Demà torno a la feina, però abans us volia ensenyar algunes imatges del Cap d'Any japonès. Els japonesos acostumen a passar el cap d'Any en família, sobretot el primer dia que fan un dinar familiar semblant al nostre Nadal. Després van tots al Santuari Xinto per agrair o demanar un bon any, també per comprar amulets o deixar els vells que seran cremats. Les branques de pi i les canyes de bambú acostumen a ser la decoració d'aquestes festes, com es pot veure a la primera imatge on la gent fa cua per entrar al santuari. Aquest és el de Hadano, on viuen els pares de l'Aya.
Abans d'entrar al santuari n'hi ha que fan unes petites ablucions, però l'aigua és molt freda, oi Shikibu?
Per aquesta època hi ha molta gent que treballa als santuaris, sobretot noies joves que fan "baito", treball temporal, durant les vacances. Sempre són molt guapes, suposo que d'aquesta manera els déus estan més contents (^_^)
S'encarreguen sobretot de vendre amulets de la bona sort o paperets de la fortuna. Nosaltres cada any comprem una figureta que representa l'animal de l'horòscop xinès. Enguany una petita serp de fang de color blanc molt bufona, ja us l'ensenyaré un altre dia.
Aquesta noia tant elegant és la Yuu, és la germana petita de l'Aya, al seu costat en Miró prega als déus, ves a saber que pensa, el murri...
Avui hem anat a Kamakura, per visitar un altre santuari que és molt famós durant el Cap d'Any, però com que en Miró li agraden molt els trens hem fet volta i hem agafat el Shonan Monorail des d'Ofuna, que és com anar des de Barcelona a Mataró, passant per Granollers. Les coses que hom arriba a fer perquè la mainada estigui contenta!
Sense paraules, es notava que s'ho passaven bé, oi?
El Shonan Monorail va fins a Enoshima, on feia molt de fret, tant que algun veí a vestit els ocellets d'acer inoxidable que decoren l'estació amb unes capetes i barretes de ganxet ( només al Japó )
Des d'Enoshima hem agafat el Enoden, el tren de la costa fins a Kamakura, bé, més que un tren sembla un tramvia que travessa els poblets de costa.
Tanmateix és una de les línies més famoses i estimades del Japó, també per la canalla.
Un cop a Kamakura hem enfilat el camí dels cirerers que mena al Santuari de Hachiman.
I ens hem fet una foto de "guiri"...
Aquest carrer és molt bonic i encara conserva moltes cases tradicionals.
L'Aya també s'ha volgut fer-se la foto de "guiri", mentre en Miró clapava al cotxet, de vegades li agrada fer-se el petitó.
En arribar al Santuari ens hem adonat que seria impossible pujar fins d'alt, tal era la gernació que hi havia. Vivim molt aprop i hi anem sovint, però mai l'havia vist tant ple, i és que crec que al Japó també hi ha molta gent que té favors per demanar als déus.
M'han fet gràcia aquest vigilants amb el seu uniforme vermell tant llampant, tampoc els havia vist mai. Però fan goig amb els botons daurats, no trobeu?
Mentre decidíem si pujar o no, m'he entretingut guaitant el personal, aquesta noia no és que fos massa maca però era de les poques que encara vestia kimono i duia uns amulets per entregar al temple. Les fletxes són molt típiques del Cap d'Any.
Aquest parell són agents de policia, la policia japonesa vesteix una mica antiga, amb abrics de cuir. El company està una mica refredat si fos la primavera diria que té alèrgies, però ara segur que porta una "calipandria" a sobre.
Així doncs hem aprofitat per comprar el nou Daruma, els venedors li han cantat una cançó a la Shikibu mentre feien saltar guspires d'una pedra foguera, per desitjar-li sort, que no es posi malalta i que li vagi bé l'escola ( masses coses per un Daruma tan petit ).
De tornada a l'estació hem descobert una botiga nova de l'Estudi Ghibli, els amants de l'Anime sabeu de què us parlo, oi?
La Shikibu jugant amb un "makuro kurosuke" mentre llepava la piruleta que li ha donat el venedor de Darumes, a aquesta nena sempre li regalen coses, com s'ho fa...
Com que no hem pogut anar al santuari de Kamakura per la gentada, hem decidit tornar a Hiratsuka, però abans una mica de xocolata calenta, bé aigua bruta de l'"Star-sucks", com enyoro la xocolata del carrer Petritxol!
A Hiratuka no hi conec cap holandès, sort perquè crec que es confondria en veure els fanalets vermells del Santuari (^_^)
De nit amb la llum dels fanalets encara és més bonic, durant els dies següents al Cap d'Any roman obert les 24 hores, perquè tothom pugui accedir-hi.
Les capelletes del jardí, normalment tancades, ara són obertes per poder-hi fer ofrenes, no en sé la diferència i l'Aya tampoc, però n'hi ha de molt boniques un cop il·luminades.
No us sembla? A mi m'agraden, per la seva senzillesa i harmonia, també ajuda el perfum de l'encens i la música de fons que sona tota l'estona, de flautes i tamborinets. Us deixo amb la llum daurada dels fanals. Espero que hagueu tingut una bona entrada d'any, la nostra no ha pogut ser millor.
