Fent amics...

Benvolguts amics,
hi ha moltes raons per escriure un blog, el meu cas era poder mantenir contacte amb els meus éssers estimats a casa.
Ara he tornat d'un viatge per les terres que em van veure néixer, m'he trobat amb antics companys i amics, he visitat la familia i he retrobat velles amistats.
També he tingut l'opurtunitat de conéixer en persona l'amic Carquinyol, l'autor del Badiu dels Micacos. Vaig tenir el plaer de compartir una estona amb ell i torturar-lo amb la companyia dels meus nebots, que malgrat el que ell us pugui dir al seu blog, no ens van deixar tranquils ni un moment, ja és el que té tenir dos i cinc anys, "són uns culs d'en jaumet". Però l'amic Carquinyol és massa educat per reconéixer-ho.

Bé, tal com començava aquest post, potser he descobert que els meus amics no es llegeixen el meu blog, o ho fam molt de tan en tan, hi és que la confiança fa fàstic, despés es queixen que no reben notícies meves, o que no saben res de la meva vida al Japó. Qui els va parir, com diria un amic de Girona.
Bé, tanmateix, si bé els meus amics de sempre no es lleieixen aquests escrits, n'hi ha,però, de nous que de ben segur ho fan cada dia.

L'Aya, la Shikibu (adormida), l'amic Carquinyol i jo davant d'una botiga molt "selecta" de Badalona.

El meu pare, els meus nebots, Jan i Pol, i la meva filla "escoltant" atentament les facècies de dos blocaires.

L'Elisenda, la meva germana, i el meu pare rient-nos les gràcies. I els nens fent pai manetes.

Una abraçada des del Japó.