dijous, de febrer 28, 2008

La Taspo

Avui us parlaré del tabac al Japó.

Si bé per una estranya raó m'encanta l'olor del tabac de pipa, el fàstic que em fa el tabac en general és obsessiu. Per això viure al Japó m'és bastant còmode. Malgrat que és un país on es fuma molt, els fumadors són, generalmet prou respectuosos amb les normes. Així que rarament veurem gent fumant a les andanes de les estacions, treballant ( els paletes-fusters ho tenen prohibidíssim, les cases són de fusta ), o burilles escampades pels carrers, parcs o platges ( gràcies als cendrers portàtils de disseny ).
La cultura del tabac esta molt arrelada al Japó, crec que el deurien dur els jesuïtes hispànics al segle XVI, tant és així que fins hi tot la paraula que s'utilitza és "tabako", i no s'ha d'escriure amb katakana ( sil.labari reservar a paraules estrangeres ). Al meu poble, Hadano se'n plantava i és per això que cada d'any, per setembre, es celebra el Tabako Matsuri ( el festival del tabac ).

Tot i l'arrelament cultural del tabac, cada cop el govern és més conscient dels perills comporta per la salut, per això s'ha apuntat al carro de l'antitabaquisme. L'ús del tabac està totalment prohibit als menors de 20 anys, malgrat la prohibició el tabaquisme en aquest sector de la població ha augmentat.
Al Japó no hi carnets d'identitat, i l'única manera per saber si algú es menor d'edat és per l'uniforme de l'escola o l'institut, que els estudiants han de dur obligatòriament si no volen ser qüestionats per algun agent de l'ordre.
Aquestes restriccions als menors són en realitat paper mullat, degut a l'existència de màquines expenedores de tabac escampades arreu i accessibles per tothom.
És per això que el govern s'ha empescat la "Taspo", la targeta de fumador. Aquesta targeta s'ha de demanar a les botigues i per obtenir-la cal ser major d'edat. La targeta de fumadors està programada per activar les màquines expenedores, a més d'incloure una fotografia del propietari per la seva identificació.

Fa poc vaig sentir la notícia que a Anglaterra s'estava pensant crear un tipus de targeta semblant, al Japó, ens costa molt fer canvis, però aquest cop ens hem avançat una mica.
A veure com funciona el tema, tots sabem que "feta la llei, feta la trampa", ara cal veure fins on arriba la imaginació dels estudiants japonesos.

dimarts, de febrer 19, 2008

Tadao Ando a Hadano

El famós arquitecte Tadao Ando ha estat l'autor de la remodelació d'un temple budista al meu poble, Hadano, no cal dir que ha estat un fet important ja que no és gaire habitual que arquitectes de la seva categoria es faci càrrec de projectes tan senzills.
Els temples budistes no són com les esglésies catòliques, vull dir que hom no hi va cada diumenge a escoltar missa, són més aviat llocs de gestió, per exemple del cementiri que es troba al voltant del temple. També si fan peticions de bona sort, i benediccions de tota mena.
Al temples budistes es celebren també els funerals i els recordatoris pels difunts, i altres cerimònies més alegres.

El temples budistes no s'hi entra, normalment, i hi ha zones reservades només per als oficiants.

L'aigua és molt important dins la cultura japonesa, és per això que l'arquitecte ha envoltat el temple amb un petit estany. A mi en recorda una mica a Mies van der Rohe.

Als temples budistes també hi trobem una campana, durant la nit de cap d'any es fa sonar, una mica com nosaltres.


Aquesta estàtua representa el déu dels nens. Hi ha una perita urna ho oferir encens i de vegades s'hi veuen paquets de bolquers, o menjar i robeta d'infant.

Felicitats!

divendres, de febrer 08, 2008

La invenció d'un país

Del període Edo ja us en he parlat moltes vegades, però per refrescar-vos la memòria us diré que aquest període de la història del Japó és el que avarca els anys entre 1603 i 1868, any de la restauració de Meiji.
Edo, en realitat és l'antic nom de Tòquio, abans de convertir-se en la capital del Japó.

El període Edo és el més conegut per nosaltres, per la seva iconografia típica de samurais, geishes i castells. També per les famoses làmines il.lustrades, que s'anomenen "ukiyo e".
Alguns de vosaltres haureu vist la pel.lícula protagonitzada per Tom Cruise i Ken Watanabe, "L'últim Samurai". Aquesta pel.lícula està ambientada durant la restauració Meiji, quan l'emperador volia "modernitzar" el país.

Durant el període Edo la família Tokugawa va controlar els afers polítics i militars del Japó, i va deixar els afers religiosos per l'emperador. La capital, Kyoto vindria a ser com una mena de Vaticà actual.
El govern dels Tokugawa era militar i el cap del clan, el Shogun, era el general en cap. Però l'administració del país no era centralitzada, si bé que des del seu castell a Edo ( Tòquio ), el Shogun monenava governadors, l'estructura era feudal. Cada senyor governava el seu territori com més creia convenient, la diferència, és que ara tot estaven sotmesos al Shogun, que mantenia la pau entre els senyors.
Aquest tipus d'administració descentralitzada va sorprendre molt al primers estrangers, i va dificultar molt l'entesa entre les potencies occidentals i el shogunat.

