dissabte, de maig 31, 2014

El millor pels nostres fills

Llegeixo que, al Pakistan, una dona embarassada, Farzana Parveen, ha mort lapidada a mans de la seva família, per casar-se amb l'home que estimava, no ha estat un crim a estat el resultat d'una sentència, d'un veredicte imposat legalment per un tribunal. Ampliant la notícia descobreixo que l'home amb qui la seva família volia que es casés havia assassinat la seva anterior muller per poder casar-se amb Farzana, els fets van ser denunciats per fill de la primera dona, però la "justícia" el va perdonar.
No puc ni imaginar-me el calvari que hagués patit la pobre Farzana si s'hagués casat amb aquest assassí confés, i no puc arribar a entendre des de la meva mentalitat occidental, com un país pot permetre que això passi i que a més hi hagi lleis que no només no ho impedeixen sinó que sembla que ho encoratgin.
Tot això m'ha fet pensar que he conegut gent amb idees molt radicals, fins hi tot agressives en contra de la societat en què vivim, però que ha estat la seva fins a un canvi de mentalitat gairebé integrista, sense tenir en compte a qui poden perjudicar.

És una qüestió molt difícil, intentaré explicar-me.

De fet el primer que m'ha vingut al cap, en llegir aquesta notícia, és un nena que anava a la classe de la Shikibu a l'escola bressol, la seva mare era japonesa i el seu pare pakistanès, ell treballava a la Nissan com enginyer, n'hi ha molts al meu poble, això vol dir que, en certa manera deu formar part de la petita elit del país. El que em va deixar parat és que la seva dona japonesa va decidir anar a viure al Pakistan amb la seva filla deixant al seu marit treballant al Japó, empesa per unes idees "multi-culti-papanates", sense tenir en compte que al Pakistan les dones no tenen drets, ni tant sols són persones, ja que són tractades com a propietats, com a objectes o mercaderia. Mai de la vida imposaria la meva petita Shikibu viure en una país com el Pakistan. Vaig parlar amb aquella dona per mirar d'entendre per què ho feina i l'única conclusió que en vaig treure era que tenia una fascinació malaltissa pel país.

Al llarg dels deu anys que fa que visc al Japó no és el primer cas que he trobat, l'Aya té una amiga de l'escola que cantava en un grup de noies música brasilera, "Tamanco Buco" es deia, la seva fascinació pel Brasil va fer que conegués un fotògraf japonès que compartia el mateix amor pel país, així que ambós van decidir anar a viure-hi, fa poc van tenir un nen, i els vam veure en un programa de la televisió japonesa semblant a l'Afers Exteriors de TV3, resulta que viuen en un barri de faveles, amb molt perillós i alt nivell de delinqüència violenta i insalubritat, on la gent pateix malalties de tot tipus per manca d'aigua potable. És el lloc on volen ser per que ell pugui fer les millors fotografies, és un voyeur, no fa res més, no ajuda, ni col.labora amb entitats local, només mira. I ella no canta, fa de mestressa de casa, amb el petit.
Em vaig indignar, com pot posar el seu fill en risc pels deliris egoistes d'un fotògraf mediocre?

Quin futur els espera al petit i a la amigueta de la Shikibu?

2 comentaris:

Assumpta ha dit...

Ostres! No ho puc entendre... Hi ha qui li toca viure-ho i no té més remei, però que la teva "tria" voluntària i lliurement, sigui aquesta... Pobres criatures!

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

Assumpta
Com pots veure em treu de polleguera.