Conèixer gent

Ahir vaig passar vergonya.

El meu company Chris i jo ens vam trobar amb un antic company d'ell, Tin Young, un professor universitari que intenta ensenyar anglès als japonesos.

Tim va venir acompanyat de dos amics, com ell, americans. Al moment de fer les presentacions, va ser quan em vaig haver d'enrojolar...un d'ells va dir:

-Barcelona? El meu germà diu que es la millor ciutat d'Europa. I tot seguit fa afegit. -El van assaltar, tothom diu que és una ciutat molt perillosa, tots els meus amics que hi han anat han tingut problemes.
No és la primera vegada que em diuen que Barcelona és la millor ciutat d'Europa, però no m'esperava que tingués, per altra banda, tan mala anomenada. Una de freda i una de calenta.

Malgrat tot la vetllada va ser molt profitosa, tan en Tim, com els seus amics, Mulele, i Patrick, va resultar ser artistes amb molt de talent.

Aquests són alguns exemples del treball de Mulele K. Jarvis, de San Fracisco, però que fa 17 anys que viu al Japó, al seu web podreu trobar més informació sobre la seva obra.

Els següents treballs pertanyen a Patrick Gannon, de New Jersey, 10 anys al Japó, un paio molt divertit, com les seves il.lustracions fetes de retalls de paper. Al seu blog ens en fa cinc cèntims de la tècnica que utilitza, i ens explica com n'és de difícil i alhora gratificant viure al Japó. I al seu web ens mostra els seus treballs.




Per últim, en Tim en el seu web Machigai on trobareu exemples dels errors que els japonesos fan quan expressen en anglès, hi trobareu fotos, dibuixos, i el millor, uns podcasts divertidíssims.

Si en voleu veure més, visiteu Global Comics.

Biwa per micaco

Fa uns dies l'amic i company Carquinyol va fer dos anys, de blog. Un blog extraordinari on cada dia s'aprenen coses noves i que ens manté al dia de l'actualitat del nostre país des d'una perspectiva moderada i centrada però alhora sentida ( perquè després ens titllin de radicals...).

Sóc de la mateixa ciutat que ell, Badalona, ciutat de "micacos i badius", a casa, els meus pares en tenien un de "micaquer al badiu" fins que va posar malalt i va morir.

Tot al contrari del nostre micaquer al badiu de Carquinyol que té una salut envejable i que sigui per molts anys.

A aquestes alçades no cal que us digui què és un micaco ni un badiu, mots inclosos al "Pompeu Fabra", l'autor del qual ( que curiosament tenia el mateix nom que el diccionari ) estiuejava a la nostra ciutat, temps era temps.

Al Japó els micacos són molt més populars que a casa nostra, a la Prefectura de Chiba, al nord de Tòquio són molt bons i tenen molta anomenada.

Hi ha productes de tota mena fets de micaco.

Per cert en Japonès micaco es diu "biwa", tot i que "mikako" vol dir sentit del gust.

Aquests són alguns exemples del que podem trobar, medicina de micaco blanc...

...confitats, en pastis, quina fila, eh?

...melmelades, sucs, confitures...

...els japonesos fan personatges per tot, aquest és un "biwaman"...

...caramels de micaco, de Kyushu...
...més pastissos, nyam, nyam...

...penjolls pel mòbil ( suturapu ), a l'esquerra en cacauet, a la dreta "biwa", en micaco,...

...una il.lustració tradicional...

...fins hi tot hi ha "kyupitochan" disfressats de micaco.

Per molts anys Carquinyol!

Preparats per espantar dimonis

El passat dilluns vam anar al centre civil del sur de Hadano, el "Minami Kominkan", allí vaig aprendre una mica més de cultura japonesa.

És tradicional durant el cap d'any seguir uns rituals que tenen la finalitat d'espantar els dimonis i dur la bona sort.
Un d'aquests rituals és el "kezuri kake", es tracta de tallar l'escorça d'uns branquillons creant tirabuixons de fusta, al fer-ho es desprèn una olor molt agradable, semblant a l'olor de les palmes o els palmons de Pasqua de Rams, aquest perfum és molt desagradable pels dimonis així que la senten se'n van morts de fàstic per la pudor.