Aquesta era la frontera de Sagami, l'actual prefectura de Kanagawa, amb Shizuoka.

Aquesta pinta deurien tenir els samurais que guardaven la frontera.

Aquesta porta mena a les duanes.

Les duanes amb l'ensenya de Tokugawa, el Shogun.

Una prova d'aquesta divisió territorial són les fronteres entre els, podem dir-ne, diferents estats. La més anomenada es troba a prop de casa meva, a Hakkone, a la carretera de Tokaido que va de Edo ( Tòquio ) a Kyoto.
El mapa següent mostra la divisió de Japó l'any 1583 i els diferents països que el composaven.

Amb la caiguda del shogunat es va restaurar el poder polític a l'emperador, aquest aconsellat per les potencies occidentals, entre elles els Estats Units, va modernitzar el govern, centralitzant el poder i traslladant la capital a Edo, que passaria a anomenar-se Tòquio ( Capital de l'Est ).

Alguns senyors feudals no estaven d'acord amb aquesta centralització i volien conservar la seva llibertat, segons alguns, o privilegis segons altres. Els més resistents van ser els senyors de Kyushu, l'illa més al sud-oest. I entre ells els Satsuma. Aquest són els protagonistes de la pel.lícula "L'ultim Samurai", i la seva lluita per la independència. Els darrers resistents contra el poder de l'emperador es van refugiar a l'illa de Hokkaido creant un estat independent anomenat República d'Ezo ( Ezo era l'antic nom de Hokkaido ).
És clar que al Japó les coses no les expliquen així, per veure-ho cal tenir una sensibilitat diferent.

Aquest mapa de SANSON D'ABBEVILLE, Nicolas ( 1660-1667 ) ens mostra, segons l'autor, els diferents "reialmes del Japó".

La restauració de Meiji va portar progrés, trens, fàbriques, electricitat, però també una llengua i una cultura estàndard, o us penseu que al Japó tothom parlava japonès, un país amb tantes valls, rius i illes, si a Catalunya, tan petita, tenim tantes variants dialectals, imagineu-vos al Japó.
Meiji, va portar també una organització central política, i una dictadura militar que anys després va derivar en la trista i coneguda expansió imperialista.

Que tot el Japó estigués tancat a occident durant el shogunat és fals, Nagasaki va ser un port molt important de comerç amb occident, on els comerciants japonesos parlaven holandès.

La visió oficial de la història en explica la lluita del progrés contra el feudalisme imperant, però si gratem una mica la cosa esdevé més complicada.

dijous, de febrer 07, 2008

On ha quedat el pa amb tomàquet?

L'altre dia vaig llegir aquesta història tan bona al blog de vilaweb d'en Pep Montes .

Entra una senyora en una pastisseria amb secció de xarcuteria, es fixa en uns entrepans que tenen molt bon aspecte i demana a la dependenta, d'origen sudamericà indeterminat, de què són. "De morcilla de huevo", li diu. "Com diu?", respon la senyora, obnuvilada per la troballa d'una nova modalitat d'embotit. "De morcilla de huevo", insisteix la dependenta, impassible en la seva seguretat. La senyora s'acosta una mica més a l'entrapà suspecte i aventura una possible explicació: "Voldrà dir vostè que és de botifarra d'ou". "No señora, es de morcilla de huevo". La senyora, aventurera de mena, s'arrisca i n'hi demana un. Quan el té a les mans, s'hi fixa amb detall i comprova, alleujada que, efectivament, el contingut de l'entrepà és botifarra d'ou. Ho fa notar a la dependenta, que s'indigna i li diu que si ella n'hi vol dir botifarra, que faci el que vulgui, però que això que té a les mans és "morcilla de huevo". I passa a despatxar una altra senyora, que amb tanta polèmica xarcutera comença a impacientar-se.

Una de les coses a que és més difícil enfrontar-se quan es viu a l'estranger, és la pròpia identitat, identitat com a persona, perquè ets un foraster, identitat cultural, sobretot si vius en un país tan allunyat com jo i amb una cultura tan diferent, i és clar identitat nacional.
Quan era estudiant de Belles Arts cada any anava a Madrid per visitat la fira Arco, la més important pel que fa al comerç de l'art.
Aleshores els bars madrilenys confeccionaven els entrepans sense amanir-los, però n'havia alguns que els servien "a la catala" o "con pamtunacat" o sigui pa amb tomàquet.

