buit

El Japó és l'imperi de la mediocritat, de les mesures estàndards, on cap clau ha de sobresortir, però de tan en tan surten, com bolets al bosc, alguns artistes que destaquen per sortir-se de la norma.
Haruhiko Kawaguchi, conegut com Hal, és un fotògraf especialitzat en retrats, que ha trencat amb els tabús sexuals i la repressió de la censura japonesa. Festejant amb el Bondage i el Plastic Punk, ha creat una sèrie de retrats que impactem no només pel reu resultat estètic, sinó també pel seu procés de producció.
Els models han estat fotografiats envasats al buit com si es tractessin de trossos de carn o joguines barates del tot a cent, una estètica semblant al Decora Fashion del que a us vaig parlar en una entrada dedicada a Kyary Pamyu Pamyu.

La idea era conservar l'amor, com un producte fresc ( de fet en japonès "fresh" i "flesh" es pronuncien igual ), sense caducitat, eternitzant el moment gràcies a la fotografia. Els models havien d'estar sense aire durant 10 segons, aquest procés, malgrat que comportava un cert risc, no va provocar cap incident greu, però si que hi ha haver algun petit ensurt, m'imagino estar-me 10 segons sense poder respirar, tancat en una bossa de plàstic.
El resultat és plàsticament molt atractiu, us he posat alguns exemples per que us en feu una opinió vosaltres mateixos. M'agradem molt i no em faria res fer-me un retrat d'aquest amb l'Aya, tot i de dubto que s'avingués a fer-ho (^_^)
Si voleu veure més treballs del mateix artista podeu visitar el seu fotoblog seguint aquest enllaç: photologue-hal.

 Sawaco & Ryo

 Suku & Miki

 Anie & Uesugi

 μ & Kaz

 Ideschi & Kaoru

 Jasmine & Yuna

 Lim & Kyohei

 Pochi & Miyake

 Mochi & Asahi
 Yoshi & Naomi
 Chihiro & Takeshi
 No he trobat el títol
 Yumiko & Eisuke
 Michiko & Yuhei
 Ichika & Arisa
 No he trobat el títol
Mari & Hisao