Gràcies pels missatges rebuts, nosaltres estem bé!
Una abraçada molt forta des del país que cada dia veu néixer el Sol.
dissabte, d’abril 16, 2016
Estem bé!
Gràcies pels missatges rebuts, nosaltres estem bé!
Una abraçada molt forta des del país que cada dia veu néixer el Sol.
divendres, d’abril 15, 2016
Competició per l'emblema olímpic de Tòquio 2020
Aquesta setmana el Comitè Olpímpic Japonès ha publicat els quatre emblemes finalistes que representeran els futurs Joc Olpímpics de Tòquio 2020. Aquest cop i vist el desastre de la primera vegada en que el disseny elegit va resultar ser un plagi, el comitè es va curar en salut i va fer una combocatòria pública. De les 15.000 entrades rebudes, es va passar a 4.600 i d'aquestes a quatre i serà el públic qui votarà el disseny definitiu.
A mi no me n'agrada cap.
A és mol impersonal i no té gens de gràcia, es pot fer amb Illustrator i podria representar qualsevol cosa. Tot i que és clarament el favorit del comitè que ha triat els altres logos molt semblants com a comparsa.
B està molt vist, de fet sembla Satanàs Cor Petit xuclat en el remolí de Goku ( els amants de Bola de Drac ho entendreu ).
C què voleu que un digui? Barcelona'92 amb colors diferents.
D potser és el menys pitjor, però no entenc que té a veure amb l'olimpisme ni l'esport, és una flor una mica carrinclona.
Aquesta també és la crítica dels meus companys professionals que podeu llegir al Japan Times.
A mi no me n'agrada cap.
A és mol impersonal i no té gens de gràcia, es pot fer amb Illustrator i podria representar qualsevol cosa. Tot i que és clarament el favorit del comitè que ha triat els altres logos molt semblants com a comparsa.
B està molt vist, de fet sembla Satanàs Cor Petit xuclat en el remolí de Goku ( els amants de Bola de Drac ho entendreu ).
C què voleu que un digui? Barcelona'92 amb colors diferents.
D potser és el menys pitjor, però no entenc que té a veure amb l'olimpisme ni l'esport, és una flor una mica carrinclona.
Aquesta també és la crítica dels meus companys professionals que podeu llegir al Japan Times.
És clar que tot això ho dic essent poc o gens imparcial, ja que jo també vaig presentar-me al concurs, i vaig passar la primera criva de 4.600, el dissabte passat em van avisar que no continuava.
Aquestes van ser les meves propostes:
Són els kanji de Tòquio ( 東京 ) creats a partir de les anelles olímpiques deconstruïdes, els kanji estan deformats a la manera dels emblemes de les ciutats japoneses, a partir de cercles concèntrics. Però amb una mica de imaginació i podreu veure dos figures humanes que es donen la mà, i aquesta
unió crea un kanji nou "人" de color groc, aquest kanji és el de persona, ja que es tracta de persones.
La idea era crear un emblema que fos dinàmic a l'hora que estigués ple de simbolisme.
El segon dissenys era pels Jocs Paralímpics, parteix de la mateixa base que el primer, però en aquest cas el volia fer diferent, perquè volia diferenciar uns Jocs dels altres donant als Paralímpics personalitat pròpia, és una flor de prunera, una flor que floreix molt matinera, desafiant al fred.
Te cincs colors que representen els cinc continents, els pètals estan formants per kanji de persona, amb una base rodona, com si es tractés d'una cadira de rodes, aquest dos elements formen la fulla del Ginkgo que és el símbol de Tòquio.
Juntament tots aquests elements formen una rotllana, que simbolitza la germanor. Com una sardana, no?
Ginkgo al logo del Govern Metropolità.
La bandera de Hiratsuka.
dimecres, d’abril 13, 2016
Escàndol sexual a Hiratsuka!
El motiu, haver pagat per tenir sexe amb una noia de 16 anys ( una menor ). Se sap que aquest home de 27 anys va contractar els serveis d'aquesta menor per ¥20.000 ( 160 €) a través d'un lloc web. La brigada policial que controla la xarxa ha descobert el cas, que com us podeu imaginar ha causat molta sorpresa en una ciutat tant petita, i més tenint en compte que el santuari del S. XVII gaudia de molt bona reputació així com l'escola bressol.
En tranquiŀlitza el fet que era una noia de 16 anys i no una nena de 6 i que va pagar i per tant es pressuposa consentiment de la noia, però no deixa de causar mala impressió que ho faci una persona vinculada a una institució religiosa, si més no, queda molt malament.
Podeu veure la notícia a Yahoo News.
divendres, d’abril 08, 2016
Kanamara Matsuri, la festa de les tites!
