divendres, d’octubre 20, 2006

No tot són flors i violes

Fa un parell de setmanes la germana petita de l'Aya, Yu, va anar al funerals d'una companya de classe.
La noia s'havia suïcidat. Potser tenia vint i pocs anys. I estudiava teràpies curatives orientals, reflexoteràpia, acupuntura, massatges, etc.

El cap de setmana passat vaig anar a la jordana de portes obertes de l'escola i em va agradar molt l'ambient, la gent era molt simpàtica i els professors molt agradables.
Aquesta visita em va fer pensar el perquè d'aquella decisió, i he buscat informació, del que passa al Japó, el que he trobat m'ha deixat de pedra.
Aviso que algunes coses no les puc publicar al blog, però penjaré un enllaç per qui tingui fetge per suportar-ho. Adverteixo que si sou molt sensibles no hi aneu.

Els fets

L'any 2003, 100 persones es van suïcidar cada dia, això vol dir una persona casa 15 minuts.
Malgrat que sembla de la majoria de suïcides ho fan per motius de fallida econòmica, els indicis de recuperació del país no semblen haver variat la aquesta tendència a l'alça de l'index de suïcidis.
Al Japó es suïciden a l'any la mateixa quantitat de persones que als Estats Units, essent aquest darrer un país amb el doble habitants.
L'index de morts per suïcidi és 5 vegades superior als morts en accidents de trànsit.

Teoria

Segons sembla hi ha alguns factors determinats en la societat japonesa que la fan, a priori, més propicia al suïcidi.
Les religions oficioses, el budisme i el sintoisme, no condemnen explícitament el suïcidi.
En la societat japonesa, ho hem vist a moltes pel.lícules, es considera el suïcidi com una sol.lució honorable. Una manera de pagar errors comesos, o salvar l'honor, propi o de la companyia. Acceptar la responsabilitat dels actes i totes les conseqüències.
La desestructuració familiar i la isolació de les persones, és un factor que pot decantar la balança. La impossibilitat de trobar feina propera al domicili familiar, les llargues jornades de treball agreujades per la llunyania de les residències. Trajectes de tren de dues hores, plens de gent que s'enpenta, prepitja, etc.
Japó tampoc és una societat massa oberta, tothom va a la seva i hi ha poca comunicació amb els companys de treball.

Dades alarmants

Segons la NPA ( Agència Nacional de Policia), l'increment del suïcidi anual és del 7,1%.
Però el nombre de persones menors de 30 anys que es lleva la vida s'ha incrementat en un 17%.
És molt preocupant el número d'infants que també decideixen suïcidar-se. L'any 2003, 93 estudiants de primària van perdre la vida voluntàriament.
Aquest és l'últim article del Mainichi en que parla d'algunes causes que indueixen al sucidi (en anglès).

El suïcidi col.lectiu és una moda macabra en augment. La necessitat de compartir aquest moment fatídic ha fet que apareguin webs on els suïcides busquen companys de suïcidi. Aquest webs en comptes d'intentar convèncer del contrari, encoratgen als joves a llevar-se la vida.
Fa poc a la prefectura de Nigata dues nenes de 15 i 16 anys es van llençar al buit des del terrat d'unes galeries comercials.
S'han trobat, en cotxes i camionetes grups de joves morts ofegats pels gasos del vehicle o amb bombones de càmping gas.

Segons els experts del país, sembla que la pressió que els estudis exerceix sobre els joves és definitiva.
Això i la cultura dels adol.lescents on la literatura, el Manga i el cinema contemplen el suïcidi com un acte romàntic.

El fenomen més esfereïdor és Aokigahara, un bosc aprop del mon Fuji, dins la prefectura de Yamanashi.
Aquest lloc a estat l'escenari des del 2003 de 78 suïcidis. Sembla ser que dins d'una famosa novel.la, Nami no Tou ( la torre de les onades) de Matsumoto Seichou, un dels personatges decidia suïcidar-se dins aquest bosc. La novel.la va traspassar a la pantalla l'any 1973, al canal NHK, i va esdevenir un fenomen social.

La part més bestia i, per a mi increïble, és que no se sap del cert les persones que han perdut voluntàriament la vida en aquest bosc, la policia no fa res, deixen els cossos penjats allí mateix. Passejant pel bosc, es poden trobar objectes personals de les víctimes, cossos en descomposició i altres deixalles. Ningú les retira, el govern no fa res. Els mateixos vehicles que han dut els suïcides fins al bosc, resten aparcats amb notes de suïcidi a l'interior, sense que cap servei oficial els retiri, deixant que es rovellin per sempre.

Si punxeu aquest enllaç accedireu al web d'una associació que denuncia la deixadesa governamental. Adverteixo que les imatges són super fortes, us recomano que si sou sensibles no hi aneu.