Una altra tradició és la de menjar "odango", "odango" són uns pastissets de farina d'arròs, semblants als "mochis", la gran diferencia amb els "mochis" és la classe de l'arròs i l'elaboració, ja que si els "mochis" es fan a partir de l'arròs bullit, els "odango" es fan amb farina. després de barrejar-la amb aigua i algun colorant, verd o vermell, la massa es cou al vapor durant uns 10 o 15 minuts.
Alguns "odango" s'utilitzen per decorar les branques d'un arbre, que ens dura sort i espantarà als mals esperits.





Com veieu al Japó és un país amb tradicions ancestrals, estranyament properes a les nostres.

"Seijinshiki"

Avui és festa nacional, cada 14 de gener els japonesos que han fet o faran 20 anys durant l'any reben de l'ajuntament el diploma de ciutadania, o el que equivaldria a la majoria d'edat legal.

Al Japó la majoria d'edat no és als 18 anys com a la majoria de països europeus sinó als 20, malgrat que poden conduir cotxes , no poden fumar ni beure alcohol, ni votar.
Es fa una cerimònia al centre cultural o social de la vila, presidida pel batlle i el consistori municipal, d'aquesta cerimònia se'n diu "seijinshiki".
Les noies vesteixen bonics kimonos de colors amb mànigues llargues fins als peus,normalment símbol de que són fadrines. Pel fred dues unes capellines de pell. Tot plegat fa goig de veure.
Aquests kimonos són, potser, els més bonics dels que es posaran mai, sinó és que es casen a l'estil "wafu", tradicional japonès, cosa que només fan el 8% de les parelles. Aquestes peces acostumen a valer molts diners, els preus oscil·len des dels 200.000 iens fins a més d'un milió, segons la qualitat de la seda, l'estampat, els brodats i és clar les pells. Per moltes families és representa una despesa massa important per això molts opten per llogar els kimonos, altres ho consideren una inversió, ja que la noia se'l posarà també el dia que sigui presentada al seu promès ( "omiai", matrimoni concertat ), en bodes o cerimònies especials on s'ha de quedar bé o anar vestit molt formal.





Així doncs és una bona oportunitat per gaudir del Japó més pintoresc, almenys als ulls d'un "guiri".

Coses del cap d'any_5bis "la dansa de l'omikoshi"

                  

Coses del cap d'any_5 "omikoshi"

El mateix dia 3 després de fer el "mochi" es fa ballar l'Omikoshi, aquest és una capelleta portàtil on Déu viatge per una estona, passejant-se del poble beneint cases i collites.



...els peus dels portadors que van, normalment, calçats amb "tabis"...

...seguint la tradició familiar, aquest avi hi és cada any, duu el megàfon per dirigir i donar ànims, era graciós veure com el petit nét tenia un megàfon de joguina com l'avi, i el "hachimaki" lligat al front.

Coses del cap d'any_4

El 3 de gener, com cada any, és tradició anar al temple anomenat Izumo Taisha, a Hadano, és un del temples més bonics i grans del poble.

La gent, abans de pregar fa les seves ablucions, primer et rentes la ma esquerra i després la dreta, n'hi ha que també glopegen l'aigua beneita.
Aquest dia es celebra la festa, al meu parer, més divertida del cap d'any, que consisteix en la preparació del "mochi", un pastis d'arròs de textura gomosa.
El millor de tot és que el "mochi" el preparen "osumosan" ( lluitadors de sumo) vinguts de la capital.

El "mochi" es prepara en un grans morters de fusta, la seva elaboració no es complicada però requereix d'una certa habilitat i força física. Es tracta d'arròs bullit que es diposita en aquests grans morters, tot seguit mentre l'arròs encara està calent, es pica i remena amb unes masses molt pesants també de fusta, una persona pica i l'altre remena i mulla la pasta perquè no s'enganxi, cal anar molt de compte quan es remena la pasta per no rebre un cop de massa, la coordinació és molt important, i el ritme ha de ser constant.