Els noms dels plats tradicionals no es tradueixen, afegint a la cuina la cultura al que pertanyen, Així teninm; fabada, roastbeef, rissotto, o sushi.
Alguna cosa ha canviat el pa amb tomàquet ara es diu "pan con tomate", i aquesta és la versió que tenim al Japó.
Potser creureu que no té importància per a mi em posa de molt mala fulla.

dimecres, de febrer 06, 2008

Renovant el permís de conduir

La setmana passada vaig haver de renovar el permís de conduir, malgrat que tinc permís des de fa 20 anys, al Japó aquesta antiguitat no compta, éssent estranger l'haig de renovar cada tres anys, digues discriminació.
De fet tinc sort, tot i vaig haver de renunciar a poder conduir grans motocicletes, no vaig haver de tornar a examinar-me com els americans o australians han de fer, si no volen haver d'utilitzar el permís internacional, que és més car i s'ha de renovar molt mes freqüenment.
Els tràmits per obtenir el permís japonès són prou fàcils pels europeus, de fet només es necessita una traducció del permís original compulsada pel l'ambaixada. A l'oficina de trànsit de la prefectura et commuten el permís europeu pel japonès.
Con ja us he dit, passats tres anys cal fer la renovació, tots els conductors novells ho han de fer.
La renovació consisteix en assistir a una classe de civisme on a més t'expliquen les darreres novetats legislatives.

La "classe" dura tres hores, primer et passen una pel.lícula tràgica sobre les conseqüències d'un accident de trànsit, després un funcionari repassa el codi de circulació, i un altre llibre sobre educació vial, tot seguit et passen una enquesta per saber la teva tipologia de conductor.
Per acabar ens posa al dia de les actualitzacions normatives i ens alliçona.

Com podeu veure era molt divertit.
Tinc la sensació de que els japonesos condueixen molt malament, es salten molt les lleis, petites lleis, vull dir que s'aturen als semàfors, però la majoria de carrers tenen dos sentits, pràcticament no hi ha stops, passa el primer que arriba.
Ningú s'atura al pas de vianants, tothom parla pel mòbil, els nens van asseguts, als seients del davant, sense cinturó, o posen els seients de nadó al costat del conductor, tot i l'airbag.
El primer que sobte és la poca policia de trànsit, poca o gens, sembla can pixa.
Tot i l'esforç de l'estat per alliçonar als conductors.

dissabte, de febrer 02, 2008

L'esmorzar

Potser us heu preguntat què mengen els japonsesos per esmorzar, haig de dir que l'esmorzar de casa no és el típic esmorzar ortodox japonès però, moltes de les coses que mengem no són gaire habituals a Catalunya, si més no.

1. Misoshiro, sopa de miso. El miso és una pasta semblant en textura a la mantega de cacauet, està fet de fermentar soja, ordi i arròs i macerat amb sal de mar. El miso s'afeixeix com a condiment com qui posa un parell de pastilles de Gallina Blanca. Aquesta sopa és de bolets i tofu, el tofu és un mató de llet de soja.

2. Iogurt de banana.

3. Llet, els japonesos no veuen tanta llet com nosaltres però en tenen de molt bona sobretot a l'illa de Hokkaido.

4. L'Aya no pot sobreviure sense el seu iogurt amb kiwi, jo li barrejo amb altres coses perquè no mengi sempre el mateix, aquest cop li he posat extracte de pruna.

5. Tofu fregit, el tofu es menja de moltes maneres, aquest és fregit i a la pasta li han afegit alguns vegetals. Escalfat al grill i amanit amb salsa de soja és molt bo.

6. Arròs amb mekabu, natou i goma. El mekabu és un alga molt mocosa, el natou és soja fermentada que té gust de florit i una textura també mocosa "neba, neba", la goma és el sèsam, tot això s'amaneix amb una salsa semblant a la de soja però feta de bonítol fumat. La majoria d'estrangers no ens ho podem menjar, però als japonesos els agrada molt. I diuen que és molt sa, potser si que per això viuen tants anys.

7. Arròs amanit amb crema de sèsam, això m'ho menjo jo i els japonesos es pensen que estic boig, però la crema de sèsam és boníssima, clar que es per les amanides d'enciam o pels bròquil, però jo en poso a tot arreu.

8. Mochi amb formatge gratinat, el mochi, ja us ho he explicat és una pasta feta arròs de textura gomosa que es menja molt a l'hivern.

Bé, espero que us hagi agradat i bon profit!

Fora dimonis!

Ahir vam fer el ritual del Mamemaki, serveix per portar bona sort a les cases, normalment qui realitza el ritual és el més petit de la família. El ritual consisteix en llençar mongetes a l'entrada de casa, tot dient "dimonis fora!", "sort vine", "oni soto, fuku uchi!". No cal dir que la mainada s'ho passa d'allò més bé fent el dimoni.



Per cert els dibuixos de les caretes els a fet la meva patufa, dos anys! Serà genètic, pobreta...

divendres, de febrer 01, 2008

Des del dessert del Gobi

Internet és una eina sorprenent, avui he rebut una imatge que un amic meu, de viatge pel dessert del Gobi acabava de fotografiar. És diu Philippe i és alsacià.