"No border, cup noddle".
Aquest és l'slògan de l'empresa Nissin per anunciar els seus fideus instàntanis. La veritat és que no és una exageració, aquesta empresa ha aconseguit portar el seu producte al més fons de la Fosa de les Marianes, per un experiment sobre la presió. I, en l'últina expedició espacial, els astronautes van poder degustar els famosos fideus. Tot plegat una caledada!
Els fideus instàntanis formen par de la cultura japonesa, mormalment entre els joves estudiants els típics "salary-men" o la gent que viu sola, que és molta, val a dir.
Els fideus "cup noddle", ja venen preparats i hidrofilitzats, només cal afegir aigua, però no sempre ha estat així. Al cap i a la fi són "Ramen".
Els fideus instàntanis formen par de la cultura japonesa, mormalment entre els joves estudiants els típics "salary-men" o la gent que viu sola, que és molta, val a dir.
Els fideus "cup noddle", ja venen preparats i hidrofilitzats, només cal afegir aigua, però no sempre ha estat així. Al cap i a la fi són "Ramen".
El "Ramen" és una sopa de fideus que els japonesos van importar de Xina, la recepte; brou de porc, verdures, i finalment fideus llargs.
Però el mèrit del "Ramen" hidrofilitzat és que va alimentar la població de post-guerra, milions i milions de japonesos l'alimentaven cada dia de "cup noddle".
Parlem de l'era Showa (1926-89). La dictadura militar i el seu afany imperialista, van dur al país fins on tothom sap. Els any 50 Japó, una nació pobre i derrotada, va comencar la seva recuperació, el menjar però, era escàs, recordeu "gallina blanca" i la prost-guerra espanyola, doncs, el mateix.
Contràriament al que podriem pensar, el Showa de la post-guerra és el periòde més estimat pels japonesos, per què?
Es l'època de més creixement econòmic del país, la gran renaixença, que es manifestà amb els Jocs Olímpics de Tòquio'64 i l'Exposicio Universal d'Osaka'70.
Els japonesos, amb el seu treball i el seu esforç, van aconseguir que el país esdevingués una de les potències mundials. Allò que no van aconseguir els militars ho va aconseguir, Sony, Toyota, Mitsubishi, Gozilla...i és clar "cup noddle" (Nissin).
Actualment el "Ramen", és pot trobar de moltes maneres; instàntani, ràpid, o molt sofisticat. A Yokohama hi ha el Museu del Ramen, per cert, és com viatjar en el temps, un tros de ciutat del anys 60.
Parlem de l'era Showa (1926-89). La dictadura militar i el seu afany imperialista, van dur al país fins on tothom sap. Els any 50 Japó, una nació pobre i derrotada, va comencar la seva recuperació, el menjar però, era escàs, recordeu "gallina blanca" i la prost-guerra espanyola, doncs, el mateix.
Contràriament al que podriem pensar, el Showa de la post-guerra és el periòde més estimat pels japonesos, per què?
Es l'època de més creixement econòmic del país, la gran renaixença, que es manifestà amb els Jocs Olímpics de Tòquio'64 i l'Exposicio Universal d'Osaka'70.
Els japonesos, amb el seu treball i el seu esforç, van aconseguir que el país esdevingués una de les potències mundials. Allò que no van aconseguir els militars ho va aconseguir, Sony, Toyota, Mitsubishi, Gozilla...i és clar "cup noddle" (Nissin).
Actualment el "Ramen", és pot trobar de moltes maneres; instàntani, ràpid, o molt sofisticat. A Yokohama hi ha el Museu del Ramen, per cert, és com viatjar en el temps, un tros de ciutat del anys 60.
Si teniu l'oportunitat de menjar Ramen, ja em direu el què, però recordeu, el millor és xerrupar ben fort mentres xucleu els fideus, bon profit!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada