dimarts, d’abril 07, 2015

El Festival de les Nines 2015

Un any més, i una mica tard, us penjo les fotos dels Hina Matsuri, el festival de les nines que té lloc al Japó la setmana del 3 de març.
Cada any ens agrada anar a un poblet aprop d'Odawara on hi ha una masia japonesa que data del període Edo.
No cal que us expliqui un cop més el significat de les nines ni per què es fa aquesta tradició, però us poc dir que és una cosa que es fa des de fa segles per donar gràcies perquè les criatures, sobretot les nenes, han sobreviscut i per demanar que trobin un bon partit i tinguin una vida llarga i confortable.

Hi molts tipus de paraments, aquest és dels més complerts. S'acostuma a representar una cort imperial amb un parell de prínceps i tot l'aixovar d'una boda del període Heian, ara fa mil anys.

Això són Tsurushibina o mòbils fets de retalls de kimono. 

Miró fascinat per les nines. 

De tsurushibina n'hi ha de molts tipus, formes i dissenys, aquest és un gat.

Bossetes per la camanyola o "obento".

Aquestes coŀleccions són centenàries i pertanyien als antic propietaris de la casa.

Un petit llibre que representa el Genji Monogatari, el romanç del Príncep Genji, de la famosa escriptora Murasaki Shikibu.

Un altre petit joc de Go.

Un conillet.

Dos príceps que surten d'un farcellet, la senyora ens va dir que eren noves d'enguany. 

Per la quantitat que hi havia m'imagino qie s'hi van passat tot l'any per fer-les. 

Dos prínceps dins una canya de bambú com si fossin la Princesa Takuya, de la llegenda. 

Un ocellet de seda amb flors de prunera. 




Nines de fusta policromada amb cabells humans.


Un Tsuru, una cigonya japonesa brodada en un kimono.

L'arrquer del príncep, sempre n'hi ha dos, un de jove i un de vell. Com l'organització laboral japonesa, un Kohai ( el nou ) i un Senpai ( veterà ).

Els paraigües japonesos es diuen Kasa, pronunciats "cassa".

Una dama de comanyia davant dels prínceps.

Una figura de paper de Kintaro, una mena de Bernat Tallaferro japonès, un noi molt forçut que vivia a la muntanya i domava ossos.

Un costesà de ceràmica, fixeu-vos bé que els sacerdots xinto que us he ensenyat altres vegades van vestits igual. Com els capellans catòlics que van de romans.

Una princessa molt bonica feta de paper de colors, al Japó en tenim molts de papers de colors, és una passada tot el que hi podem trobar, i jo que em pensava que ho havia vist tot a Mollerussa!

Aquesta figura moderna em va fer gràcia, sembla una d'aquelles que fan a Mallorca, no en recordo el nom, algú el sap?
Bé, més fotos de cosetes maques japoneses, espero que us hagin agradat.

dijous, d’abril 02, 2015

Arigatou! Gràcies!

A començaments d'any i abans de la festa de les Nines ( 3 de març ) els santuaris xinto recullen les nines que la gent ja no vol. Aquestes nines seran purificades i cremades com ofrena als déus.
Així, com les persones que moren, que en la religió del Japó també són cremades un cop l'ànima ha abandonat el cos.

Aquestes nines, es creu, que tenen part de l'ànima de les persones que hi han jugat. Crec que nosaltres també tenim, en certa manera aquesta creença, per això les nines velles ens imposen un cert respecte.
Almenys a mi em fan por, no ho negaré.

Sembla doncs, que al Japó, a part d'agrair els serveis prestats, la gent s'assegura que les nines van tranquil·les a l'altre món. El Japonesos són molt supersticiosos i això els fa sentir millor.

A casa tenim una nina "rescatada" de la crema, una nina que potser deu tenir més de 30 anys, vestida de Marie Antoinette, la Shikibu se'n va encapritxar i l'Aya no li va saber dir no. Malgrat que és una nina molt bufona, a mi sempre m'ha fet respecte, tamnateix sembla que ens ha dut sort.

