divendres, de març 09, 2007

El rei dels bocamolls


L'altre dia comentàvem amb l'amic Carquinyol un tema que malauradament va essent d'actualitat. Els revisionistes.

A l'Estat Espanyol n'hi ha molts de revisionistes del passat, que intenten canviar la historia una mica a l'estil de la novel.la de George Orwell "1984".
Un dels campions mundials del "revisionisme" és el meu Primer Ministre Shinzo Abe. L'home, que com ja us vaig avisar fa temps, fa més por que una pedregada, no només no fa callar als "bocamolls" del seu partit sinó que a més a més "predica" amb l'exemple més ranci de verborragia mental.

La darrera subtilesa de la "seva senyoria" ha estat negar el fet de que les tropes d'ocupació japoneses, durant la Segona Guerra Mundial, utilitzessin dones dels territoris ocupats com a esclaves sexuals, les anomenades "confort women".

De fet, la política del govern japonès d'aleshores era la de proporcionar serveis sexuals als seus combatents utilitzant dones japoneses. Sembla que en un primer moment la idea va ser un èxit i milers de dones japoneses es van presentar voluntàries per ajudar als soldats a trobar l'equilibri, i el confort necessaris després del combat. Malgrat que al començament fa funcionar, de seguida el número de voluntàries japoneses va ser insuficient, i la quantitat de baixes per esgotament físic i mental va fer minvar els actius. Així doncs la segona fase va ser reclutar dones dels territoris ocupats, i les japoneses passarien al control directiu dels bordells militars, el cas és que, malgrat el que es pugui pensar, les primeres treballadores reclutades, no van ser forçades, però un altre cop, l'augment de la demanda i les baixes, van obligar a l'estat major a recórrer a mesures menys ortodoxes.
A més a més cal tenir en compte, que les condicions sanitàries i d'higiene, a mesura que avançava la guerra van anar de mal en pitjor.
Així doncs es van començar segrestar dones per treballs sexuals, les van desplaçar amb les companyies militars a les que servien.
Si una companyia es quedava sense logística i era evacuat, les dones quedaven abandonades a la seva sort, sense aliments ni cap mitjà de subsistència.
De vegades una companyia disposava d'una sola dona que era violada sense descans, una i una altra vegada. Segons sembla, quan arribava una noia nova, els oficial eren els primers en "tastar" la "mercaderia", i a mesura que l'anava "gastant" passava a la tropa.

En acabar la guerra moltes dones xineses o coreanes es trobaven a les filipines o al mateix Japó, a milers de quilòmetres de casa seva, sense recursos per poder tornar a casa i moltes amb malalties que les havien mutil.lat de per vida.
La mateixa heroïna nacional japonesa, de la que us vaig parlar no fa gaire, Rikouran és vicepresidenta d'una organització no governamental que intenta recuperar la memòria i rescabalar els greuges comesos pel seu país durant el conflicte.

Així doncs, les declaracions "afortunades" de Shizo Abe, ha molestat com, no, al Ministre d'afers exteriors Sud-coreà que li ha demanat a Abe que encari la veritat.

Hilaria Bustanante, de 81 anys i supervivent de l'esclavatge sexual a les Filipines, juntament amb un grups d'advocats i d'activistes del mateix país, han denunciat Shizo Abe, per afirmar que "no hi ha proves d'esclavatge sexual durant la guerra".
Els historiadors coincideixen en estimar la xifra de dones utilitzades com a esclaves sexuals en unes 200.000, bàsicament, entre Corea i Xina.

Segons Abe: "no hi ha proves que demostrin que hi va haver coacció". Peró aquestes declaracions queden en evidencia davant uns documents revel.lats l'any 1992, documents secret de l'Exèrcit Imperial, on hi figuren contractes amb autoritats militars i proxenetes per forçar la població ocupada ha treballar als bordells militars, coneguts com a "comfort stations".

Això que passa a Àsia no passa a Europa, us imagineu un antic president de govern espanyol, negant la persecució cultural d'un poble, el genocidi ètnic, o fent apologia del feixisme. Us imagineu un país democràtic on el govern no hagués demanat perdó per assassinar el president d'un altre, democràticament escollit. Hi ara!, Déu-nos guard, sort que això només seria política ficció a la democràtica Europa.

1 comentari:

Carquinyol ha dit...

A mi el que em fa més por que una pedregada és que polítics com l'Abe, l'Acebes o, en versió més provinciana, els amics del Camps i la Barberá i periodistes com el Pio Moa o el César Vidal puguin escriure els llibres d'història