dissabte, de març 14, 2015

Els timbalers del "taiko"

Bé el títol d'aquesta entrada és una redundància, ja que "taiko" és timbal en japonès (^_^)
El cap de setmana passat el parvulari d'en Miró, que ja us he explicat, pertany al santuari xinto del costat de casa, va fer una processó des de la pagoda fins un parc de la ciutat.
Va sortir l'Omikoshi, que és aquesta capelleta que s'assembla als passos de Setmana Santa, i també van treure el Taiko, el timbal de precedia l'arribada de l'Omikoshi, o sigui dels déus, i que la canalla es va encarregar d'estirar fins el parc.
No em feu dir per què ho van fer o quin festival es celebrava perquè no ho sap ni l'Aya, la meva dona.
Però viure al costat d'un santuari xinto ho té aquestes coses, els japonesos cada dos per tres estan celebrant alguna cosa, i bé que fan.
Que la canalla hi participi ho trobo molt bé, primer ho va fer la Shikibu, tot i que mai va estirar del Taiko, i ara li toca al petit.

M'agraden molt els jardins que envolten el parvulari dels nens, hi ha un parell d'estanys amb carpes i ànecs i algunes tortugues d'aigua, més d'un patufet a caigut a l'aigua jugant amb elles i un any fins hi tot van venir a rodar les AKB48! ( els otaku del J-POP ho sabreu ).
Faig fer aquesta foto quan els portadors de l'Omikshi esperaven per començar i s'entretenien amb els ànecs i els coloms.

Així doncs, l'entrada d'avui te un protagonista, en Miró i els seus companys de classe. Els primer que van fer quan van arribar a l'escola és vestir-se amb el "Hapi" que és aquest kimono de festivals.

Aquí es veu millor, la lletra vermella de l'esquena diu "Matsuri", festival. 

Aquesta foto tan maca la va fer la Shikibu!

Pel que sembla, s'ho van passar molt bé.

Trobo que la canalla japonesa són molt bufons sobretot vestits a la manera tradicional. 

Però per "estil" el del "capità" dels portadors de l'Omikoshi. Sembla sortit de la Vila del Pungüí.

Encara que a l'esquena d'aquests homes hi posi "Shinjuku", no han vingut des del famós barri de Tòquio, segons em va dir l'Aya, Shinjuku, en aquest cas és una zona de santuaris xinto. Per cert Shinjuku, vol dir "nou hostal", té sentit doncs, antigament els santuaris també servien com a llocs on fer parada i fonda.

El sacerdot que beneïa el camí, no semblava tenir el dia.

Una de les coses que més m'agrada és veure les cares de la gent que porta els Omikoshi.

Molts tenen un dramatisme especial.

Altres són senzillament ben plantats. 

O uns perdona vides!

Algú em preguntava si els japonesos estaven preparats en cas d'emergència, bé, l'odre i la disciplina ajuda, però també, la caseta metàl·lica grisa de fons de la foto, a l'esquerra, allí hi ha guardats estris en cas d'emergència, normalment s'enmagatzemen en parcs públics com aquest on ens podem refugiar en cas de terratrèmol. Dins la caseta hi ha mànegues de bomber, pales, pics, cordes, galleres, cascs i quants, i farmacioles, és clar que no estan tancades amb clau, però ningú gosa tocar-les.

Per fi arriba l'Omikoshi.

N'hi ha que manen més que d'altres. 

I per fi la benedicció, les ampolles, són de Sake, vi d'arròs. Sembla ser que als déus japonesos els agrada molt (^_^). La veritat és que se l'acabaran bevent els portadors de l'Omikoshi, ho sé de bona tinta, perquè jo ho faig un cop l'any, i me n'haig de beure tan si com no.

Diferents tipus de calcat, el cobert es diu Tabi.

Aquest Hapi porta imprès el Kamon ( la marca ) del santuari, Tsuru, una cigonya. Això vol dir que és un treballador de la pagoda.

Més fotos de la canalla, i al fons un Nissan March de color rosa, al japonesos els agraden els cotxes roses.

El senyor que somriu és el director del parvulari, sembla molt sever però és un troç de pa. 

De tornada abans de creuar la Mon ( porta ) de bronze, es pot veure la varietat de Hapi que hi havia. 

I el paio de la dreta, que semblava sortit d'una peli de Kitano, i no és conya, els Yakuza són molt religiosos n'hi ha Hiratsuka n'hi ha un munt.

dilluns, de març 09, 2015

El meu portafoli On-line

Diuen que el sabater és qui va més mal calçat.
El meu és un d'aquells casos en que em passo la vida creant continguts per la xarxa i en canvi només tenia un web que vaig fer anys usant la tècnica Flash. El senyor Jobs ( al cel sia ) ens va putejar molt a tot els qui teniem Flash com eina per publicar els nostres treballs. Sobretot tot els qui, com jo, som uns negats en codis. Fa temps que vaig decidir que deixaria la feina de la programació pels qui en saben i jo em dedicaria a la creació visual. Tanmateix necesitava un aparador on penjar els meus projectes. Behance m'ha solucionat el tema, és un portafoli a la xarxa que es pot actualitzar fàcilment i que gràficament fa patxoca. D'aquesta manera no haig d'enredar als meus amics programadors perquè em facin un web. I els possibles clients poden veure els meus projectes d'una manera molt pràctica i funcional. Tanmateix fa molt poc que el tinc penjat i m'agradaria saber-ne la vostra opinió, també seria interessant que em puntuessiu els projectes si teniu temps , m'ajudaria molt de cara a la visualització. Si teniu cinc minuts feu-hi una ullada, gràcies! behance.net/tobuushi-design





divendres, de febrer 27, 2015

Vespre de Kaiten-sushi

Ahir va ser l'aniversari d'en Miró, va fer 5 anys! Per celebrar-ho li vam preguntar on volia anar a sopar, i ell va triar un restaurant de sushi, el nens japonesos ja ho tenen això, potser un nen català potser s'hagués estimat més anar al Mc Donalds a fer un "Happy Meal" o a un Pizza Hut. Al Japó, la canalla prefereix sushi. És clar que no va ser un restaurant de sushi dels que surten a la guia Michelin, on el cuiner ha estudiat anys per fer una boleta d'arròs, i on el peix ha d'estar a una temperatura especial. Miró va triar el Kappazusi, un "kaiten-sushi" un restaurant familiar amb unes cintes que transporten els plat de menjar com si fossin les maletes d'un aeroport. La gràcia del Kappazusi és que es poden fer comandes especials en una pantalla tàctil i que quan aquesta comanda arriba ho fa transportada d'amunt una safata en forma de Shinkansen ( el TGV japonès ) que corre per una cinta per d'amunt la cinta ordinària, talment com si es tractés d'un tren express, per això és un lloc on hi vol anar molt la canalla.

Molts de vosaltres ja sabeu com funciona un Kaiten-sushi, pels qui no ho sabeu, us n'explico el funcionament. Es tracta d'una cuina al mig d'una sala, els clients seuen al voltant de la cuina, entre la cuina i els clients hi ha la barra, com si fos la barra d'un bar, amb la particularitat que la barra és una cinta de dóna voltes, així els plats van passant per davant els clients, és molt visual, per això menges encara que estiguis tip, si vols, pots demanar al cuiner que et prepari un plat especial, i aquest te'l servirà directament.

A la taula del restaurant hi ha una aixeta amb aigua calenta per fer te, salsa de soja i ensenalls de gingebre macerada, que serveix de refrescant i alhora elimina l'olor de peix i neteja la boca.

El sistema de cobrament també és molt divertit, de vegades hi ha plats de diferents colors, segons el color, el preu del menú puja, els daurats acostumen a ser els més cars. Els colors també poden servir per saber si porten o no Wasabi.
El nostre restaurant era diferent, tots el plats tenen el mateix preu, tret d'algunes escepcions. El preu normal per plat és de ¥180 ( €1,32 ), per això és molt popular.

Aquesta pila de plats potser fa por, però tot plegat no va pujar de ¥3.600, i és que anar a sopar al Japó és molt més barat que a Catalunya, i sovint de molta millor qualitat en relació amb el preu.
És clar que no vam encarregar alcohol, l'alcohol al Japó té uns impostos molt alts.

La Shikibu va gaudir de tot, sobretot el maguro ( la tonyina ) que li agrada molt i després, un bol d'Udon.

A mi m'agrada molt el salmó amb maionesa flamejat, en vaig menjar almenys tres plats!

Aquests és un dels motius pels que Miró volia venir a sopar en aquest restaurant, els plats del menú infantil són reproduccions dels Shinkansen. I tot això després de cruspir-se un munt de plats de Sashimi!

El menú infantil consta d'un Maki d'Ikura ( ous de salmó ), un Maguro ( tonyina ), Ebi ( gamba ) i Tamagoyaki ( truita dolça ), patates fregides, iogurt i gelatina.

Gochisosama Deshita!


divendres, de febrer 20, 2015

Ei! Que en Miró espanta dimonis!

Enguany no serà el primer cop, no el darrer que el meu fill petit, en Miró, participa en la cerimònia del Setsubun, una cerimònia Xintoista de purificació. L'any passat no hi vaig poder assistir per culpa de la feina, però aquest any m'he plantat i he agafat festa.
Els qui seguiu aquest blog sabreu que els nostres fills han anat a l'escola bressol que hi ha dins el santuari xintoista del costat de casa. La Shikibu que ara és a l'escola primària, va participar cada any d'aquesta cerimònia tant divertida, on els nens en són els protagonistes.
Els darrers anys la cerimònia del temple ha anat agafant nom i cada cop hi ha més gent que ve a gaudir de l'espectacle.

