La meva nova finestra

Llegia al blog d'un català que ha viscut al Japó i ara ha tornat a Catalunya, que del país només n'ha pogut gratar la superfície. Això és el que em passa a mi. Aquest agost ha fet 5 anys que fa que visc al Japó. Del país en conec ben poc, no hi he viatjar gaire, un parell de cops a Kyoto, però encara no he anat cap a l'estrem oest o al nord, a Hokkaido. Molts dels que visiten el país en dues setmanes viatgen a Hiroshima, Kagoshima, i Sapporo, els envejo, m'agradaria poder visitar el país, conèixer diferents tipus de japonesos, dels de Kanto, veure Ainus, i fer-los preguntes. Anar a Okinawa i veure les seves sorres blanques.

Des de que estic al Japó, he canviat de finestra algunes vegades. Ara treballo a casa, i em connecto amb els clients i amb el meu company gràcies a Internet. És la feina del futur, un ordinador i una connexió a la xarxa. Treballar a casa és còmode, no haig d'agafar trens ni matinar, i estic a temps de banyar-me amb la meva filla cada dia. Molts dissenyadors saben del que parlo, ja que som molt els que treballem a casa.

Treballar a casa, però té un gran desavantatge, i és la manca d'interacció amb altra gent. De fet només em comunico en anglès amb els nostres clients i amb els meus companys de feina.

Això ajuda poc a la meva integració al país. I em dol, em dol molt, el meu nivell de japonès no és que hauria de ser per una persona que fa cinc anys que és al país, tot que hi rebo elogis dels japonesos, per ells és un miracle que els gaijins poguem parlar japonès, es meravellen quan algú en diu quatre mots, de fet molts pensen que és impossible que un estranger el parli. I és que el japonès és difícil, molt difícil, a part dels kanji que fan la lectura complicada fins hi tot per ells, hi ha la pobresa fonètica que fa que hi hagi moltes paraules que sonen igual i només es diferencien pel kanji o el context, després hi ha la gramàtica molt diferent a la nostra, i els nivells de parla, formes verbals compostes que descobreixo noves cada dia i mots de dues síl·labes que són el malson per algú propens a la dislèxia com jo.

Bé, ara des de la meva finestra veig terrats japonesos, el jardí del temple i a la llunyania l'antena del Shonan Daira ( teleco ). Quan bufa el vent de llevant sento l'olor del mar com si estigués a la meva Badalona.

Des de l'estudi escolto la mena filla parlant japonès amb l'Aya i penso que aviat el parlarà millor que jo i que malgrat els meus esforços per que parli en català, tinc la batalla mig perduda. Català? Allò que parla el papa i aquells iaios que surten a la pantalla de l'ondinador un cop per setmana.