I és que Kawasaki era una ciutat frontera entre Edo i Kanagawa, i els viatgers que feien la Tokaido, el camí ral japonès, hi feien parada i fonda esperant per creuar el riu amb barcasses. Així doncs Kawasaki, es va convertir en la primera ciutat gran que hi havia un cop sortint d'Edo, un centre de comerç i lleure.
Espero que gaudiu de les imatges, gentilesa dels meus companys d'estudi.
dijous, de març 17, 2016
No diguem Sayonara
No diguem Sayonara, així començava el discurs del mestre d'en Miró avui a la cerimònia de final de curs de l'escola bressol. No ens oblideu, veniu a veure'ns, passegeu pels jardins de l'escola i el santuari, participeu de les festes que organitzem. Això demanava el mestre emocionat davant la canalla i els pares.
El primer que m'han preguntat a la feina quan he tornat, és si havia plorat, i és que és costum fer-ho, tota la cerimònia està plena de sentiment, i m'ho crec. Els mestres passen més hores amb la canalla que molts pares, jo, per exemple, i els acaben estimant.
Ser mestre és una vocació on hi vas deixant el cor cada dia, des dels 3 anys als 6, els veuen créixer, els curen les pupes, els calmen les enrabiades, els animen quan estan tristos i els fan riure.
La canalla aprèn a relacionar-se, a comunicar-se, a compartir, a treballar en equip, a respectar-se i a saber respectar.
Avui ha estat el 卒園式 ( Sotsuen Shiki ) d'en Miró, el darrer en que participaré en anys, si tenim sort i podem gaudir de la cerimònia dels nostres néts.
És tradició vestir de color fosc el dia de la cerimònia de final de curs, perquè és una mica com un dol.
El color vermell i blanc, sempre és present en les cerimònies japoneses, si teniu l'ull viu veureu aquesta combinació en més d'una fotografia.
Com que l'escola d'en Miró i la Shikibu és dins d'un santuari Xinto, part de la cerimònia està oficiada per sacerdots, mai està de més agraïr els serveis rebuts, i vivint al Japó el més normal és que respectem les seves creences i la seva cultura.
Tot seguit, mentre esperem les autoritats, fem temps a la classe, buida de cadires ( les usarem a la cerimònia i són a l'"aula magna". Temps pel Miró de fer el pop (^O^)~
Peace! Al Japó aquest símbol no vol dir victòria sinó pau, bé, i a la canalla els agrada molt. Aquesta foto me l'ha fet en Miró!
I després el discurs de l'Encho-sensei, el director, ens ha parlat de quan era petit, en acabar la Guerra, quan no hi havia escoles bressol i la canalla jugava al carrer sense res per fer, ni res per menjar, i de com un dia la seva mare li va donar unes galetes, i de com cap dels seus amics n'havien vist mai de galtes com aquelles, i de com les van compartir, i eren les galetes més bones que mai havia menjat, i de com va saber que la seva mare no les va tastar mai, perquè li va donar la seva part a ell, perquè és això el que feien les mares i els pares a la post-guerra, i ara, i de com els pares es sacrifiquen pels fills, els donen el que ells no van tenir, i si cal es treuen el menjar de la boca perquè a ells no els manqui res. I els va dir que tinguessin allò present i que no ho oblidessin mai, i que allò era la darrera cosa que els podia ensenyar.
En aquest emotiu moment el sensei saludava pares i autoritats, i el sol il·luminava la sala d'un color daurat que semblava buscat expressament per l'ocasió.
Durant tres anys han estat "cul i merda" a partir d'abril, no tots aniran a la mateixa primària, qui sap si el destí els tornarà a unir, el forat de la pared sembla simbolitzar el buit que els quedarà.
De tornada, per darrer cop a la classe, per recollir els estris de l'escola, la caputxa anti-terratrèmols, les sabatilles, els llapis de colors...
Els pares han cantat una cançó d'agraiment als mestres i els hem fet uns petits regals, després hem format un túnel amb les braços per on han anat passant d'un a un.
Otsukaresama sensei! ( Gràcies per la feina feta ), gràcies de veritat per haver cuidat del nostre patufet durant aquests anys.
Domo agigatou gozaimashita!
El primer que m'han preguntat a la feina quan he tornat, és si havia plorat, i és que és costum fer-ho, tota la cerimònia està plena de sentiment, i m'ho crec. Els mestres passen més hores amb la canalla que molts pares, jo, per exemple, i els acaben estimant.
Ser mestre és una vocació on hi vas deixant el cor cada dia, des dels 3 anys als 6, els veuen créixer, els curen les pupes, els calmen les enrabiades, els animen quan estan tristos i els fan riure.
La canalla aprèn a relacionar-se, a comunicar-se, a compartir, a treballar en equip, a respectar-se i a saber respectar.
