dimecres, d’octubre 17, 2012

La fi dels Erasmus

He llegit entristit que la Unió Europea està plantejant suprimir les beques Erasmus per manca de financament. Crec que seria un error. Ja sé que la imatge dels estudiants d'Erasmus és la de que es passen el dia de vacances o sortint de nit bevent fins la matinada i que no trepitgen la facultat per res. Però és erronea.
Erasmus és un programa en que els estudiants comparteixen experiències amb estudiants d'altres països, això els obre la ment i els fa sentir més europeistes.
Jo vaig ser un estudiant Erasmus, dels primers de la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Dels primers, perquè les beques es van establir l'any 1987 i jo vaig aconseguir la beca l'any 1991.
La manera com la vaig aconseguir, va ser, diguem-ho clar, pura sort. Acabava de cursar el quart any de Belles Arts, el primer de l'especialitat de Disseny, el resultat que vaig obtenir no va ser gaire bo amb unes qualificacions molt mediocres. Estant al laboratori de infografia "jugant" amb un dels Mac Classic que teníem, vaig fer amistat amb el monitor, un becari, que havia gaudit d'una beca Erasmus i em va explicar que viatjar seria un bon remei a la meva frustració, en aquell noment va passar per l'aula la meva professora d'Història del Disseny, Anna Calvera, amb qui tenia una bona relació, la doctora Calvera era la coordinadora de les beques, cosa que jo en aquell noment no sabia. M'hi vaig atansar i li vaig demanar la possibilitat de poder tenir una beca Erasmus. La meva sorpresa va ser que ella estava desesperada per poder enviar algú i no trobava candidats, sembla que en aquella època no hi havia gaire faŀlera per sortir del país a investigar fora. Així va ser com m'hi vaig trobar de cap. En principi jo volia anar a París, però el departament de Disseny tenia conveni amb una Universitat anglesa o sigui que la doctora Calvera em va recomanar fer uns cursos d'anglès per prepar-me pel setembre.
A les poques setmanes dos companys de classe es va afegir al programa, l'Aleix i la Marta.

El què en un principi havien de ser tres mesos, es van convertir en un curs sencer, el sistema de la universitat anglesa, la Universitat de Central Lancashire, ens va seduir, així com la qualitat dels treballs dels nostres companys.
Al campus de la universitat vam conviure amb altres nois i noies de països com França, Holanda, Alemanya, Bèlgica i fins hi tot Suïssa. No només vaig aprendre anglès, també va ser la primera vegada que vaig poder compartir idees amb estudiants d'altres països i entendre la visió que tenien d'Europa, i com volien enfocar el seu futur. Vaig aprendre que estàvem a anys llums del concepte que tenien de democràcia i que ens quedava molt per aprendre.
Per cert va ser allí on vaig començar a parlar d'una Europa unida, una Europa de nacions, no d'estats, on els pobles es sentissin representats i l'únic estat fos l'europeu amb capital a Brussel·les, sense estats la meva nació tornaria a estar unida, com altres nacions històriques. Em va sorprendre molt sentir el president Mas parlant del mateix tema que jo intentava "vendre" als meus companys de residència ara fa 20 anys.

