dimarts, de gener 30, 2007

British Airways, gràcies

Hem estat molts dies off line, com aquell que diu.
Ara ja em tornat, potser no amb la mateixa intensitat d'abans.Vam aterrar a Narita el divendres passat a les dotze dels migdia però no arrivariem a casa fins passades cinc hores, després la grip ens tombaria i ens deixaria enllitats fins avui, i encara no ens hem refet dels tot. Però això no ha estat el pitjor.
Voldria agrair British Airways la seva gentilesa, i dedicació en un vol que recordarem metres visquem.
Fins que no tinguem un aeroport com déu mana, per anar al Japó cal fer escala en un un aeroport intercontinental, com ara Munich o Londres, jo sempre he estat contrari a utilitzar British, ja que tenen els avions més tronats de les companyies europees, a més a més cal passar per Heathrow, un dels pitjors aeroports europeus i amb més controls de seguretat del món, gràcies als nostres germans musulmans, val a dir.
Bé, ja sigui des de Londres com d'una altre ciutat, les dotze hores de vol no te les treu ningú. Al viatge d'anada la nostra filleta va ser un belluguet, havent de passajar-la per l'avió per que estava avorrida, en el viatge de tornada, però, estava molt tranquil.la, en principi, i als qui sou pares o sabreu, que els fills estigui tranquils, és com un premi, però massa tranquil.litat, és sospitosa, sobre tot en una nena que mai s'està quieta, així doncs, se'ns va ocòrrer de prende-li la temperatura, pobre fill! Estava a 40 de febre, aleshores, vam decidir avisar les hostesses, va ser una decisió encertada, en un moment es van fer càrreg de la situació, amb professionalitat i diligència, van actuar, suposo que com havien assajat tantes vegades. Van trucar a un metge d'un servei que tenen els avions per aqusts casos d'emegència, i ens van suministrar el tracatament de xoc que el nostre infant necessitava, primer un xarop i després ventolin, compreses fredes, gel, i en acabat moixaines.
La senyoreta Kapran, una hostessa d'origen indi, es va fer càrrec de tot, fins hi tot del suministrament massiu de galetes i dolços per guanyar-se la nena que després del ventolin s'espantava només de veure-la. La meva filleta és amant de protagonisme i després de calmar la siutació, rebaixar la febre i trobar-se millor va estar encantada que totes les hostesses i assistents de vol li fessin una visita per saber com es trobava. S'haurà creat un monstre?

Tot està bé si acaba bé, el que encara no sabiem és que després d'aterrar ens quedaven cinc hores més de viatge, entre autobús i taxi, gràcies a l'"habilitat" d'un xofer, una mica xaruc.

5 comentaris:

Carquinyol ha dit...

Vaja viatge mogudet!! En tot cas me n'alegro que ja sigueu sans i estalvis a casa.

La pròxima vegada, el xòfer que sigui de la British !!

Laprí | David ha dit...

Jolin, un viatge tan llarg en avió deu ser pesadíssim, i a sobre amb la filla malalta. Bé, mentre tot acabi bé.

La vaca que vola ha dit...

no m'entengueu malament, el taxista era un petit bon home, un vellet que no va poder aixecar les nostres pesades maletes plenes de menjar i regals, el viatge es va fer tant llarg que ens va oferir les seves onigiri, boles d'arros, per entretenir la gana. I es que fer 30 quilometres per carretera al Japo es tota una aventura...

Carquinyol ha dit...

aps... si és així... "gallifante" pel taxista :)

Elisenda ha dit...

pobreta la meva nena, a sobre 5 hores de transport public. Un viatge per recordar