Un, dos, tres, Lluiiiis!

Si mai veniu al Japó us trobareu infinitat de locals amb màquines recreatives, video jocs, arcade, etc. Però el que més em crida l'atenció són les màquines de "Purikura".
"Purikura" és un neologisme japonès manllevat de l'anglès que deriva de l'abreviació de les paraules purinto kurabu ( "print club" amb la pronunciació japonesa).
Són bàsicament "fotomatons" on es poden afegir plantilles de disseny i efectes de tot tipus. Les impressions tenen un format molt reduït i són adhesives.
Aquest producte va aparèixer a l'any 1995 fruit d'una col.lavoració entre les empreses Sega i Atlus.

Aquests fotomatons són molt popular entre els adolescents japonesos, tenen unes dimensions que permeten que tota la colla es faci la foto junts, a més a més alguns tenen un petit vestuari on poder disfressar-se. És molt habitual que parelles joves o colles d'amics es facin fotos en una cita o sortida i després comparteixin les imatges amb altres colles i amics.
Alguns estudiants creen autèntics àlbums de col.leccionista amb diferents tipus d'aquest adhesius. Sovint els podem trobar enganxats al mòbils, llibretes, bosses de mà, etc.

El funcionament és prou senzill, la colla es fica dins del fotomató, normalment dues o tres vegades més gran que un fotomató europeu, però n'hi ha de més gran, després de disfressar-se s'introdueixen les monedes i es fan les fotos seguint les instruccions de l'ordinador.
Una veu molt nasal i molt d'anime diu :"uan, tsu,surii, pouzu" ( one, two, three, pose ), un altre manlleu de l'anglès que vol dir " u, dos, tres, i poseu" i, Flash! es fa la foto. Un cop capturades les imatges es poden editar, utilitzant plantilles de disseny o la mateixa pantalla tàctil de l'ordinador.

Les plantilles són de colors molt llampants, un malson per qualsevol dissenyador gràfic, però molt populars entre els joves japonesos, que n'ha creat tota una estètica molt relacionada amb el J-Pop ( la musica Pop japonesa).

Un cop triat el disseny s'imprimeixen els fulls, d'una mida semblant al d'una postal, aquests fulls són adhesius i estan dividits amb diferents mides d'imatges, algunes de la mida de l'ungla del dit gros, altres de la mida d'una foto de carnet.

L'èxit de Purikura rau en que tothom queda guapo, sí, heu llegit bé.
La dissenyadora del prototipus original és una noia grassoneta i no gaire agraciada, per no dir lletja fumada cap d'arangada. Veia com les seves amigues, quan sortien es feien fotos al fotomató per recordar la diada, però ella sempre sortia malament. Aleshores va començar a fer proves per veure com s'ho podia fer per dissimular arrugues, pigues o nassos massa grans.
Es tracta de augmentar la lluminositat de la imatge, després desenfocar-la afegint un efecte de vel.ladura blanca tipus David Hamilton enfarinar vaja, donar una mica de contrast per accentuar els ulls, i, un detall curiós, les fotos tenen efecte mirall. La dissenyadora es va adonar que la imatge que nosaltres tenim de nosaltres mateixos és la d'un mirall. Per això, de vegades, no ens reconeixem o, no ens agradem, a les fotografies. Curiós, no?
Bé, la veritat és que va ser tot un èxit, no sense anècdota final. Resulta que el dia de la presentació de la màquina a la Fira de Tòquio, va ser un fracàs, ningú entenia perquè una màquina de fotografia estava en un saló de video jocs, l'exositor no va tenir gaire public i semblava que no passaria de ser només un projecte fallit. Però de sobte l'atzar va fer que una hostessa s'hi fixés i es volgués fer una foto amb les amigues, el resultat va ser espectacular, el boca orella va córrer i totes les hostesses del saló s'hi van anar a fer fotos, de cop i volta, poques hores abans de tancar el saló, la màquina ja havia estat un èxit de contractació. I fins ara.




Si voleu jugar amb un exemple virtual, una mica occidentalitzat, podeu visitar aquest enllaç. www.phozi.com