dijous, de març 17, 2016

No diguem Sayonara

No diguem Sayonara, així començava el discurs del mestre d'en Miró avui a la cerimònia de final de curs de l'escola bressol. No ens oblideu, veniu a veure'ns, passegeu pels jardins de l'escola i el santuari, participeu de les festes que organitzem. Això demanava el mestre emocionat davant la canalla i els pares.

El primer que m'han preguntat a la feina quan he tornat, és si havia plorat, i és que és costum fer-ho, tota la cerimònia està plena de sentiment, i m'ho crec. Els mestres passen més hores amb la canalla que molts pares, jo, per exemple, i els acaben estimant.
Ser mestre és una vocació on hi vas deixant el cor cada dia, des dels 3 anys als 6, els veuen créixer, els curen les pupes, els calmen les enrabiades, els animen quan estan tristos i els fan riure.
La canalla aprèn a relacionar-se, a comunicar-se, a compartir, a treballar en equip, a respectar-se i a saber respectar.

Avui ha estat el 卒園式 ( Sotsuen Shiki ) d'en Miró, el darrer en que participaré en anys, si tenim sort i podem gaudir de la cerimònia dels nostres néts.

És tradició vestir de color fosc el dia de la cerimònia de final de curs, perquè és una mica com un dol.

El color vermell i blanc, sempre és present en les cerimònies japoneses, si teniu l'ull viu veureu aquesta combinació en més d'una fotografia.

Com que l'escola d'en Miró i la Shikibu és dins d'un santuari Xinto, part de la cerimònia està oficiada per sacerdots, mai està de més agraïr els serveis rebuts, i vivint al Japó el més normal és que respectem les seves creences i la seva cultura.

Tot seguit, mentre esperem les autoritats, fem temps a la classe, buida de cadires ( les usarem a la cerimònia i són a l'"aula magna". Temps pel Miró de fer el pop (^O^)~

Peace! Al Japó aquest símbol no vol dir victòria sinó pau, bé, i a la canalla els agrada molt. Aquesta foto me l'ha fet en Miró!

El "sensei", el mestre vestit amb kimono cerimonial, feia les darreres explicacions als seus pupils.

L'Aya es passejava pel porxo mirant el mural que els més petits han dedicat als grans.

N'hi ha que apunten maneres.

Abans de començar, tots d'empeus per cantar el Kimigayo, l'himne nacional del Japó. 

I després el discurs de l'Encho-sensei, el director, ens ha parlat de quan era petit, en acabar la Guerra, quan no hi havia escoles bressol i la canalla jugava al carrer sense res per fer, ni res per menjar, i de com un dia la seva mare li va donar unes galetes, i de com cap dels seus amics n'havien vist mai de galtes com aquelles, i de com les van compartir, i eren les galetes més bones que mai havia menjat, i de com va saber que la seva mare no les va tastar mai, perquè li va donar la seva part a ell, perquè és això el que feien les mares i els pares a la post-guerra, i ara, i de com els pares es sacrifiquen pels fills, els donen el que ells no van tenir, i si cal es treuen el menjar de la boca perquè a ells no els manqui res. I els va dir que tinguessin allò present i que no ho oblidessin mai, i que allò era la darrera cosa que els podia ensenyar.

REI!

OMEDETOU!

ARIGATO GOZAIMASU!

Miró estava una mica trist...

La senyo no ha pogut contenir les llàgrimes.

Tampoc el mestre quan ha llegit el darrer nom de la llista. 

I així, ordenadament han deixat l'aula magna, per tornar al temple per la foto oficial. 

En aquest emotiu moment el sensei saludava pares i autoritats, i el sol il·luminava la sala d'un color daurat que semblava buscat expressament per l'ocasió.

Durant tres anys han estat "cul i merda" a partir d'abril, no tots aniran a la mateixa primària, qui sap si el destí els tornarà a unir, el forat de la pared sembla simbolitzar el buit que els quedarà.

L'Aya amb el diploma a la mà, esperant per la foto oficial.

De tornada, per darrer cop a la classe, per recollir els estris de l'escola, la caputxa anti-terratrèmols, les sabatilles, els llapis de colors...

En aquest moment el mestre feia el discurs amb que he començat aquest apunt.

No cal que us digui què sentia, oi?

Els pares han cantat una cançó d'agraiment als mestres i els hem fet uns petits regals, després hem format un túnel amb les braços per on han anat passant d'un a un.

El primer diploma oficial d'en Miró.

Foto no oficial.

Otsukaresama sensei! ( Gràcies per la feina feta ), gràcies de veritat per haver cuidat del nostre patufet durant aquests anys.
Domo agigatou gozaimashita!

5 comentaris:

Anna M. Sadako López ha dit...

Una entrada molt emotiva, fins i tot a mi m’han caigut unes llagrimetes. M’encanta que tot ho facin amb tanta ceremoniositat. La meva filla es “senyo” a una llar d’infants i quant la canalla marxa el darrer curs, com a molt els pares li fan un detallet i ja està, al Japó es molt mes bonic, crec jo, es clar que anar a l’escola dintre de un santuari també te el seu que. Esteu tots molt guapos Isaac, felicitats.

Oliva ha dit...

TRADICIO I RITUALS...SAYONARA MAI¡¡¡.
QUI CONSERVA L'ESPRIT I LES ARRELS,TREPITJA AMB SEGURETAT PER ELS CAMINS DE LA VIDA.

maria ha dit...

Ara diré aquella frase tan típica que diuen els grans...sembla que fos ahir que començava i mira-te'l ara.^-^

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

Anna M. Sadako
Moltes gràcies! Jo tinc molts amics que són mestres i els admiro molt. Al Japó gaudeixen de molt respecte, com hauria de ser a tota arreu, llàstima que molts pares no eduquin els fills en el respecte.

Oliva
Tens tota la raó (^_^)

maria
I tant! Els anys passen volant!

Joel ha dit...

Feia molt de temps que no entrava al teu blog...com han crescut els petits!!!! Felicitats per la família tan maca que tens! L'aventura continua ;).