divendres, de setembre 30, 2011

Lawson Girl

Aquest és un vídeo musical per promocionar la cadena de "convenience store" Lawson.
Bon cap de setmana!

Kuropan

El canal de televisió espanyol Antena 3 es preguntava si una peŀlícula en català ha de representar Espanya als Òscar. Jo em pregunto el mateix, ho ha de fer?

Era Antoni Gaudí un genial arquitecte espanyol? Es va espanyolitzar Barcelona durant els jocs olímpics, A la ville de Barcelona, Espanya! ( deia Samaranch ).
Joel Joan va probar d'enviar peŀlícules als Òscar, i l'acadèmia americana li va respondre que això ho havia de fer Madrid, sempre passant per Madrid, amb el permís de la "Villa y Corte".
Pa negre és tan bona que no han pogut fer la vista grossa, cal aprofitat el geni català, com han anat fent des de Josep de Ribera, passant per Gaudí, Miró, Dalí, Tàpies, Josep Carreras, Monterrat Caballé, Puyol, Xavi i Piqué, algunes vegades amb la coŀlaboració del portagonista, d'altres malgrat tot.
Tan si Pa negre guanya com si no, serà presentada al món com una peŀlícula espanyola, i la gent desconeixerà que ha estat un èxit malgrat tot, malgrat la precarietat de la indústria cinematogràfica catalana que veu marxar el seus talents per falta de produccions, ajuts, ingresos o suport en general. Un miracle, una flor al bell mig de l'hivern que empresona el nostre país fa gairebé 300 anys.
Pa negre és una peŀlícula catalana, en català, l'art potser és universal però no la gent que el fa, ens ho va recordar va 40 anys un català que fou indiscutiblement universal, Pau Casals, en rebre la distinció més important de la seva carrera, es va presentar al món com el que era; I am a Catalan!
Estic cansat, des del Japó, de veure com la nostra nació és tan desconeguda i sempre es confon amb l'espanyola, dissolta en un tupí d'homogeneitat. Fins hi tot als concerts dels Obrint Pas que són presentats com un grup de música radical espanyola. O veig onejar la "rojigualda" quan a la tele parlen del Barça i ens passen els gols de Messi a ritme de flamenc ( un tango li faria més justícia ).
Si guanya Pa negre, sortirà el presentador amb montera, com van fer el Beatles a la Monumental?

Fa un parell de setmanes es va presentar la peŀlícula al Japó, dins del Latin Beat Film Festival, juntament amb cintes procedents d'altres països que havien estat colònies espanyoles, Argentina, Xile, i també amb el darrer treball d'Almodóvar.
He llegit alguns dels comentaris dels espectadors, alguns molt sorpresos perquè la peŀlícula no era en espanyol. Perquè no era en espanyol? Es preguntava una noia que estudia aquesta llengua - no vaig entendre res- deia. Sort dels subtítols, pobreta.

La peŀlícula es presenta con a Black Bread, el títol en anglès, pel que sembla "Pa negre" és massa difícil perquè les petites ments assiàtiques en puguin entendre el significat.
Japó és un país molt centralitat, molt homogenitzat, on es concep el món pels estereotips que ens creen a partir de la percepció de tenen d'una cultura, un estat. I si a l'estat no li interessa presentar diversitat cultural de les nacions que controla, doncs no hi ha res a fer.
Espanya, no ens enganyem, no és una nació plural ni té diversitat cultural, perquè Catalunya no és Espanya i tampoc ho és Euskadi. No crec en una Espanya plural ni federal, no hi crec i ja està. I em sap greu que Pa negre vagi als Òscar representant Espanya.

L'any 1993 jo vivia a Londres, alehores va ser quan la peŀlícula Belle Époque de Fernando Trueba va guanyar l'Òscar, el mateix any es presentaven la peŀlícula Farewell my Concubine, i Hedd Wyn una cinta en gal·lès.
Hedd Wyn vol dir "Pau beneïda" en gal·lès, era el nom del poeta Hedd Wyn conegut en anglès com a Ellis Humphrey Evans, la peŀlícula explica la vida d'aquest poeta que va morir lluitant al font francès durant la Primera Gran Guerra, una jove promesa de la literatura gaŀlesa que havia guanyat els jocs florals i era considerat un heroi pel seu poble. Durant aquells anys la dominació anglesa sobre Gaŀles era brutal, com demostra el fet que Wyn hagués de tenir dos noms, el gaŀlès i l'oficial en anglès.
Durant la guerra els soldats gaŀlesos van ser usats com a carn de canó, sota les ordres d'uns oficials anglesos que els insultaven o els disparaven quan parlaven la seva llengua, ja que els confonien per alemanys.
L'any 1993 el Regne Unit va presentar als Òscar una cinta on no quedava gaire bé, un homenatge al poeta mort, una apologia a la nació gaŀlesa i una denúncia del genocidi que havia patit aquest poble. No recordo ningú preguntant si Hedd Wyn havia o no havia de representar el Regne Unit als Òscar o no, recordo però que la favorita era Farewell my Concubine, finalment va guanyar Belle Époque, l'espanyola.
Per cert, Kuropan vol dir, Pa negre.

