Històries de tren

El dijous passat vaig escriure un post en que parlava del temps que passo al tren, per alguns potser molt pesat fer un trajecte tan llarg, per a mi és un moment que tinc per a mi, per estar sol i pensar.
Els trens del matí són increïblement silenciosos, poc soroll a part d'algun petit grup d'estudiants d'instutit que la fan petar, o potser aquell despistat que ha oblidat silenciar l'alarma del mòbil.
Pel que fa a la resta, silenci, només el compassat ritme de la via i el seus travessers que t'endormisquen. Els companys de viatge, relaxats com tu t'acompanyen en aquest camí somnolent, i s'adormen, asseguts o dempeus, tal és la tranquil·litat que es respira dins els vagons.
Jo, de tan en tan bado per la finestra, i veig coses que fan volar la meva imaginació, avui, per exemple he vist un Mercedes Benz enorme, de color negre, amb els vidres tintats, estava aturat al bell mig d'un camp d'arròs, en un dels estrets camins que separen els trossos. Allí plantat, m'ha fet pensar si no llegiré demà, a les notícies que la policia ha trobat el cos sense vida d'algun membre de la Yakuza, l'avisada per un pagès que l'ha trobat de bon mati al seu camp d'arròs. El cos negat per les aigües, completament tatuat, no deixava cap meva de dubte que es tractava d'un membre del clan mafiós.
Al tren penso que potser us hauria d'explicar això que he vist, qui sap si serà veritat, o potser he vist masses pel.lícules de gàngsters.

Quan arribem a la primera ciutat de l'àrea metropolitana de Tòquio, Machida, el tren l'omple a vessar, a les andanes ja hi ha els "emputxadors" de guants blancs que "ajuden" a pujar al passatgers, el silenci es trenca, els meus companys de viatge es desvetllen, amb els ulls encara mig adormits, giren el cap ara a l'esquerra, ara a la dreta per veure a quina estació ens hem aturat, alguns se n'adonen que és la seva, s'aixequen del seient, i surten corre cuita just abans que es tanquin les portes ( guiri, guiri i el tren segueixi el seu camí.

Tòquio és una ciutat fascinant, quan surts de casa no saps mai que et podràs trobar pel camí, i el tren no és cap excepció. Cada dia una aventura, cada dia una història diferent.
Cadascú aprofita el temps com vol, tinc un company japonès que fa dues hores de camí abans d'arribar a la feina, durant el trajecte estudia anglès, val a dir que el parla molt bé tot i no haver sortit mai del país. Jo sempre penso que podria aprofitar el temps per estudiar japonès o aprendre Kanjis però tinc massa feina badant per la finestra o imaginant-me històries sobre els meus companys de viatge.