Per un estranger com jo, malgrat que aviat portaré 11 anys al país, veure aquestes demostracions de la cultura japonesa sempre és fascinant i m'ho miro tot encuriosit. Aquestes vuit noies són treballadores del santuari, segurament estudiants de secundària, entre les seves funcions hi ha les de vendre amulets i acompanyar el sacerdot com si fossin escolanets.

La cerimònia del Setsubun consisteix a llençar mongetes de soja torrades per espantar els dimonis i atreure la bona sort. Per aquestes dates davant l'edifici principal del santuari es coŀloca un entarimat de fusta des d'on alguns personatges rellevants de la ciutat llençaran dels mongetes. A la foto s'hi veuen uns avis disfressats dels 7 deus de la fortuna, per a mi el més famós es Ebisu, el qui dona nom a la famosa marca de cervesa (^_^)

Els participants a la cerimònia van en processó des del salo de banquets del santuari fins l'enterimat, el monjo principal i president de l'escola, obre la comitiva, es el grassotet del kimono fosc amb motius daurats. Aquests vestits cerimonials es basen en els dissenys de duia la gent a l'època Heian, fa mil anys.

Tot seguit les noies del santuari, antigament havien de ser verges, per motius de puresa, per la seva edat, espero que aquestes també ho siguin.

Seguint les noies, els samurai, el senyor de vermell va seguit del seu escuder, que li aguanta el Kabuto, el cas de guerrer. Altres samurais de rang inferior, van darrere, és clar que no són samurai de veritat, són grups d'aficionats, si haguessin estat samurais de veritat, essent com soc un plebeu, només pel fet d'alçar la mirada m'haguessin tallat el cap.
Potser per això, el policia que tenia al costat m'anava dient que em fes enrere, però un dels avantatges de ser estranger, és que puc fer veure que no l'he entès (^_^)

Un dia m'agradaria posar-me una cuirassa de samurai, en Miró ho va fer de molt petit. És una mica com disfressar-se d'hereu vuitcentista.

Per tancar la comitiva, els regidors de l'ajuntament, el de les ulleres és el nostre batlle. Quan veig els polítics vestits així no puc parar de pensar en el Mikado que vaig veure de Dagoll Dagom; "els tinc ben apuntats!"

Els treballadors masculins del santuari porten pantalons de color turquesa, mentre que les noies van de carabassa, el qui hi ha d'amunt de la bastida feia les presentacions.

La veritat es que em va sorprendre que hi hagués tanta gent, abans només hi anàvem les famílies, però enguany han hagut de separar la gentada en dos grups, a l'esquerra de l'edifici els gran i a la dreta els petits, perquè les iaies "assassines" i els avis "golafres" es llençaven com voltors per agafar els saquets de mongetes sense cap mirament, hi és que n'hi han que duen premis com sake, menjar o fins hi tot bicicletes.

El moment més bonic, però és quan surt la canalla de l'escola, en aquell moment són els protagonistes, són com estrelles de rock, tothom pendent d'ells. Miró s'ho va passar teta!

Després de la canalla i abans que sigui el torn dels grans, un samurai llença dues fletxes contra el cel, depèn d'on caiguin serà la sort de l'any, personalment crec que és una mica arriscat deixar el futur de tot un any a la destresa d'un arquer, per molt bo que sigui. Tanmateix, amb els anys que fa que assisteixo a aquesta festa, sempre ha sortit positiu. Que bé!

 Vaig poder captar el moment precís en que la fletxa surt llençada!

Sí, senyors/res, aquest és el mateix arquer, ara li toca el torn de llençar les mongetes, li vaig caure bé, i me'n va llençar un saquet al cap, llàstima que no el vaig poder agafar, perquè estava massa entretingut fent fotos :(
Ja ho diuen que no es pot repicar i anar a la processó.

 És el cop de l'any que veig més "senyors de la comissaria", oioió!

El senyor vestit de gris amb ulleres es diu Taro, és un polític del partit demòcrata, al cartell electoral surt assegut darrere de la taula de despatx, amb els ull tancats ( els japonesos quan pensen taquen els ulls, no dormen, ara estic més tranquil quan veig les sessions del parlament japonès amb tots els diputats amb els ulls tancats ), bé la gràcia és que es la primera vegada que el veig amb els ulls oberts.

 Les noies també llencen mongetes, sobretot a la canalla.

 N'hi ha que duen bosses per agafar-me més. La Shikibu també ho fa, experiència és un grau!

Després, les iaies voluntàries del santuari, preparen una sopa de mongeta dolça ( azuki ) amb mochi ( un pastisset d'arròs ). A mi no m'agrada perquè detesto l'azuki, que és allò que també porten els dorayakis, aquests pastissets que li agraden tant al Doraemon.

 Miró, encara amb l'uniforme del cole i la Shikibu, com bon germans, compartint una sopeta calenta.

El mochi sí que m'agrada, però no sucat amb tant d'azuki, la Shikibu tanmateix el va trobar d'alló més bo!