Avui ha estat el 卒園式 ( Sotsuen Shiki ) d'en Miró, el darrer en que participaré en anys, si tenim sort i podem gaudir de la cerimònia dels nostres néts.
El "sensei", el mestre vestit amb kimono cerimonial, feia les darreres explicacions als seus pupils.
L'Aya es passejava pel porxo mirant el mural que els més petits han dedicat als grans.
N'hi ha que apunten maneres.
Abans de començar, tots d'empeus per cantar el Kimigayo, l'himne nacional del Japó.
REI!
OMEDETOU!
ARIGATO GOZAIMASU!
Miró estava una mica trist...
La senyo no ha pogut contenir les llàgrimes.
Tampoc el mestre quan ha llegit el darrer nom de la llista.
I així, ordenadament han deixat l'aula magna, per tornar al temple per la foto oficial.
L'Aya amb el diploma a la mà, esperant per la foto oficial.
En aquest moment el mestre feia el discurs amb que he començat aquest apunt.
No cal que us digui què sentia, oi?
El primer diploma oficial d'en Miró.
Foto no oficial.
Domo agigatou gozaimashita!
dissabte, de març 12, 2016
A cinc anys de Fukushima
Sembla que fos ahir però ja en fa cinc anys.
Jo treballava a casa i l'Aya havia anat a recollir els nens a l'escola. De cop i volta tot va començar a tremolar, feia poc que ens havíem mudat i la casa era nova, encara no tenia ni idea de com reaccionaria l'estructura i em vaig espantar.
Crack! Crack! I tot es belluga al teu voltant, el terra et fa anar de corcoll com en un vaixell en un mar encrespat.
Vaig baixar els tres pisos que em separaven de la terra ferma tan ràpid com vaig poder, i en sortir de casa em vaig trobar amb altres veïns que havien tingut la mateixa idea, una veïna, una senyora gran em va preguntar ( suposo que en veure'm la cara ) si estava espantat. Molt! Li vaig dir, no era la primera vegada que vivia un terratrèmol, però aquell havia estat més fort del normal. Després penses si aquí ha estat així, com deu haver estat en un altre lloc.
Vaig tornar a casa on m'havia deixat el telèfon, volia trucar l'Aya, però les línies no funcionaven, mala cosa! I de cop hi va tornar. Crack! les fustes gemeguen i les copes de l'armari de la cuina dringuen clic, clic! Sant Tornem-hi! Aquest cop amb més sang frea ho vaig gravar amb la càmera.
Vaig engegar la tele i parlaven de graus d'intensitat de més de M8 al nord, de moment res de Tsunamis. Vaig tornar a intentar parlar amb l'Aya, els telèfons no anaven.
Després em va explicar que el terratrèmol l'havia enxampat al banc i que no li va semblar tan greu o sigui que va anar amb la canalla a berenar a casa d'una amiga, que és clar no pa posar la tele, o sigui que fins passat tot no es van adonar de res.
La tragèdia però va escalar ràpidament, primer el Tsunami, i després la central de petroli que va explotar i que no se'n parla gaire i és clar Fukushima, la radiació, l'alarma social, les evacuacions, els talls de llum i les restriccions de menjar, ni llet ni ous o verdures, ni aigua potable.
Empreses que van donar festa als treballadors i molts estrangers que van abandonar el país ( fa un any vaig visitar una empresa molt gran americana i encara hi havia els despatxos buits que havien deixat els expats ).
Cinc anys després, hi ha encara molta gent que no ha pogut tronar a la normalitat anterior i que viu en barracots. I és que en aquest país costa molt prendre decisions, resoldre problemes.
Han passat cinc anys però sembla que fos ahir sobretot per a ells.
Després em va explicar que el terratrèmol l'havia enxampat al banc i que no li va semblar tan greu o sigui que va anar amb la canalla a berenar a casa d'una amiga, que és clar no pa posar la tele, o sigui que fins passat tot no es van adonar de res.
La tragèdia però va escalar ràpidament, primer el Tsunami, i després la central de petroli que va explotar i que no se'n parla gaire i és clar Fukushima, la radiació, l'alarma social, les evacuacions, els talls de llum i les restriccions de menjar, ni llet ni ous o verdures, ni aigua potable.
Empreses que van donar festa als treballadors i molts estrangers que van abandonar el país ( fa un any vaig visitar una empresa molt gran americana i encara hi havia els despatxos buits que havien deixat els expats ).
Cinc anys després, hi ha encara molta gent que no ha pogut tronar a la normalitat anterior i que viu en barracots. I és que en aquest país costa molt prendre decisions, resoldre problemes.
Han passat cinc anys però sembla que fos ahir sobretot per a ells.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)