La pregunta

Anar a passejar amb una nena petita et posa, de vegades, en situacions divertides, i el fet que la meva família sigui un pèl "exòtica", una japonesa i guiri (jo) i una nena preciosa barreja euro-asiàtica, crida l'atenció de molts japonesos, que malgrat la seva natural timidesa cultural, finalment no se'n poden estar per parlar amb nosaltres, jugar amb la nena (la meva filla es fa amiga de tothom), i quan ja han agafat confiança i et fan la pregunta.
Aquest és el moment que més mandra em fa sempre que surto de Catalunya. Em posa de mala llet i trenca l'armonia d'una passejada, un sopar, o una excursió.
La temuda pregunta. Per milions de persones aquest és un moment normal, una situació que afrontes sense cap tipus de complexe amb total naturalitat.
Per a altres persones, aquí m'hi incloc jo, aquest és un noment frustrant que et remou les entranyes. Que et violenta.

Where are you from? O kuni wa dochira desuka? D'on ets?

Reconec que sóc dels que es protegeix darrera el nom de Barcelona, l'eufenisme covard dels catalans, per anomenar al seu país. La gent entoma la resposta un pèl descoŀlocada, poca gent respon amb el nom d'una ciutat quan li pregunten la nacionalitat. Què és Barcelona, una polis grega o què, o és Roma?
Si la persona que et fa la pregunta és una mica iŀlustrada, sabrà que Barcelona és una ciutat europea que pertany a l'Estat Espanyol, i et tornarà a preguntar. Barcelona, Espanya?

Ara ja ve quan, d'esma, expliques per enèssima vegada que: Barcelona-és-la-capital-de-Catalunya-que-és-una-nació-dividida-en-tres-estats-Andorra-Espanya-i-França-que-la-teva-cultura-i-llengua-són-diferents-no-no-li-parlo-espanyol-a-la-nena-i-no-no-m'agrada-el-flamenc-ni-els-toros-i-sóc-del-Barça-perquè-tots-els-catalans-som-del-barça-que-és-més-que-un-club-de-futbol-i-que-a-casa-meva-de-la-paella-en-diem-arròs, uf! i respiro.

Normalment observo la cara de circumstància del meu interlocutor que no esperava que una pregunta tan normal representés, per a mi, un problema existencial d'aquesta magnitud.

Però el cap de setmana passat, qui es va quedar de pasta de moniato vaig ser jo, quan el noi amb qui parlava em va contestar:
Ah, sí, Catalunya, ja ho sé, he vist les notícies per la tele (NHK) del partit entre Catalunya i Euskadi. Segons sembla la Selecció Nacional Espanyola no té massa èxit i a la gent no li agrada gaire. Però les seleccions catalana i basca sí. Les notícies deien que voleu participar en campionats oficials però els espanyols no us deixen, no m'extranya, farien el ridícul sense els jugadors catalans i bascos.

Sóc feliç, feliç i relaxat, per primera vegada algú entenia la situació, simpatitzava amb la causa i no em veia de color verd amb antenes al cap.

Escòcia, a part d'emigrants que han fet del seu país, bandera, tenen la millor propaganda que ningú pugui tenir, seleccions nacionals esportives pròpies.
Tenen raó els de a COPE que el partit de les seleccions nacionals és un pas cap a la sobirania, o què es pensaven. Reconeixement internacional i mitja feina feta!