Potser us penseu que portar les nines al santuari per ser purificades és de franc, però no, tot el contrari, cada nina val ¥3.000! ( uns 20€ )
Tant si hi creus com no, arriba un moment en que et vas tornant japonès i aquestes coses van adquirint sentit. Almenys jo estic més tranquil si les nines tenen un final feliç, serà el "karma" o veure massa vegades Toy Story.

dimecres, de març 25, 2015

Desnonant desnonats

Amb les eleccions andaluses he sentit a dir collonades com que els andalusos viuen millor que els catalans perquè hi ha menys misèria pels carrers. Potser sí que sembla que hi ha més misèria a Catalunya que a Andalusia, els catalans sempre hem acollit als miserables del món. Gent que va fugir de la misèria i dels abusos de la casta dominant de latifundistes i "señoritos".
Al Japó, em deia l'Aya, la meva parella, abans de venir, al Japó, no hi ha captaires, i és veritat, no hi ha gent demanant pels carrers, però sí hi ha "sense-sostre". La paraula en japonès és "homuresu" de l'anglès homeless.
N'hi ha per tot arreu sobretot al voltant de les estacions o als parc públics.
De sense-sostre n'hi ha hagut des que el humans vam decidir viure en cases, perquè hi ha hagut gent que ho ha perdut tot, i seria enganyar-nos a nosaltres mateixos creure que hi haurà un dia en que aquest problema no existirà.
El Japó és un país extrany amb els sense-sostre, els tolera en certa manera fins que diu prou. No sé com s'ho fan o quin criteri segueixen, però veus gent que viu a les estacions o sota un pont, amb unes certes "comoditats", com ara tendes de campanya i fins i tot televisors alimentats per bateries de cotxe, els veus que s'hi passen setmanes o fins hi tot mesos, i de cop i volta els desallotgen, posen reixes sota el pont o treuen els bancs del parc perquè no hi puguin jeure.

La setmana passada vaig veure aquesta escena a l'escació de Kawasaki, on tinc l'oficina, el servei de neteja de l'ajuntament ( amb pantalons verds ) netejava el racó on havien viscut setmanes una colla de sense-sostres, no va caldre policia ni anti-avalots, només dues persones del servei de neteja contra set o vuit sense-sostres per recollir les seves pertinences.
Ara no hi ha res, l'escació, nova, de disseny, es veu neta de brutícia i caixes de cartrons, com volia l'alcalde, suposo.
Els "homuresu", però hi són, prenent el sol, potser hauran anat a buscar un altre lloc per dormir o fer-hi cap, la qüestió és que al Japó també tenim aquest problema de injustícia social per molt que ho vulguin amagar.

dissabte, de març 14, 2015

Els timbalers del "taiko"

Bé el títol d'aquesta entrada és una redundància, ja que "taiko" és timbal en japonès (^_^)
El cap de setmana passat el parvulari d'en Miró, que ja us he explicat, pertany al santuari xinto del costat de casa, va fer una processó des de la pagoda fins un parc de la ciutat.
Va sortir l'Omikoshi, que és aquesta capelleta que s'assembla als passos de Setmana Santa, i també van treure el Taiko, el timbal de precedia l'arribada de l'Omikoshi, o sigui dels déus, i que la canalla es va encarregar d'estirar fins el parc.
No em feu dir per què ho van fer o quin festival es celebrava perquè no ho sap ni l'Aya, la meva dona.
Però viure al costat d'un santuari xinto ho té aquestes coses, els japonesos cada dos per tres estan celebrant alguna cosa, i bé que fan.
Que la canalla hi participi ho trobo molt bé, primer ho va fer la Shikibu, tot i que mai va estirar del Taiko, i ara li toca al petit.

M'agraden molt els jardins que envolten el parvulari dels nens, hi ha un parell d'estanys amb carpes i ànecs i algunes tortugues d'aigua, més d'un patufet a caigut a l'aigua jugant amb elles i un any fins hi tot van venir a rodar les AKB48! ( els otaku del J-POP ho sabreu ).
Faig fer aquesta foto quan els portadors de l'Omikshi esperaven per començar i s'entretenien amb els ànecs i els coloms.