Festes i xauxa en vaig tenir, i amors, és clar, la nostra casa semblava una casa de barrets, i no era difícil trobar el teu company d'habitació en situacions compromeses. Els alemanys del davant feien castells amb llaunes de cervesa, i més d'un cop no recordaves com havies arribat a casa. Però ens fèiem un fart de treballar, per poder presentar els projectes a punt i com a dissenyadors sovint coŀlaboravem amb els companys que estudiaven econòmiques i els ajudàvem a preparar del gràfiques per les presentacions.
En acabar els curs, vaig tornar a Barcelona però el meu cap i el meu cor van restar a Preston. Durant l'estiu del Jocs Olímpics, vaig estar treballant de missatger, i entre encàrrec i encàrrec m'escapava per mirar de tramitar una nova beca Erasmus, quimera impossible, ja que només es concedien un cop.
Els meus pares em donaven suport econòmic per poder emprendre un nou any a l'estranger, però la matrícula de la facultat anglesa era molt cara, 2 milions de les antigues pessetes, quantitat que no hauria de pagar si aconseguia la beca. Finalment i després de molt viatges a les oficines centrals del vell edifici de la Universitat vaig aconseguir una nova beca Erasmus, sense, això si aportació econòmica.
Podria tornar a Preston, per llicenciar-me en Disseny Gràfic allí.
El segon any va ser diferent del primer, ja que era el darrer curs de la carrera i teníem molta feina, em llevava a les 5 del matí i un company xinès de Hong-Kong em venia a buscar perquè no fes tard, treballàvem fins les 9 del vespre, dissabtes i diumenges, sense descans.
Als pocs mesos d'estada va arribar la notificació de l'ingrés de 2.350 ECU ( moneda anterior de l'Euro ) que la Fundació Bosch i Gimpera m'havia concedit, sense demanar-la.
Vaig ser el primer català en llicenciar-me per la Universitat de Central Lancashire. Vaig aprendre molt, de disseny, d'anglès, i de la vida. I els dos anys que vaig passar d'Erasmus van ser dels mes feliços que he gaudit mai.
I abans de la cerimònia de graduació ja tenia feina en una de les editorials més importants del Regne Unit, Dorling Kindersley.


Com posen els anglesos al seu currículum, vaig trobar la meva "Alma Mater". Per això em sap greu que les generacions futures no puguin gaudir de la mateixa experiència que jo vaig poder viure.

Avui he llegit al 324.cat que l'Alícia Sànchez-Camacho ( PP ) deia que els títols universitaris quedaries invalidats amb la indepedència de Catalunya, bé això és una animalada de l'alçada d'un campanar. No crec que la noia eslovaca que estudiava amb mi s'hagi quedat sense títol després de la separació.
Tanmateix si m'anulen el títol otorgat pel rei espanyol, sempre em quedarà el de la reina d'Anglaterra.
"God save our gracious Queen".

7 comentaris:

Carquinyol ha dit...

Estic d'acord amb tu, ara bé, per la meva experiència amb aquest colectiu d'estudiants trobo que això dels Erasmus s'ha de replantejar una mica. Que a l'Estat Espanyol els països amb més destinació d'Erasmus estatals siguin Itàlia i França (per aquest ordre) no ajuda. Que la Universidad de Granada sigui la més escollida pels Erasmus de fora de l'Estat tampoc.

I, repeteixo, estic en contra de que desapareguin aquestes beques.

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

En el cas de Belles Arts, la gent que estudiava pintura avana a París o Bologna i els de restauració bàsicament a Bologna, perquè són molt bones.
Els que disseny no podiem triar, ja que la universitat amb la que teniem intercanvi era UCLAN al Regne Unit.
Quan estudiava no hi havia Erasmus a Barcelona, poc després vaig conèixer alguns alemanys que es van aventurar a venir.
De totes maneres i sempre pel que fa a Belles Arts, Barcelona ha estat un destí molt triat, de fet la meva dona va anar-hi a estudiar a la Llotja, com molt altres japonesos que coincidien al la Sant Lluc.
Conec americans, islandesos, italians, finesos, colombians, japonesos, que han anat a Barcelona per estudiar art.
Suposo que la imatge és una mica com la d'aquella peŀlícula, "Auberge Espagnol", no?

Eutrapèlia ha dit...

Jo vaig anar precisament d'Erasmus a la universitat de Torí, acabava de descobrir una nova atracció irresistible per la cultura italiana, començant per la literatura, que era una de les matèries que estudiava. A la meua carrera tampoc no hi havia gaire gent (encara) que anés fora, perquè era molt difícil convalidar les assignatures. Jo no sabia italià, però vaig comprometre'm (a la carta de motivació) aaprendre'n aquell estiu i em vaig fer un fart de llegir en italià i em van subvencionar un curs introductori de llengua (un cop allà vaig poder entrar al nivell avançat).

Eutrapèlia ha dit...


De manera que de seguida vaig guanyar una llengua. Vaig conèixer nois i noies de tot arreu, més alemanys que italians i tot, compartia pis amb una noia japonesa, la Risa, ara casada amb un italià (el va conèixer aleshores i sí, també els vaig agafar en situacions compromeses).