11 comentaris:

Carquinyol ha dit...

T'anava a comentar alguna cosa sobre la soletat de la vida actual i la pressió de la societat per a obligar-te a ser el millor, però després de veure les fotografies del bosc se m'han tret les ganes.

Ja tens raó quan dius que són molt fortes, i el més fort és que des del govern no hi hagi ningú que mogui un dit per mirar de evitar-ho.

La vaca que vola ha dit...

Jo he avisat, no sé si ho has vist tot, perquè els enllaços en japonès són difícils de seguir. Sembla una pel.lícula de terror, "Blair Witch project", però no és ficció, és realitat.
I la realitat més bèstia és que el govern es lamenta, però no fa res.
Vaig descobrir el bosc, en un programa de la televisió on la reportera es passejava per allí recollint carnets de conduir d'entre les despulles, després d'enseyar-los a la càmara (amb el nom pixel.lat), els tornava a llençar al terra, com si res, quan el més logic hagués estat entregar-los a la policia.
El suicidi, i això no ho he posat al post, està afectant molt al japó rural, i se l'està carregant. És increible!

Suposo que el govern no té cap problema, amb que se li mati gent, en queden molts més encara.
Ara, l'últim accident de Turquia on dues japoneses han resultat ferides quan l'autocar ha volcat, això ha estat primera plana.
I si uns brètols miren les calces d'una noia, s'acaba el món!
L'Aya em va dir que és normal, això del bosc, que havia quedat amb uns amic per anar-hi però que jo no vaig poder aquell dia, recordo una excursió frustada per l'agenda, però no tenia ni idea d'on volien anar. Ara me'n faig creus.
I em faig creus que l'Aya hi volgués anar, ella que no va voler veure "Red Dragon" perquè li feia por l'Hannibal Lecter.

Deu n'hi do.

Anònim ha dit...

Es un company de la Yu,,es noi.

Carquinyol ha dit...

Com el tema m'ha impactat, he estat mirant per webs i he llegit a una que es veu que la polícia fa una passejada anual pel bosc... no se si és cert o no.

En tot cas hem semblamolt trist tenir un cementiri a cel obert allà, almenys al Principat com a molt ens trobem algun bolet o algun preservatiu pel bosc com a molt.

vullunfestuc ha dit...

Això em recorda aquell documental del 30 minuts sobre la "generació perduda" o Hikikomori. Penso que la societat japonesa és l'exemple de societat individualista, la més desenvolupada d'aquestes, i m'esferaeix pensar que tendim a ella.

La vaca que vola ha dit...

Si, la policia s'ho mira pero no retira res.

Rab ha dit...

Mare de Déu senyor. M'he quedat ben flipant.

Per cert que acabo d'enllaçar el teu blog (català al Japó)al meu blog (català a Escòcia).

Salut i euros (pounds, yen)

PS ha dit...

Ala, això i a més ha perdut el Barça i ha guanyat el putu Alonso :(
Frase del dia: "Rafa Nadal: Estirpe española, caballero madridista"

La vaca que vola ha dit...

Hola Rab, reconec que et visito sovint, estic pensant en afegir una categoria de links de catalans escampats pel món. Però si fossis de Badalona t'afegiria a l'anell badaloní...

Anònim ha dit...

Deu meu, realment la idea romàntica que a l'Europa propera va assolar la primera meitat del segle XIX perd tot el toc de romanticisme veient aquestes imatges. Suposo que mes sovint del que voldríem procurem evitar centrar-nos en la part mes crua de la realitat, visquent d'imatges il·lusories. Però ara veig a Poe, Lovercaft, i tots aquests predicadors del suicidi com fugida literària d'una altra manera... No voldria fer humor negre (be, no gaire) però si això passès a Espanya, amb la quantitat de fracàs escolar que hi hà...
Be, es despedeix un rubinenc commocionat. Carles.

La vaca que vola ha dit...

El suicidi estava ben vist en la cultura mediterrània.
El mateix Sòcrates es va suicidar abans de caure en mans dels seus enemics. A l'època romana molts senadors, paticis, o persones rellevants de la política es suicidaven per salvar l'honor o el patrimoni familiar. Com és cas de Séneca.
Altres exemples son els famosos Numància o Massada.
Amb l'arrivada del cristiamisme, però, es suicidi es va veure com un pecat, només déu pot llevar la vida.

Actualment ni els jueus i els cristians es suiciden col.lectivament, però sí el musulmans.

A l'Orient, i l'Islam té molt d'Orient, les coses es veuen molt diferents.
Durant la persecució les cristians al Japó al S.XVII, els cristians catòlics es suicidaven seguint el ritual.

Al contrari que passa amb nosaltres, al Japó, el suicidi és normal. Tan normal que no es fa res per evitar-ho.