Enguany no serà el primer cop, no el darrer que el meu fill petit, en Miró, participa en la cerimònia del Setsubun, una cerimònia Xintoista de purificació. L'any passat no hi vaig poder assistir per culpa de la feina, però aquest any m'he plantat i he agafat festa.
Els qui seguiu aquest blog sabreu que els nostres fills han anat a l'escola bressol que hi ha dins el santuari xintoista del costat de casa. La Shikibu que ara és a l'escola primària, va participar cada any d'aquesta cerimònia tant divertida, on els nens en són els protagonistes.
Els darrers anys la cerimònia del temple ha anat agafant nom i cada cop hi ha més gent que ve a gaudir de l'espectacle.
Per un estranger com jo, malgrat que aviat portaré 11 anys al país, veure aquestes demostracions de la cultura japonesa sempre és fascinant i m'ho miro tot encuriosit. Aquestes vuit noies són treballadores del santuari, segurament estudiants de secundària, entre les seves funcions hi ha les de vendre amulets i acompanyar el sacerdot com si fossin escolanets.
La cerimònia del Setsubun consisteix a llençar mongetes de soja torrades per espantar els dimonis i atreure la bona sort. Per aquestes dates davant l'edifici principal del santuari es coŀloca un entarimat de fusta des d'on alguns personatges rellevants de la ciutat llençaran dels mongetes. A la foto s'hi veuen uns avis disfressats dels 7 deus de la fortuna, per a mi el més famós es Ebisu, el qui dona nom a la famosa marca de cervesa (^_^)
Els participants a la cerimònia van en processó des del salo de banquets del santuari fins l'enterimat, el monjo principal i president de l'escola, obre la comitiva, es el grassotet del kimono fosc amb motius daurats. Aquests vestits cerimonials es basen en els dissenys de duia la gent a l'època Heian, fa mil anys.
Tot seguit les noies del santuari, antigament havien de ser verges, per motius de puresa, per la seva edat, espero que aquestes també ho siguin.
Seguint les noies, els samurai, el senyor de vermell va seguit del seu escuder, que li aguanta el Kabuto, el cas de guerrer. Altres samurais de rang inferior, van darrere, és clar que no són samurai de veritat, són grups d'aficionats, si haguessin estat samurais de veritat, essent com soc un plebeu, només pel fet d'alçar la mirada m'haguessin tallat el cap.
Potser per això, el policia que tenia al costat m'anava dient que em fes enrere, però un dels avantatges de ser estranger, és que puc fer veure que no l'he entès (^_^)
Un dia m'agradaria posar-me una cuirassa de samurai, en Miró ho va fer de molt petit. És una mica com disfressar-se d'hereu vuitcentista.
Per tancar la comitiva, els regidors de l'ajuntament, el de les ulleres és el nostre batlle. Quan veig els polítics vestits així no puc parar de pensar en el Mikado que vaig veure de Dagoll Dagom; "els tinc ben apuntats!"
Els treballadors masculins del santuari porten pantalons de color turquesa, mentre que les noies van de carabassa, el qui hi ha d'amunt de la bastida feia les presentacions.
La veritat es que em va sorprendre que hi hagués tanta gent, abans només hi anàvem les famílies, però enguany han hagut de separar la gentada en dos grups, a l'esquerra de l'edifici els gran i a la dreta els petits, perquè les iaies "assassines" i els avis "golafres" es llençaven com voltors per agafar els saquets de mongetes sense cap mirament, hi és que n'hi han que duen premis com sake, menjar o fins hi tot bicicletes.
El moment més bonic, però és quan surt la canalla de l'escola, en aquell moment són els protagonistes, són com estrelles de rock, tothom pendent d'ells. Miró s'ho va passar teta!
Després de la canalla i abans que sigui el torn dels grans, un samurai llença dues fletxes contra el cel, depèn d'on caiguin serà la sort de l'any, personalment crec que és una mica arriscat deixar el futur de tot un any a la destresa d'un arquer, per molt bo que sigui. Tanmateix, amb els anys que fa que assisteixo a aquesta festa, sempre ha sortit positiu. Que bé!
Vaig poder captar el moment precís en que la fletxa surt llençada!
Sí, senyors/res, aquest és el mateix arquer, ara li toca el torn de llençar les mongetes, li vaig caure bé, i me'n va llençar un saquet al cap, llàstima que no el vaig poder agafar, perquè estava massa entretingut fent fotos :(
Ja ho diuen que no es pot repicar i anar a la processó.
És el cop de l'any que veig més "senyors de la comissaria", oioió!
El senyor vestit de gris amb ulleres es diu Taro, és un polític del partit demòcrata, al cartell electoral surt assegut darrere de la taula de despatx, amb els ull tancats ( els japonesos quan pensen taquen els ulls, no dormen, ara estic més tranquil quan veig les sessions del parlament japonès amb tots els diputats amb els ulls tancats ), bé la gràcia és que es la primera vegada que el veig amb els ulls oberts.
Les noies també llencen mongetes, sobretot a la canalla.
N'hi ha que duen bosses per agafar-me més. La Shikibu també ho fa, experiència és un grau!
Després, les iaies voluntàries del santuari, preparen una sopa de mongeta dolça ( azuki ) amb mochi ( un pastisset d'arròs ). A mi no m'agrada perquè detesto l'azuki, que és allò que també porten els dorayakis, aquests pastissets que li agraden tant al Doraemon.
Miró, encara amb l'uniforme del cole i la Shikibu, com bon germans, compartint una sopeta calenta.
El mochi sí que m'agrada, però no sucat amb tant d'azuki, la Shikibu tanmateix el va trobar d'alló més bo!