Tot seguit tothom pot gaudir de franc del "mochi" acabat de fer, essent una pasta sense sabor s'ha d'acompanyar de sucre o confitura de mongetes dolces, a mi m'agrada amb formatge fos i salsa de soja.

Coses del cap d'any_3

El primer dia de l'any els japonesos s'apleguen als temples xintoistes per demanar favor o agrair-los, per cremar els vells Darumasan o comprar amulets per l'any que comença.
Nosaltres, com cada any fem cap al Soyajinja, com la majoria dels habitants del poble, d'aquí les cues.

Un cop he arribat al capdamunt de les escales ja som davant del temple, primer cal una petita ofrena, en monedes noves i brillants de 10 iens, a ser possible, després has de fer sonar l'esquella sacsejant la corda, dues reverencies amb el cap, tot seguit s'ha de picar de mans dues vegades, i ja pots parlar amb el Déus, que t'escoltin o no ja és una altra cosa, segons el pare de l'Aya, els Déus japonesos tenen els cor molt gran, o sigui que potser si que ens faran cas...

Les estudiantes d'institut aprofiten les vacances per treballar als temples venent amulets. M'encanta com van vestides de blanc i carabassa, els nois també hi treballen, però en menys quantitat, l'uniforme també és diferent, en comptes de carabassa van de blau cel.

Coses del cap d'any_2

Una imatge poc habitual, una botiga tancada, durant els dies següents al cap d'any molts petits negocis i grans empreses tanquen, per vacances!

Matsu kazari a l'entrada d'una casa, és la decoració típica del cap d'any, com qui penja grèvol per Nadal, el pi i les mandarines són símbol de festivitat i felicitat al Japó.

Coses del cap d'any_1 "Darumasan"

El cap d'any Japonès és el període més important de festivitats al país, potser també on les vacances són més llargues, ja que gairebé totes les empreses fan festa des del 31 de desembre al 4 de gener. Se'n diu Oshogatsu.
Entre moltes de les tradicions del cap d'any avui us explicaré la de "Darumasan", aquest és un personatge rodó amb bigoti i celles molt espesses.
Aquest personatges són fets de paper i n'hi ha de diferents mides, i colors tot i que el més popular és el vermell.
Es ven el dia 31 de desembre, en parades que si no fos per la mercaderia tan diferent ben bé es podrien semblar a les de Santa Llúcia.
Aquest personatge és ,un amulet de la sort, o millor dit un amulet dels desitjos. Primer té els dos ulls en blanc, el primer dia de l'any li em de pintar un dels ulls i demanar un desig, si el desig s'acompleix durant el que va d'any, li pintarem l'altre. Després el primer de gener de l'any següent el durem al temple on el cremaran com ofrena als Déus.

La nit del 31 de desembre Darumasan ha arribat amb els ulls en blanc, cal demanar un desig, però no us el diré...

...assegut còmodament ja li em pintat el primer ull, Darumasan, si us plau, viu a casa nostre i fes que el nostre desig es compleixi...

...els colors barrats vermell i blanc són típics del cap d'any, per això les parades també estan decorades amb aquests colors...diferents mides de Darumasan, els nostre és petit, del número 3, de la mida d'una pera llimonera...

...Darumasan de l'any passat que han fet bé la feina, ja que tenen ambdós ulls pintats, ara esperen al temple per ser cremats...

...el darrer servei de Darumasan, al foc ofrena als Déus...

Finalment, hi ha una cançó pels petits de la casa referent al Darumasan, és el joc de fer el posat seriós i mirar fixament al qui tens al davant, el primer que riu perd.
La cançó fa així:

Darumasan, Darumasan,
nirameko shimashou,
warau to makeyou, a pu, pu...

Senyor Daruma, senyor Daruma,
miren-nos fixament,
si rius perds, elis, elis...