Així doncs, l'entrada d'avui te un protagonista, en Miró i els seus companys de classe. Els primer que van fer quan van arribar a l'escola és vestir-se amb el "Hapi" que és aquest kimono de festivals.

Aquí es veu millor, la lletra vermella de l'esquena diu "Matsuri", festival. 

Aquesta foto tan maca la va fer la Shikibu!

Pel que sembla, s'ho van passar molt bé.

Trobo que la canalla japonesa són molt bufons sobretot vestits a la manera tradicional. 

Però per "estil" el del "capità" dels portadors de l'Omikoshi. Sembla sortit de la Vila del Pungüí.

Encara que a l'esquena d'aquests homes hi posi "Shinjuku", no han vingut des del famós barri de Tòquio, segons em va dir l'Aya, Shinjuku, en aquest cas és una zona de santuaris xinto. Per cert Shinjuku, vol dir "nou hostal", té sentit doncs, antigament els santuaris també servien com a llocs on fer parada i fonda.

El sacerdot que beneïa el camí, no semblava tenir el dia.

Una de les coses que més m'agrada és veure les cares de la gent que porta els Omikoshi.

Molts tenen un dramatisme especial.

Altres són senzillament ben plantats. 

O uns perdona vides!

Algú em preguntava si els japonesos estaven preparats en cas d'emergència, bé, l'odre i la disciplina ajuda, però també, la caseta metàl·lica grisa de fons de la foto, a l'esquerra, allí hi ha guardats estris en cas d'emergència, normalment s'enmagatzemen en parcs públics com aquest on ens podem refugiar en cas de terratrèmol. Dins la caseta hi ha mànegues de bomber, pales, pics, cordes, galleres, cascs i quants, i farmacioles, és clar que no estan tancades amb clau, però ningú gosa tocar-les.

Per fi arriba l'Omikoshi.

N'hi ha que manen més que d'altres. 

I per fi la benedicció, les ampolles, són de Sake, vi d'arròs. Sembla ser que als déus japonesos els agrada molt (^_^). La veritat és que se l'acabaran bevent els portadors de l'Omikoshi, ho sé de bona tinta, perquè jo ho faig un cop l'any, i me n'haig de beure tan si com no.

Diferents tipus de calcat, el cobert es diu Tabi.

Aquest Hapi porta imprès el Kamon ( la marca ) del santuari, Tsuru, una cigonya. Això vol dir que és un treballador de la pagoda.

Més fotos de la canalla, i al fons un Nissan March de color rosa, al japonesos els agraden els cotxes roses.

El senyor que somriu és el director del parvulari, sembla molt sever però és un troç de pa. 

De tornada abans de creuar la Mon ( porta ) de bronze, es pot veure la varietat de Hapi que hi havia. 

I el paio de la dreta, que semblava sortit d'una peli de Kitano, i no és conya, els Yakuza són molt religiosos n'hi ha Hiratsuka n'hi ha un munt.

dilluns, de març 09, 2015

El meu portafoli On-line

Diuen que el sabater és qui va més mal calçat.
El meu és un d'aquells casos en que em passo la vida creant continguts per la xarxa i en canvi només tenia un web que vaig fer anys usant la tècnica Flash. El senyor Jobs ( al cel sia ) ens va putejar molt a tot els qui teniem Flash com eina per publicar els nostres treballs. Sobretot tot els qui, com jo, som uns negats en codis. Fa temps que vaig decidir que deixaria la feina de la programació pels qui en saben i jo em dedicaria a la creació visual. Tanmateix necesitava un aparador on penjar els meus projectes. Behance m'ha solucionat el tema, és un portafoli a la xarxa que es pot actualitzar fàcilment i que gràficament fa patxoca. D'aquesta manera no haig d'enredar als meus amics programadors perquè em facin un web. I els possibles clients poden veure els meus projectes d'una manera molt pràctica i funcional. Tanmateix fa molt poc que el tinc penjat i m'agradaria saber-ne la vostra opinió, també seria interessant que em puntuessiu els projectes si teniu temps , m'ajudaria molt de cara a la visualització. Si teniu cinc minuts feu-hi una ullada, gràcies! behance.net/tobuushi-design