Nota llatino-americana:
El passat cap de setmana vaig anar a Kamakura, a una gelateria mentre gaudiem d'uns gelats boníssims de "matcha" ( te ) i vainilla li vaig preguntar a la Shikibu si era bo, aleshores el gelater ens van preguntar d'on érem, jo sempre contesto que de Hiratsuka, però en realitat ell volia saber d'on era jo que parlava amb aquella llengua tan extranya. Catalunya! 
L'Aya va puntualitzar Barcelona. Ah! Barcelona, Spain!
No, Spain no, Catalunya, el proper país de Europa, i el què parlem és català, vaig matitzar jo, aleshores l'home com si hagués sentit ploure em va dir que ell no haiva anat mai a Espanya, però que era molt bon amic dels amos del restaurant mexicà del costat de la seva botiga.
Que cansat estic...

dimecres, de setembre 28, 2011

"Blind", és més cec qui no hi vol veure...

"Blind" que vol dir cec en anglès, és el títol d'un curt-metratge de 5 minuts sobre el què podria esdevenir el futur del nostre país, Japó.
És la història d'un jove salaryman a punt de ser pare en un suposat Tòquio post-nuclear, un dia agafa el tren per anar a la feina i es veu submergit dins d'una història surrealista en la que participa un gran mural del famós artista plàstic Okamoto Taro.
Hi ha poca gent pel carrer i molt distant, tothom portant màscares protectores contra la radiació, i ocells mutants amb més ulls del normal.
Pel camí refusa signar una petició popular que vol demanar al Parlament que investigui les reponsavilitats de l'accident nuclear, "obre els ulls citadà, no deixem que els polítics facin el què volen", diu el cartell de duu la noia.
En el se veu viatge oníric el protagonista es troba amb una nena que li resulta familiar, també duu màscara, en treure-se la descobreix una gran cicatriu al coll, potser la sequela d'una intervenció quirúrgica, provocada per algun tipus de càncer. La nena saluda a l'home i li diu "papa", aleshores aquest té un flash-back d'un passat que no ha arribat encara, però que podria ser.
A la fi l'home es treu la màscara per veure-hi millor i es troba al l'estació de Shibuya davant el mural d'Okamoto Taro, en un Tòquio normal.
La moral, no girar l'esquena als problemes d'avui ingonant-los, o ens en penedirem de les conseqüències en un futur.
Japó és un país que s'ha de replantejar moltes coses, una d'elles és el tipus d'energia de la que volem dependre d'ara en endavant.

Fotogrames de la peŀlícula: una mestressa sortint amb el seu fill cap a l'escola primària...

Dues estudiants de secundària amb màscares personalitzades com només les adolecents
japoneses saben fer...

La nena misteriosa al tren...

"papa"


Fa un parell de dies vaig sentir a RAC1 que el pilot manresà Toni Elies vindria al Japó obligat per contracte, però que si pogués triar no vindria per por a la radiació. El circuit de Motegi està a 150km de la Central de Fukushima, molt lluny de la zona de risc que té un radi de 30km al voltant de la central. Com bé apuntava el company @BadiuMicacos en una piolada, de què té por un paio que arrisca la pell dia a dia a més de 200km/h? Toni Elias és un d'aquells personatges de la màscara. 

dimarts, de setembre 27, 2011

Un museu amagat...

El diumenge passat vam visitar el Museu de la Literatura de Kanagawa, hi feien una exposició sobre Kako Satoshi, un escriptor de llibres infantils, molt conegut per ser el pare de Damuna-chan, un personatge molt popular de la iconografia de la mainada japonesa. L'atracció principal de l'exposició era una lectura de contes, Shiro l'elefant blanc, i L'escola de lladres. Dues històries diferents, la primera sobre l'acceptació de la diversitat ètnica, i la segona molt divertida sobre una escola de lladres no gaire eixerits, representada teatralment per moltes escoles japoneses, tot un clàssic que desconeixia, però que l'Aya llegia de petita.

