La setmana passa vaig sentir al Món a RAC 1 la notícia de que tot Japó esperava en candeletes l'estrena d'un DVD titulat "Crying Girl" ( noies plorant ). Jo no sé d'on treuen aquestes notícies, o si el què només cerquen del meu país és la notícia "friki", la veritat és que el què en realitat espera el país és que el toqui la loteria, com a tot arreu. I mentrestant ens mirem el jocs de Vancouver a veure si guanyem alguna medalla ( les noies tenen més possibilitats que els nois ). És molt cansat sentir sempre el mateix tipus de notícies sobre el meu país ( d'acollida ). Sobre "l'esperat" DVD "Crying Girl", em va costar trobar informació de fet, no ha de ser tant "esperat" quan ja surt amb descompte per Amazon. Es tracta d'un DVD on surten noies famoses, models o "idols" en situacions de la seva vida real que les fan plorar, un sessió de fotos molt estressant, una carta d'un admirador, alguna història trista que han vist al cinema o a la televisió. Són noies boniques i el fet de veure-les plorar et corpren. D'això es tracta de sentir emocions de tendresa. Al Japó es plora en públic, això demostra que tens sentiments, i desperta la tendresa del teu interlocutor.Premeu l'enllaç per veure el tràiler.
No és cert el tòpic que al Japó no es demostrin les emocions, el Japonesos, com tothom, criden quan estan enfadats i riuen quan estan contents, potser sí que són més discrets que nosaltres, o menys cridaners, però no són figures de guix. A la televisió japonesa tots els programes de concurs tenen convidats famosos, normalment de l'star system, actors, comediants, polítics, o només famosos pel fet de sortir per la "tele". Alguns programes són de històries reals que es dramatitzen per fer-les més entretingudes, en aquests programes s'intenta veure la reacció dels convidats i mentre els passen el vídeo, ens ensenyen en una petita finestreta, en un costat de la pantalla, la cara del convidat, potser plorant si la història és trista. De fet la majora de programes semblen experiments sociològics. En un programa que és titula 1,2,3 the Best House, es fan rànquings anuals dels anuncis que han fet plorar més a la nació. El programa del Jordi Baste presenta la notícia com si es tractés d'un DVD sàdic on es feia plorar les noies pel plaer de l'espectador, però és tot al contrari, no es fa plorar a ningú, potser sí que els provoquen el plor, però és més per un sentiment entendridor que per un plaer obscur o pervers. Jo potser m'he anat tornant japonès però prefereixo veure un vídeo de noies maques plorant a un programa de torejadors o balladores de flamenc peludes escridassant-se.
3 comentaris:
Realment quasi bé sempre que apareix Japó en alguna notícia de per aquí és per una notícia friki d'aquestes... o per un terratremol (jo prefereixo la frikada, la veritat...)
En aquest Estat de programets d'aquest on en un requadret enfoquen a un altre també en fan... però sovint per veure la cara de cabreig que posa !
Va bé llegir-te perquè la veritat és que jo també la vaig sentir i ja m'hi imaginava el que no era del Japó.Per cert una pregunta ignorant...aqui també heu començat l'any fa poc com els xinesos?Suposo que no.
Nosaltres tenim el horòscop xinès i per això aquest és l'any del Tigre, el xinesos van celebrar el seu Cap d'Any aquest cap de setmana. Però nosaltres ho vam fer com tothom l'u de gener. És més una qüestió religiosa que social. Tanmateix a Yokohama i Kobe hi han barris xinesos molt importants i allí es va fer festa grossa.
Abans de l'arribada dels occidentals Japó tenia un calendari propi, i es contaven els anys amb regnats d'emperadors ( de fet encara ho fem en els documents oficials ), els mesos es basaven en la religió, però quan el país es va occidentalitzar amb l'emperador Meiji es va adoptar el calendari occidental.
Publica un comentari a l'entrada