Vaig guanyar independència, em vaig espavilar, vaig descobrir una nova literatura (la italiana) i una manera completament diferent de la nostra d'ensenyar-la (res de panorames, res de contextos, anem a un sol text o un tros d'un sol autor) i vaig agafar totes les assignatures de Dialettologia que vaig poder. No feia el teu horari, Isaac, i vaig veure gent que desaprofitava l'oportunitat (haurien de controlar-ho més) tancant-se a casa i sortint només a les Erasmus party, però jo també em vaig enamorar d'aquell país on torno cada any, vaig començar a viatjar (sovint sola) i a interessar-me per les altres cultures.

Eutrapèlia ha dit...

La meua idea inicial havia estat París, que sempre he tingut al cap, perquè havia fet cursos de literatura a la universitat i de llengua a l'escola, però em vaig decantar cap a Itàlia, una ciutat del nord que desconeixia, jo esperava trobar-hi el tarannà mediterrani i a Torí hi vaig descobrir Europa (i no parlo només de l'horari europeu). Són d'aquelles experiències que t'acompanyen tota la vida i això que només m'hi vaig estar quatre mesos, que vaig exprimer tant com vaig poder i vaig aprendre a relativitzar la concepció que tenim de nosaltres mateixos, a mirar des de fora (també vaig explicar el meu país al món i un parell de cops va acabar amb una plorera...).

Eutrapèlia ha dit...


Penso que potser va ser Itàlia que em va portar a fer una estada de recerca (ja res a veure amb l'Erasmus) l'any passat, quatre mesos més, a Londres, on vaig descobrir un altre sistema universitari, altres maneres de relacionar-se, i una vegada més em va canviar completament la concepció que tenia d'Anglaterra i els anglesos des de fora i em va fer qüestionar coses nostres.

Potser repetiré l'experiència, cada vegada m'aporta molt, compensa l'esforç d'adaptar-te a un lloc on no coneixes ningú i fa que vulguis tornar-hi i aquest cop, ja no Erasmus, també va ser diferent per a mi. Objectius, feina, molt diferent i les noves amistats sobretot angleses!!

Més que en la manera de concebre l'Erasmus en general (la imatge tòpica s'ajusta massa a la realitat) crec amb persones que són capaces d'aprofitar aquesta oportunitat que se'ls dóna, de conèixer món, cultures, persones, de conèixer-se a si mateixos i d'aprendre tant acadèmicament com personalment. I les universitats són un món, cadascuna, com els professors.

Si s'han de restringir, que fixin uns criteris de control i d'assignació més fiables, en això hi estic d'acord i s'aconseguiria tornar a prestigiar l'Erasmus. Quan hi vaig anar teníem un ajut de 150 euros al mes per a Itàlia, vaig fer 4 mesos i mig, però a efectes econòmics el 5è no va comptar. Després la van apujar, ja feia anys que ho demanàvem. La solució no seria tornar a quantitats irrisòries, però m'agradaria que se seguissin donant, tot aplicant, ara, uns criteris de selecció i seguiment de qualitat. A Risa li feien lliurar un informe mensual al Japó sobre les activitats que feia, tot i que no sé si em fa el pes la proposta.

Però s'ha de parlar de la concepció de l'Erasmus. Va arribar-me fa uns 4 anys un estudi (per internet?) que analitzava les xarxes socials que establien els Erasmus al país d'acollida, a veure si el trobo.
Afortunadament ma germana marxa aquesta primavera d'Erasmus, a Itàlia (mala fama l'Erasmus i mala fama Itàlia, veig), estudia arquitectura i penso que amb això queda més que justificat. Em va venir a veure durant l'estada i en va quedar meravellada, també. Que es replantegi, però compte, que no es toquin els beneficis que aporta viure l'Erasmus!

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

Eutrapèlia.
Gràcies per compartir la teva experiència. Tu ets un clar exemple del perquè el progecte Erasmus és important que es mantengui.
Tinc la sensació que els governs cada cop ens volen més ignorants.