Al museu s'hi arriba creuant un túnel de pedra que mena al jardí de la casa pairal, una entrada misteriosa que evoca misteri.

L'edifici del museu havia estat la casa del marquès de Maeda, un noble molt influent durant la restauració de Meiji ( 1868-1912 ), descendent del senyor feudal de Kanagawa. El 1936 el marquès va fer construir aquesta casa d'estil occidental on hi havia la l'antiga casa pairal de la família, d'estil japonès.
I en va ser la seva residència fins al 1975 aleshores va passar a ser la residència d'estiu de molts primers ministres del Japó.

Actualment és el Museu de la Literatura de Kanagawa, amb sales d'exposicions dedicades als autors de la zona o els que venien a passar l'estiu a la vila de Kamakura.
Kamakura, ja us n'he parlat moltes vegades, havia estat la capital del Shogunat del Clan Minamoto ( 1185-1333 ), actualment és una zona molt turística de vacances molt propera a Tòquio que entre els anys 10, 20 i 30 del segle XX havia tingut una activitat cultural molt rica, com el nostre Sitges a l'època dels modernistes del Cau Ferrat. D'aquella època queden algunes cases pairals a l'estil occidental que havien acollit els actors, pintors, escriptors i la crema inteŀlectual d'un Japó efervescent.

Degut a la política del museu no vaig poder fer fotos de l'interior, el cartell de l'esquerra forma part d'un joc per la canalla, en que havies de trobar les lletres d'un missatge secret per part de Daruma-chan. En aquest cas era "す" ( su ) de "suika" ( síndria ).

 Des de la balconada de la casa es pot gaudir d'una vista excepcional del mar de Shonan.

I als arbres, amagats, els personatges de les històries de Kako Satoshi.

A la Shikibu li agraden molt els llibres de Kako Satoshi, i en té un munt, "Dorobou Gakkou" ( L'escola de lladres ), "Darumachan to Tenguchan" ( Daruma-chan i Tengu-chan )...

 "Karasu panyasan" ( El corb flequer )... 

 "Karasu panyasan" ( El corb flequer ), "Yuki no Hi" ( Un dia de neu ), "Darumachan to Yamamechan" ( Daruma-chan i la nena de la muntanya )...

 "Yuki no Hi" ( Un dia de neu )...

"Darumachan to Yamamechan" ( Daruma-chan i la nena de la muntanya )

Si teniu l'opurtunitat de poder llegir literatura infantil japonesa la trobareu molt divertida i interessant, molt diferent al que estem acostumats, a part d'això el Japó té una producció enorme de llibres infantils i d'autors de tota mena, realment un potencia mundial editorial, curiosament poc coneguda a l'exterior.

dilluns, de setembre 26, 2011

Tabako Matsuri #64

Aquest cap de setmana s'ha celebrat a Hadano el 64è Festival del Tabac, el Tabako Matsuri. Aquesta és una festa que es va començar a celebrar l'any 1948, en motiu del 25è any del conreu d'aquesta planta a la vila, l'esperit de la festa era celebrar d'alguna manera el final de la guerra i engrescar al poble en la recuperació econòmica i social. En aquells anys la producció de tabac havia disminuït molt a causa de la guerra i el futur de la vila era incert.
Hadano va continuar produint tabac fins el 1984 quan els camps van ser requalificats i els conreus van passar del tabac als cacauets. El lloc on hi havia el magatzem de tabac i la seu del gremi és avui un centre comercial. I del tabac només en queda el record i el nom del festival. En podríem dir, el Festival de la Recuperació.

 
A la dreta l'ajuntament de Hadano, poble on he viscut 5 anys, a l'esquerra les piles de fusta que seran tremades el darrer dia del festival, a la nit del foc.

El foc que encendrà les piles de fusta es farà a partit d'aquest giny, dos grups tibaran de la corda fent girar el tronc que acaba en punta damunt d'una peça de fusta, aquesta fricció encendrà la fusta i el foc en mantindrà viu fins el darrer dia.

 A la desfilada hi ha representats molts gremis de treballadors i artesans, com els fusters, o els paletes...

Tots duen el seus estendards de l'època d'Edo i els seus "happi" ( kimono ) distintius. Els qui van de vermell són funcionaris de l'ajuntament que ajuden a la desfilada.


Aquests anaven molt divertits amb un gran "Daruma" que encapçalava la comitiva.


Una de les comparses que més m'agraden són la de les pageses en vestit de festa, mentre desfilen ballen el "ball de les bombolles" Awaodori.

Enguany, però hi havia la banda de la policia de la prefectura de Kanagawa.

