dilluns, d’octubre 18, 2010

Blancs contra Rojos!

No, no us parlaré de la Revolució Russa, pels qui han estudiat alguna art marcial, o una mica de cultura japonesa sabran que els colors blanc i vermell són colors oposats. Per això al Judo els contrincants duien un cinturó blanc o un de vermell ( abans de canviar el color del judogi per fer-ho més televisiu ).
A les escoles, cada d'any s'organitza un "Undokai" una trobada atlètica, la canalla forma dos equips, el blanc i el roig. Aquest any, com el passat, el nostre equip ha estat el roig, dic "nostre" perquè el pares també participen de la festa. Val a dir que, tot hi que veure la mainada ballar o saltar el "cataplinton" és divertit, veure els pares córrer i suar de valent, és acollonant!

Sempre costa tenir la canalla concentrada sobretot amb els "divdertidíssims" discursos del sotsdirector, sobre l'esforç i la joventut sana, bla, bla, bla...

Entre les activitats de l'Undokai hi ha la típica gimnàstica de matalàs i barres, curses de relleus, gimcanes, de més o menys dificultat segons l'edat dels nens, una de les mes divertides és la de "trencar l'olla", una mica diferent de la que practiquem nosaltres, es tracta d'obrir aquestes dues esferes de cartró a cop de pilotetes de roba ( podria ben bé ésser un entrenament dels Mossos contra els "anti-sistema" ), la gràcia és que cada any els mesres enganxen les dues meitats de l'esfera tan bé que no hi ha manera que la camalla pugui trencar-les, així que, com cada any, els mestres han d'aturar el "combat" fer tancar els ulls als nens i tallar amb "cúter" el celo, per que els sigui més fàcil d'obrir. En diuen màgia! I la canalla s'ho empassa, Santa Inocència!

Normalment ens hi estem tot el matí, així que fem una pausa per dinar, és el moment del retrobament amb els pares i de valorar els resultats, a ben dinat seran els grans el qui hauran de demostrar la seva vàlua.
A l'espatlla dreta la Shikibu té un galó verd, vol dir que forma part de la "companyia verda" que té una tasca predeterminada, com ara recollir els estris després d'una competició o ajudar als més petits.
La múrria s'amaga darrere el programa de la trobada, com cada any elaborat pels mestres, uns artistes que, com a tot arreu, es guanyen el sou a pols.

Arriba l'hora de la veritat, i la testosterona! Del salaryman al paleta, el metge o el dissenyador gràfic ( que es passa el dia assegut davant el Mac ) tots volen quedar bé. L'any passat una cursa de relleus que em va provocar una pubàlgia que ni la de Kakà i aquest any a "tibar la corda", exercici que em va ressentir muscles del cos que no recordava tenir. Però vam guanyar, què és l'important!

En acabar tothom ferm al moment de recollir la senyera i escoltar el "Kimigayo" ( l'himne nacional ), i això que al Japó no som "nacionalistes".
Com podeu veure l'equip roig té més floretes que el blanc, així que va ser un dia profitós, tot i que vaig acabar baldat.

2 comentaris:

Carquinyol ha dit...

La samareta de l'Athlètic de Bilbao ha de fer al·lucinar als japonesos, no? ;)

Isaac Zamora i Sitjà (tobuushi) ha dit...

I la del FC Ginona! De fet les ratlles vermelles i blanques són colors de celebració com el cap d'any per exemple.
Mentre que els blanques i negres són de dol. Crec que la "Juve" els dona mal estruc. Per això no venen samarretes al Japó. ;)