Se'm fa estrany cada any celebrar la diada nacional de Catalunya lluny del meu país. Enguany voldria ser a Badalona fent costat als ciutadans que, desafiant l'autoritat filo-franquista del seu batlle, potser celebraran la millor diada en anys.
Avui al Japó també recordem una altra tragèdia, fa sis mesos que un terratrèmol, seguit d'un tsunami, van arrasar el nord-est del país, més de 20.000 morts, i centenars de milers de llars destruïdes, ens van deixar una nafra difícil de guarir. Després dels desastres naturals, va venir la tragèdia nuclear. Qui sap quan tornarem a la normalitat.
La diada nacional reviu en nosaltres, el nostre esperit ferm i tossut, va voluntat d'ésser, jo també, des de la distància física, recordo any rere any, qui sóc i d'on vinc.
3 comentaris:
Penso que els catalans som força diferents d'altres cultures. N'hi ha que arriben i marquen el territori, "sóc del meu país, el millor". Penso que nosaltres arribem humilment i ens presentem i es amb fets, amb detalls que donem a conèixer el nostre país, d'on venim i que al final deixem una petja dolça i encuriosida pels demés, aquells que ens acullen. Sempre seràs català, però hom adoptat al Japó, en el teu cas. Per cert admiro el teu país d'acollida d'un temps ençà i ara...he conegut una japonesa, jejejeje. Res seriós, però que m'ha fet pensar en tu i li he comentat que gràcies a tu, se més d'un país en la meva llengua, el català.
Una abraçada des de Manresa
Josep Ma
Se't fa estrany... però la celebres, i això és molt maco :-)
Sí, les nostres vides sempre són plenes de coses bones i coses tristes... Espero que ben aviat pugueu tornar a la normalitat...
Josep Ma.
Trobo una serta similitut entre els catalans a l'estranger i els jueus de la diaspora. Ens integrem al territori, però mantenim les tradiccions malgrat passin els anys, i de tan en tan ens trobem per veure el Barça, celebrar el Sant jordi o simplement per fer-la petar, fins hi tot els que no són inpendentistes, es "deixen anar" quan poden parlar en català.
Bona sort amb la noia japonesa, anit mirava la peŀlícula Sayonara ( 1957 ) amb Marlon Brando, què tenen aquestes noies que ens fan perdre el cap?
Assumpta
Hi ha coses que s'han de celebrar peti qui peti, la Diada, els panellets, el Tió i Sant Jordi, siguem on siguem, nosaltres no en deixem passar cap ;)
Publica un comentari a l'entrada