dimecres, de març 26, 2008

Amb l'ànima als peus

Us escric un apunt ràpid perquè vaig carregat de feina.

Aquest dilluns hem traslladat l'oficina al centre de Tòquio, concretament al costat de Tokyo Midtown, és una zona molt bona, on es concentren la majora d'ambaixades i moltes empreses estrangeres, és un pas endavant per la nova empresa que vam encetar gairebé fa un any.
De moment compartirem espai amb un editor d'origen grec, i és aquí on se'n va caire l'ànima als peus.

És el moment de les presentacions, el que menys m'agrada, normalment, amb gent de països llunyans, és més fàcil, perquè els pots dir qualsevol cosa i "cola", però amb un europeu, aquí la finta és més difícil.
És clar que Barcelona no necessita presentació, però després, ve el país, Catalunya. És normal que a l'Àsia ningú hagi sentit a parlar de Catalunya, aquest és el resultat de la "gran" tasca de divulgació del nostre govern, però que un grec, de 50 anys em pregunti si Catalunya té costa, això ja és massa!


Has de deixar enrere l'orgull de la història, aquella que ens parla de la Companyia Catalana, els Almogàvers, Roger de Flor, la batalla de riu Cefís i els ducats d'Atenes i Neopàtria sota control del Casal de Barcelona, perquè després de tants anys un grec no hagi sentit mai el nom de Catalunya ni on és ni on para.
Francesc Pujols va dir allò de que arribaria un dia que els els catalans, allí on anéssim, ho tindríem tot pagat. La veritat és que ja cal que ens espavilem perquè, de noment, no existim.

3 comentaris:

La trappola ha dit...

Et recomano el llibre "L'expedició catalana a l'orient vista pels grecs" d'Antoni Rubió i Lluch, on fa una selecció d'exemples de referències a l'expedició en cronistes grecs, escriptors, i cultura popular.
El que et permet descobrir el llibre és que el més habitual és que fossin anomenats "francs", també de vegades "aragonesos" o inclús "espanyols". Catalans també, però ja et dic que el més habitual era "francs", que era la forma d'anomenar els croats que hi arribaven per combatre l'infidel.
Així és normal que en tinguin poques referències, generalment quan deuen llegir les cròniques deuen confondre franc amb francès. És el mateix que passa a Itàlia on no entenen que espanyol a itàlia al segle XVI, també podia voler dir català, ja que el mot espanyol era només una referència geogràfica sense implicacions nacionals. En canvi "català" si que implicava un sentit nacional. I és el mateix error que fan els historiadors nacionalistes espanyols en les cròniques del descobriment i conquesta d'Amèrica quan confonen espanyol amb castellà. El que si és cert és que l'expedició hi va deixar petjada (encara que en moltes ocasions en un sentit despectiu). Com a mínim era així fa un segle quan Antoni Rubió va escriure el llibre.

nuitari ha dit...

Si més no el fet de que no coneguin ni la existencia de Catalunya te la part bona de que així segur que tampoc tenen prejudicis estúpids del tipus "que els catalans són una gent molt dolenta que oprimeixen als pobres espanyols que no han fet mai cap mal, i a més surten durant la nit a menjar-se als nens".

Em sembla que la adreça del meu bloc no surt mai bé, però te la deixo aquí per si hi vols fer una ullada:
www.deuvosguard.com/musica

Salut!

tobuushi ha dit...

Gràcies, sento no haver contestat abans.
Umberto Eco ja ens parla dels grecs i els llatins, que és com ens anomenaven als que formaven part de l'antic Imperi romà, a Nàpols, les inscripcions que fan referència al rei Alfons parlen del rei hispànic, però no es tracta d'això, es tracta que, després de 30 de democràcia no hem sabut projectar-nos al món. I malgrat el que es pugui pensar, el Barça espanyolitza més que res al món, perquè, per si algú en tenia algun dubte, juga a la "Liga española", i els japonesos el que veuen és: Barca=espanya.