dilluns, de juny 21, 2010

Museu d'Arquitectura Edo-Tokyo

Ahir vam anar a visitar un amic, de camí vam passar per Museu d'Aquitectura Edo-Tokyo. Un dia els japonesos es van adonar que s'estaven quedant sense patrimoni arquitectònic, terratrèmols, incendis, bombes americanes, i especulació immobiliària havien acabat amb la història de la ciutat.
Aleshores van decidir muntar un museu a l'aire lliure i traslladar-hi alguns edificis que havien sobreviscut totes les catàstrofes abans esmentades. Edifics petits, es clar però que iŀlustren una mica com havia estat la ciutat.


Hi ha una part dedicada a Edo ( el nom de Tòquio abans de la Restauració Meiji ). Aquí es poden veure un parell de "Machiya", les "Machiya" són cases on es convina la botiga i l'habitatge. Primer una botiga de paraigües, i al fons una bodega i queviures.

La botiga de paraigües on es veu al fons la part privada.


Un graner ( que ara fa de restaurant ), una parereria, i una floristeria, al fons una adrogueria.

La bodega de sake, que servia de botiga de conserves.

La bota gran era per la salsa de soja.

Cubells per enmagatzemar el "miso", una pasta de soja fermentada de s'utilitza bàsicament per fer sopa.

Una "Isakaya" un bar on es pot mejar "tapes".

De fet no han canviar gaire potser els anuncis de cervesa i que les d'ara són més brutes.

Ampolletes de sake i el bany maria per preparar "atsukan" sake calent, si us voleu fer amic d'un japonès de més de 50 anys li dieu que us agrada l'"atsukan".

Una parereria, on es venien pinzell i tinta per escriure, i els famosos "washi" el paper japonès d'arròs. A mi em recorda can "Boter", la gent de Mataró i Badalona sabrà de què parlo.

A ca l'adroguer si poden comprar escombres i sabó, "hashi" ( bastonets ) i esponges.

Un bus de l'època Showa, igualet que el que surt a la peŀlícula "Totoro" de Hayao Miyazaki.

Un tanvia, ara no n'hi han. Potser quan l'Hereu sigui alcalde de Tòquio en proposarà.

Una "Koban" post de policía de barri. Del periòde Meiji. Aquestes tampoc han canviat gaire.

Un casa burgesa, amb jardinet, abans de la guerra, alguns japonesos rics volien viure com els occidentals.

El meu favorit, un edifici del 1937, inspirat en la Bauhaus, tot i que per dins és molt japonès, amb tatamis i tota la pesca, suposo que una cosa era l'aparença exterior i l'altra la comoditat tradicional.

2 comentaris:

maria ha dit...

Ostres! Que maco tot!El que més l'autobús d'en Totoro.No sé si et passa com a nosaltres a la llarga veus tan els edificis que t'envolten que ja ni els veus.Però són impressionants!

Isaac Zamora i Sitjà (tobuushi) ha dit...

El que em passa a mi es que busco aquell "spot" màgic que em faci recordar un llibre, una peli o un moment de felicitat. Japó és un país molt bonic si saps cap on has de mirar.