Amb les seves agents molt boniques vestides de soldadets de plom, us les imagineu posant multes vestides amb aquestes faldilletes...

Aquestes noies ja me les imagino més, van muntades sobre les "shirobai" les motos blanques dels agents de trànsit, unes motos de la marca Honda de 1.300cc. Els nens xalaven d'allò més en veure-les passar, però jo encara pensava amb les seves "companyes musicals"...

Les escoles i els instituts de la ciutat també participen de la festa, aquesta és l'escola secundaria de Honchou on hauria anat la Shikibu si ens haguéssim quedat a viure a Hadano.

I l'orquestra de noies trompeta de Hadano que semblaven sortides d'un anunci de Coca-Cola dels '50.

I és clar, després de les trompetes n'hi ha que toquen el "flabiol"...

A molts "matsuri" ( festivals ) s'hi poden trobar els ensinistradors de micos, els macacos japonesos són molt intel·ligents, i també tenen molta mala llet. Crec que la tradició d'aquests ensinistradors es remunta a la cort imperial hi ha molt dibuixos antic on es veuen carrers de Kyoto o Edo amb espectacles d'aquesta mena. De vegades penso que jo m'hi podria dedicar amb en Miró, de vegades sembla un mico...

La Shikibu i el seu amic Ken gaudint d'un parell de núvols de sucre o per cer més precisos un parell de "wata ame", va ser la darrera oportunitat per la patufeta de posar-se el "yukata", aviat farà fred.

L'"omikoshi" no pot faltar a cap festival, el que més m'agrada són"happi" de diferents colors ( els kimonos dels portadors ).

"washoi", "washoi", "washoi", van cridant!

Aquest calb de primera fila no soc jo, malgrat el que alguns penseu...

Un cop més el ball de les bombolles, de nit és més bonic, les noies del vespre van més guarnides que les dones del matí.

Les carroces de paper són molt espectaculars...

Abans hi havien espelmes dins, ara bombetes, imagineu com n'éren de perilloses pasant entre les cases de fusta...

A la fi s'encenen els focs...


I per acabar la festa, Hanabi ( jocs artificials ).

divendres, de setembre 23, 2011

Kamon ( emblemes familiars )

L'altre dia us parlava del cognoms japonesos i el seu significat. Avui us parlaré d'un altre element identitari de les famílies japoneses, el Kamon, que vol dir "mon" ( emblema ) i "ka" ( familiar ). Els mon es poden considerar com a símbols heràldics i en l'antiguitat tenien la funció d'identificat la noblesa, en cas de combat o per identificar-ne les propietats.

Goshichinokiri, l'emblema del Primer Ministe.

La restauració de Meiji va abolir la noblesa i la casta dels samurai, convertint la societat japonesa en una societat lliure de classes socials de sang, però no de butxaca.
De totes maneres quan els japonesos van haver de triar un cognom també van triar un Mon que identificaria la seva família.
El crisantem imperial s'usa a la coverta dels passaports japonesos.


Es va donar llibertat alhora de triar els Kamon però es va restringir l'ús d'alguns elements com els crisantems que són exclusius de la Família Imperial, o la paulownia de tres fulles que és l'emblema del Primer Ministre. La majoria de Mon no són "parlants" i tenen poc a veure amb el nom que representen tret de comptades excepcions com el famós logo de Mitsubishi.

El logo de mitsubishi representa "mitsu" ( tres ) " bishi" ( fulles de castanyer d'aigua ).

Els Mon normalment s'usen brodats al pit dels kimonos formals, o en els acabat de les teules de les cases. Però on se'n fa més ús es a les tombes familiars.
Hi ha sis categories de Mon; animals, natura, plantes, estris, sanefes geomètriques, objectes i elements varis.
Formalment són molt senzill i geomèrics, alguns van emmarcats dins d'un cercle o d'un "Igeta" ( pou d'aigua ).
Les imatges a continuació són alguns dels Kamon que vaig veure a Hadano, els noms dels elements no es corresponen al nom del les famílies.

Ume, la flor de la prunera.

Myouga, gingebre.

Taka, una ploma d'au.

 Aquest combina un element arquitectonic ( el rombe ) amb una flor.

Una Sasa ( un tipus de bambú ) dins d'un Igeta ( un pou ).

Hikiryou de dues franges.

Matsu, un pi.

Katabami, un trèvol.

Kasiwa, un tipus de roure japonès.

Katabami, una altre representacio d'un trèvol. 

Fuji, una anglesina la meva família també els fa servir, però de cap per avall. 

Un Hikiryou de tres franges.